Després de quatre anys llargs a la presidència del Parc de Salut Mar de Barcelona (PSMAR), em sembla oportú fer balanç coincidint amb el final d’etapa del Consell Rector que he presidit durant aquest temps.
Sento decebre els seguidors del blog que heu apreciat els últims posts més literaris. No patiu. Aquest és el primer de dos posts el segon dels quals tindrà més a veure amb l’experiència humana que ha suposat per a mi formar part del Parc de Salut Mar i les emocions viscudes. Abans, però, és de justícia fer balanç. Balanç objectiu, contrastat i contrastable afegint punts de vista no cal dir que opinables. Deixo clar que l’anàlisi és personal i que no implica necessàriament als que han estat els meus companys al Consell Rector del PSMAR.
El PSMAR és un ens de titularitat pública, corresponent el 60% del Consorci a la Generalitat de Catalunya i el 40% a l’Ajuntament de Barcelona. Ens financem amb fons públics, prestem un servei públic gratuït i universal i hem gestionat el que és públic com una empresa, amb els instruments propis de l’empresa privada. Gràcies a això podem presentar un balanç positiu després de quatre anys fortament marcats per les retallades.
Ara mateix, quan anava a escriure que hem hagut de treballar en un entorn en el que l’acusació de privatització de la sanitat ha esdevingut una constant, m’assabento de la mort del nen afectat de diftèria. Més enllà de la tristesa que em provoca la notícia em sento dominat per la indignació i el primer que em ve al cap són els “progressistes bolivarians” i els antivacunes amb la monja Forcades al capdavant. M’avergonyeixo que Catalunya sigui el primer país al nord d’Àfrica en el que apareix un cas de diftèria (amb resultat de mort) en 30 anys!!!! Aquest és el resultat de negar l’evidència en nom del dogmatisme ideològic. L’evidència científica i l’evidència empírica d’un nen que ha mort.
El mateix que passa amb les vacunes, passa amb les acusacions de privatització de la sanitat fetes des del mateix sectarisme ideològic i des de la demagògia que neix de la ràbia, l’odi i l’esperit de revenja. En nom d’una falsa superioritat moral es menteix o quan de menys es falseja la realitat amb total desvergonyiment. La mateixa lleugeresa porta a afirmar, per exemple, que la suma de dues entitats públiques de Lleida (un consorci públic i l’ICS) dóna com a resultat un ens privat. Aquest tipus d’afirmacions només es poden fer des de la ignorància o des de la mala fe. Ningú s’ha d’estranyar que en aquest clima mancat de seriositat i de rigor, molts dels que hem dedicat anys de la nostra vida a la defensa de la sanitat pública diguem que ja en tenim prou.
Però s’agafa abans un mentider que un coix i el temps posarà les coses al seu lloc: convido a qualsevol dels que afirmen que la sanitat pública s’està privatitzant a posar un sol exemple, un de sol, en el que una institució sanitària pública s’hagi transformat en privada. No n’hi ha cap. L’exemple ja suat de l’hospital del Sagrat Cor no és tal, ja que ja pertanyia des de feia molts anys a una mutualitat privada, l’Aliança. Per tant, no s’ha privatitzat res, ja que la Quinta de Salut l’Aliança era una entitat privada a la que abans igual que ara, es derivaven malalts del sistema públic.
El que sí que és una veritat contrastable és que en l’entorn del Parc de Salut Mar, hi havia una empresa de capital mixt públic privat, creada per l’Ajuntament de Barcelona l’any 1995, que durant el nostre mandat ha passat a ser 100% pública. Ves per on un exemple real de “publificació” en un context de suposades privatitzacions inexistents.
En els últims anys un cas aïllat de presumpta corrupció s’ha utilitzat per projectar una imatge de sospita generalitzada sobre el sistema sanitari concertat, incloses les empreses públiques i els consorcis sanitaris. Aquest fet s’ha barrejat amb un discurs segons el qual es pretén que tot el que no s’adeqüi al model administratiu de l’ICS tendeix a la privatització i s’ha promogut la idea que la gestió empresarial d’allò que és públic pretén la privatització que s’associa directament a la corrupció. Tot això sense cap evidència empírica i com ha passat amb les vacunes, les dades existents (veure post de 18/12/2012 “L’evidència del model de gestió empresarial“) que demostren que quan més lluny del model administratiu de gestió sanitària (ICS) més eficiència, s’han passat per alt. Si es vol ser fidel a la realitat contrastada, cal admetre que, en termes generals, els consorcis sanitaris són més eficients que l’ICS i els centres privats sense ànim de lucre de la Xarxa Sanitària d’Utilització Pública, ho són més que els consorcis.
Els alts funcionaris, des de posicions corporatives, han afavorit aquest discurs i el resultat és que el Govern de la Generalitat s’ha trobat pinçat entre un Parlament que no ha parat d’incrementar la producció normativa administativista, tan cara com estèril, i uns buròcrates que, obsessionats com estan en controlar els procediments en comptes d’estar-ho per l’avaluació dels resultats, han aconseguit disminuir dràsticament l’espai per a la gestió empresarial. L’única que com s’ha demostrat en el cas del PSMAR ha permès suportar les retallades incrementant l’eficiència, la productivitat i la qualitat. Perquè més enllà dels bons resultats econòmics, quan s’escurcen els temps d’espera entre el diagnòstic i el tractament per a tots els tipus de càncer més prevalents, tant en homes com en dones, com hem fet durant aquests anys al PSMAR malgrat els obstacles creixents que ens han posat tots aquests personatges, el que això indica és una millora de la qualitat a més de la productivitat.
Quan vàrem arribar l’any 2011, ens vam trobar amb que el Govern tripartit havia deixat un deute de 66,7 milions d’euros al PSMAR. Durant aquests anys de restriccions pressupostàries hem aconseguit que la Generalitat adoptés un Acord de Govern el 2012 i un altre el 2014 de retorn del deute que ja és efectiu. Igualment, en l’última reunió de l’esmentat Govern, el desembre de 2010, es va acordar -en mala hora!- aturar les obres de l’Hospital del Mar. En la mateixa sessió es va aprovar la partida necessària per finalitzar obres hospitalàries tan desmesurades com innecessàries. Aquesta decisió condicionava dramàticament el futur de l’hospital i donava lloc a situacions com la del servei d’urgències que no mereix altra qualificatiu que d’indigna. Només la professionalitat i el compromís del personal amb l’atenció als ciutadans -i la paciència i la resignació d’aquests- han permès trampejar -més malament que bé- la situació.
Consell Rector, directius i professionals cohesionats i units vàrem aconseguir que l’Ajuntament de Barcelona, amb l’alcalde Trias al capdavant, aprovés per unanimitat de tots els grups municipals la inversió necessària per reprendre les obres que estan en marxa de nou des del dia 4 de maig d’enguany. Si bé és cert que aquest finançament li corresponia assumir a la Generalitat, cal dir que la titularitat patrimonial de l’Hospital del Mar correspon a l’Ajuntament de Barcelona. Per aquest motiu, estic convençut que el nou govern de la ciutat, caracteritzat per la sensibilitat social, prioritzarà -com ho van fer els seus predecessors- les necessitats sanitàries dels veïns de Ciutat Vella i Sant Martí, i per tant la inversió -del tot indispensable- que permetrà finançar les successives fases de les obres de l’Hospital del Mar. Això permetrà que tots els serveis ubicats a l’Hospital de l’Esperança es traslladin on han d’estar, que és a l’Hospital del Mar, en benefici dels veïns dels barris menys afavorits de Barcelona.
En fi, durant aquests anys de crisi l’endeutament del PSMAR s’ha reduït a la meitat i, malgrat la decisió més dolorosa que vam haver de prendre, la realització d’un expedient de regulació d’ocupació per fer front a les retallades, va poder-se signar un nou conveni col·lectiu amb els representants dels treballadors, tot mantenint un clima de pau social. Sense la responsabilitat i l’alçada de mires del comitè d’empresa, ni això ni moltes altres mesures consensuades amb els professionals haguessin estat possibles.
En aquests anys hem vist com el pressupost de l’any 2010 s’ha reduït en un 10%, és a dir, en 30 milions d’euros. Que això no hagi impedit seguir prestant el servei amb normalitat ha estat possible gràcies a què hem pogut gestionar aquest dispositiu públic amb els instruments propis de l’empresa privada i amb autonomia de gestió. I gràcies a què uns professionals que han vist afectades les seves retribucions i que han patit estoicament la situació, han continuat tractant meravellosament els pacients i mai han perdut el somriure ni han exterioritzat el seu legítim malestar amb els pacients. La processó anava per dintre però el comportament -i el sacrifici- han estat encomiables. Cal dir, però, amb tota rotunditat -i així ho vaig fer fins i tot davant el president de la Generalitat quan ens va visitar amb motiu del centenari- que no se’ls hi pot demanar més sacrifici en aquest sentit. El voluntarisme té límit.
Algú ha pretès que la renúncia de la totalitat de membres del Consell Rector del PSMAR té relació amb el canvi de govern municipal a Barcelona. En el cas dels representants de l’Ajuntament al Consell Rector, està clar que això és així per definició. Ara bé, en el cas dels representants de la Generalitat, això no és així. Imagino que aquesta conclusió té relació amb una afirmació que vaig escriure a la intranet del PSMAR que literalment deia: “La renovació dels representants de l’Ajuntament de Barcelona coincidint amb aquest ‘final de curs’ i també el fet que la represa normal de l’activitat després de vacances coincidirà amb la campanya electoral de les eleccions plebiscitàries, ens situen de ple en una nova etapa”. Però no cal anar tan lluny, la realitat és més senzilla i no és aliena al que he vingut desgranant en els paràgrafs anteriors.
Durant aquests quatre anys i pocs mesos els representants de la Generalitat al Consell Rector, a més de jo mateix han estat: Oriol Amat (que quan es va incorporar a la CNMV va ser substituït per Juan José López-Burniol), Jaume Aubia, Jordi Mercader, Manel Rosell i Anna Veiga, tots ells independents i sense vinculació laboral amb el sector públic, el que els ha permès decidir pensant exclusivament en el que era millor per al PSMAR. A tots ells agraeixo les hores dedicades de forma altruista al govern d’aquesta institució sanitària en aquests anys tan difícils. Els representants de l’Ajuntament de Barcelona (que són als que em referia en el meu escrit, a ells i només a ells i no als electes municipals com algú ha pretès) han estat: Cristina Iniesta, Assumpta Escarp, Àngels Esteller, Sara Jaurrieta, Ramon Massaguer, Àngel Miret, Belén Pajares i Isabel Ribas, als que agraeixo igualment la dedicació valuosa que han prestat a la Institució. Amb totes i amb tots, hem treballat en equip, amb lleialtat a les institucions que ens han designat, i fent pinya al voltant d’un únic objectiu: cercar el millor per al PSMar.
Vam iniciar aquesta etapa a l’empara de la llei 7/2011 de 27 de juliol de mesures fiscals i financeres que ens permetia governar i gestionar en règim d’autonomia de gestió. En aquest règim i amb els perfils d’alt nivell dels membres del Consell Rector s’ha pogut aconseguir uns resultats inimaginables donada l’herència rebuda i les dificultats d’aquests anys. Molt abans de què hi hagués el canvi polític a l’Ajuntament de Barcelona, en un clima social i polític tens i difícil, el Parlament va creure que acabaria amb la corrupció i la suposada (que no real) privatització del sistema sanitari a base d’equiparar àmbit públic amb estructura administrativa funcionarial. Alhora els Departaments de Salut i d’Economia de la Generalitat, atrapats entre aquest pensament predominant entre els parlamentaris i el corporativisme dels alts funcionaris de la Generalitat, han potenciat aquest despropòsit. El resultat ha estat la transformació de la gestió professional en una gimcana destinada a estampar-se contra l’administració burocràtica del sistema. El meu vaticini és que aquesta manera de fer provocarà la involució del sistema de salut pública, l’increment del dèficit, l’increment de les llistes d’espera i la pèrdua de qualitat assistencial. El risc de tornar a un sistema a dues velocitats és elevat: la beneficència pels més desafavorits i el creixement de l’assegurament i la prestació privada per a tots aquells que, fins i tot fent un sacrifici, s’ho puguin pagar.
Aquest model, no el veig compatible amb perfils com els nostres, ni com el de tants altres membres d’òrgans de govern d’empreses públiques i consorcis que han col·laborat en els últims anys amb la governança del sistema. Si amb això s’hi afegeix (1) que les fites més importants han estat assolides i la delicada situació econòmica que ens vam trobar l’hem pogut revertir tot i les dificultats creixents imposades per l’Administració, (2) que la nostra renúncia coincideix amb l’aprovació dels comptes de l’exercici 2014 quedant la Institució molt sanejada, (3) que l’exercici 2015 tampoc l’haguéssim completat ja que el nostre mandat hagués acabat normalment amb les eleccions del 27S (estem parlant, com a molt, de dos mesos reals donat el parèntesi estival) i que (4) sí, és cert que els representants de l’Ajuntament al Consell Rector han acabat al seu mandat; el conjunt d’aquests fets ens ha portat a considerar que el moment era òptim per donar per acabat també el nostre mandat.
No ens identifiquem ni amb la mala fe dels que menteixen ni amb l’estil hippie, happy, flower dels que amb bona intenció confonen sistema sanitari públic amb model administratiu burocràtic. Alguns el trobem anacrònic. Un bla, bla, bla que ja fa anys (no ara amb el nou govern municipal) s’ha començat a construir i que no té res a veure amb el que representem nosaltres. Per tant, el més lògic és deixar pas a nous consellers que tinguin l’oportunitat de comprovar des de la pràctica -no des del discurs- l’obsolescència del que propugnen. Quan tot sovint s’acusa a la gent d’aferrar-se a la cadira i no dimitir, sembla que s’hauria de valorar la renúncia per discrepància amb l’onada que ens ve al damunt. O és que resulta més coherent continuar quan no s’està d’acord amb les regles del joc que t’imposen? La nostra posició o bé és minoritària o si no ho és com si ho fos, perquè si els que la comparteixen callen per manca de coratge, el resultat és el mateix: només s’escolten les veus dels que més criden amb independència del rigor dels seus punts de vista.
Entenc i respecto els que de bona fe discrepin d’aquesta visió i no entendria que la nostra decisió no mereixés el mateix respecte per part dels que, de nou, de bona fe, no la comparteixin. No cal que ningú s’esforci en buscar tres peus al gat. Simplement es tracta de ser tolerants amb la discrepància i respectar els punts de vista no coincidents.
Gràcies Josep Maria per la teva tasca i dedicació admirables, agraïment que vull fer extensiu, seguint l’exemple del teu escrit, als membres del Consell Rector i a tots els treballadors del PSMar.
En un context que no afavoria reeixir, heu aconseguit, no únicament mantenir el vaixell a flot, sinó també fer-lo avançar en la direcció favorable. Em consta. És realment meritori.
Entenc la teva decisió i crec que se’t trobarà a faltar.
T’ho vaig dir en “petit comité” ara ho vull fer públicament: pots estar satisfet de la feina duta a terme, pots sentir-te orgullós.
Moltíssimes gràcies Guillermo!!!
Josep Maria: no cal allargar-se amb frases que complementin el que tan clarament has exposat. Comparteixo al 100% el que denuncies. M’ha agradat molt lo del hippie, happy, flowers, que si m’ho permets penso utilitzar en alguna ocasió que s’escaigui.
Tanmateix si que he de lamentar que gent tan vàlida tireu la tovallola. Éreu un consell rector en el que s’hi emmirallava molta gent, i per tant model per molts altres consorcis que haurien seguit el camí. Ara, amb el vostre gest, em temo que novament els funcionaris alts i no tan alts, tornaran a veure els consorcis com les plataformes on poder exercir allò que sempre han somiat: convertir-se en protagonistes directes del “No se puede”.
Respecte als del “Si se puede”, només veient com van les coses, potser millor que no hi sigueu. Massa sovint us hauríeu vist obligats a col·locar familiars de directius polítics a l’Hospital.
En fi…em sap greu que un model d’èxit com el que estàveu posant en pràctica, no tingui continuïtat. Era la última esperança de que els consorcis fossin quelcom més eficient que l’ICS.
Confio que algun dia, no massa llunyà, la sanitat pública catalana pugui comptar de nou amb la vostra col·laboració.
Moltes gràcies Ricard!!!
Gràcies, Josep Maria, per aquest article. Obligada la seva lectura per a tots els que treballem i defensem el nostre sistema sanitari i la seva viabilitat. Sembla que no siguin temps per a la racionalitat, la crisi probablement ens hi ha abocat i l’absència frívola de memòria ens ha abocat a que el populisme i la demagògia dominin el debat. Haurem d’esperar que la gent albiri l’abisme perquè reaccioni davant el desconcert. El lamentable cas del nen mort per diftèria pot esdevenir un primer exemple de la necessitat de reconstruir consensos i generar confiança
Gràcies pel comentari Jaume. El cas del nen mort per diftèria, per a mi és un trist i dramàtic símbol de que la reacció social al patiment provocat per la crisi, a les desigualtats i a la corrupció, ha estat capitalitzat per gent sense escrúpols a l’hora de desinformar i manipular. Els que afavoreixen que els pares prenguin decisions com les de no vacunar, coincideixen en gran part amb els que menteixen impunement a l’hora de presentar el sistema sanitari públic com una joguina en mans del “capitalisme salvatge” i com un niu de corrupció. La seva irresponsabilitat farà més mal a la societat que els excessos comesos pel règim del 78, que no han estat pocs. La solució però, no està a l’altre extrem del pèndol. Des de l’odi no es pot construir rés de bo. L’odi cap a la industria farmacéutica pot tenir efectes literalment mortals. A més a més, impedeix el debat racional sobre el que fan malament i haurien de corregir aquestes empreses, amb la qual cosa no avancem.
Aprofito per felicitar-te per la reacció del Col.legi de Metges front aquells que fomenten que no es vacuni. Que curiós que els que s’emplenen la boca de paraules com “solidaritat” i “be comu”, no vegin que en el cas de moltes vacunes, la decisió de no aplicar-les als fills pot comportar un problema de salut pública per a la comunitat.
Josep María, moltes gracies pel teu article. Estic al 200% d acord amb la totalitat dels teus posicionaments en vers la situació actual no nomes del teu hospital sinó de la visió present de la sanitat publica i al mantra continu de la famosa privatització. Evidentment no conec els detalls del PSMar pero coneguént el teu compromís professional no dubto gens ni mica de totes les teves afirmacions en relació a la situació actual i la les teves motivacions per la decisió presa. Es un ens que, per motius familiars e històrics, li tinc un gran afecte perquè va intervenir de manera molt positiva en una part de la meva vida i encara recordo la enorme professionalitat de tothom amb qui vaig tenir que tractar. Nomes desitjar-te el millor, que segur que trobaràs la manera per seguir demostrant la teva vàlua, lamentar com tením el país, i espero que ens veiem aviat.
Moltíssimes gràcies Carles. Celebro que la teva experiencia familiar a l’hospital del Mar fos positiva. Escriuré un segon post amb les sensacions més personals experimentades aquests anys al PSMar. No hi ha dubte que el millor de tot ha estat la altíssima qualitat humana i professional de la gent de la casa. Inceible. Em falten paraules per descriure-ho i vull transmete a tothom la sort que tenim en aquest país de comptar amb uns professionals tant professionals i amb un nivell de medicina de primera divisió mundial. I en aquests anys que la situació que han hagut de suportar ha estat molt dura, em consta que els pacients no ho han notat. Aquest és el principal motiu de satisfacció. Haver tingut el privilegi de conviure amb aquests companys que admiro i respecto.
el pitjor de tot, el que més ràbia fa, no és l’opinió de gent que pensa diferent sobre el públic i el privat (seria d’agrair, això si, que fessin servir o analitzessin alguna dada de tant en tant) sinó la d’aquells que no es presenten a les eleccions, aquests que anomenem alts funcionaris (que aquí a Catalunya són més aviat “baixets”)que han decidit que és millor la gestió administrativa que els permet seguir manant a ells. És una llàstima que quan podíem no haguéssim aprofitat l’embranzida per fer una administració efectiva, moderna i eficient. Hem fet una mala còpia de l’administració de l’Estat i està guanyant la partida.
No sé si heu fet bé o no, però és evident que les ganes de dimitir s’estenen pel temps i per l’ espai!
Gràcies per la feina feta al PSMar i des del PSMar per a tot el sector
Gràcies a tu Helena. A l’Administració de la Generalitat no manen els polítics, manen els funcionaris. Una funció pública que és una molt mala còpia d’un decrèpit model funcionarial: l’espanyol. El pitjor és que hi ha coincidència d’interessos entre aquests buròcrates i entre els demagogs de certs partits polítics -partidistes, no comunitaris-, la majoria parlamentària (avui al Parlament de Catalunya només hi ha dues diputades que entenguin un borrall de Sanitat), i alguns mitjans de comunicació experts en calumniar i mentir sobre una privatització de la sanitat que només existeix en les seves ments perverses.
Bon dia Josep Maria:
Moltes gàcies per les teves reflexions. Desgraciadament vivim en el món que vivim, La majoria d’organitzacions sanitàries (per no dir totes) son burocràcies professionals, on habitualment tothom no empeny en el mateix sentit. Sembla que el fet de patir una crisi no ens ha portat ha decidir fer coses noves sinó a fer el mateix però més “baratet”, que tindrà que veure la titularitat d’un sistema públic o privat en la eficiència del mateix. Penso que els ciutadans d’aquest país ens mereixem una sanitat eficient i quan dic ciutadans en refereixo tant als pacients com als professionals.
Potser enlloc de continuar discutint sobre titularitats del serveis de salut podríem començar a parlar d’eficiència i efectivitat, també podríem començar a discutir si el model organitzatiu burocràtic (que sembla que a molts els hi va bé) es l’adequat pel que necessitem o seria millor una forma divisional o fins hi tot una adhocràcia. Potser també hauríem de començar a plantejar-nos iniciar pressupostos en base 0, que sembla que tampoc agraden molt a aquells que no volen que res canviï.
Necessitem una visió i la capacitat d’acceptar que per millorar s’hauran de fer les coses d’una altra manera i per tant aquest sistema d’extrema lentitud en els canvis que és la burocràcia ens fa de llast, em d‘aconseguir lliurar-nos dels enrocaments. Com ens aconsellava Peter F. Druker, “el difícil no es fer coses noves, sinó deixar de fer les velles”.
Roger, vivim la tirania de les “noves ideologíes totalitàries” (que en realitat són més velles que el anar a peu). Qualsevol diputat, lider de partit o sindicat, periodista o tertulià pot afirmar impunement que s’està privatitzant la sanitat sense poder aportar cap dada que ho avali. I no passa rés. Embolica que fa fort¡¡ L’eficiència i l’efectivitat tant els hi fa. Si els hi fessis definir la diferència entre eficàcia, eficiència i efectivitat, sel’s hi quedaria cara de peix bullit¡¡ Per suposat tampoc sabran diferenciar una burocràcia mecànica, d’una burocràcia professional, d’una organització divisional o d’una adhocràcia. Ara, això no els hi impedirà defensar el model ICS, sense entendre un borrall de models organitzatius. Saben, això si, mentir, insultar i difamar. Encara pitjor els que tenint la formació i els coneixements, com la monja Forcades, indueixen conductes de risc…ELEVAT¡¡¡. Aquest és el país en el que vivim.
Algú ho havia de dir!
Llàstima que només es pot convèncer als convençuts o als de ment oberta!
Gràcies pel comentari Albert. Quan les ideologies es transformen en dogmes de fe, l’espai pel debat, per contrastar dades, simplment per exercir la tolerància, aceptar la discrpància o no perdre el respecte i la bona educación minven dramàticament. És el que esn toca viure ara