ESTIMAT ALBERT, ÚLTIMAMENT ET VEIA CANSAT…

El post anterior, el vaig publicar per deixar constància escrita del més que merescut homenatge a Xavier Trias. Evidentment vaig acceptar agraït i complagut fer la glosa de Xavier Trias en el seu acomiadament de la vida pública, per l’estima profunda i sincera que sento per ell. He de dir, però, que personalment fa temps que he donat aquella etapa professional compartida amb ell per tancada. Sempre formarà part del meu passat (l’etapa), però està molt lluny del meu present. El que queda són les persones. Bons amics i persones estimades, com en Xavier Trias, que afortunadament forma part -i espero que per molts anys- del meu present. Desgraciadament, ja no puc dir el mateix d’un altre gran amic d’aquella època, el Dr. Albert Oriol Bosch.

L’atzar va voler que el tancament d’etapa que suposa la retirada de l’activitat política de Xavier Trias, coincidís amb la mort de l’Albert. El seu record formarà sempre part del meu present, però ja no podré gaudir d’ell.

I em trobo amb una situació comparable, en el sentit que, sense ser el que més m’importa, seran inevitables algunes referències professionals, acadèmiques, mèrits i distincions del que va ser una destacada trajectòria professional. Menys de les que vaig haver de glosar en l’homenatge a Xavier Trias, donada la formalitat i les característiques de l’acte. Però certament, avui, com em passa amb Xavier Trias, i de fet amb gairebé tothom, m’interessa més compartir allò que fa que certes persones siguin éssers excepcionals. En aquest cas destacaré, a banda de la intel·ligència privilegiada, la immensa qualitat humana de l’Albert Oriol, per damunt de cap mèrit professional.

És probable que si no s’hagués produït la trista desaparició definitiva de l’Albert Oriol, ara mateix no estaria escrivint aquest post. Però sento la necessitat de dir que al voltant de la mort de l’Albert, concorren dues circumstàncies -a risc, greu en aquest cas, d’equivocar-me- que em fan viure amb molta serenitat el seu traspàs. En primer lloc, la seva manera de ser i en especial la seva saviesa combinada amb el seu pragmatisme. Segonament, una sensació que dos amics comuns d’ell i meus també comparteixen de què, entenguem-nos bé, i ho escric amb prudència i entre cometes, en certa manera “ja en tenia prou”. I aquest “tenir-ne prou” -sempre des de la meva percepció potencialment errònia- cal entendre’l també des de la serenitat, la tranquil·litat d’esperit que el caracteritzaven, la consciència d’haver viscut una vida rica i plena, culminada amb un rol admirable de cuidador durant els cinc o sis anys que va durar la malaltia de la seva dona, l’Àngels -també companya de treball en aquella època-, fins que se la va emportar. La soledat sobrevinguda -que malgrat ser no desitjada sempre em va semblar que la duia bé- l’haver d’abandonar de forma tan inesperada com va haver d’iniciar el rol de cuidador, el tenir-ho gairebé tot fet, la tristesa que li provocava la situació del país -va deixar d’escriure sobre el tema fa dos anys-, el conservar plenament les facultats mentals en un cos que envellia i que li va servir -ment i cos- per practicar una de les seves passions, el rugbi. En fi… Jo crec que la combinació d’una personalitat excepcional, de l’esmentada saviesa i de tantes coses fetes, li van permetre marxar de forma serena i tranquil·la. Això no evita la tristesa que sentim els amics i per suposat els familiars i en especial els fills. Però consola.

L’any 2009 quan, desprès de mesos de pressió, vaig acabar acceptant escriure el llibre “La Sanitat catalana des d’una altra perspectiva: la salut i la felicitat de les persones”, no va ser per casualitat que vaig demanar a l’Albert Oriol que fes el pròleg del llibre, petició que va atendre amablement. Tampoc és casual que la dedicatòria fos fruit dels meus sentiments, més que no pas de cap criteri tècnic o professional. Deia així:

“Als doctors Josep Capdevila, Juanjo Avendaño i Albert Oriol, tres metges savis.

Al doctor Xavier Trias, el meu mentor des dels anys vuitanta.

Als meus fills Pau i Oriol i a tota la meva família”.

Hi ha hagut i hi ha molts metges savis, però els tres que esmento són els que he tingut més a prop de forma més o menys sovintejada. En Xavier Trias, sens dubte, va marcar com seria la meva vida -de no haver-me’l creuat en un moment determinat “per atzar”, potser estaria a punt de jubilar-me com a metge clínic o ves a saber què!- i, per suposat, res tan important com els meus estimats fills i la meva família.

A l’Albert Oriol el vaig conèixer l’any 1984. Jo tenia 26 anys i ell 50. En aquell temps, coneixia més el seu currículum que la persona. Sense pretendre ser precís, com he comentat, m’he de referir a què va acabar la carrera de Medicina als 21 anys, va fer el doctorat a la UB i el postdoc a la Universitat d’Hamburg, a la de UTAH a Salt Lake City i a la Worcester Foundation for Experimental Biology a Massachusetts, on va treballar amb el Dr. Gregory Pincus, el pare de la píndola anticonceptiva.

Als 37 anys va ser catedràtic d’Endocrinologia Experimental de la Facultat de Medicina de la Complutense de Madrid, de la que acabaria sent degà. Abans va ser cap d’estudis de la nova Facultat de Medicina de la UAB -la “meva”-, l’any de la seva creació, el 1968.

El 1982 va arribar al Departament de Sanitat i Seguretat Social de la Generalitat com a director general d’Ordenació i Planificació Sanitària (DGOPS) i amb posterioritat va dirigir l’Institut d’Estudis de la Salut (IES), esdevenit un referent internacional en Medical education i en el coneixement de la professió mèdica i el professionalisme. Va presidir la Association of Medical Deans in Europe (AMDE) i la Association of Medical Education in Europe (AMEE). Va ser fundador, patró i president d’honor de la Fundació Educació Mèdica (FEM). Personalment, el vaig tenir com a referent indiscutible en matèria de governance de les institucions sanitàries, i els seus consells em van ser de gran ajut durant l’època que vaig presidir el Parc de Salut Mar de Barcelona. L’Albert va ser tot això -perdó si hi ha alguna imprecisió- i moltes coses més. I sobretot va ser un home humil que mai es va vantar de cap càrrec, posició, honor o distinció.

El seu fill gran, l’Albert Jr., explicava en l’acte d’acomiadament, que quan el 2014 va entrar com acadèmic d’honor a la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya -igual que va fer quan la Fundació Avedis Donabedian el van nomenar “Homenot de la Sanitat Catalana”-, tant ell com el seu germà, se’n van assabentar “a misses dites, no fos cas que ens donés mal exemple, o què se’ns acudís pujar a l’avió per venir a homenatjar-lo i deixéssim les nostres obligacions”. L’Albert Jr. viu als Estats Units i el seu germà Pepo es mou entre Londres i el continent africà.

Amb els anys, el de menys va esdevenir el seu currículum i el de més la persona. Discret com era i poc donat a parlar de sí mateix, de tant en tant em parlava dels seus fills i dels seus néts, que vivien a l’estranger i sense ell saber-ho, en aquest aspecte em va ajudar molt. Durant un temps, els meus dos fills vivien també a l’estranger. El gran encara ara viu a Xile, el seu germà ha tornat a Barcelona. I a mi, durant temps, em va costar molt adaptar-me a aquesta situació. Ràpidament em vaig adonar que l’Albert, malgrat el divorci de la mare dels seus fills primer -en el sentit de la repercussió que pot tenir en la relació amb els fills- i la distància geogràfica que el separava d’ells després, va incidir molt i molt positivament en l’educació i l’orientació vital d’ambdós. Una vegada li vaig posar damunt la taula la meva preocupació en aquest sentit, de potser “no haver fet prou”, i les seves paraules, amb aquella veu característica d’ell -no sé si per haver fumat molt o per altres raons- em van tranquil·litzar. Mai oblidaré aquell “Josep Ma, per què et castigues tant? Fan la seva vida i estan bé, no? No et preocupis, són grans...”, que em va adreçar afectuosament i amb aquella mirada tranquil·la que expressava tanta bonhomia.

Escoltant l’Albert Jr. i el Pepo Oriol parlar del seu pare, en l’acte d’acomiadament, em va venir com un llamp el record d’aquella conversa en constatar -jo no havia vist mai abans els seus fills- com de positivament els havia marcat el seu pare i com se l’arribaven a estimar.

Tampoc oblidaré com poc temps després de la mort de l’Àngels em va explicar com la vida l’havia portat a esdevenir un cuidador durant la llarga i penosa malaltia que va patir la seva companya. Un gran cuidador, afegeixo jo, i no necessàriament només en l’etapa de final de vida. L’Albert tenia cura de molta, molta gent, de forma discreta i desinteressada.

Un home bo, discret, humil, senzill, entregat sense fer soroll ni escarafalls als que estimava, posant-se sempre l’últim de la fila per deixar pas a tants i tants. Un home savi de veritat.

Crec poder dir que vaig tenir la sort de veure com el pas dels anys incrementaven la seva saviesa, fent evident una qualitat humana cada vegada més extraordinària i posaven de manifest una humilitat sanament envejable i una generositat desbordant. Al costat d’ell aprenies el que no s’ensenya a escoles i universitats. Ni al món laboral. Va ser una sort treballar al costat de l’Albert a la Generalitat i li he d’agrair la paciència que va tenir amb aquell jove que era jo que, aleshores, es volia -em volia- menjar el món i, com ja he dit en més d’una ocasió, se’m va “indigestar”. Però el millor m’ho va regalar fora de l’àmbit laboral.

En el pròleg que va acceptar fer del llibre esmentat abans, recordava amb molt afecte lo “pesat” que podia arribar a ser jo de jove -i potser encara ara!- Desprès d’alguns elogis, no deixava de fer la crítica constructiva -sempre era constructiva la crítica de l’Albert- que pertocava. Deia:

“ (…) l’autor és un bon amic (…) un personatge encara jove i polièdric. Fa quasi trenta anys que vaig topar-m’hi. Llavors sí que era molt jove, però ja amb un esperit crític molt marcat, emprenedor, i quasi m’atreviria a dir que impertinent. (…). Els seus posicionaments (els meus) podien, amb molta freqüència deixar descol·locat l’interlocutor (…). Per a molts de nosaltres, podia semblar que era un corcó, cosa que, de manera creixent amb el pas dels anys, va saber fer-se perdonar. Almenys per part dels qui tenien les ments més obertes”. Cas evidentment de l’Albert. Així era ell, clar i directe, constructiu i afectuós. Gràcies, estimat amic Albert!

Com deia, el tresor que duia dins seu l’Albert, el vaig descobrir avançada la meva etapa al Departament de Sanitat. Les llargues i riques converses mantingudes amb ell no me les traurà ningú. Ara sento que va ser una llàstima que no es produïssin amb més freqüència. Mea culpa, perquè la seva disponibilitat era una característica de la seva generositat, altruisme i estima cap als que l’envoltàvem. I no serà perquè l’amiga comuna Helena Ris no s’esforcés en què ens trobéssim més sovint: “Quina llàstima, Helena, que aquell dinar que teníem pendent amb l’Albert, ja no el podrem fer...”.

Sempre m’he esforçat per ser creient. Sí, sé que si ara et tingués davant somriuries respectuosa, però indulgentment. Ara m’esforçaré encara més, per veure si ens retrobem un dia més enllà del temps i de l’espai. Una abraçada, estimat amic! Últimament et veia cansat, ara almenys descanses en pau i amb una mica de sort en Pau!