NO ÉS DE LA TOSCANA. ÉS DE LA EMÍLIA-ROMANYA, PERÒ…
A Florència ja era hora de dinar. Duia un formatge amb tòfona i un tros de mortadel·la que havia comprat al Mercato Centrale per endur-me a Rapolano. Vaig passar per la plaça del Duomo i vaig entrar al restaurant Lo Scudo, a la Via dell’Oriuolo. El recordo estret com un tub, amb una barra petita a mig camí i, diria, un parell de graons de baixada abans de les taules del fons. Tot just assegut, ja em preguntaven si volia aigua amb gas o natural. M’agrada aquest costum. L’aigua la demanaràs igualment i, si vols beure alguna altra cosa, ja tindràs temps de triar. També em va fer gràcia que em portessin el pa en una paperina. De fet, me’l van servir així a gairebé tots els restaurants durant l’estada i, curiosament, no ho recordava dels altres viatges a Itàlia.
A les cartes italianes, després dels antipasti venen els primi piatti, sovint pasta o arròs. Jo ja m’havia trobat la manera de fer el dinar de casa. Demanava una insalata mista i, de segon, peix si en trobava. L’amanida me la feien encara que no la veiés a la carta. Hi havia una fulla que em feia pensar en l’escarola, tomàquet i, segons el lloc, ceba, olives o totes dues coses. Amb un pessic de sal i un bon raig d’oli d’oliva italià, allò era boníssim. De peix en trobava menys. Aquell dia diria que vaig menjar bacallà, molt bo. El que recordo amb tota claredat són els fagioli que vaig demanar de contorno. Les mongetes blanques eren extraordinàries. A la Toscana vaig tenir sovint aquesta sensació. Et servien bé i, en un restaurant qualsevol, el més normal era menjar-hi entre força bé i molt bé. I, pel que conec d’Itàlia, diria que això val per a bona part del país.
La disciplina em durava fins que arribaven les postres. Entre el tiramisú de mascarpone, el pastís de formatge amb xocolata i els cannoli de festuc, la tria oscil·lava entre diferents modalitats de bombes de greix i calories. Més d’un dia, tot i saber que a mitja tarda gaudiria d’un gelat, me’n demanava un també de postres. Em consolava pensant que, si a l’hora de les postres m’havia de desdir del propòsit de menjar sa, el gelat era, sens dubte, la més benigna de les concessions que m’oferia la carta. I per acabar, un lungo.
Encara tenia tota la tarda per davant i, mentre dinava, ja m’imaginava arribant a Rapolano quan fos fosc.
TOSCANA LOVERS. PALAZZO DEI CANONICI. FLORÈNCIA
Desaria el formatge i la mortadel·la a la nevera i l’endemà, amb el primer cafè, tornaria a veure els turons per la finestra. Em feia il·lusió aquell esmorzar. Feia unes setmanes que vivia a Rapolano i, assegut en un restaurant de Florència, ja em sortia pensar que al vespre me’n tornaria a casa.
Uns dies abans, mentre recorríem la Val d’Orcia amb l’Elianne, ens havíem aturat a Bagno Vignoni. Allà vam descobrir Toscana Lovers, una botiga que ens va encantar. Hi vaig comprar una peça de roba, vaig pagar, però no tenia cap pressa per marxar. El que hi havia, com estava posat, la llum, la vista exterior, les diferents olors dels sabons artesanals de la Toscana, per damunt de totes la d’espígol… I sobretot unes plates transparents que tenien fruita deshidratada, fulles i flors a dins. Vaig veure que també tenien botiga a Florència, a la plaça del Duomo, i em vaig apuntar l’adreça.
Sortint de Lo Scudo vaig anar a aquesta botiga on com a la de Bagno Vignoni, una dona sola s’ocupava del negoci. Una senyora encantadora i amable que em va explicar tot i més. En tornar a veure les plates, li vaig preguntar qui les feia. Em va parlar de Riccardo Marzi, de Montespertoli, un artesà reconegut, net d’un escultor d’alabastre, fill d’un tallista de fusta i especialitzat a treballar la resina transparent. La idea d’encapsular fruites assecades, flors i plantes dins la resina li va venir de l’ambre, una resina d’arbre fossilitzada que de vegades conserva, milions d’anys després, els insectes que hi van quedar atrapats. Les peces em semblaven originals i precioses i em vaig endur una plata amb rodanxes de cítric.
La dona em va dir que érem al Palazzo dei Canonici, el palau dels canonges del Duomo de Florència. Per segona vegada en aquell viatge, em va tornar a la memòria el Palau de la Generalitat. A Barcelona, la Casa dels Canonges era la residència oficial del president de la Generalitat, i per anar-hi a despatxar amb el president Pujol travessava, des del Palau, el pont que passa per damunt del carrer del Bisbe. Gairebé sempre era de nit, sovint ben entrada la nit. El president Pujol era noctàmbul i, quan treballaves amb ell, podies haver fet tot un dia de feina i tenir encara pendent el despatx amb el president. Mentre la dona m’explicava en quina sala de Florència érem, vaig tornar a pensar en aquell camí tan curt que havia fet tantes vegades. Ves per on el Palau on havia treballat tots aquells anys tenia un nucli de gòtic civil català i una façana principal d’inspiració renaixentista italiana.
RODANXES DE TARONJA DESHIDRATADES DINS DE RESINA TRANSPARENT. RICCARDO MARZI
Il gioco o il giocattolo devono essere stimolatori dell’immaginazione, non devono essere conclusi o finiti […] perché così non permettono la partecipazione del fruitore. («El joc o la joguina han d’estimular la imaginació, han de quedar oberts, inacabats […] perquè, si no, qui hi juga no hi pot participar.») La frase és del gran dissenyador milanès Bruno Munari, que feia llibres perquè els nens els poguessin descobrir amb els dits abans de saber llegir i que, als seus tallers, els donava paper perquè esbrinessin tot el que se’n podia fer. En sortir de Toscana Lovers vaig anar a Città del Sole, a la Via dello Studio. La botiga de joguines, amb la qual Munari havia estat vinculat, va fer seves unes altres paraules del dissenyador. Giocare è una cosa seria! («Jugar és una cosa seriosa!) A la fotografia que us he posat es llegeixen al vidre, en lletres blanques, amb la cúpula del Duomo reflectida al darrere. A dins triaven els joguets pensant en el marge que deixaven a la criatura per descobrir, construir i inventar. Una capsa podia dur instruccions per muntar unes quantes figures i, un cop fetes, encara hi havia totes les peces per inventar-se la que faltava.
Quan vaig entrar, el primer que vaig veure va ser un Pinotxo enorme, de fusta, dret a tocar de l’entrada. Em va fer pensar en el que m’havia dit l’Elianne uns dies abans, quan visitàvem Pienza. Érem a la plaça del Duomo que Pius II havia fet aixecar al seu poble i, just davant de la façana, hi havia un altre Pinotxo enorme, assegut a terra i fet amb encenalls de plàstic. Ja n’havíem vist algun en botigues del poble i fins i tot en cases particulars. L’Elianne va suggerir que potser hi havia un lligam especial entre Pinotxo i la Toscana. A Florència vaig descobrir que l’havia encertada. El seu creador, Carlo Collodi, era florentí, i a Florència es va publicar la primera edició en llibre de les aventures del seu titella.
Pinotxo em resulta entranyable. I, per entranyables, els meus nets. A Florència tenia temps i, impregnat de tota la bellesa que la ciutat guardava i em mostrava, em sentia en el millor estat d’ànim per triar amb calma què regalaria per Nadal i Reis al Claudi i a l’Enric. Comparteixo el criteri dels seus pares. Pocs regals, senzills i ben triats.
Des del carrer, el vidre deixava veure tota la botiga fins a la vorera de l’altra banda. Em vaig imaginar que hi entraven en Claudi i l’Enric i que jo em quedava a fora, mirant cap on tirava cadascú, en què s’aturaven, què els feia tornar enrere. A l’Enric me’l figurava davant de les construccions de fusta. A en Claudi, girant la
capsa de peces metàl·liques per veure què s’hi podia muntar. Però ves a saber si, només d’entrar, algun joguet que a mi m’havia passat per alt els hauria fet girar el cap. En el conte, Geppetto tot just ha acabat de fer els ulls a Pinotxo i ja es troba que el ninot se’l mira. Davant del vidre em vaig preguntar qui triaria qui, si els nens els joguets o els joguets els nens.
Vaig sortir de la botiga amb dues capses embolicades per regalar, amb aquell bon gust que, a parer meu, caracteritza els italians, tant a l’hora de triar el paper com de plegar-lo al voltant de la capsa amb una destresa que fa que sembli fàcil. Espero haver encertat.
Si anem als tòpics, durant l’estada a la Toscana no vaig fer gaire honor a la pasta ni a la pizza. De pizza en vaig menjar un dia. De pasta, dues o tres vegades, sempre lasanya, perquè portava carn, que normalment consumeixo poc, i així incorporava una mica de proteïna a la dieta. Era boníssima, totes les vegades. En canvi, el cafè i els gelats van acabar tenint un protagonisme en el viatge que no hauria previst. Del cafè me’n podia esperar alguna cosa, perquè en bec molt. Dels gelats, que a casa menjo de tant en tant, em va sorprendre acabar buscant-ne gairebé cada tarda. Se’m va convertir en un ritual, fos on fos. Si havia decidit passar el dia a Rapolano, treballar a casa i fer una volta pel poble, cap al tard trobava una estona per anar a fer el gelat a la Gelateria Yogurteria L’Artigianale (Veure Viatge a la Toscana. 20 d’octubre de 2026 (9): Rapolano abans de marxar). Si era pel Chianti, per la Val d’Orcia o per les Crete Senesi, sempre trobava algun poble amb una bona gelateria on aturar-me. A Florència, és clar, no havia de fer cap excepció. Amb els dies, aquella estona es va convertir en una de les que més m’estimava del viatge.
Fa anys que, per interès mèdic, llegeixo el que es publica sobre el cafè. He conegut l’època en què semblava un mata-rates i la que va venir després, en què se li van començar a trobar virtuts. No fa gaire, a la revista JAMA, vaig llegir que, entre la gent que prenia cafè amb cafeïna, hi havia hagut menys casos de demència. Ara, d’aquí a dir que el cafè la prevé hi ha un bon tros. Si parlem d’un altre dels tòpics, la pressió arterial,
CITTÀ DEL SOLE
passa una cosa ben curiosa. Certament, el cafè te la pot fer pujar durant una estona. Però, fins i tot si ja la tens alta, no s’ha demostrat que el costum de prendre’n te l’empitjori. Tampoc no s’ha confirmat aquella sospita que el cafè provocava càncer de pàncrees, i la relació que es buscava amb la pancreatitis tampoc no s’ha establert. I encara hi ha una cosa que m’hauria costat de creure en els temps del mata-rates. En un estudi amb gent a qui acabaven de tornar el cor al seu ritme normal després d’una fibril·lació auricular, el grup que va prendre cafè va tenir menys recaigudes que el grup que se’n va estar. En qualsevol cas, el cafè ha acabat sortint absolt de pràcticament totes les acusacions greus que durant anys li van anar caient. Fins i tot se li ha trobat alguna virtut allà on abans s’hi buscava un perill.
Entre tanta literatura, sempre em torna al cap una inscripció que hi havia al desaparegut Bracafé del carrer de Casp, a tocar del passeig de Gràcia, al costat dels baixos de Ràdio Barcelona, l’emissora degana de la ciutat. Si entraves per la porta més pròxima a l’emissora i t’asseies a la barra de l’esquerra, només havies d’aixecar el cap. En lletres ben grosses hi havia una frase atribuïda al filòsof francès Bernard Le Bovier de Fontenelle, que en català deia:
El cafè deu ser verí però és tan lent que fa més de 80 anys que en prenc molts cops al dia i encara no he notat cap trastorn al meu organisme.
Recordant aquesta frase, no m’he pogut estar de comprovar com de llarga havia estat la vida d’aquest bon home. Bé, resulta que va néixer a Rouen l’onze de febrer de mil sis-cents cinquanta-set i va morir a París el nou de gener de mil set-cents cinquanta-set. És a dir, que li faltaven només trenta-tres dies per fer els cent anys. L’únic que em queda per dir és visca el cafè i, què voleu, se non è vero, è ben trovato.
Jo en prenc dues, tres o quatre tasses grosses, d’aquelles cilíndriques, amb nansa, plenes de cafè, sense
VIENE AVANTI CRETINO. COMÈDIA ITALIANA. LINO BANFI SERVINT UN CAFÈ.
aigua sobreafegida. El cafè italià, doncs, em planteja un problema de dimensions, i ja em sap greu expressar-me com si fos un americà qualsevol. El gust del ristretto em sembla extraordinari. Ara bé, acostumat com estic a beure a glopades, això d’haver de fer xarrups minúsculs perquè el cafè em duri prou per assaborir-lo requereix una disciplina que encara no tinc. Si algun dia aprenc a beure cafè d’aquesta manera, m’agradaria arribar al ristretto. De moment, vaig fer un pacte amb mi mateix i em vaig quedar amb el lungo. Va ser un dels plaers del viatge. En tornar a Catalunya vaig reprendre el meu “americà”, que d’americà en té sobretot la tassa, perquè aquí em costa trobar aquell lungo.
De gelats ja n’havia menjat a Itàlia, és clar. Altres vegades hi havia estat més aviat de pas o per feina i, fos pel que fos, no m’hi havia fixat com aquesta vegada. A casa, quan em ve de gust un gelat, ho tinc clar. La Xixonenca. Ara, deixeu-vos estar un moment de la Xixonenca. Els gelats que vaig trobar a la Toscana, ja des de Rapolano, eren tan bons que em vaig abandonar al plaer de menjar-ne. (Vaig tornar a Catalunya en cap de setmana i la primera cosa que tenia programada, a primera hora del matí del dilluns i amb cita feta des d’abans de marxar, era una analítica de sang. El colesterol estava perfecte. D’aquí no en puc treure cap conclusió clínica, però em permeto deixar en l’aire una hipòtesi que no penso sotmetre a cap comitè científic. Potser aquells gelats eren tan bons que ni el colesterol no els va voler trobar cap pega.)
Després de tants gelats, vaig anar a buscar-ne la història. Ves a saber en quin país de fred algú va barrejar amb neu o amb trossets de gel unes fruites d’allà, unes castanyes o el que tingués més a mà, i què en va sortir. A finals del segle XVII, a Nàpols, un tal Antonio Latini va publicar el que sembla una de les primeres receptes de gelat que ens han arribat. Era, de fet, un sorbet de llet cuita. Pel que fa al país, el que en sabem apunta cap a Itàlia, tot i que ni el lloc exacte ni el nom de l’inventor es poden donar per segurs. Però som a Florència i aquí la tradició atribueix la primera crema gelada a un tal Bernardo Buontalenti, arquitecte dels
CIRO CAMMILLI. GELATERIA PERCHÉ NO! FLORÈNCIA
Mèdici. A qui se li podia haver acudit una cosa tan bona si no era a un home que es digués Buontalenti? El pobre Bernardo es guanyava la vida fent posar pedres als edificis dels Mèdici, i ves a saber què li podia passar si n’hi posaven una de malament. Potser tenia més a guanyar fent gelats. A mi em fa feliç pensar que els va inventar ell i, una vegada més, se non è vero, è ben trovato.
Potser ser a Itàlia ja em predisposava a trobar el gelat extraordinari. El cas és que, quan em venia al cap l’ice cream, pensava pobres americans. Ho dic amb el gran respecte que sento per Amèrica. Ara bé, aquella tarda era a Florència, a la vella Europa, al bressol del Renaixement. Demaneu-me que sigui just amb l’ice cream un altre dia.
A Florència hi ha estones en què tanco els ulls i m’imagino la gent amb els vestits de l’època dels Mèdici. A quatre passes de la plaça de la Signoria, al carrer de’ Tavolini, el que em vaig trobar en obrir-los va ser una gelateria amb un nom que ja era una invitació. Perché no!… Vaig preguntar als qui m’atenien si sabien com havia començat la casa i es va acostar l’actual propietari, que m’ho va explicar. El 1939 havien obert la gelateria en una botiga on fins aleshores es venien polenta i pastís de castanyes. Hi havia hagut, com passa sovint, una part de casualitat.
Amb la botiga tot just oberta, la guerra va començar a fer escassejar els ingredients i els hauria pogut fer abaixar la persiana. En Ravaioli i la Maria, la seva dona, es van empescar uns semifreds amb clara d’ou per poder continuar fent-ne. La gràcia és que, acabada la guerra, aquells semifreds que havien fet per sortir del pas van acabar sent justament el producte que va donar renom a la gelateria.
Aquesta tardor ha fet molt bon temps a la Toscana. A Florència, aquella tarda del 17 d’octubre tenia un regust de primavera. En recordo els colors i l’ambient, i la facilitat amb què, enmig de la ciutat d’avui, em podia imaginar la del Renaixement. Hi havia tot el que Florència significa per a mi, el que en sabia, el que n’havia imaginat i el que el seu art i, sobretot, el seu paisatge m’havien fet sentir. Era un d’aquells instants màgics que arriben quan menys te’ls esperes, com un regal vingut de més enllà. Sí, sí, parlo d’una gelateria.
RETORN A RAPOLANO
I el gust d’aquell gelat, amb segles d’ofici al darrere, també formava part del que estava vivint. Pot ser un gelat. Pot ser, com en el cas de Josep Pla, el verd d’unes finestres. Qualsevol cosa que de sobte et posi en contacte amb el que tens més endins i alhora et transcendeixi, qualsevol cosa que per un instant et tregui d’aquest món material i et situï en un àmbit no desconegut però sí, per desgràcia, poc freqüentat per les característiques de la nostra manera de viure. Si el cel existeix i és com ens l’han explicat, potser aquella tarda m’hi vaig acostar una mica.