El sentit de la proporció
M’he aixecat, no sense esforç, abans que sonés el despertador. Tampoc per disciplina ni per cap virtut especial. La idea de gaudir d’unes bones hores netes, encara no contaminades del tot per la remor que va creixent amb la llum del dia, ha estat l’estímul per engegar.
Parada al lavabo, contemplació al mirall d’aquella cara tan característica del moment i canvi de l’aigua de les olives. He anat cap la cuina amb aquella lentitud dels primers minuts, he posat en marxa la cafetera i he obert la porta del porxo, tot respirant l’aire encara intacte d’abans que el dia es posi a funcionar del tot. El silenci sepulcral habitual, només es veia alterat pel moviment ocasional d’alguna fulla amb el vent i pel cant d’aus matineres. El mar, des d’aquí, tenia aquella aparença d’immobilitat que només s’explica per la distància. Ja sé que no hi ha res quiet, que sota qualsevol superfície batega una activitat incessant, però l’ull, a aquesta hora, es deixa seduir per la ficció de la calma, i no m’ha semblat malament començar així, amb una il·lusió discreta i no pas amb un entusiasme postís. M’he recordat a mi mateix que la plenitud, lluny de desprendre’s de cap gran transcendència, ve del sentit de la proporció. La felicitat no consisteix en grans esdeveniments, sinó en una successió de dies normals viscuts amb una certa serenor.
Aquestes primeres hores em donen, sovint, una energia que sento de forma molt particular. El cap i el món semblen encaixar amb una certa naturalitat, pausada i allunyada de cap eufòria o excitació.
M’agrada, més que no pas exactament escoltar, tenir la ràdio simplement engegada i de tant en tant parar l’orella. I jugo. De cop em poso a escoltar atentament i no falla: o donen una mala notícia, o expliquen un fet intranscendent, una carallotada, o practiquen la ironia d’una forma que s’agraeix. Aleshores em demano molt honestament com es pot afirmar amb un mínim de realisme que el món va bé i la humanitat progressa. Certament vivim en un món que necessita pensar que tot va bé i millorant i que el sentiment de felicitat permanent és obligatori. Reprendré la idea.
Llegeixo uns salms de l’Antic Testament sense pressa, prenc notes, podria anar a caminar, com faig molts dies, però ho deixo per una altra estona i intento amb èxit variable que el pensament es col·loqui per si mateix dins una mena d’ordre intern que no he sabut mai fabricar però que, de vegades, apareix. Em passa aleshores una cosa que no em sembla menor. Durant una estona, la vida es deixa viure sense haver-se de defensar de res. No he de construir cap relat heroic sobre mi mateix, ni invocar grans paraules, ni exigir al dia una grandesa que estressi el sentit de la proporció. N’hi ha ben bé prou amb el cafè, amb la llum, amb la porta del porxo oberta, amb unes línies ben llegides, amb la certesa —tan fràgil i tan valuosa— que es pot viure a raser de bona part de la hostilitat creixent del món. S’hi ha de posar feina. Però es pot fer. Fins i tot escoltant amb en Basté enumerar el reguitzell inacabable de males noticies que recita cada dia. Hi ha, en aquests matins, un fil de reconciliació amb l’existència que no m’atreveixo a qualificar de felicitat, perquè la paraula és massa grossa i massa malmesa, però sí d’una serenor reconfortant, d’una disponibilitat íntima, d’una forma de presència que em sembla molt més fonda que tots els entusiasmes sorollosos i els optimismes exultants.
Però seria fals, i fins i tot una mica indecent, fer veure que el dia queda ja resolt a partir d’aquí. Hi ha una trampa en moltes escriptures de la vida interior, i és la de seleccionar només els instants nobles, com si l’ànima fos sempre un espai de lucidesa i no també una cambra desendreçada on s’hi acumulen la dispersió, les imatges inútils, les petites obsessions, les fatigues sense nom.
Cap al migdia, gairebé sense transició, en ocasions es trenca aquella arquitectura delicada del matí. No cal cap drama. Precisament per això la ruptura és més difícil d’explicar. No saps com i el que en podríem anomenar “el dia social”, s’ha colat amb la seva insistència mediocre. Missatges, gestions, notícies d’aquelles que neixen velles, una conversa telefònica sense relleu, un encàrrec que no era urgent però que ha vingut a reclamar el seu lloc com si fos indispensable. La ment, que de bon matí semblava clara, s’ha començat a esquerdar en múltiples fils menors. He notat aquella forma de desgast que no és encara cansament físic ni tampoc agror, però que dissol la qualitat interior de les hores. Es així. Els humans no som perfectes i per tant la nostra vida tampoc i en ocasions s’esdevé que el món, a partir de certa hora, deixa de ser un paisatge bonic i es converteix en un tràmit burocràtic i avorrit, com la vida dels funcionaris. Ep! No passa res! La vida és així. Amb una mica de realisme, n’hi ha prou. I ni tan sols cal que sigui realisme màgic!!!
Això no obstant, el moment cal gestionar-lo bé. D’això en dependrà que la tarda sigui una extensió digna del matí o una caiguda més en aquella suma de dispersions que, sense fer soroll, erosionen l’estat d’ànim. M’adono que moltes persones —potser la majoria— resolen aquesta frontera entregant-se al mecanisme ja conegut de la distracció. S’omple el temps perquè el temps no parli. Es mira una pantalla, després una altra, es truca algú no tant per necessitat com per por del buit, es baixa a fer un cafè, es pensa en la pel·lícula del vespre, en la cita del cap de setmana, en qualsevol cosa que mantingui la consciència suficientment entretinguda perquè no s’instal·li aquella pregunta antiga i sempre inoportuna sobre el sentit dels dies. Ho entenc perfectament. Hi ha una lògica de supervivència en aquesta manera d’organitzar l’existència. Però hi ha també una derrota. Perquè arriba un moment en què un sospita que la seva vida no està sent viscuda, sinó esquivada.
Jo mateix he notat avui aquesta temptació. Quedar-me a casa fent veure que descansava, mentre em lliurava a la passivitat de les notícies, dels fragments, de les estones mortes amb disfressa d’oci. I, tanmateix, alguna cosa dins meu —potser només el record encara viu del matí— s’hi ha resistit. He sortit a caminar. No pas per convertir el passeig en una litúrgia terapèutica, ni
per obeir cap recepta, sinó perquè el cos, quan la ment s’entortolliga massa, de vegades sap més. He caminat sense gaire objectiu, mirant més que pensant, deixant que el vent, la llum més baixa de la tarda, la presència concreta dels arbres, de la gent que passejava per la platja sense cap consciència del meu petit combat interior, em restituïssin alguna cosa semblant a la proporció. Caminar no resol res, però educa el jo perquè no sigui més exigent del compte. I això, en segons quines moments, és molt.
De tornada, no diré que m’hagi envaït una plenitud espatarrant (no em puc estar de ser irònic i dir “com li passaria a un optimista qualsevol”). No ha estat així. Però sí una mena de retorn al lloc just. El dia no s’havia espatllat del tot. Encara hi havia marge per salvar-lo d’aquella dissolució invisible que tant m’inquieta. He llegit una estona més, he deixat que el vespre entrés lentament a la casa i, mentre la llum minvava, he tingut la impressió que la batalla veritable no consisteix a conservar un estat elevat d’ànim —fantasia pueril— sinó a saber recompondre, una vegada i una altra, la relació amb el que hi ha. Potser viure és sobretot això. No pas habitar sempre en la claror, sinó no consentir que la boira del migdia decideixi tota la jornada.
____________________________________________________________________________________
L’aposta per la vida (sencera)
PABLO D’ORS
En dies així, quan un ha tastat la netedat del matí i també la seva pèrdua, entenc millor allò que Pablo d’Ors formula amb una senzillesa que només aparentment és simple. Hi ha escriptors que busquen la frase brillant, el joc conceptual, la lluentor de la intel·ligència. D’Ors, quan és més bo, no busca res de tot això. Fa una cosa més difícil. Diu l’essencial sense inflar-lo. I l’essencial, en aquest cas, no és cap tècnica de benestar ni cap mètode per optimitzar l’ànima, sinó l’acceptació de la vida sencera. Aquesta expressió, dita així, podria sonar vaga o devota si no la portéssim fins a les seves ultimes conseqüències. Però, un cop hi entres, veus que és d’una exigència enorme. Perquè dir sí a la vida sencera no vol dir dir sí a la part amable de la vida, ni a la part suportable, ni tan sols a la part bella. Vol dir dir sí també a la fatiga, a la pèrdua d’orientació, a la part opaca dels dies, a la humiliació, al fracàs, al cansament moral, a la por, a la malaltia, al pas del temps, al desajust entre el que voldríem viure i el que efectivament vivim.
Aquesta és la frontera que el nostre temps no vol travessar. Accepta parlar de benestar, de salut emocional, d’autocura, de creixement personal, però li costa enormement mirar de cara el fet que la vida humana no és un trajecte ascendent cap a una major comoditat subjectiva. Hi ha una infantilització sentimental en la cultura contemporània que consisteix a suposar que tot allò que ens incomoda és, d’alguna manera, un error del sistema. Si una relació es complica, si el cos falla, si la ment es desordena, si apareix la tristesa, l’angoixa o la simple sensació de no trobar el lloc, immediatament s’activa el reflex de corregir, d’eliminar, de gestionar, de transformar allò dolorós en una incidència a resoldre. D’Ors, en canvi, apunta en direcció contrària. No aconsella maquillar la part feridora de l’existència, sinó incloure-la. No diu que el dolor sigui bo —seria una obscenitat dir-ho així— però sí que diu, implícitament, que la vida no pot ser estimada amb reserves, que qui només s’avé amb allò que el reconforta no estima la vida, sinó una versió esporgada, higiènica i, en el fons, falsa de la vida. D’Ors és sacerdot i el que motiva el seu article és la Quaresma. I la Quaresma, en la tradició cristiana no és precisament un període d’optimisme sentimental ni d’expectativa amable. És un temps de veritat. De veure què hi ha. De no maquillar-se l’ànima. De renunciar a les anestèsies. De deixar de fugir.
Ho he pensat sovint, i avui encara més, després d’aquest dia tan poc espectacular en termes de l’era de l’estupidesa que vivim. Poc “guai”, sí, però tanmateix revelador en la seva modèstia. El matí m’ha semblat bo. El migdia m’ha semblat fluix, gairebé mediocre. La tarda ha estat un intent de restitució. ¿Quin d’aquests trams és la vida veritable? El clar o l’opac. El serè o el dispers. El que dona sentit o el que l’enterboleix. La resposta madura només pot ser una. Tots. Tots formen part del mateix teixit. Tots entren en el recompte. Tots han de ser assumits si no volem convertir l’existència en una tria interessada de fragments favorables. És aquí on la posició de d’Ors em sembla, en el fons, profundament afirmativa, fins i tot optimista en el sentit alt del terme, però no en el sentit banal amb què avui es fa servir aquesta paraula. No és optimista perquè prometi que tot anirà bé, ni perquè ofereixi una lectura amable de l’experiència, sinó perquè considera que la vida, malgrat la seva càrrega
de dolor i d’ombra, mereix un sí íntegre. Això em sembla molt més fort que qualsevol entusiasme.
La tradició espiritual seriosa —la cristiana quan és gran, la estoica quan no es degrada en consigna, la mística quan no deriva en narcòtic— ha sabut sempre una cosa que nosaltres hem oblidat. Que l’afirmació de la vida no passa per l’eliminació del negatiu, sinó per la seva transfiguració interior. No es tracta d’agradar-se contínuament, ni de viure sota una radiació constant d’emocions confortables, sinó d’arribar a una relació amb la realitat que no exigeixi al món ser diferent del que és per poder-lo acceptar. De nou, sentit de la proporció per tal d’habitar el dia, amb la seva llum i la seva boira, sense idolatrar ni menysprear. Una vida proporcionada no és una vida petita, que no s’exagera a si mateixa, i per això pot sostenir més veritat.
_____________________________________________________________________________________
El gran malentès contemporani, o com el realisme s’ha tornat sospitós
Molts dels que confonen el realisme amb el pessimisme, reserven la paraula optimisme per a qualsevol forma de discurs edulcorat que eviti la gravetat, allò que fa lleig.
Em compto entre els que quan descrivim el món amb les seves fractures, sense obviar que hi ha sofriments que no tenen compensació evident, que hi ha desgasts que no ennobleixen ningú, que hi ha dies eixorcs, relacions fallides, degradacions silencioses, decepcions irreversibles, sovint som titllats de pessimistes. En canvi, qui manté el to en la gamma amable, qui anuncia possibilitats, qui evita les vores tallants de l’experiència, qui preserva per damunt de tot la temperatura psicològica agradable del lector o de l’audiència, aquest és percebut com a optimista. La degradació semàntica és tan notable que, en molts contextos, l’optimisme ja no designa una mirada filosòfica sobre l’existència, sinó una forma de climatització emocional.
Però el pessimisme, entès seriosament, és una altra cosa. El pessimista no és aquell que veu la dificultat. El pessimista és aquell que considera que aquesta dificultat desqualifica el conjunt. Que retira a la vida el seu crèdit a causa de la seva part dolorosa. Que veu en el mal, en el fracàs, en el temps, en la mort, una refutació definitiva de qualsevol afirmació possible. L’optimista banal, per contra, no retira aquest crèdit, però el concedeix només a condició que la realitat es presenti sota una forma suportable. Necessita una vida fotogènica, emocionalment consumible, raonablement amable. En el fons, tots dos imposen condicions. El pessimista diu a la vida que, si inclou sofriment, no és acceptable. L’optimista banal li diu que, si vol ser afirmada, haurà d’aparèixer depurada, resumida, presentada amb bona cara. Ni l’un ni l’altre no accepten el conjunt.
El realisme, en canvi, no és un estat d’ànim. És una disciplina de la mirada. No nega la ferida ni la converteix en absolució. No idealitza la desgràcia ni l’esborra. No promet que les coses aniran bé ni conclou que tot és inútil. Es limita a mirar la realitat sencera i a pensar-ne les condicions. És més sobri que l’optimisme i més fidel que el pessimisme. I, tanmateix, avui és la posició més mal compresa, potser perquè exigeix una maduresa poc compatible amb la cultura de la simplificació sentimental en què vivim. El realista no proporciona l’escalf fàcil del consol ni la voluptuositat fosca de la desesperació. Proposa una cosa més àrdua. Habitar el món sense mentir-se. I això, en temps de consignes emocionals, resulta gairebé escandalós.
Entenc, per tant, que moltes persones percebin com a pessimisme allò que no és sinó una negativa a falsejar la textura del viure. Però aquesta lectura és pobra. Perquè només des d’una relació realista amb l’existència es pot arribar a una afirmació que no sigui ingènua. L’optimisme veritable no consisteix a esperar que la realitat esdevingui manejable, sinó a consentir a viure sense exigir-li aquesta maniobrabilitat. Aquí és on la intuïció de d’Ors, entre altres, em sembla interessant. La plenitud no rau en una exaltació permanent, sinó en una proporció justa. I aquesta proporció no s’assoleix amputant la vida, sinó acceptant la seva mescla.
_____________________________________________________________________________________
Contra l’obligació de ser feliços 
Si pensem amb un cert rigor per què discursos com el de Víctor Küppers obtenen l’èxit que obtenen, evitarem la temptació de liquidar-los amb una desqualificació sumària. El problema no és que en el que diu no hi hagi cap veritat. N’hi ha. L’actitud importa. La manera de situar-se davant les dificultats no és irrellevant. El victimisme persistent desgasta i esterilitza. La queixa elevada a identitat moral és insuportable. Tot això és cert. Però les veritats parcials, quan es fan passar per una explicació omnicomprensiva de l’home, acaben produint caricatures. I la caricatura, aquí, consisteix a exagerar tant el paper de l’actitud que la realitat acaba moralment subordinada a l’estat d’ànim. El missatge implícit és devastador per la seva aparent amabilitat. Si no et sents bé, alguna cosa estàs fent malament. Si no remuntes, potser és que no t’hi poses bé. Si la vida pesa massa, revisa la teva mirada. Somriu millor. Administra’t. Reenfoca’t.
Això, portat massa lluny, deixa de ser una invitació a la responsabilitat i es converteix en una coacció. Hi ha realitats que no es resolen per actitud i dols que no s’escurcen forçant els somriures. Hi ha malalties, derrotes, desconcerts i trencaments que no necessiten una injecció de positivitat, sinó temps, silenci, pensament, companyia o simple resistència (o resiliència, com agrada dir ara). Reduir el gruix de la condició humana a una qüestió d’estat d’ànim modificable pot ser una forma de crueltat subtil. Qui pateix, a banda de patir, pot arribar a sentir-se culpable de no saber gestionar el seu dolor amb l’optimisme que avui sembla gairebé obligatori.
Aquí connecta de ple la crítica de Byung-Chul Han, que ha sabut veure amb molta precisió com el nostre temps ha convertit la positivitat en imperatiu i la felicitat en rendiment. Ja no n’hi ha prou amb viure. Cal viure bé, demostrar-ho, exhibir-ho, projectar energia, presentar-se al món amb posat satisfet. La tristesa ha passat a ser sospitosa. La gravetat fa nosa. El dubte sostingut denota un problema d’adaptació. Tot allò que no és afirmatiu en el sentit pirotècnic del terme esdevé disfuncional. És una cultura que confon la vida amb un parc temàtic de sensacions positives només assolible amb la maximització d’experiències agradables. S’accepta la llum blanca de matí però no la boira mediocre del migdia.
Per això l’obligació de ser feliços em sembla una de les formes més cruels de barbàrie pretesament soft .
La felicitat, en els moments que treu el cap, ho és en la mesura que és conseqüència indirecta d’una relació coherent amb la realitat. No es pot decretar, no es pot exigir, no es pot exhibir sense que perdi alguna cosa essencial. Quan se la transforma en deure, se la degrada. I el que queda és un simulacre social de benestar, que pot resultar funcional en una conferència d’autoajuda, en una xarxa social o en una conversa lleugera, però que s’esquerda tan bon punt la vida compareix amb tota la seva contundència.
Jo prefereixo, cada cop més, una alegria menys cridanera i molt més sòlida, que no exclogui la ferida, ni necessiti negar la part ombrívola del món per continuar afirmant-lo. Potser això és el més a prop que he arribat d’un optimisme digne d’aquest nom.
____________________________________________________________________________________
Quan al vespre apago el llum i…
I penso en el dia que s’acaba, intento, més que preguntar-me si he estat feliç, mirar d’esbrinar si he estat present i si he pogut mantenir prou lleialtat a la realitat. La resta —l’entusiasme, la joia, aquella misteriosa sensació que de vegades compareix sense avís i que anomenem felicitat— ja arribarà si és el cas, o no. M’esforço —amb més o menys èxit— en aprendre a habitar la vida sencera, tal com arriba, sense exigir-li decorats, ni confondre la lucidesa amb el pessimisme ni el somriure obligatori amb la veritat. Potser la vida no és meravellosa en el sentit ingenu amb què avui se’ns diu que hauria de ser. Però és, fins i tot en la seva aspresa, profundament digna de ser viscuda tal com ve, amb una certa serenor. I no conec cap optimisme més alt que aquest realisme.