Vèiem en el post anterior (“La identitat espanyola i el patriotisme constitucional (I)”) que l’unionisme espanyol de base castellana, no ha aportat fins ara arguments rigorosos que permetin a una majoria de catalans abraçar un projecte espanyol comú, en el que ser català, amb tot el que significa (història, tradició, cultura, llengua, manera de ser, sentiment col·lectiu… i, evidentment, discriminació fiscal que cal corregir urgentment), hi tingui cabuda. Som separatistes o Espanya està farcida de separadors?
Hi ha una cosmovisió espanyola incompatible amb prendre en consideració la possibilitat que una majoria de catalans no vulguin continuar formant part d’Espanya. I com ja he explicat en més d’un post, la reacció és autoritària, venjativa i repressiva. I la Constitució Espanyola és l’instrument essencial que permet reprimir sota aparença civilitzada i democràtica. Els “mentideros de Madrid” no poden comprendre la “insubmissió catalana”, ja que fins i tot des de la perspectiva intel·lectual més refinada, la que va més enllà de reaccions primàries de tipus “patriotisme constitucional”, costa de veure el que passa com quelcom més que un caprici essencialista o cultural en el sentit més “barratinaire” del terme. Sense adonar-se’n que a Catalunya, el problema és que més enllà del que cada dia més es qualifica de “poderosos” (polítics, determinats sectors empresarials i part del sector financer), el gruix de les classes mitjanes no comprèn un model de pàtria espoliadora, construïda a cop de Constitució. No es pot descartar que en termes pràctics, la repressió, la por i la confrontació interna creixent que vivim a Catalunya, en part alimentada, com va avançar cínicament Aznar, des del centre, portin a la gent a abaixar el cap. Però el “problema catalán”, mai resolt des de que Catalunya, forma part d’Espanya, persistirà.
El cert és que tenim una visió del món diferent. El projecte espanyol de matriu castellana, continua articulant-se al voltant del desig de construir una gran capital. Com diu el meu amic Miquel Puig (veure el seu article al diari “ARA” del 16/3/2013, titulat “El problema és el projecte”), la capital del món hispànic. Puig ens diu: “Les dues estrelles de la política d’infraestructures dels successius governs espanyols han estat l’AVE i (….) Barajas. La xarxa d’AVE ha d’unir totes les capitals de província amb Madrid en menys de quatre hores, però no unirà Barcelona amb València o Bilbao si no és a través de Madrid”. Destaca també la desproporció de Barajas (4 pistes) comparat amb Heathrow (2 pistes), pensat com a gran plataforma que relligui Europa amb Llatinoamèrica. I cap d’aquests dos és un projecte que pugui aportar un plus d’espanyolitat als catalans. Per això ens han d’aplicar el correctiu constitucional i tot l’ordre legal que se’n deriva.
Però el problema ve de lluny. Madrid, no ha estat el fruit d’una tradició cultural o comercial, ni, essencialment, el resultat de la iniciativa privada dels seus ciutadans comuns i corrents, que m’afanyo a dir que durant anys, han estat més víctimes que beneficiaris d’aquest model. La riquesa de la que gaudeix avui Madrid li ve de la seva condició històrica de cort. “La villa y corte”. I els responsables d’aquest model de desenvolupament, no en són com deia els ciutadans comuns i corrents. Han estat les elits que han apostat per la capitalitat com a model d’enriquiment, a base d’atreure recursos des de la perifèria cap al centre (des d’Isabel la Catòlica amb Llatinoamèrica -abans que existís Madrid- fins a González, Aznar, Zapatero o Rajoy amb iniciatives tipus AVE com a mecanisme d’atracció de tot tipus de fluxos cap a la gran capital).
Una vegada aconseguit el desenvolupament econòmic per aquesta via, molts ciutadans han pogut demostrar la seva capacitat d’emprenedoria i gràcies al seu esforç, pujar a l’ascensor social, i el cert és que a Madrid avui en dia hi ha una classe mitjana que durant segles no va existir. Castigada per la crisi, sí, però hi és. I això que en sí mateix és molt positiu, deixa de ser-ho tant des del moment que la seva existència comporta perpetuar el model tradicional espanyol de “noblesa i poble”, fins al punt que allà on aquesta classe mitja era forta i característica, com a Catalunya, avui la seva viabilitat trontolla. I això que és nefast per a Catalunya, en la mesura que aquesta contribueix en uns 20.000 milions d’euros anuals a aquesta España central i centralista, capital Madrid, hauria de preocupar al conjunt dels espanyols. El famós “antes roja que rota”, significa acabar amb les classes mitjanes catalanes i matar -si en queda algun bocí-, la gallina dels ous d’or.
Fernando García de Cortázar (per a més informació, membre del Patronat d’Honor de la Fundación para la Defensa de la Nación Española) y José Manuel González Vesga, en el seu llibre “Breve historia de España” diuen per il·lustrar l’origen del problema castellà:
“El rango sociopolítico de la nobleza inoculará en el tejido cultural de la Península el virus de la emulación desmedida. Víctima de él, la sociedad castellana perseguirá el ennoblecimiento como supremo objetivo social entorpeciendo así cualquier vía renovadora en siglos futuros, con su desprecio del trabajo manual, su obsesión por la limpieza de sangre y su empeño por traspasar el umbral de clase, una vez alcanzado cierto estatus económico, en perjuicio de los negocios productivos”.
Malauradament la “versió 2.0” d’aquella aristocràcia ociosa, rendista i xucladora, no ha mort. Ara freqüenta llocs com la llotja del Bernabeu i està formada per certs politics, financers i directius i membres d’empreses que procedents d’antics monopolis d’Estat, formen part o estan a prop de l’Administració central. Són els arquitectes del gran Madrid de Barajas i de l’Espanya radial de l’AVE. Són els promotors d’iniciatives transversals que, com és el cas de la Fundación España Constitucional, són capaces d’unir al voltant del projecte, personatges tan aparentment variats com José Bono o Eduardo Zaplana. A més de Fernando Suárez, Ángel Acebes, Carlos Solchaga, Magdalena Álvarez, María Antonia Trujillo, José Pedro Pérez-Llorca, Javier Gómez Navarro, Gustavo Suárez Pertierra, Marcelino Oreja Aguirre, Jaime Lamo de Espinosa, Rodolfo Martín Villa, Rafael Arias-Salgado, Ana de Palacio…
Aquesta versió actualitzada del famós “de Madrid al cielo”, que va impulsar a tants espanyols de “provincias” a fer oposicions a cossos funcionarials amb l’ambició d’arribar a Madrid, ni es pot permetre la independència de Catalunya, ni acceptarà fàcilment models que permetin que Catalunya es trobi còmode a España, si això significa revisar seriosament el dèficit fiscal. Per aquest motiu, com deia fa pocs dies Joan B. Culla al diari ARA (“Defensar els privilegis”) ”fa més de tres dècades, des de la LOAPA, que a la preservació de l’unitarisme, a la defensa dels privilegis dels alts aparells de l’Estat, n’hi diuen lleialtat constitucional -o patriotisme constitucional- i al qüestionament d’aquests interessos de casta n’hi diuen bogeria, subversió… o nazi-feixisme”.
Trobo a faltar intel·lectuals, empresaris, acadèmics espanyols, amb alçada de mires, que n’hi ha, que contribueixin a obrir els ulls als que creuen que amb aquest patriotisme constitucional, capital Madrid, hereu de la pitjor tradició de les elits castellanes, faran que les classes mitjanes catalanes, o el que quedi d’elles, abracin amb entusiasme i orgull l’espanyolitat. Els que pensen i actuen així, no se n’adonen de què a més de contribuir a què Catalunya faci nosa a Espanya, la resposta que hi donen, combinada amb la profunda crisi econòmica i social que patim, aboca Catalunya a sentir-se exclosa i maltractada i a cercar el seu futur fora del projecte espanyol.
Acabo aquest post amb tres cites de tres “pares de la Constitució”:
“Bien cutre sería un patriotismo español que no fuera más allá de nuestra vigente Constitución”. Miguel Herrero de Miñón. “¿Patriotismo Constitucional?” . “La Vanguardia”, 6/12/2001.
“El más importante de los derechos que la Constitución ampara es el derecho a la discrepancia”. Miquel Roca i Junyent. “Viva la discrepancia”. “La Vanguardia”, 11/12/2001.
“…Que haya incluido (el PP) en el programa de su futuro congreso una ponencia sobre el llamado ‘patriotismo constitucional’, como si la Constitución esté en peligro de vida o muerte, y haya encargado la redacción de la misma a un catalán y a una vasca, sólo puede significar que el patriotismo en cuestión es otra cosa y, de hecho, una andanada contra los nacionalismos de ambas zonas, Cataluña y Euskadi…”. Jordi Solé Tura. “Patriotismo constitucional”. “El País”, 24/11/2001.