EL PERELLÓ, FLORIDA, EL PERELLÓ

EL PERELLÓ. BAIX EBRE

El Perelló no es pot dir que sigui el que es diu un poble bonic, no és Peratallada, per dir alguna cosa, ni Setcases, ni tan sols Miravet. Però és un poble viu, interessant i en el que s’hi està molt bé. La vida al Perelló és plàcida, i els perellonencs, gent acollidora.

El teixit associatiu del poble és molt ric en entitats de tota mena i hi passen moltes coses. Lluny de la platja, a l’interior. Certament, existeix Perelló-Mar, Santa Llúcia…, molt bonic i agradable també, però ara penso en el nucli interior del poble. Tant és així que, avui per avui, el considero, el sento el meu poble d’adopció, després de gairebé set anys d’estar per aquí. Jo sé que ells sempre em veuran com “el de Barcelona”. Però no hi fa res. Ho entenc.

Dissabte passat vàrem gaudir molt de la fira d’antiguitats. Hagués comprat un munt de coses. Finalment, em vaig limitar a comprar un llibre de Teresa Pàmies (Gent del meu exili: inoblidables) i una recopilació de la revista La Hormiga de Oro, del 1891, el vuitè any de la seva existència. Per a mi, una joia!

A la pàgina 2 del primer número de l’any, s’hi pot llegir:

“Qué es un año? Es una sucesión de momentos que comprende el espacio de 365 días y algunas horas y minutos. Su operación principal consiste en presidir el cambio de habitantes de la tierra, el cual se efectúa indefectiblemente para que vayan cumpliéndose los fines de la Providencia.

Lo más seguro que puede predecirse al formar el juicio del año es que á lo menos morirán en su transcurso unos tres millones de hombres y que vendrán á la vida otros tantos.

Es decir que si no hay guerras ó pestes extraordinarias que aumenten la mortalidad, irá pasando á la eternidad un hombre á lo menos cada segundo, o sean unos 85 mil diariamente”.

Els antiquaris són singulars. L’home que em va vendre el compendi anual de La Hormiga de Oro, duia un pantaló de tirolès, amb peto, però era català d’accent no ebrenc i tenia una certa semblança amb un bon amic meu.

Passejant per la fira, vaig redescobrir un racó del poble en el que no hi estava des del 2017, quan hi vaig venir per primera vegada a passar un cap de setmana a l’hostal “La Panavera”. La plaça que continua amb el carreró de l’hostal, amb unes quantes cases antigues de pedra i finalitza en un cul de sac, és un espai màgic. Un espai especial. El que ara es diria un espai “zen”.

Vàrem tornar al carrer Francesc Macià. Abans de la Plaça de Jaume II, i es va produir una coincidència múltiple, molt agradable, d’aquelles que et fan pensar que el món és petit.

Vàrem descobrir que s’acabava d’obrir un local —en feien la inauguració i oferien un pa amb oli boníssim, embotits, cervesa…— especialitzat en

CAMPITÖS. EL PERELLÓ. BAIX EBRE

xocolata de la bona, de la que porta cacau de veritat i, segons em va semblar entendre, pans d’aquells tan bons i exclusius. Es diu Campitös Pastry&Choco.

Mentre intentàvem acostar-nos al local, esquivant vilatans, jubilats europeus que viuen al poble i visitants, vàrem trobar l’alcalde, en Sam Ferré, i vàrem descobrir que el local era de la parella de l’Eli, en David, un noi d’Esplugues de Llobregat al que l’amor l’ha portat a fer cap aquí. L’Eli, atrafegada, amb l’emoció i el neguit que comporta un tal esdeveniment, amb prou feines ens va poder saludar. Després ens va enviar un WhatsApp, totalment sobrer, excusant-se. Tot d’una, inesperadament, vaig veure la Carme Pauline Rios, una calera entranyable, una dona intensa i atrafegada, amb la que feia temps que intentàvem quedar sense èxit i inesperadament me la vaig trobar al poble. Em va fer molta il·lusió. Anava amb unes amigues i amb en Tomàs, un cuiner perellonenc de primera, amable i empàtic. La Carme fa anys que va fer el camí invers i va deixar les Terres de l’Ebre per instal·lar-se a Barcelona.

És una persona que admiro per la seva creativitat, intel·ligència, humilitat i empatia. Per tancar el cercle, va resultar que la Romina coneixia a la germana de la Carme, una calera que viu a Lleida. Totes aquestes connexions de Ponent —personalment considero que la Catalunya oblidada, ponent, va des del Pirineu occidental fins al Delta, passant per les comarques de Lleida i la Terra Ferma— és un món que val la pena i que m’estimo molt, totalment aliè a la resta de Catalunya. Jo veig una gran àrea metropolitana que dibuixa una mena de mitja lluna deformada al voltant de Barcelona que arriba fins a Cambrils, la Catalunya Central, el Pirineu des de la Cerdanya fins al Cap de Creus i, per tant, la pràctica totalitat de l’Alt Empordà. La resta no existim. Som clarament de segona. Ep! Ho som pels de Barcelona, pels de la Catalunya/ciutat. Però ni s’imaginen els valors, el caliu humà i la riquesa que hi ha en aquesta terra. No parlo essencialment d’economia, PARLO DE VIDA!

Dissabte, tot aquest dibuix se’m va fer patent. La Romina de Lleida, l’Eli, el Sam, el Tomàs i la majoria  del Perelló, la Carme i les seves amigues de l’Ametlla de Mar, caleres… Una sensació reconfortant i de privilegi, que no sé explicar més bé.

______________________________________________________

SIESTA KEY. FLORIDA

Avui ha vingut a casa l’amic Marcel Riera. Poeta i home que entén de lletres. I m’ha dit el que em dieu molts: els meus posts són massa llargs i dispersos. M’ha recomanat no barrejar Florida, Miami, amb El Perelló. L’entenc. Però jo no pretenc passar a la història com a escriptor ni pretenc entrar en el circ de les editorials, les publicacions, els premis literaris i aquestes coses…

El meu estiu ha transcorregut entre El Perelló i Florida, i jo hi veig una continuïtat natural, una connexió que potser només la veig jo, però que la veig clara i em ve de gust compartir-la de la manera que l’he viscut. Entenc que algú digui: “Què cony té a veure Miami i Florida amb El Perelló?”. Imagineu un diari del mes d’agost, escrit dia a dia o setmana a setmana, en el que compartís vivències, sensacions, sentiments, fets, informacions…, amb tots vosaltres. Ve a ser això, però sense delimitar ben bé períodes de temps.

Mireu, estic vermell com un llagostí. O com una shrimp o un lobster o com una gamba blanca de l’Ampolla, que quan la passes per la paella es torna rogenca. El sol cremava igual a Miami Beach o a Siesta Key que a Perelló Mar o Cala Maria. Certament, per assolir el mateix nivell de rostida, a les platges del Perelló, cal una mica més d’estona d’insolació. Però vaja… Tant allà com aquí m’he posat protecció solar total i el resultat és idèntic: un color de mariscada! I com això, tot. La tonyina de Balfagó, de la cala, és extraordinària. A Florida, també vaig menjar una tonyina deliciosa. Potser era de Balfagó! Ves a saber! Exporten a tot el mon i molt al Japó. Per què no a Florida? Ai, la globalització!

Certament, l’urbanisme americà no té res a veure amb el nostre. Els models constructius, tampoc. Els espais allà són enormes i aquí no —les sargantanes o rèptils semblants de Florida, també són més grossos allà—. La ciutat americana és una superfície inacabable de casetes individuals que té un down-town i malls de referència. Aquí, la trama urbana, comparat amb allà, és tremendament “promiscua” i permet una interrelació social que allà no es dona.

No es tracta de comparar, sinó de descriure. Descriure la continuïtat de la vida, en aquest cas durant l’estiu 2024.

_______________________________________________________________________

ROD AND REEL PIER. ANNA MARIA ISLAND. FLORIDA

Si mai aneu a Sarasota, us recomano que visiteu l’illa Anna Maria, al sud de la badia de Tampa, davant de Saint Petersburg. Hi ha un restaurant senzill i sense pretensions que té un caliu especial. No pas pel que s’hi menja —tinc la sensació que les cartes dels restaurants americans, exceptuant el fast food pur i dur i els relativament pocs, de cert nivell, semblen fotocòpies del mateix— sinó per les vistes. Es diu Rod and Reel Pier.

Jo vaig menjar una small house salad i uns fried calamarí, i la Romina una Cesar salad amb gambes. De postres, cheesecake, fent semblant que el compartíem —un parell de culleradetes ella i la resta jo— i cafè americà. El més agradable va ser veure com saltaven els dofins al mar que teníem a tocar del pis de baix del restaurant i veure l’ambient friendly generat pels pescadors quan vam baixar per marxar.

A Sarasota cal anar al John and Mable Ringling Museum of Art. John Ringling, juntament amb els seus germans, eren els propietaris del circ itinerant Ringling. A principis del segle XX, mitjançant fusions i associacions, varen acabar constituint el circ més gran i espectacular del món. Concretament el Ringling Brothers and Barnum & Bailey Circus, resultat de la fusió del circ dels Ringling amb Bailey Circus, ha estat el més gran i famós circ de tots els temps des de 1871 fins a la seva fi, el 2017. No es tracta aquí de reproduir la informació que podeu trobar a les xarxes, però sí de transmetre les meves sensacions.

JOHN AND MABLE RINGLING MUSEUM OF ART. SARASOTA. FLORIDA

Quan traspasses l’entrada del museu, els edificis de la banda dreta estan dedicats al circ. Hi ha un espai que, a través de peces de circ de museu, fotografies i audiovisuals, et situa en una realitat circense d’una dimensió colossal, inimaginable. A continuació, hi ha un museu del circ que cal veure. No té sentit mirar de descriure-ho. Em referiré només a maquetes de circ i de viles i ciutats on s’instal·lava el circ, increïbles en termes de dimensió i detall de tot i tothom, de coses i persones. Em va impressionar molt la maqueta del tren de 120 vagons que traslladava la totalitat del circ, al llarg i ample dels Estats Units. Encara més, l’exposició d’un dels vagons (que duia inscrit el nom de “Wisconsin”), dels de veritat, per tant, de mida natural.

A l’esquerra de la finca hi ha el museu d’art, 14.000 metres quadrats, amb vint-i-una galeries que ens ofereixen més de 3.000 anys d’història i d’art asiàtic, amb peces d’artistes japonesos rellevants, així com art xinés i hindú, fins a més de 10.000 peces (quadres, pintures, dibuixos, escultures, objectes…) d’artistes europeus des del període medieval fins el segle XIX.

John i Mable Ringling es van fer tips de viatjar per Europa cercant idees pel seu circ i comprant obres d’art exposades al Museu, des del 1932: Rubens, Velázquez, Tintoretto, Lucas Cranach, Cornelis Van Cleve, Quinten Metsys, Piero di Cosimo, Della Robbia, Domenico Ghirlandaio, Veronese, Antonio Palma, Giovanni Antonio Fasolo, Poussin, Simon Vouet, Salvator Rosa, Fede Galizia, Guercino, Benedetto Gennari, Frans Hals, Karel Dujardin, Joseph Wright. Angelica Kauffmann, Benjamin West, Anton Raphael Mengs….

Cal afegir-hi la Galeria d’art contemporani Keith D. Monda, espai destinat a artistes vius que, de forma innovadora, treballen amb vídeos i

MUSEU DALÍ. SAINT PETERSBURG. FLORIDA

noves tecnologies, reservant un espai per a artistes que es dediquen als problemes més complexes i provocatius del nostre temps.

El pavelló Kotler-Coville exhibeix obres d’artistes del vidre moderns i contemporanis i la Galeria de la Comunitat fa rotar obres de joves artistes actuals, desconeguts, que volen fer-se un nom en el món de l’art.

Al fons de l’espai de 27 hectàrees i davant l’oceà Atlàntic, a la badia de Sarasota, hi ha el palau venecià dels Ringling, de 5.000 metres quadrats i una torre de 30 metres d’alçada, les parets del qual varen veure polítics, artistes, empresaris, actors i tota mena de celebrities de l’època.

Us imagineu l’impacte d’aquest complex, amb tot el que conté, finançat amb mecenatge privat, als ulls d’un europeu que veu com s’eixamplen les esquerdes del que va ser un Estat del Benestar del que ens en sentíem orgullosos? Acabo i torno al Perelló.

No sense abans recomanar-vos, si aneu per aquelles contrades, fer uns pocs kilòmetres més cap al nord, rodejant la badia de Tampa, per anar a visitar el Museu Dalí de Saint Petersburg. Després del de Figueres, el segon museu monotemàtic de Dalí més important del món i amb obra important del català universal dels bigotis punxeguts. De nou, mecenatge a l’americana!  Albert Reynolds  i Eleanor Morse van comprar obra a Dalí durant 40 anys i el resultat és aquest museu, ubicat en un edifici arquitectònicament remarcable.

______________________________________________________________________________

Retornar al Perelló ha estat retornar a casa. El mestral ha bufat fort, ha fet baixar la temperatura i ha netejat l’ambient, fins aquell punt — ben conegut en aquestes contrades— en el que la netedat del cel permet que el sol faci ressaltar tot els colors del verd de la vegetació i del blau del cel i del mar i els bruns-daurats-blancs de les dunes de la Punta del Fangar. Hi ha moments que, des de casa, el color de la sorra de les platges del Fangar, sembla tan blanc com el de les platges de Sarasota en les que la sorra fina de quars és de les més blanques del món.

Ambient tardoral a mitjans de setembre. Sol, vent, temperatura fresca al matí i a la nit. Bany al migdia en aigua prou fresca com per despertar-se de cop, dinar al porxo amb un clima ideal i una vista immillorable, capvespres preciosos amb la lluna creixent i nits de bon dormir amb manta fina damunt el cobrellit.

A casa, els arrossos ja han esdevingut tradició. Ens en queden un parell amb colles nombroses d’amics. Els dissabtes 21 i 28 de setembre. Posarem punt final a l’estiu i ens prepararem per a la tardor —de fet, ja hi serem— i l’hivern al Delta.

FOTO DE CARME PAULINE RIOS. EL PERELLÓ. BAIX EBRE

Cada any que passa aprecio més la tranquil·litat i la pau d’aquests paratges. Cada vegada se’m fa més pesat anar a Barcelona i, tot i que pot semblar una hipèrbole, no ho és, cada vegada em costa més d’entendre per què els que poden viure lluny d’aquella bogeria urbana, segueixen immersos en el fum, el soroll, els turistes, l’estètica progre-rància, la imatge de postmodernitat artificial, l’estrès dels conductors i l’esnobisme ridícul que pretén caracteritzar la ciutat que els Jocs Olímpics van posar al mapa del món dels touroperadors…

Al Perelló, s’hi viu molt bé. Ara, però, no vingueu tots. No fotem!