M. RAJOY
EDWARD MARSHALL
Tinc la sensació que, des de la victòria de Trump a les eleccions presidencials americanes, hi ha hagut molt de soroll mediàtic, però poques idees sobre com millorar la situació que explica la victòria de les forces anomenades d’ultradreta. És una opinió formada a partir d’escoltar a estones aquí i allà algunes tertúlies radiofòniques.
Al principi, parlant de la victòria de Trump, o de Melloni, o de Milei, o de la pujada de Le Pen o d’Alternativa per Alemanya (les eleccions van ser ahir, però feia temps que es parlava de la pujada de la ultradreta), molts comentaristes i portaveus polítics semblaven hooligans. Ara va emergint una anàlisi més pausada, tot i que alguns persisteixen en el discurs exaltat i estèril. Creuen que parlant de la “Internacional fatxa” per referir-se a les reunions que celebren aquests polítics, ajuden a la solució. Amb això, només aconseguiran ―a banda d’alliberar adrenalina― que la “Internacional progre” persisteixi en el seu intent estúpid de mirar de superar la seva inesgotable capacitat de fracassar. Més enllà d’això, cap aportació que ajudi a combatre el que diuen que els preocupa. No diguem ja l’efecte contraproduent que pot tenir titllar de feixistes els votants d’aquests líders, d’aquestes formacions.
Afortunadament, la majoria ―almenys dels que jo escolto― s’han anat centrant en el diagnòstic del perquè del creixement de la ultradreta, si bé no recordo cap exercici d’autocrítica sense el qual em costa veure com es podran aportar antídots, propostes, per frenar aquest creixement.
El que poc a poc he anat escoltant és el reconeixement que les classes mitjanes castigades per la inflació, amb la consegüent pèrdua de poder adquisitiu, increment de l’atur, marcada precarietat laboral i salarial, tips del dèficit d’infraestructures bàsiques i el mal servei públic per manca d’inversió, de les dificultats creixents per accedir als serveis sanitaris i socials públics, de la pèrdua de qualitat de l’ensenyament…, aquests ciutadans han perdut la confiança en els polítics tradicionals, als que veuen com uns aprofitats, poc o gens preparats per a la seva funció, mentiders compulsius, i tan preocupats per les seves agendes personals, com cínicament despreocupats d’aquests ciutadans.
Per a mi, però, en la mesura que en la gestació d’aquests problemes greus hi ha el perquè del creixement de la ultradreta, trobo que aquests tertulians i polítics, haurien de fer una passa més i gosar a parlar clar i fer propostes que creïn les condicions per a una reforma estructural que millori l’actual sistema democràtic. La crisi no és conjuntural. El sistema democràtic que coneixem va tenir la capacitat de confrontar aquests problemes. Però ja no la té. S’ha convertit en el generador del problema.
VIVENDA I BENESTAR PER A TOTS
SIR WINSTON CHURCHILL
La ultradretà ho resoldrà? No. Però, ara mateix, insistir agressivament en aquest discurs, per evitar entrar en l’autocrítica, no farà més que aportar més parroquians als que es vol combatre. La fase de parlar des dels “budells” no ha aportat ―ni aporta― res. La fase d’anar-se aproximant al diagnòstic del problema és raonable. Però, des del sentit comú, l’autocrítica i la intel·ligència estratègica, cal anar més lluny. Si això és vàlid per al que varen ser democràcies europees positivament consolidades, ho és més per al “regim del 78”, un sistema democràtic de baixa qualitat que ha tancat en fals el drama que va ser la Guerra Civil espanyola i que no ha expulsat algunes de les pitjors rèmores del franquisme, començant per la monarquia.
Les característiques del sistema democràtic actual s’associen a la prosperitat econòmica viscuda a Europa entre 1945 i 1973. La situació va permetre desenvolupar un magnífic Estat del Benestar i redistribuir la riquesa, disminuint les diferències socioeconòmiques. Durant aquelles tres dècades i de forma menys clara, durant els anys 80 i 90 del segle passat i, a tot estirar, però de forma ja molt enganyosa, els primeríssims anys del segle XXI, en general, els governs democràtics europeus eren el resultat de l’alternança democràtica de socialdemòcrates i democratacristians i, en menor mesura, liberals. De forma més general, parlaríem de centre-dreta i de centre-esquerra.
Val la pena assenyalar que, al final de la II Guerra Mundial, Europa estava devastada. Els Estats Units, gràcies al conegut com a Pla Marshall (en realitat es deia “European Recovery Program”, Pla per a la recuperació d’Europa), executat entre 1947 i 1951, els països europeus que van ingressar a l’OCDE, van rebre 13.000 milions de dòlars (de l’època!) per a la seva recuperació (abans del Pla Marshall, els Estats Units ja havien començat a enviar ajuda per a la recuperació europea. Entre 1945-47 es calcula que Europa va rebre uns 9.000 milions de dòlars de manera indirecta). Un cop es va completar el pla, el 1951, l’economia de tots els països participants, excepte la República Federal d’Alemanya, havia superat els nivells d’abans de la guerra. En les dues dècades següents, Europa occidental va assolir un creixement i una prosperitat sense precedents.
FRANQUISME 2.0
WILLY BRANDT
Estats Units va trigar molt en entrar a la II Guerra Mundial i, a més a més, el seu territori no va formar part de l’escenari del conflicte bèl·lic. Les reserves d’or es van mantenir íntegrament, i la capacitat productiva del sector primari i de l’industrial, també. A més a més, la indústria armamentista abastia tots els aliats. Resultat: els anys de guerra van suposar per als Estats Units el període de major creixement econòmic de tota la història. Pot sonar lleig, però, per a ells, la guerra va ser un bon negoci.
Acabada la guerra, Estats Units necessitava els mercats europeus per col·locar els seus productes, que excedien en molt la necessitat de consum intern. Per altra banda, poc després de l’inici de l’execució del Pla Marshall, ja es va entreveure la direcció que acabaria emprenent la Unió Soviètica fins a conformar el bloc comunista oriental. L’emergència del “Teló d’acer”, la seva concreció física amb el mur de Berlin, la Guerra Freda… En definitiva, l’amenaça comunista contra el líder mundial del capitalisme.
La necessitat de vendre els productes americans a Europa, també implicava garantir-li la força militar necessària, per defensar-la, sí, però sobretot defensar els propis Estats Units de l’amenaça soviètica. Sense aquestes premisses, sense considerar l’interès estratègic dels Estats Units per Europa, en el sentit més ampli, el Vell Continent no hagués assolit tan brillantment les esmentades dècades de creixement econòmic, de reducció de les iniquitats i de desenvolupament de l’Estat del Benestar. És impossible dilucidar ara si l’alta valoració de les democràcies europees, hagués estat la mateixa sense “l’oncle Sam” cobrint les espatlles. Però em temo que no.
Ara això s’ha acabat. Els amos del món són ―ara per ara― una democràcia, Estats Units, i dues dictadures: la Xina i Rússia (en aquest últim cas, n’hi ha prou considerant ―entre altres, no només― la seva potència nuclear i la dependència de molts països dels seus recursos naturals, per esvair els possibles dubtes sobre si Rússia encara és amo). L’Europa de la “democràcia modèlica”, com estem veient amb l’intent de resolució del conflicte d’Ucraïna, no està cridada a jugar en aquesta lliga. Al contrari. Trump s’ha encarregat de recordar-li que l’època de la Guerra Freda s’ha acabat, que les exigències que ha posat a Putin són clares, i que si Europa se sent amenaçada i vol mantenir la força militar que durant dècades li ha proporcionat en gran part Estats Units, que se la pagui. La factura militar anirà a càrrec, fonamentalment, de la ja delmada despesa social i la desafecció del gruix de la població de “la política de sempre” en caiguda lliure, la meva previsió és que augmentarà.
Ens escandalitzem quan escoltem els joves manifestar escepticisme ―o ser directament crítics― amb el sistema democràtic (seria més precís dir amb la democràcia que han conegut). Però quan un jove pregunta “la democràcia em permetrà tenir un salari digne, comprar-me un pis i tenir una pensió com la dels meus pares?”, la resposta honesta és que, amb el sistema democràtic actual, difícilment. És un model que precisa una reforma estructural radical, i tinc dubtes raonables sobre la capacitat de reacció, l’adequació de la velocitat de la reforma, a la necessitat urgent de la mateixa.
No cal dir que a la pregunta “la ultradreta o un eventual sistema pseudodemocràtic o dictatorial, em resoldrà aquests problemes?”, la resposta, evidentment, és no. Però, els joves actuals, això encara no ho han tastat. Els supervivents del nazisme, del franquisme o de la Itàlia de Mussolini i els de la generació següent, la dels meus pares, cada vegada són menys. I quedem els que quedem, amb opinions contraposades sobre els resultats dels últims 10-20 anys de governs democràtics i el que pensem que cal fer amb ells, en funció de com li ha anat la pel·lícula a cadascun dels que voten o s’abstenen.
CÀRRECS I SOUS
JACQUES DELORS
L’abstenció, personalment, la interpreto en una petita part com a “passotisme”, i en una gran part, com a rebuig al sistema. I el vot a la ultradreta, com una resposta més o menys enfurismada a la incapacitat del sistema actual de donar resposta i a les ganes de donar una coça al que es percep com una estafa.
Políticament, l’actual sistema democràtic, lluny d’aconseguir reduir la desigualtat, l’ha incrementat i ha malferit el millor esmorteïdor de la mateixa: la classe mitjana. A més a més, la percepció és que l’actual sistema polític és una titella en mans del veritable poder: l’econòmic.
Econòmicament, hi ha centenars o milers d’informes que assenyalen com el gap entre rics, cada vegada més rics, i pobres, cada vegada més pobres, creix de forma incessant. Valgui com exemple l’informe d’OXFAM de fa cinc mesos, segons el qual l’1% de la població més rica del món, ho és més (de rica) que el 95% del total de la població mundial. La credibilitat dels polítics tradicionals està sota mínims pel que fa a la seva capacitat de revertir aquesta tendència perversa. La víctima de la decrepitud dels uns i dels altres, és la mateixa: la classe mitjana.
Els damnificats, la majoria de la població mundial, canalitza el desencís ―en alguns casos, la desesperació― amb els posicionaments polítics i/o comportaments electorals descrits (Veure “Algunes opinions d’una jove espanyola de 34 anys”, del 25 d’octubre de 2024).
Avui escoltava Andreu Jerez, periodista expert en extrema dreta, coautor, entre altres, del llibre El retorno de la ultraderecha a Alemania. Mentre un polític català actual i alguns dels tertulians presents, s’esforçaven per llegir amb optimisme el resultat d’ahir de les eleccions alemanyes, posant en valor que encara era possible un “cordó sanitari”, Jerez ha estat contundent basant-se en la seva opinió experta i donant arguments que haurien de fer pensar. Si es concreta un govern CDU-SPD ―deia Jerez―, té com a molt quatre anys per, a banda de reformar la política migratòria diferentment, revertir una de les crisis industrials i econòmiques més severes de la història del país amb tot el que ha comportat per a la població de menys ingressos i l’elevat percentatge del que va ser una classe mitjana que ja no ho és. En cas contrari ―i no sembla una situació fàcil de revertir―, Jerez pronostica que la ultradreta continuarà creixent i, després de les properes eleccions, el “cordó sanitari” es trencarà. La meva sensació és que Jerez ha posat en evidència el “bla, bla, bla” dels polítics presents i el voluntarisme, per a mi naive, de la majoria ―no pas tots― dels tertulians.
Ha afegit una dada que encara em fa més difícil entendre la (no) reacció (raonable) dels que s’aferren a la millora del sistema actual sense aportar cap idea (ni transmetre massa convicció) de com fer-ho: en els landers de l’antiga RDA, on els salaris, les pensions i altres ítems clau, com els patrimonis familiars, són inferiors als dels landers de l’antiga RFA, i en la totalitat dels primers ha guanyat Alternativa per Alemanya. La “misèria” (relativa, evidentment, Alemanya no és Haití) ha votat ultradreta!!! El missatge és molt clar, com per no entendre’l… Per això, em treu de polleguera continuar escoltant els arguments de sempre per intentar justificar que aquesta situació es pot afrontar i revertir amb “más de lo mismo” o, com a molt una petita reforma! O fent apologia dels cordons sanitaris que, acostumen a proporcionar majories absolutes a les víctimes dels mateixos¡ Què més necessiten els polítics i els membres de l’establishment per reaccionar de veritat.
Tenint en compte que són els mateixos que, més enllà dels discursos i les mesures cosmètiques, són incapaços de protegir eficaçment el medi ambient o els que sense deixar de criticar ―amb raó― els que com la ultradreta neguen el canvi climàtic, poca cosa concreta i eficaç hi fan… Potser no ens hauria d’estranyar tant, no?
LA ESCOPETA NACIONAL
ANGELA MERKEL
Tal vegada haurem de donar la raó a Eudald Carbonell, quan després d’estudiar el comportament humà, des d’una perspectiva científica i filosòfica, des de fa 2,5 milions d’anys, conclou que “l’espècie humana és imbècil!”.