Fa unes poques setmanes vaig assistir a la presentació d’uns productes financers feta per dos professionals, prototipus “gomina i vestit i corbata de marca”, que van anunciar pomposament que la crisi havia acabat pronosticant un escenari econòmic com de creixement moderat al principi, 2’5% el 2015, però sostingut. I amb un optimisme desbordant van venir a dir que comprar els seus productes era fer-se ric . Un d’ells va aclarar: “No soy primo de Rajoy” (sic).
En la seva anàlisi les variables Podemos i independentisme català eren inexistents i l’atur un “petit detall” negligible. Preveien una recuperació lenta dels llocs de treball assenyalant que sempre hi hauria un percentatge d’atur estructural, sense que això hagués d’amoïnar a ningú (per suposat entre els assistents, ningú semblava estar a l’atur, ningú presentava un look que fes pensar en un votant de Podemos i sobiranistes en devíem ser 3 o 4 mal comptats).
Un dels assistents, potser sense gosar preguntar directament per Podemos va interessar-se per Syriza, coalició d’esquerra radical que sembla vorejar la majoria absoluta a Grècia en les properes legislatives (veig que avui és portada a tots els diaris). La resposta va ser despectiva i prepotent, venint a dir que si algun dia manaven no els quedaria més remei que passar pel tub.
Bé, jo no diria tant i sobretot evitaria el to de menysteniment emprat per aquestes “eminències” de l’enginyeria financera. Però si que és cert que Podemos -estructurat com a moviment popular aglutinador d’energia negativa multi causal, generada per la casta-, es basa en identitats populars però no en una ideologia com a tal.
Per això va concórrer a les eleccions europees amb una sèrie de principis generals anticasta, però no amb un programa. Fa pocs dies Vicenç Navarro i Juan Torres, economistes que pel perfil ideològic proper van ser cridats per Podemos a concretar el que seria un programa econòmic assumible pels populistes, van apostar -contràriament al que va proposar Pablo Iglesias per tal d’ocupar la poltrona europea- per una reestructuració el més ordenada possible del deute espanyol. No veien cap altra forma de trencar el cercle viciós tipus: “Sense reactivació econòmica no pot disminuir el deute i sense disminuir el deute no hi pot haver reactivació econòmica”. Per tant els “llops de Wall Street” en versió ibèrica que vaig escoltar potser no anaven tan errats en ignorar l’existència de Podemos, com a factor de risc real per a l’establishment econòmic, cor i cervell de la casta per no dir simplement la casta.
Qui no crec que pugui ignorar Podemos el 2015 són els partits polítics tradicionals. Pot ser l’any en què el Partit Popular, fruit de les diferents conteses electorals, implosioni i no en quedin ni els bocins. Fins i tot, no és imposible -segurament poc probable però no impossible- que el Rei i la seva cort, al cap i la fi casta en estat pur, en rebin les conseqüències d’una manera o altra. Simplement pretenc assenyalar que no posaria la mà al foc que durant el 2015 no s’estableixin les bases per a un canvi de proporcions remarcables.
Veig Podemos com la goma 2 que farà saltar pels aires el futur del règim -com ETA ho va fer amb Carrero Blanco el 1973 en el règim anterior- l’edifici tronat, corcat i ple d’aluminosi, que és la transició espanyola postfranquista. El Rei, la Constitució del 1978, el bipartidisme espanyol, l’Estat de les autonomies amb l’asimetria basco-navarresa, el peix al cove de CiU i la pròpia CiU, el PNB i per suposat el PP i el PSOE com els hem conegut fins ara, són relíquies espectrals de la pel·lícula en tecnicolor que va substituir gloriosament el blanc i negre del NODO, però que avui en dia fa pudor de resclosit i transforma l’ambient en irrespirable.
Segueixo pensant que el camí que farà Podemos tindrà molts paral·lelismes -en format segle XXI- amb la ruta seguida pel PSOE durant el segle passat, des de Suresnes fins a la creació de la banda assassina del GAL per part de l’aparell de l’Estat, sense que es conegui encara qui era Sr. X, el màxim responsable, encara que ho sospitem tots. No pressuposo que Pablo Iglesias hagi de cometre crims d’Estat. Ni tan sols crec que s’apropiï de la cadira durant 37 anys com va fer Alfonso Guerra (en té 74, la meitat dels quals ha viscut cínicament del “mòmio”). Però si que l’imagino plenament integrat en un sistema resultant de la segona transició i probablement formant part de la nova casta dirigent d’aquest sistema.
En un futur immediat Podemos pot dificultar a l’independentisme català l’assoliment de la majoria necessària per crear un nou Estat. Això per dues raons.
Primera,Podemos tan alternatiu com es vulgui en la seva essència íntima, és espanyol fins a la medul·la. Paradoxes de la política, que com diu el dit, “fa estranys companys de llit”, el problema espanyol, que a Madrid tenen la mania d’anomenar “problema catalán”, pot fer convergir en l’unionisme a la casta patriòtica i casposa del PP i del PSOE amb els seus enemics de Podemos, que no per això deixen de tenir un ADN carpetovetònic que els emplena d’orgull.
Les crítiques d’Iglesias a la CUP no són perquè considerin els militants d’aquesta formació membres de la casta. Són perquè la CUP tan crítica com Podemos amb cert establishment -per a mi amb valors molt més sòlids i nobles que Podemos- incorpora la voluntat d’executar la seva revolució social en un Estat Català.
Segona raó, Igesias, Errejón i companyia en utilitzar el populisme com a motor de canvi, poden interferir en el procés català cap a la independència. En el fons no han inventat res. Han vist que hi ha un tsunami popular de dimensions gegantines, han agafat la taula de surf i s’han posat a fer surf sincronitzadament amb la macro onada de fúria i malestar impulsada per l’energia negativa que desprèn el poble vexat per la casta.
Seguint el concepte de revolució passiva de Gramsci (que empaqueta el american devil i el capitalisme, la planificació soviètica i el feixisme en un mateix farcell), o al també professor universitari argentí, Ernesto Laclau, entre altres, Podemos ha catalitzat l’enterrament de l’eix dreta-esquerra com a binomi per donar sortida a l’interès general i l’ha substituït per l’eix poderosos-desgraciats, casta-poble. Això els ha permès unir i aglutinar el descontentament i malestar de gent força diversa.
Com a professors que són, la seva activitat d’agitació es fonamenta en els citats models teòrics. Em costa més veure’ls arromangats afrontant problemes reals amb accions concretes i útils. És probable que la seva capacitat revolucionària sigui directament proporcional a les seves limitacions per canalitzar una hipotètica revolució a través d’una acció de govern. Però això no es posarà de manifest fins que eventualment es trobin en aquest -per a ells- atzucac. Entretant, tenen prou amb una massa crítica creixent i creixentment indignada amb tots els poders formals per experimentar els seus models acadèmics i, alhora, prestar-se a ser les icones visibles de la complexa amalgama que és Podemos. Al cap i a la fi, els que van eliminar Carrero Blanco van començar a fer possible la transició a la democràcia, però no van governar mai.
Des d’aquesta perspectiva, per a Podemos, Espanya no és cap element distorsionant que els impedeixi viure amb la llibertat que desitgen. L’únic que els ho impedeix és la casta i aquesta -i no Espanya- és la que mereix el càstig i la revenja perpetrats des de la revolució popular. Per a Podemos, el patiment dels catalans no és a causa d’Espanya, és a causa dels poderosos del món, entre els quals hi ha castellans, catalans i tots aquells que consideren indesitjables, que són els que els fan patir
Han d’acceptar -de moment- el dret a decidir per principi. Uns hiperprogres versió n.0 no poden negar cap llibertat. Només faltaría! Però aquesta no és la seva guerra. Són espanyols i molt espanyols.
A l’independentisme català li ha sorgit un problema. Els sobiranistes de soca-rel seguiran apostant per la independència. Però a aquells votants, que en l’arqueologia pre-Podemos se’ls anomenava esquerra (des del PSC fins a ICV-EUiA i altres) i que havien abraçat la causa independentista desenganyats de l’autonomisme i de federalismes i terceres vies, i que llavors i ara només tenen quatre adeptes a Catalunya i un mig a Espanya, Podemos els pot oferir l’alliberament que busquen sense haver de forçar la màquina i situar-se en posicions sobiranistes que, en el fons, sempre els han resultat incòmodes.
Bé, veurem… Cal jugar la partida i veure qui la guanya. La partida, com va dir Pablo Iglesias, és d’escacs. Ara bé, un petit detall. Ell va dir que en realitat era un combat de boxa. Agressiu com és, carregat de, si no odi, ràbia infinita, i llest, es va a afanyar a dir que, malgrat que el cos li demanava un combat de boxa (és a dir, “anar a hòsties” per entendre’ns), transformarien el ring en un escaquer per acabar imposant la seva revolució.
Trobo més recomanables les formes pacífiques exhibides a Catalunya pels sobiranistes de dretes, pels d’esquerres, pels de dalt i pels de baix, als quals, per cert, els molesta la casta tant com a aquells que aposten per Podemos. Una revolució inclusiva front una revolució excloent. I és que aquesta casta de profes d’universitat transmet sentiment d’odi. I no crec que res del que es defensa -ni ells ni ningú-, per raó que es pugui tenir, hagi de vehicular-se a través de la ràbia i de l’esperit de revenja.
El 2015 a Espanya poden canviar molt les coses i es pot acabar enterrant d’una vegada la transició, que avui només serveix per donar empar a la corrupció i les males pràctiques. Podemos pot jugar un paper decisiu en aquest funeral, però per representar una opció de futur haurà de virar molt, si no vol passar a la història com a mer catalitzador efímer del malestar popular.