FERMESA, SERENITAT I RESPECTE EN AQUESTA TARDOR CALENTA

La meva posició en la problemàtica Catalunya-Espanya és coneguda, i només cal seguir aquest blog per tenir-ne un bon capteniment. Fa dies que m’agradaria escriure, però no estic segur de, tot i pretendre el contrari, què el que expressi no aporti novetats i pugui ser fins i tot mal interpretat en un moment en què cal que tots, catalans i espanyols, siguem clars, sincers i honestos.

Per bé o per mal, ens queden mesos i anys per seguir-ne parlant i en parlarem. Opto de moment per reproduir unes paraules de Mahatma Gandhi de l’any 1922, sense afegir cap comentari.

“La no violència és el primer precepte de la meva fe. I és el darrer precepte de la meva fe. Malgrat això, havia de prendre una decisió: o bé em sotmetia a un sistema que al meu entendre havia causat un dany irreparable al meu país o bé m’arriscava a què la fúria del meu poble es desencadenés quan entengués la veritat que sortia dels meus llavis.

Sé que el meu poble ha embogit en algunes ocasions. Ho sento moltíssim, i per això sóc aquí, per a sotmetre’m no a un càstig menor, sinó a un càstig en tota regla.

No demano clemència, no apel·lo a cap circumstància atenuant. Així doncs, sóc aquí per prestar-me a complir la pena més alta que pugui ser-me infligida pel que segons la llei és un delicte deliberat i pel que a mi em sembla el deure civil suprem.

L’únic que pot fer, Senyoria, és, com diré a continuació en la meva declaració, o bé renunciar al seu càrrec o infligir-me la pena més dura si creu que el sistema i la llei que vostè contribueix a aplicar són bons per al poble. No espero que es produeixi aquesta classe de conversió.

Però, pot ser que quan hagi acabat amb la meva declaració, vostè s’hagi fet una idea del que crema en el meu pit i ha donat ales al més boig risc que un home amb gran seny pot córrer”.

(A continuació, Gandhi llegeix la seva declaració davant el Tribunal).

“Pocs són els habitants de la ciutat conscients de com les multituds pràcticament desnonades per la fam a l’Índia s’estan consumint fins a la inexistència. Pocs són conscients que el seu miserable benestar és fruit de la comissió que reben a canvi del treball realitzat per a l’explotador estranger, i que els beneficis i la comissió s’obtenen de les masses.

Pocs s’adonen que el govern establert per llei a l’Índia britànica segueix en vigència gràcies a aquesta explotació de les masses. No hi ha sofisticació ni malabarisme amb les xifres que serveixi d’explicació convincent per a l’obvietat per als esquelets que es veuen a primera vista en molts llogarets.

No tinc cap dubte que tant Anglaterra com els habitants de les ciutats índies hauran de respondre, si és que hi ha un Déu en les altures, per aquest crim contra la humanitat que potser no tingui precedents en la Història.

En aquest país, la mateixa llei s’ha posat al servei de l’explotador estranger. La meva experiència en casos polítics a l’Índia em duu a la conclusió que en nou de cada deu ocasions els condemnats eren totalment innocents. El seu delicte va ser estimar al seu país.

En els tribunals de l’Índia, en noranta-nou casos de cada cent, als indis se’ls ha negat la justícia en favor dels europeus.

No es tracta d’una visió exagerada. Aquesta ha estat l’experiència de gairebé tots els indis que han tingut alguna cosa a veure amb aquests casos. Al meu entendre, l’aplicació de la llei s’ha prostituït, per tant, de forma conscient o inconscient en benefici de l’explotador. La major desgràcia és que els anglesos i els seus socis indis de l’administració del país no saben que estan involucrats en el delicte que he intentat descriure.

Em sento satisfet que molts funcionaris anglesos i indis creguin sincerament que apliquen un dels sistemes millor ideats del món i que l’Índia avança a un ritme constant encara que lent. No saben que un sistema subtil encara que efectiu de terrorisme i un desplegament organitzat de força, d’una banda, i la privació de tot poder de represàlia o d’autodefensa, per una altra, han mutilat al poble i l’ha fet incórrer en l’hàbit de la simulació. Aquest horrible hàbit s’ha sumat a la ignorància i a l’autoengany dels administradors.

L’article 124-A en virtut del qual feliçment se m’acusa, potser sigui el rei dels articles polítics del Codi Penal indi, ideat per a suprimir la llibertat del ciutadà. L’afecte no pot ser manipulat ni regulat per la llei. Si un no sent afecte per una persona o cosa, hauria de ser lliure per a transmetre la total expressió del seu desafecte sempre que no contempli ni fomenti la violència ni la inciti.

No obstant això, l’article en virtut del qual se’ns acusa al senyor Banker i a mi estableix que el mer foment del desafecte constitueix un delicte.

He estudiat alguns casos jutjats per aquest article i sé que alguns dels més apreciats patriotes indis han estat condemnats en virtut del mateix. Per tant, considero un privilegi que se m’acusi del mateix delicte. He intentat per tots els mitjans comunicar de la forma més breu possible la raó dels meus desafectes. No sento animadversió personal per cap administrador en concret ni molt menys puc sentir desafecte per Sa Majestat el Rei.

No obstant això, considero una virtut sentir desafecte per un govern que en la seva totalitat ha fet més mal a l’Índia que qualsevol sistema anterior. L’Índia és menys valerosa sota el mandat britànic del que havia estat mai. Amb aquesta creença, considero un pecat sentir afecte pel sistema.

I ha estat un preciós privilegi per a mi poder escriure el que he escrit en els diversos articles presentats com a proves en contra meva. En realitat, crec que he prestat un servei a l’Índia i a Anglaterra en demostrar que la desobediència és la forma d’abandonar l’estat antinatural en el qual ambdues nacions viuen. En la meva modesta opinió, la desobediència al mal és un deure tant com ho és l’obediència al bé. No obstant això, en el passat, la desobediència ha estat expressada, amb deliberació, en forma de violència contra el perpetrador del mal. La meva comesa és la de demostrar als meus compatriotes que la desobediència violenta només multiplica el mal i, ja que el mal només pot sobreviure gràcies a la violència, negar-se a donar suport al mal requereix l’abandó incondicional de la violència.

La no violència implica la submissió voluntària al càstig per la desobediència al mal. Per tant, sóc aquí per donar la benvinguda i sotmetre’m de bon grat al compliment de la pena més alta que pugui ser-me infligida pel que, segons la llei, és un delicte deliberat i pel que a mi em sembla el deure civil suprem.

L’únic que poden fer, Senyoria i senyors assessors, és o bé dimitir del seu càrrec i així distanciar-se del mal si senten que la justícia que han d’administrar és un mal i que en realitat sóc innocent, o bé infligir-me la pena més severa si creuen que el sistema i la llei que consenten a administrar són bons per a les persones d’aquest país i que la meva activitat és, per tant, perjudicial per al bé comú”.

Mahatma Gandhi, març de 1922