CASTELLO DI BROLIO. GAIOLE IN CHIANTI. CHIANTI

Surto de Rapolano Terme disposat a gaudir del Chianti. A mesura que m’acosto a Castellina i Radda, la carretera s’endinsa en un territori de turons on les vinyes alternen amb oliverars, extensions de bosc, cases aïllades i petits nuclis de població. Les fileres de ceps s’enfilen pels vessants, segueixen les ondulacions del terreny i dibuixen unes geometries que, en alguns indrets, semblen traçades amb un regle. Però el que més em crida l’atenció és la cura dels conreus, la impressió que pràcticament tota la terra agrícola que tinc a la vista està treballada. Aquesta activitat intensa exigeix persones, coneixements, inversions i, és clar, que el conreu continuï essent rendible. El paisatge és magnífic, però la seva bellesa no s’explica únicament per la natura. Hi ha molta feina de l’home al darrere.

El Chianti em porta al Penedès, una terra a la qual em vinculen les arrels familiars i generacions dedicades a la vinya i al vi. Conec bé els camps de ceps entre Sant Sadurní d’Anoia, la Granada del Penedès, Sant Cugat Sesgarrigues i Sant Martí Sarroca, els camins que comuniquen les masies i les feines que exigeix una vinya al llarg de l’any. Quan era un jove estudiant de medicina, més d’un estiu havia anat a collir raïm a les vinyes familiars per guanyar quatre quartos i pagar-me les meves despeses. El Penedès té un relleu més suau, però la feina que hi ha al darrere em resulta prou familiar. També conec, malauradament, l’altra cara d’aquest paisatge. A Catalunya, massa terres que havien estat conreades han acabat abandonades, amb els marges de pedra seca que s’esfondren, els camins que desapareixen i el bosc que ocupa antics cultius. No és una evolució que es pugui contemplar amb indiferència. La desaparició de l’activitat agrícola empobreix el territori i, quan l’expansió forestal no va acompanyada d’una gestió adequada, augmenta la continuïtat de la vegetació combustible, amb les conseqüències que això pot tenir en un país cada vegada més exposat a sequeres, calor extrema i grans incendis. Comença a haver-hi motius per estar fins al capdamunt de tant de bosc abandonat, sobretot quan es pensa en la quantitat de terres que abans produïen aliments, donaven feina i contribuïen a mantenir un paisatge que avui, en molts indrets, ja costa de reconèixer.

Més enllà de les terres conreades, els boscos cobreixen turons sencers. El verd fosc de les masses forestals contrasta amb els tons més clars dels camps i amb les cases que apareixen escampades entre la vegetació. La bellesa del conjunt prové també d’aquesta alternança, de la manera com els espais agrícoles, els boscos i els petits nuclis habitats es van succeint sense que el paisatge perdi continuïtat. Contemplant tanta extensió forestal, penso que també aquí deu haver-hi terres que un dia es conreaven i que el bosc ha anat recuperant, encara que desconec l’abast d’aquest fenomen al Chianti. La idea passa sense alterar el plaer de recórrer una de les comarques més belles de la Toscana. I precisament mentre avanço entre aquells turons, una activitat rural ben diferent de la vinya m’obliga a aturar el cotxe.

VOLTANTS DE CASTELNUOVO BERARDENGA

Un ramat considerable d’ovelles travessa la carretera. Una pastora dirigeix els animals amb l’ajuda dels gossos, que van d’una banda a l’altra procurant que el ramat avanci i no es dispersi. Les ovelles ocupen tota la calçada i passen davant meu mentre la dona i els gossos resolen, amb una naturalitat i destresa que revela molta pràctica, una operació que m’obliga a interrompre el viatge. No tinc cap pressa. M’entretinc contemplant aquella feina, especialment la relació entre la pastora i els animals. Els gossos semblen saber perfectament què han de fer, i la dona els governa sense necessitat de grans demostracions d’autoritat. Em pregunto si la llet d’aquelles ovelles acabarà convertida en algun dels pecorinos que he anat trobant per la Toscana. En una regió que ha fet del vi el seu producte més conegut, és agradable recordar que la vida rural no s’acaba a les vinyes. Aquella pastora em fa recordar un jove pastor que vaig conèixer a Rupià, a l’Empordà, i que vivia de criar ovelles. Estimava l’ofici, però va arribar un moment que els números no li sortien i es va veure obligat a vendre el ramat i abandonar una feina que, més que agradar-li, era la seva vida. Encara recordo la tristesa amb què m’ho va explicar. Mentre contemplo les ovelles que travessen la carretera del Chianti, em torna al cap aquell home i la pena d’haver de renunciar a una manera de viure que havia escollit i estimava. La pastora continua avançant amb els gossos, les últimes ovelles deixen lliure la calçada i reprenc el camí, mentre veig el ramat allunyar-se i conformar amb el paisatge una pintura bellíssima.

Aquestes escenes, com tantes altres que he anat vivint durant l’estada a la Toscana, m’estan fent descobrir una manera de viatjar que fins ara no havia practicat amb aquesta intensitat i que voldria repetir. Intento que la jornada no esdevingui una cursa per veure tantes coses com sigui possible. M’interessa disposar de temps, aturar-me quan alguna cosa em crida l’atenció, tornar a un lloc si em ve de gust, passar una estona sense fer res aparentment profitós. Sobretot, m’interessa poder escriure. No pas per deixar constància de tot el que he vist, sinó perquè l’escriptura m’obliga a descobrir què m’ha interessat realment, què m’ha commogut i per què. Hi ha coses que només acabo d’entendre quan intento posar-les per escrit. I d’altres que, en fer-ho, descobreixo que m’han deixat força més indiferent del que em pensava.

La Toscana m’ofereix dues expressions extraordinàries de la bellesa. D’una banda, l’art creat per l’home, la pintura, l’escultura, l’arquitectura i tot el que la intel·ligència i la sensibilitat humanes han estat capaces de concebre. De l’altra, allò que m’agrada considerar l’art diví, la natura, amb una capacitat de sorprendre’m que no depèn de cap artista ni de cap museu. El Chianti és un bon lloc per adonar-se que aquesta distinció tampoc no és absoluta. Els turons, la vegetació i la llum són obra de la natura, però bona part del paisatge que admiro ha estat modificat durant segles per persones que hi han treballat. Davant d’una pintura puc intentar comprendre què volia expressar l’artista. Davant d’aquests camps, en canvi, no necessito atribuir cap intenció artística als qui els han conreat per reconèixer la bellesa del resultat. En tots dos casos, el que m’importa és allò que la contemplació desperta en mi.

Quan una obra d’art o un paisatge m’arriben de debò, experimento una cosa que em costa explicar. És una mena d’esclat interior, una energia extraordinàriament positiva que em fa pensar i relacionar idees, em porta records i, sobretot, em fa sentir intensament i atia la necessitat d’escriure. No sé si tothom ho viu de la mateixa manera. En el meu cas, tinc la sort de poder transformar aquesta energia en paraules. L’escriptura em permet anar més enllà de l’emoció inicial, explorar-ne els motius i descobrir dimensions que probablement no haurien aparegut sense aquella experiència. La bellesa que he contemplat acaba provocant una resposta creativa que ja és la meva, que neix de la meva sensibilitat, de la meva memòria i de la meva manera d’entendre la vida i de situar-m’hi com puc.

SENSE CREATIVITAT NO HI HA VIDA

Aquesta experiència reforça una convicció que amb els anys s’ha anat fent més profunda. Em costa concebre una vida plenament viscuda sense alguna forma de creativitat. No em refereixo a l’excel·lència artística ni a la necessitat de produir obres admirables, sinó a la possibilitat que cadascú trobi una manera pròpia d’expressar allò que porta dins. Hi reconec una dimensió espiritual que pot o no dependre de creences religioses. És la part més profunda de nosaltres mateixos, que no queda satisfeta amb la simple successió de les obligacions quotidianes, les necessitats materials i les distraccions. Em sento viu perquè necessito imaginar, interpretar, transformar, crear. Sense creativitat no hi ha vida, no hi ha res!

M’ha costat anys saber que, dins la literatura, el dietarisme és el gènere en què em trobo més còmode. Però aquest viatge m’està permetent confirmar el que ja havia viscut, a una altra escala, en viatges anteriors. Només cal que visiteu les entrades que hi ha al bloc sobre viatges. Efectivament, m’interessa especialment el dietari de viatges, entès com una manera d’entrar en contacte amb paisatges nous, tant naturals com humans, i de deixar que aquesta experiència es relacioni amb la meva pròpia vida. No busco una mirada objectiva, si és que tal cosa existeix. El que veig passa inevitablement pel que he viscut, pel que sé, pel que ignoro, per les meves preferències i pels meus prejudicis. Un altre viatger trobaria altres motius d’interès en aquests mateixos indrets. Jo només puc escriure des de la meva experiència, amb l’exigència d’intentar no confondre allò que he vist amb allò que imagino, ni allò que penso amb una veritat universal. La informació que busco sobre un lloc o una obra m’ajuda a comprendre’ls millor, però no substitueix mai la impressió que m’han produït. Si no hi ha hagut una experiència personal significativa, difícilment en sortirà una pàgina que valgui la pena.

Començo a pensar que aquesta manera de viatjar podria convertir-se en una part important de la meva vida. Passar temporades en llocs que desconec, sense la pressa de qui ha de tornar al cap de tres dies, alternar les visites amb la vida quotidiana, caminar, llegir, contemplar i escriure. No necessito que cada jornada em proporcioni una descoberta excepcional. El que m’atrau és la possibilitat de viure en un entorn diferent del meu i comprovar què em fa veure, recordar, pensar i, sobretot, sentir. Fins ara sabia que m’agradava viatjar i que necessitava escriure. A la Toscana estic descobrint fins a quin punt aquestes dues activitats es poden alimentar mútuament. La contemplació de l’art humà i de l’art diví em proporciona estímuls diferents, però tots dos poden desencadenar aquella mateixa energia que troba en l’escriptura una forma d’expressió. No pretenc explicar la Toscana tal com és, ni establir què hauria de sentir ningú davant d’un paisatge o d’una pintura. Escric sobre allò que la Toscana provoca en mi.

CHE NOSTALGIA DI QUELL’ITALIA!

La carretera continua, gira, el ramat queda definitivament enrere i el Chianti em reserva una altra sorpresa. Davant meu apareixen dues Vespes vermelles, clàssiques, i, al darrere, dos Fiat 500 vintage, tots dos amb el sostre obert, que circulen l’un darrere l’altre. Em toca seguir el Fiat gris, petitíssim, amb una matrícula negra de Siena, SI 78426, i mentre em pregunto de quin any deu ser aquell cotxe, tinc la deliciosa sensació d’haver entrat, sense avisar, en una pel·lícula italiana dels anys cinquanta. Durant uns quants quilòmetres, aquella petita comitiva em retorna a la Itàlia popular i desimbolta d’Alberto Sordi, a l’alegria de les vacances, a les Vespes que van donar ales a tota una generació i als petits Cinquecento en què semblava que hi cabia una família sencera, amb les maletes i tot, disposada a passar l’estiu a la platja. Hi ha alguna cosa d’aquella Itàlia expansiva, sorollosa i vital que el cinema va saber retratar tan bé i que, de sobte, reapareix davant meu amb una naturalitat extraordinària, enmig d’un dels paisatges més bells de la Toscana. Si algú hagués preparat expressament aquella escena per a una pel·lícula italiana, probablement hauria quedat menys natural.

Aquesta habilitat dels italians per convertir objectes modestos en símbols coneguts arreu del món no es limita als automòbils i les motocicletes. El Chianti també en proporciona un exemple extraordinari, encara que, en aquest cas, els meus records siguin força menys entusiastes. Durant els anys que estudiava al Canadà, no era estrany que algun convidat es presentés a sopar amb una d’aquelles ampolles panxudes de Chianti, recobertes amb una cistella de palla trenada, que havien aconseguit fer-se un lloc als mercats internacionals gràcies a una imatge tan característica com eficaç. Jo rebia el regal amb el somriure i l’agraïment que exigia la cortesia, mentre pensava, amb una resignació considerable, que m’acabaven de portar una mena de mata-rates. Aquell recipient tenia una gràcia indiscutible i evocava una Itàlia rural entranyable, però el vi que contenia, almenys el que jo vaig conèixer, era sovint francament millorable. A les botigues de la Société des alcools du Québec, la SAQ, l’empresa pública que concentrava bona part de la venda de vi, aquell Chianti compartia espai amb el Sangre de Toro de Torres, amb el toro de plàstic penjat de l’ampolla i la bandereta espanyola —ja em sap greu que unes bodegues fundades per avantpassats meus, empressin aquestes estratègies— , el Casillero del Diablo xilè i altres vins argentins, sud-africans i australians de qualitat igualment dubtosa, així com el Beaujolais Nouveau quan arribava. Aquelles ampolles eren exemples d’una estratègia comercial formidable que havia aconseguit vendre industrialment, a mig món, vins que jo trobava francament perfectibles, gràcies a marques fàcilment identificables, presentacions enginyoses i una distribució internacional extraordinàriament eficaç. Una cosa era la qualitat del vi i una altra, ben diferent, la capacitat de fer negoci venent-lo.

Les grans cases que apareixen entre les vinyes, algunes amb l’aspecte de residències senyorials i d’altres envoltades de construccions agrícoles, em fan pensar en la història d’aquest territori, que durant segles va ser objecte de l’interès de les famílies benestants de Florència i Siena. No sé quina antiguitat tenen els edificis que contemplo des de la carretera, però moltes de les grans propietats rurals toscanes tenen els seus antecedents en una organització agrícola que va adquirir una importància considerable entre el final de l’edat mitjana i el Renaixement. Les antigues ville-fattoria combinaven sovint la residència dels propietaris amb l’administració d’explotacions que comprenien vinyes, oliverars, cereals, horts, boscos i pastures. Les terres es distribuïen en poderi, unitats de conreu treballades habitualment per famílies pageses, moltes de les quals vivien a la mateixa finca i mantenien amb els propietaris una relació de mezzadria, una forma de parceria que establia el repartiment de la producció. Aquella organització exigia administrar terres, persones i recursos, i obtenir rendiments d’un patrimoni que, per a moltes famílies mercantils, representava una inversió considerable. Mentre avanço entre els turons del Chianti, em sembla interessant constatar que una part de les fortunes que van contribuir a fer possible el Renaixement florentí també havia trobat en aquestes terres una manera de consolidar-se i prosperar.

A Florència, els diners que van contribuir a fer possible el Renaixement no queien del cel, ni procedien de cap misteriosa inclinació dels seus habitants per la bellesa, la cultura, el coneixement o la ciència. Venien, en bona part, del comerç, de la indústria tèxtil i de la banca, activitats en què algunes famílies havien acumulat fortunes considerables. Els Mèdici en són l’exemple més conegut, però reduir aquella prosperitat a una sola família seria oblidar la societat que la va fer possible. Aquells comerciants i banquers, que sabien administrar patrimonis, assumir riscos i fer negocis que arribaven a mitja Europa, també van destinar una part de la seva riquesa a promoure les arts, l’arquitectura, les lletres i el coneixement. El seu mecenatge va contribuir a crear les condicions perquè prosperessin l’humanisme, l’estudi de l’antiguitat clàssica i una nova manera d’aproximar-se a la naturalesa i a l’ésser humà, en un període de renovació intel·lectual que també va afavorir el desenvolupament de la ciència.

CASTELLO DI AMA. GAIOLE IN CHIANTI. UNA ALTRA DIMENSIÓ DELS VINS DE CHIANTI

Naturalment, el Renaixement no va ser obra exclusiva dels rics, ni tot aquell progrés es pot atribuir al mecenatge privat, però seria absurd ignorar la importància dels recursos econòmics que el van fer possible. Podem passar hores admirant les obres que aquells homes van encarregar i oblidar-nos fàcilment que, abans de convertir-se en mecenes, havien hagut d’aprendre a guanyar diners. I que no sembla que perdessin aquesta habilitat quan van començar a interessar-se per l’art.

Els mateixos que finançaven palaus, esglésies i escultures també compraven terres, una inversió que proporcionava rendes agrícoles, permetia consolidar patrimonis familiars i oferia l’atractiu d’una residència al camp. Em costa imaginar aquells comerciants, avesats a calcular beneficis i a administrar negocis complexos, resignant-se a deixar les seves finques en mans de la providència. Una propietat extensa no funciona simplement perquè algú n’hagi adquirit les terres. Cal organitzar el treball, decidir què es conrea, mantenir els camins i les construccions, administrar els recursos i trobar comprador per als productes. Les explotacions rurals tenien unes exigències molt diferents de les del comerç o la banca, però compartien la necessitat d’una administració competent. Les grans cases que vaig trobant al Chianti, els camps que les envolten i els camins que comuniquen les propietats són també el resultat d’aquesta llarga història d’inversions i treball agrícola, en què la iniciativa dels propietaris i la feina de generacions de pagesos van contribuir a transformar el territori.

Tampoc no es pot atribuir només aquesta història a les famílies florentines. Durant el Quattrocento, Florència i Siena eren repúbliques rivals, amb interessos polítics, militars i econòmics propis. Siena disposava de famílies mercantils i financeres poderoses, que també invertien en propietats rurals. El Chianti històric estava vinculat principalment a Florència, però les fortificacions i els castells que encara trobem en alguns pobles recorden que aquells turons van ser durant segles una zona disputada. Quan Siena va perdre la independència, a mitjan segle XVI, i els seus territoris van quedar incorporats al domini dels Mèdici, algunes construccions defensives van anar adquirint altres funcions. Allà on abans calia vigilar l’arribada de tropes enemigues, amb el temps podia resultar més interessant controlar la producció agrícola. No totes les fortificacions van seguir aquesta evolució, però el canvi de funcions d’alguns edificis ajuda a comprendre com la història política i l’econòmica han anat modificant el paisatge.

Aquesta relació entre la riquesa i la cultura em fa pensar en algunes de les absurditats que escoltem avui. Sempre m’he sentit orgullós de la burgesia catalana que, amb la seva iniciativa empresarial i el seu mecenatge, va contribuir a impulsar el Modernisme i nombroses iniciatives culturals, artístiques i científiques. Em dol que aquella tradició hagi perdut força en un país on massa sovint es mira amb recel qui arrisca el seu patrimoni per crear empreses, generar ocupació i produir riquesa de la qual es beneficia tota la societat. Vivim en una època en què guanyar diners legítimament, tenir imaginació empresarial i acumular patrimoni desperta sovint més suspicàcies que admiració. N’hi ha prou de posseir quatre pisos perquè algú et converteixi en un multimilionari, com si la propietat fos, per ella mateixa, la prova d’una conducta moralment reprovable. No parlo dels qui s’enriqueixen mitjançant el frau, els privilegis o l’explotació, sinó dels qui han creat empreses, han assumit riscos, han treballat i han prosperat legítimament. Em resulta incomprensible aquesta inclinació a convertir l’èxit econòmic en una culpa que cal expiar. Desgraciada la societat que, empesa per l’enveja i la demagògia, quan no per l’odi, acaba tractant com a delinqüents els qui contribueixen a la seva prosperitat, i encara pretén fer-ho passar per una defensa de l’equitat i del benestar col·lectiu. Afortunadament tota la caterva actual de poltroners, de paràsits de la política disfressats de «progressistes», que han convertit la defensa de la justícia social en una coartada per viure de la política i perpetuar-se en el càrrec, no van viure durant el Renaixement! Amb ells la societat hauria continuat atrapada en les estructures i les servituds de la societat medieval.

Molt probablement, seria ingenu imaginar que les grans famílies florentines eren una assemblea de sants. Devien defensar els seus interessos, participar en les lluites pel poder i van acumular fortunes en una societat que tenia unes desigualtats i unes estructures polítiques molt diferents de les actuals. Però van contribuir a crear una de les herències culturals més extraordinàries de la història europea. No cal convertir-les retrospectivament en un model de virtut per reconèixer-ho. El Renaixement va recuperar l’humanisme clàssic, va ampliar els horitzons intel·lectuals i va donar lloc a una activitat artística excepcional. Tot això va requerir talent, coneixements, iniciativa i diners. Una societat que menysprea sistemàticament la capacitat de generar riquesa corre el risc d’oblidar una part important de les condicions materials que fan possibles les seves aspiracions, en general, i les culturals, més concretament.

La història agrícola del Chianti tampoc no es va acabar amb el Renaixement. Les propietats van canviar de mans, les formes d’explotació es van transformar i la mezzadria, que havia articulat durant segles bona part del treball rural, va acabar desapareixent. La mecanització i l’especialització vinícola van modificar profundament les explotacions. Algunes terres es van abandonar, altres van continuar produint i moltes cases rurals van trobar en el turisme una nova utilitat. El paisatge actual és el resultat de tots aquests canvis. No seria correcte atribuir als comerciants del Quattrocento les tècniques agrícoles modernes ni les estratègies comercials que van fer famós el Chianti molts segles després. Però tampoc no es pot entendre la

VILLA MEDICEA DE LILLIANO. EL PODER DELS MÈDICI, DE LA BANCA FLORENTINA A LES TERRES DEL CHIANTI.

configuració de les grans propietats rurals sense tenir en compte aquella llarga història d’inversions, administració i treball agrícola. El més apassionant del Renaixement és la formidable ambició d’una societat que, mentre transformava les ciutats, el territori, l’economia i les formes de producció, s’atrevia a ampliar els límits del coneixement i a descobrir noves possibilitats per a la intel·ligència i la creativitat humanes.

 

 

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *