VISTA DES DEL CAMÍ DE LA FORNACE
El viatge va arribant al final i, definitivament, constato que, per al tipus de viatge que volia fer i per l’objectiu que m’havia proposat d’acabar-lo havent pogut redactar un dietari complet de l’estada, m’hauria faltat un mes més a la Toscana. Dietari a banda, que intentaré completar-lo, aquest és un territori pràcticament inesgotable en termes de bellesa. I quan parlo de bellesa penso tant en la que podríem considerar d’origen diví —o, si es prefereix, en aquella que sobrepassa la capacitat creativa humana— com en la que els homes han estat capaços de deixar-nos. Natura i art. N’hi ha tanta, de totes dues, que qualsevol pretensió d’exhaurir-la resulta absurda.
Et mous pel territori i el paisatge ja seria suficient per ocupar-te dies sencers. Però és que, a més a més, mentre avances entre camps, turons, boscos, oliveres i vinyes, vas arribant a pobles i poblets on gairebé sempre hi ha una església, o dues, o tres, amb alguna obra que mereix atenció, un museu petit o no tan petit, un palau, un claustre, una pintura, una escultura, algun rastre d’una història que obliga a aturar-se. I ja no diguem quan entres als grans museus de Florència o de Siena, o quan arribes a ciutats com Arezzo. Només Piero della Francesca i Giorgio Vasari, en el cas del segon la seva ciutat natal, donen per quedar-s’hi uns dies. El fet que hagi acabat dedicant tres posts del dietari a Arezzo ja explica fins a quin punt qualsevol programa previ queda desbordat quan comences a mirar de debò. La Toscana no és un territori que es pugui liquidar amb una llista de llocs visitats. Com més la coneixes, més s’eixampla.
Tot això ho he anat pensant repetidament durant aquest mes, però avui, caminant per l’antic camí de Siena que passa per Rapolano, m’hi he tornat a trobar. Els dies són frescos al matí i al capvespre. Al matí podem estar a dotze graus i, al vespre, abans d’anar a dormir, a quinze o setze. Però al migdia encara arribem als vint-i-dos o vint-i-tres i avui, quan he sortit de casa, un sol brillant i lluminós m’ha fet sentir la intensitat de la vida de la forma més genuïna. El cel no podia ser més clar ni més blau. No hi havia cap núvol, cap destorb, res que n’alterés la netedat, i aquella llum donava als verds del paisatge una força gairebé excessiva. Cada camp semblava tenir una tonalitat diferent, cada vessant responia d’una manera pròpia al sol i, una vegada més, he sentit que no em cansaria mai de caminar per aquí. El paisatge no és mai exactament el mateix. Canvia amb l’hora, amb la inclinació de la llum solar, amb els grisos dels núvols quan n’hi ha, amb la transparència del cel, amb la força del sol, amb el vent que mou les capçades dels arbres o amb la seva absència que deixa el paisatge congelat. Hi ha dies en què la Toscana sembla recollida i apagada i d’altres en què brilla amb una exuberància torbadora. Avui és un d’aquests dies. Ha tornat aquella impressió, que ja m’ha acompanyat força vegades durant el viatge, que m’hi podria passar dies i dies caminant sense arribar mai al final de res. Talment con la vida mateixa! 
Si he de destacar quelcom de la passejada d’avui, un xiprer solitari i un parell de xiprers més enllà que, mirats des de sota, gairebé fregant l’arbre amb el rostre, permeten veure una expressió majestuosa de la natura, d’un verd intensíssim, separat per un contorn perfecte del blau clar i net del cel d’aquest matí, quan la tardor de primera hora ja començava la transició cap a una temperatura gairebé primaveral.
He estat molt bé a Rapolano. L’elecció d’aquest poble medieval, enlairat, emmurallat encara en part i prou allunyat de les grans riuades turístiques, ha estat encertada. Ha funcionat com a base per moure’m per la Toscana i, al mateix temps, m’ha permès disposar de les condicions que necessitava per escriure. També he tingut sort amb la casa, la Fornace. Quan tries un allotjament a distància, sempre hi ha una part inevitable d’incertesa i les fotografies no expliquen mai del tot què trobaràs quan hi arribis. Aquí les sorpreses han estat agradables. La casa és bonica, ben dimensionada per al que necessitava, funcional, amb espais interiors i exteriors, amb unes vistes extraordinàries i, sobretot, amb unes condicions difícils de definir, però immediatament perceptibles, que la fan especialment adequada per escriure. Hi ha cases que et dispersen i cases que et recullen. Aquesta m’ha recollit. Hi contribueixen la llum, el silenci i el fet de tenir un finestral des del qual s’accedeix a una terrassa que et permet baixar a caminar i incorporar-te al paisatge de forma natural. Si estàs a dins mirant pel finestral, veus la Toscana i la paraula Renaixement —i també renaixement— em sembla especialment adequada per descriure el que provoca aquesta terra. Enmig del silenci sepulcral, hi he treballat molt bé. Un silenci només interromput per la música de RAI Radio Classica, que sintonitzo en un aparell de música, una cadena, d’aquelles dels anys noranta. A la casa hi ha també un piano. Llàstima de no saber tocar-lo!
Una de les tardes que tornava de Florència vaig entendre especialment bé aquesta convivència entre les dues formes de bellesa de què parlava abans. Ja hi havia passat altres dies i començava a conèixer aquella sensació d’acabar una jornada aclaparat per una acumulació d’art que sobrepassa la meva capacitat d’assimilar-lo. En dic, sense cap pretensió clínica, la meva «síndrome de Stendhal». Aquell dia havia après una mica la lliçó. Al matí havia visitat els Uffizi i, a la tarda, l’Accademia, però ho havia fet amb criteri, seleccionant autors i obres i renunciant deliberadament a voler absorbir-ho tot. Havia gaudit molt i, malgrat això, després de tantes hores dins d’espais extraordinaris però tancats, davant d’una successió gairebé inacabable de manifestacions de la capacitat creativa humana, necessitava aire, distància, una altra mena de bellesa. Sortir de Florència, entrar a l’autopista i començar a veure com la ciutat quedava enrere va ser l’inici d’una descompressió que es va anar produint espontàniament. Primer, conduint entre el paisatge. Després, ja a la Fornace, contemplant com s’acabava el dia. La bellesa feta pels homes havia ocupat moltes hores. Ara començava l’altra:
La tornada de Florència ha estat plàcida. Poc trànsit, una autopista que permetia conduir sense tensió i, en un moment determinat, unes obres m’han obligat a sortir-ne i m’han desviat per una carretera secundària que ha resultat preciosa. El que semblava una nosa ha acabat sent la millor part del trajecte. La carretera avançava entre camps i turons i jo conduïa sense cap urgència per arribar, atent a la llum, als arbres, a les ondulacions del terreny i al paisatge que anava apareixent a banda i banda. Avançar, mirar, sentir. Durant una bona estona no m’ha calgut res més.
Quan arribo a Rapolano, giro cap a la Fornace. Hi ha un tros molt curt de carretera des d’on el poble apareix perfectament dibuixat damunt la petita elevació on s’assenta, amb les cases agrupades i el perfil del nucli antic retallat contra el cel. Al cap de pocs metres, agafo el desviament de l’esquerra i entro al camí de terra, amb la pols i els sotracs que ja conec. Una mica més endavant, el camí es bifurca. Prenc la branca de la dreta i arribo a l’entrada de la casa. Descarrego algunes de les coses que he comprat i comprovo que la tarda ja comença a caure. A dins encara s’hi veu perfectament, però la llum ja ha perdut força i al saló apareix aquella primera penombra que anuncia el final del dia. Com altres tardes, em preparo un cafè i surto a la terrassa. M’assec a la taula. Davant meu, entre el fullatge de la planta que emmarca una part de la vista, el cel comença a transformar-se.
Hi ha alguns núvols lleugers i la posta no és una simple desaparició del sol darrere l’horitzó. Durant una estona, el sol es deixa veure, després queda tapat, torna a insinuar-se i finalment desapareix, però el cel continua il·luminat. Les tonalitats rogenques no són uniformes ni immòbils. Hi ha moments en què el vermell sembla concentrar-se darrere dels núvols i d’altres en què s’escampa, més pàl·lid, per una extensió molt més gran. Quan el disc solar ja ha desaparegut del tot, el rogent encara s’intensifica durant uns minuts. Després comença a retirar-se lentament. El vermell deriva cap al rosa, el violeta i el gris, els contorns dels turons s’enfosqueixen i els arbres deixen de mostrar els detalls fins a quedar reduïts a siluetes.
La vista s’acomoda a cada disminució de la llum i això altera la percepció del temps. Quan no hi pares atenció, ara és de dia i, poc després, t’adones que ja és fosc. Aquí veig tot el procés. Cada canvi és mínim, però perceptible. Mentre prenc el cafè, el paisatge es va apagant davant meu amb una lentitud agradable. M’hi quedo assegut sense fer res més, veient com el dia desapareix.
Quan la claror s’acaba, arriba el segon espectacle. La Fornace queda envoltada d’una foscor que costa trobar als llocs amb contaminació lumínica i comencen a aparèixer les estrelles. Primer unes quantes. Després, a mesura que els ulls s’acomoden a la nit, moltes més. Algunes són molt brillants i d’altres només es fan visibles després d’una estona mirant. La posta de sol des de la Fornace és un espectacle. Les nits estelades en són un altre. Avui els he vist seguits, assegut a la mateixa taula.
Al cap d’una estona, la fresca comença a fer-se notar. Podria entrar a buscar un anorac i continuar assegut a fora, però ho deixo córrer. Per avui ja n’he tingut prou. Entro a casa i la temperatura interior em resulta reconfortant. També m’agrada tornar a aquell espai que, després de tants dies, ja conec bé. M’assec en un dels sofàs i encara em quedo una estona mirant la foscor a través del gran finestral. Després obro l’ordinador i escric. Aquestes hores, la llum que s’ha anat apagant, el cel estrellat i el silenci d’aquesta tarda quedaran aquí, escrits, quan jo ja hagi marxat de la Fornace.
Viatjar amb cotxe —i algun dia hauré de parlar de què significa fer un viatge llarg amb un cotxe elèctric— té, entre altres, un avantatge elemental. Et permet portar coses que, viatjant amb avió, difícilment
carregaries. Jo vaig arribar a la Toscana amb sis litres d’oli de les Terres de l’Ebre, cosa que té un punt gairebé de traïdoria tractant-se d’Itàlia, país d’olis excel·lents. Però l’oli tenia una particularitat. L’havia fet la Renata, una senyora italiana que havia treballat a casa, amb olives recollides per ella mateixa a les Terres de l’Ebre. De manera que, ben mirat, portava a Itàlia un oli català fet per una italiana. Al principi em feia una certa recança oferir oli estranger a uns italians a casa seva, però, veient que el Giorgio i l’Anna, els propietaris de la Fornace, recollien les olives de casa per dur-les a la cooperativa, finalment em vaig atrevir a regalar-los-en una ampolla. L’últim dia, a manera de comiat, ells em van correspondre amb una ampolla d’oli de la primera premsada de la seva collita. Excel·lent. Un petit intercanvi mediterrani d’olis d’anada i tornada.
Ep! I una cosa molt important. Si aneu a Rapolano Terme, no deixeu de prendre un cafè asseguts a la terrassa del Bar Centrale di Nohemi Valmira, a la Piazza della Repubblica, ni de menjar un gelat a la Gelateria Yogurteria L’Artigianale. Segurament faig malament de dir-vos-ho perquè, en el meu cas, les estones passades en aquest cafè i en aquesta gelateria van associades a sensacions molt personals i intransferibles i potser a vosaltres no us diran res d’especial. Però proveu-ho. I aquí queden anunciats dos altres assumptes sobre els quals aquest dietari, si hi ha temps, haurà de tornar, el cafè italià i els gelats italians. Del primer ja n’he anat parlant una mica aquests dies. Dels segons, encara no. Gelateries n’hi ha a tot el món, però a Itàlia el gelat és una altra cosa i mereixeria un capítol a part. Ja veurem si hi arribarem. Per altra banda, a Itàlia, com arreu o quasi, hi ha una sèrie de noms de carrers i places —Piazza della Repubblica, Via della Libertà, Piazza Garibaldi, Via XX Settembre, Via IV Novembre— que, quan te’ls trobes, val la pena preguntar-se per què precisament aquell carrer o aquella plaça porta aquell nom. Normalment hi ha una raó, un episodi de la història general o local que explica per què aquell nom va anar a parar precisament allà.
I ara comença aquella fase una mica ingrata del viatge en què ja cal pensar a recollir, ordenar papers, guardar coses, començar a pensar com carregar el cotxe. Sap greu. Quan tens ganes de marxar, fer la maleta alleuja. Quan no en tens, cada objecte que guardes anuncia massa aviat el final.
La tornada, de tota manera, tindrà el seu propi interès i no vull convertir-la en un simple desplaçament. Passaré per Lucca i Pietrasanta i, si el temps i les ganes m’hi acompanyen, potser des de Pietrasanta baixaré fins al mar. Després tornaré a aturar-me a la Provença, en un altre poble on vull passejar sense presses i visitar el museu que tinc pendent. I després, cap a casa. M’agradaria fer aquest retorn amb el mateix esperit amb què he intentat fer el viatge, sense precipitar-lo, deixant que els quilòmetres serveixin també per sedimentar tot el que he viscut i gaudit. He viatjat pels cinc continents. He recorregut Amèrica des del nord, des del Canadà, fins a la Patagònia, he conegut una bona part d’Europa, força Àfrica, déu-n’hi-do d’Àsia, i vaig arribar a fer quasi quatre mil quilòmetres per les dues illes de Nova Zelanda. He vistforça món i, precisament per això, crec que puc distingir la novetat d’aquesta experiència. Aquells eren viatges, evidentment. Alguns extraordinaris, però mai havia definit amb aquesta claredat l’objectiu de viure en un lloc, quedar-m’hi prou temps perquè deixi de ser només una destinació i pugui, no diré integrar-m’hi, però sí estar-m’hi d’una forma més semblant a com visc a casa, a les Terres de l’Ebre. Espero poder allargar aviat aquests trossos de vida a períodes de dos o tres mesos. Aquesta manera de viatjar potser permet veure menys coses, però probablement conèixer-ne més. Em permet tornar a casa després d’una excursió, comprar, cuinar, escriure, no fer res, caminar pels mateixos carrers, reconèixer una façana, saludar algú, començar a saber on cau cada cosa. I Itàlia, a més, té aquesta proximitat difícil d’explicar del 
tot, aquesta empatia mediterrània que fa que moltes coses resultin familiars fins i tot quan no ho són. Hi ha una calidesa en la manera de viure, una proximitat de gestos, de menjar, de carrer, de conversa i de llum que ajuda a sentir-s’hi bé. Me’n vaig amb la sensació d’haver viscut un viatge meravellós, massa curt, intens, profundament connectat amb la natura, amb l’art i també amb mi mateix. I amb una certesa més important que qualsevol llista de llocs visitats. «Ho tornarem a fer».