ELS BONS PARTITS NO TENEN PREU. TENEN COST

He dit sovint que fins i tot les autobiografies més honestes no són més que una forma, entre moltes possibles, d’explicar vivències. El temps reordena els fets, la memòria els depura, la consciència els justifica o els embelleix. No sempre hi ha voluntat d’engany. Hi ha, més aviat, una dificultat natural per accedir a la veritat nua dels fets. Recordem des d’un lloc que ja no és el mateix on vam viure.

Fa anys vaig escoltar una història que em va impactar. Una dona —amant durant molts anys d’un home casat— asseguda sola als últims bancs d’una església, assistint al funeral de l’home que havia estimat clandestinament. Els fills del difunt varen adreçar unes paraules als assistents. Potser també la vídua. Les gloses al difunt omplien la nau amb una solemnitat legítima. I ella, en silenci, sense dret a condol públic, sense legitimitat per plorar amb els altres, sostenia un dol que no podia exhibir. Aquella imatge —la vídua il·legal, si es vol dir així— em va impressionar per la seva densitat moral. No sé fins a quin punt la memòria n’ha modificat els contorns. Sé, però, que la imatge persisteix. Com la del sepeli de François Mitterrand. Allà, la dona, la filla il·legítima i l’amant van poder compartir l’acomiadament.

Quan escric sobre determinats perfils humans, no faig inventari de persones concretes. Observo, escolto, barrejo experiències pròpies i alienes, lectures, intuïcions, fragments de converses que han quedat sedimentats amb el temps. La realitat no és una fotografia, és un sediment. El cap elabora, combina, tensiona. El resultat no és cap retrat identificable, sinó una figura possible, un mosaic.

Un dietari no és una acta notarial. És una mirada sobre el que vivim i el que intuïm. Si algú s’hi reconeix, no és perquè hi estigui descrit, sinó perquè el tipus existeix.

I això que ve a continuació, tot i estar basat en fets reals, no és la història de ningú en particular. És una mirada sobre una manera de viure i sobre una manera —massa freqüent— d’empetitir, delimitar i controlar la vida de la parella.

La terrassa no és gran ni petita, és suficient. Té la mesura justa dels llocs que han estat pensats per ser habitatges de temporada i que, amb el temps i l’anar a menys, es converteixen en refugi permanent d’una vida que ha canviat de direcció. A la barana hi ha una farigola discreta, d’olor persistent, que no reclama atenció i que, tanmateix, resisteix els hiverns amb una obstinació vegetal que sembla moral. Rocío la toca amb els dits, sense arrencar-ne cap fulla, només per confirmar que és viva. Hi ha coses que continuen, pensa, encara que la resta s’hagi esvaït.

Va vendre el pis de Barcelona amb un cert nus a l’estómac, però evitant el dramatisme. Era el pis que li havien regalat els pares quan es va casar, quan tot anava més granat i encara es creia que es podia contribuir amb béns materials a una felicitat que no es proclamava però es donava per descomptada. No hi havia, en aquell moment, cap indici d’error. Hi havia brillantor dins una vida ordenada com cal. Dos salaris que entraven amb puntualitat, un cercle d’amistats homologables, sopars on es parlava de negocis, de fills, d’escoles i de vacances amb una naturalitat que excloïa qualsevol sospita.

L’estiu discorria a la Costa Brava, en alguna cala de mar net on la discreció —lleugerament impostada— formava part del codi. L’hivern podia ser a la Cerdanya, amb els nens vestits de colors vius a les pistes i fotografies que, anys després, encara semblen una declaració de solvència. En les èpoques més florides hi havia viatges més llunyans, algun resort al Carib on el luxe no es dissimulava gaire i on les imatges s’exhibien amb aquella satisfacció una mica ostentosa que confon plenitud amb visibilitat.

Rocío pertany a un cercle que va anar a més i va créixer, quan l’ascensor social anava cap amunt. El progrés era una línia ascendent que, si s’administrava amb intel·ligència, no tenia per què trencar-se. Rocío simbolitza moltes “Rocíos”. Algunes, com ella, van optar per no perdre gaire temps estudiant i incorporar-se ràpidament al món laboral, no tant per una passió vocacional com per una lectura pràctica de la vida. El que comptava era començar aviat, sumar, no quedar-se enrere. L’esforç intel·lectual no era una finalitat en si mateix, era un instrument. D’altres provenien d’un ambient més refinat, on la carrera universitària no es vivia com una aposta per accedir aviat a un bon salari, sinó com una peça més d’un conjunt. Una llicenciatura adequada, una cultura prou funcional per sostenir una conversa amb elegància. No s’esperava aquella profunditat que pot desvetllar consciències i acabar alterant l’ordre social que les protegia. Aquestes “Rocíos” no estaven cridades a formar part de la “gauche caviar”, proveïdora de líders revolucionaris. El paquet havia de ser complet, conservador, sense estridències, harmònic, presentable. L’educació, en aquests casos, no era una via d’emancipació sinó una manera de confirmar l’estatus, d’encaixar amb solvència dins el món que ja les havia predefinit.

El matrimoni no va ser una explosió sentimental ni una fugida irracional. Va ser, en el seu moment, una conseqüència lògica. El nivell encaixava amb el nivell, la família amb la família. Ens movem entre els nous rics i la petita burgesia menys estrident. Aquesta coherència gairebé administrativa no excloïa un bri d’encanteri juvenil, el dret a somiar amb l’home segur, mereixedor d’admiració, evocador del príncep blau o prefabricat amb cartró-pedra. La seguretat tranquil·litzava perquè semblava proporcionar saber sobre el funcionament del món, i la seguretat, quan tens trenta anys i tot sembla obert, es confon fàcilment amb protecció.

Aquell marit correcte no cridava. No hi havia escenes memorables ni humiliacions públiques que permetessin identificar un punt de ruptura clar. Hi havia, en canvi, una successió de petites correccions que, preses aïlladament, semblaven fins i tot sensates. “Potser no calia dir-ho així.” “No t’excitis.” “Ja m’encarrego jo d’explicar-ho.” Frases dites amb un to que no era agressiu sinó didàctic, com si ell assumís, gairebé amb generositat, la responsabilitat de filtrar el món perquè ella no s’hi ferís.

Rocío no es va sentir mai maltractada. Es va sentir matisada, rectificada, polida, acompanyada per una mena de pedagogia contínua que, amb el temps, es va convertir en una forma subtil de jerarquia. Va començar a calibrar les paraules abans de pronunciar-les, a moderar l’entusiasme perquè l’entusiasme podia semblar ingenu i generar mal humor, a consultar decisions que abans hauria pres amb naturalitat. No va deixar de ser del tot ella mateixa, però va començar a ser una versió més continguda, més prudent, més entotsolada. Hi ha homes que no necessiten aixecar la veu per fer petit el món dels altres. N’hi ha prou amb ocupar el centre de la conversa, amb interpretar els silencis, amb posar una lleugera ombra sobre qualsevol iniciativa que no passi pel seu filtre. No és una tirania espectacular. És una reducció lenta, una erosió del territori interior que es produeix sense cops, sense sang, sense testimonis.

En aquests casos, els matrimonis no esclaten. S’esgoten. I quan el vincle s’ha anat afinant fins a convertir-se en una superfície estreta, la separació arriba com una conseqüència gairebé física, no pas com una explosió sinó com una necessitat de respir. Un dia, sense data precisa, el cos diu prou. No per odi. Per fatiga. No perquè hi hagi hagut un acte irreparable, sinó perquè la suma de petits ajustos ha acabat convertint la vida en un espai massa reduït per respirar-hi amb plenitud.

Rocío ho té al cap mentre mira el mar, que sembla quiet però que mai no ho està del tot. Potser la quietud és només una il·lusió de la distància. Potser el moviment sempre hi és, encara que no el veiem…

A la pista corren amb una intensitat que no és només física. Colpegen la pilota amb decisió, sense contemplacions. El marcador importa. Quan guanyen un punt, la satisfacció és immediata i neta: la bola ha entrat i prou. El crit surt espontàniament, breu, gairebé sec, sense demanar permís. Durant aquella hora no cal explicar-se, no cal justificar res. És com si algú que es va haver d’acostumar a anar amb cura de no destorbar pogués, per fi, ocupar l’espai sense sotmetre’s a l’avaluació constant.

Després del partit, amb la suor encara a la pell i la marca de la cinta de la pala al canell, les quatre s’asseuen a la terrassa del club. La fusta de les taules té aquella rugositat gastada de lloc de pas, i els gots, quan hi toquen, fan un so sec que posa ordre al cansament. La Clara deixa la pala al costat de la cadira amb un cop intencionadament suau, que ve a dir “prou per avui”. L’Helena es recull els cabells amb una goma que duu al canell com qui conserva una eina de supervivència. La Sònia, aigües a banda, demana dues cerveses i dues copes de vi blanc, no perquè siguin grans bevedores, sinó perquè el cos, després de l’esforç, agraeix una petita cerimònia. L’Ariadna s’asseu una mica més enrere. Parla poc. Escolta i, de moment, calla.

La conversa comença amb les foteses que fan al cas. Una bola que ha tocat línia, el monitor que parla massa, la parella rival que crida com si s’hi jugués la vida. I de seguida, sense que ningú ho decideixi però seguint el guió no escrit habitual, el tema deriva cap als homes. Un ritual que, si se’ls fa notar, no neguen però aigualeixen, que es repeteix a cada postpartit.

La Clara introdueix el tema, amb la mateixa barreja de vanitat i desídia, entre real i impostada, de sempre.

—Divendres a la tarda he quedat amb aquell tio. No sé per què m’hi he avingut. Potser perquè és agradable sentir que algú et mira amb interès. O potser perquè ni jo mateixa, de vegades, sé distingir si el que busco és la companyia d’un home o sentir-me desitjada. Parla bé. Massa bé. Ho té tot ordenat. I jo, quan veig tanta coherència, em poso en guàrdia. Sona absurd, ja ho sé. Però hi ha alguna cosa que em fa recular.

L’Helena no s’afanya a respondre.

—A mi, si parlen bé, doncs fantàstic! El que em cansa és quan aquella seguretat t’obliga, sense dir-ho, a encongir-te a la cadira. Al principi et sembla algú amb criteri. A poc a poc vas notant que comences a vigilar-te amb neguit, a pensar abans de parlar. I aquest és el preu que jo ja no vull pagar. Ni per amor ni per sexe ni per cap promesa d’estabilitat.

La Sònia fa un gest amb la mà per demanar que li posin una mica més de vi. No sembla gaire afectada, però el que diu té aquella càrrega que només surt quan s’han acumulat massa episodis del mateix.

—Jo ja no em refio ni de mi alguns dies. Quan estàs sola i la casa se’t cau al damunt, acabes pensant que el problema ets tu. Que potser demanes massa. I llavors apareix algú que t’escriu quatre coses boniques i ja et sembla prou. Fins que al tercer missatge hi ha una frase que et fa dubtar. No és res greu. Però et fa dubtar.

—A vegades penso si no seria més fàcil cedir una mica —continua, més baixa—. Però després em ve una cosa aquí —es toca l’estómac— i sé que no ho he de fer. I segueixo sola! I no hi vull estar, i…

La Clara assenteix amb un cert humor, el punt d’ironia necessari per evitar que el dolor es faci massa evident.

—I els del Tinder, a més, tenen una cosa… Deu ser veritat que hi ha de tot. Però al final, la majoria, et semblen adolescents tardans que et volen impressionar. I jo ja no tinc vint anys. Si es veiessin amb els meus ulls! Em fa ràbia que encara em pugui afectar segons què.

L’Ariadna no havia dit res fins llavors. Fa un glop de cervesa, com si necessités una pausa entre el que sent i el que està a punt de dir.

—A mi m’ha canviat una cosa —diu amb calma—. No renego del desig. Però ara estic molt atenta. Quan noto aquella manera gairebé imperceptible de corregir-me, de completar-me la frase, de decidir per mi amb falsa bona intenció, se m’encén una alarma. Potser exagero, potser no n’hi ha per tant, però jo ja he viscut com comença això. I com acaba. I en aquell moment em faig enrere. No perquè no vulgui ningú. Al contrari. El que passa és que encara vull trobar algú, però ja no puc evitar veure el risc abans que passi. I això, a vegades, em fa dubtar fins i tot quan potser no caldria.

Les altres no la contradiuen. Hi ha un silenci breu, com una respiració compartida.

Després el tema deriva cap al calendari, cap a les cites que s’han d’encaixar amb la pista reservada. Ho diuen rient, però saben que hi ha tema més enllà de la gestió de l’agenda.

El pàdel i aquesta taula no han vingut a ocupar el lloc de ningú, però han obert una mena de compàs d’espera de no se sap ben bé què —o sí—, de marge, on la tarda està ocupada i el cos troba un espai per exercitar-se. Tot plegat marca un ritme que ordena l’hora més incerta del dia. Durant el partit tot és precís, la pilota ve i es torna, el marcador es mou i la voluntat té objectius concrets de victòria, o com a mínim de gaudi. Després, quan cadascuna torna a casa i la llum baixa sense testimoni, reapareix una expectativa que no s’ha extingit. No han deixat de desitjar una complicitat que encara no arriba, i aquesta tensió entre el que han après a no tolerar i el que continuen anhelant és el que fa que la partida següent sigui sempre més que un simple joc, una manera d’arribar al vespre amb una mica més d’ordre interior mentre esperen que, algun dia, alguna presència s’ajusti a la seva mida sense obligar-les a empetitir-se. De més verdes en maduren…

Cap al migdia han arribat a la terrassa quatre dones que acabaven de jugar. Caminaven amb aquell aire lleugerament fatigat però digne de qui ha passat hores caminant al sol i no vol semblar cansada. La terrassa, blanca i ordenada, amb taules rodones i coixins clars perfectament disposats, ofereix una sensació d’estabilitat que tranquil·litza. S’hi han assegut sense fer soroll, han demanat aigua i l’han beguda amb prudència, però fent-ne via. Després ha arribat el xampany, una ampolla compartida que, com sol passar en aquests casos, no s’acabarà del tot. Hom sap que la mesura forma part de l’estètica.

El cambrer és un noi jove, alt, amb un punt d’autoconfiança propi de la joventut, i que aquestes dones observen amb una certa complaença. Sap moure’s amb una gràcia discreta i no necessita que li diguin gaire res. Coneix les rutines, anticipa el moment, serveix amb una lleugera inclinació que no és servil ni insolent, sinó exactament adequada.

La conversa ha començat parlant del vent, d’un cop mal calculat al quinze, d’una bola que s’ha desviat més del compte. Coses menors. Però en un moment determinat ha aparegut el nom de la Bea, i amb el nom la conversa ha adquirit un gruix diferent. La Bea és la que es va separar fa dos anys. En Joan, que abans pujava a la terrassa amb ella, ara hi apareix de tant en tant amb una noia que camina dreta, sense aquella precaució adquirida amb els anys. Du els braços lliures, el pas llarg, i s’asseu sense mirar si el vestit es rebrega. El contrast és prou visible perquè a la taula del costat les frases es facin una mica més curtes.

En Joan no era un home excèntric ni especialment cridaner. Era correcte, integrat i semblava previsible. D’aquells que passen desapercebuts fins que un dia deixen de passar-hi. I això és el que inquieta. Si en Joan, que no semblava diferent dels altres, va decidir canviar de vida amb tanta naturalitat i frescor, què diferencia realment els altres marits que riuen a la taula del costat amb una seguretat sonora?

No cal plantejar aquesta pregunta a la conversa. N’hi ha prou amb frases prudents. “El meu no és un ogre.” “És com és.” Expressions que serveixen per mantenir la línia. Però el detall de la joventut de la nova parella d’en Joan pesa. No es diu amb cruesa, però es té present. El pas del temps, en aquests ambients, és un factor que es procura mirar de reüll.

Han comentat que la Bea ha tornat a treballar en una immobiliària, cosa que en un altre ambient potser no tindria cap relleu especial, però aquí la paraula treballar no és mai innocent, perquè no designa només una ocupació sinó una situació, un estatus. No s’ha dit amb to dramàtic, s’ha dit amb aquella neutralitat prudent que permet evitar fer el judici explícit. Treballar pot voler dir que una dona ha apostat per una vida diferent, però pot voler dir, també, que la xarxa que la sostenia s’ha afluixat. En la conversa s’ha recordat també que la casa d’estiu es va vendre —ves quin remei— i que ara viu en un pis més petit, a la ciutat, sense jardí, ves què hi vols fer, i amb menys façana. El nivell —paraula que ningú no ha pronunciat però que tothom té present— s’ha ajustat estrepitosament. I tanmateix, segons sembla, la Bea dorm millor.

Aquesta observació, dita gairebé de passada, ha produït un alentiment perceptible en la conversa. Dorm millor! És una afirmació que ho altera tot, que desmunta una convicció molt arrelada: la idea que la mida de la casa i la solidesa del compte corrent tenen alguna relació directa amb la tranquil·litat nocturna. Si es pot dormir millor en un pis diminut que no pas en una casa espaiosa i rutilant, aleshores potser hi ha coses que no depenen del jardí ni de la terrassa, sinó d’un altre tipus d’equilibri que no es veu des de fora. Ningú no ho ha volgut discutir, però tampoc ningú no ho ha deixat passar del tot.

A la taula del costat, els homes reien amb aquella expansió franca de qui no es qüestiona la pròpia posició. Era un riure ample, segur, gairebé confortable. Elles han mirat un moment cap allà, sense ironia explícita, però amb una atenció que no era banal. El riure masculí, en aquests llocs, sembla formar part del mobiliari, com les ombrel·les o el green perfectament retallat.

Quan una ha dit que la Bea no havia marxat per caprici, sinó per cansament, no parlava del cansament del sol ni del joc, sinó d’un desgast que no es pot mesurar amb hores ni amb quilòmetres caminats. Un desgast acumulat amb els anys, amb petites renúncies que no es veuen, amb una continuïtat sostinguda potser més per inèrcia que per convicció. Les vides no sempre es trenquen per un gran escàndol ni per un amor sobtat que ho arrasa tot. Sovint es desfan lentament, per acumulació de dies iguals, per petites renúncies o vexacions no negligibles que ningú no compta formalment, i per una continuïtat de la rutina que acaba pesant més que qualsevol ensurt sobtat.

El green, davant la terrassa, lluïa impecable, sense cap irregularitat visible. El vent, però, continuava desviant les boles amb una constància discreta. He pensat que la història d’en Joan no és cap excepció extraordinària, sinó una possibilitat latent dins del mateix ordre que tots donen per descomptat. Potser el que incomoda no és tant la infidelitat com la constatació que l’estabilitat és menys sòlida del que sembla, i que quan alguna cosa es desplaça no acostuma a ser el més feble qui decideix el moviment.

Les quatre dones han continuat parlant amb aquella habilitat tan treballada de dir sense exposar-se del tot, de suggerir sense comprometre’s. Probablement demà tornaran a jugar i el vent tornarà a bufar amb la mateixa regularitat, o no… Tot, en aparença, seguirà igual. Però hi ha desviacions mínimes que no es corregeixen amb un cop millor. I en un lloc on tot està tan ben alineat, qualsevol desplaçament, encara que sigui petit, adquireix una importància que no es pot confessar obertament.