FAÇANA DE SAN FRANCESCO. AREZZO
Surto de San Francesco i em passa una cosa que no esperava, perquè Arezzo, que a l’arribada m’havia decebut profundament per la manca de criteri amb què s’ha desenvolupat la ciutat moderna, comença a agradar-me i, encara que em pregunto si potser hi té alguna cosa a veure l’emoció viscuda amb l’obra de Piero della Francesca, el cert és que experimento una transició progressiva, com si anés travessant una frontera que separés la ciutat deslluïda de la bonica.
El canvi ja havia començat durant el recorregut des de l’aparcament, situat al límit del nucli històric, quan les construccions modernes i les antigues convivien en una barreja que no sabia ben bé com interpretar, però ara els carrers s’eixamplen, apareixen perspectives més llargues i tinc la sensació que es respira millor. M’agrada la façana de San Francesco, austera, de pedra, sense aquella profusió de maó vermell vist que acostuma a desagradar-me tant, i m’aturo en la rosassa i en el campanar de maó, coronat per una creu, que es veu a la dreta, perquè encara que no tot em resulti igualment atractiu, el conjunt té una personalitat que abans no havia sabut trobar. De sobte em ve al cap Bologna, la Bologna més bonica, aquella ciutat italiana que conserva el passat sense semblar reduïda a una successió de carrers medievals per als visitants, i començo a adonar-me que Arezzo té una escala urbana diferent de la dels pobles que he visitat aquests dies, amb carrers i espais que em fan sentir que soc en una ciutat i no en una població medieval que ha conservat pràcticament intacta la seva estructura antiga.
Camino per un carrer ample, empedrat, amb façanes ocres, persianes de fusta i una torre de pedra que es retalla al fons, mentre la gent passeja i l’activitat quotidiana no sembla pensada exclusivament per als turistes, cosa que agraeixo després de tants dies visitant poblacions on de vegades costa distingir la vida dels habitants de l’activitat dels visitants. La torre, que probablement pertany a la Pieve di Santa Maria, contribueix a donar profunditat a la perspectiva del carrer, accentuada per la successió de façanes antigues que s’estenen a banda i banda. En una d’aquestes façanes, amb l’arrebossat envellit, em crida especialment l’atenció un tipus de porticons que no deuen ser gens excepcionals i que, tanmateix, no recordo haver vist mai. Estan partits per la meitat i incorporen lames orientables tant a dalt com a baix, de manera que es pot jugar amb la inclinació de les lames per regular la llum i l’aire, i també amb l’obertura independent de les dues parts, preveient situacions intermèdies i necessitats diferents segons l’hora, el sol, el vent o la intimitat que es vulgui preservar. Imagino estius calorosos i probablement hiverns freds, perquè Arezzo
està relativament a prop dels Apenins i prou lluny del mar per pensar en un clima de tipus continental, i em quedo uns breus instants observant aquells porticons, intentant entendre totes les combinacions que permeten.
Continuo cap al Duomo per Via Cesalpino i la ciutat em reserva una sorpresa encara més gran, perquè l’espai s’obre de manera majestuosa i arribo a una plaça que sembla prolongar-se en la de la catedral, o potser forma amb ella un únic conjunt monumental, amb un edifici institucional a la dreta, on hi ha la inscripció Provincia i banderes oficials, i altres construccions a l’esquerra que contribueixen a donar a l’espai una amplitud que no havia trobat en la majoria de poblacions visitades aquests dies. Penso en Siena i, amb més dubtes, fins i tot en Florència, almenys en els espais que he conegut fins ara, perquè no és que Arezzo sigui necessàriament més monumental, sinó que aquesta arribada té una escala i una solemnitat inesperades que em fan modificar definitivament la impressió inicial. Això no és un poble medieval petit, sinó una ciutat amb una certa majestuositat, que ha conservat edificis i espais públics d’una importància considerable sense que el conjunt resulti tan aclaparador com altres ciutats italianes de dimensions i ambicions molt superiors.
En un dels carrers propers al Duomo, que fa baixada entre edificis antics, la perspectiva s’obre cap a una zona arbrada i un horitzó més lluminós, amb un mur de pedra amb relleus escultòrics a un costat, un edifici amb la bandera italiana a l’altre i una escultura clara que s’entreveu més avall, mentre la llum del fons contrasta amb l’ombra de les façanes i permet veure, més enllà dels arbres, les muntanyes ondulades de la Toscana. És una de les coses que m’agraden d’aquesta regió, perquè les poblacions no sempre han aconseguit preservar una relació satisfactòria amb el seu entorn, però de tant en tant un carrer, una obertura entre dues cases o una plaça situada en un punt elevat permeten recuperar-la, i aleshores tot allò que hem vist durant el trajecte —els boscos, les vinyes, les valls i les muntanyes entre la boirina— reapareix al final d’un carrer, recordant que darrere dels edificis continua existint el mateix paisatge que hem anat contemplant durant el viatge.
A la plaça del Duomo em resulta més atractiva la façana del Palazzo dei Priori, on ara hi ha l’Ajuntament, amb la torre del rellotge, que no pas l’exterior de la catedral, encara que quan entro a dins el gòtic és indiscutible i prou exuberant, amb aquella elevació radical de les columnes cap amunt, com si la matèria volgués alliberar-se de la gravetat, que resulta tan característica d’aquest estil arquitectònic. No és una d’aquelles catedrals que impressionen per unes dimensions descomunals, però la verticalitat de l’interior és extraordinària i em porta a preguntar-me per què hi ha tanta diferència entre la impressió que em produeix l’exterior i la que experimento un cop a dins. La curiositat em fa pensar que, com en tants altres casos, potser la façana es va haver de reconstruir a conseqüència d’alguna guerra, però resulta que no, perquè la degradació de la façana medieval original va acabar motivant una intervenció que li va donar l’aspecte actual, molt posterior al de bona part de l’edifici.
MARIA MAGDALENA, DETALL. PIERO DELLA FRANCESCA
MARIA MAGDALENA. PIERO DELLA FRANCESCA
Sigui com sigui, el motiu principal d’acostar-m’hi ha estat veure el fresc
Maria Magdalena, de Piero della Francesca, i a banda de la bellesa de la figura —si es va inspirar en una model, havia de ser molt guapa—, em sorprèn que, ocupant la Magdalena pràcticament tota la superfície del fresc, aconsegueixi mantenir aquella sensació de tridimensionalitat que he experimentat a San Francesco, com si la figura sobresortís de la paret. La sensació de volum és extraordinària, els colors són bellíssims i el conjunt desprèn suavitat, calma i quietud, malgrat que aquí no hi ha l’arquitectura, els personatges ni la complexitat narrativa dels frescos de la Cappella Bacci, sinó una única figura que ocupa gairebé tot l’espai disponible. Torno a trobar, per tant, una de les coses que més m’han impressionat de Piero, la seva capacitat de representar el volum i de fer que allò que està pintat sobre una superfície plana adquireixi una profunditat que sembla real, i m’hi estic una estona, mirant els colors, el rostre i la manera com la figura queda situada dins del seu espai.
Tots aquests dies farcits d’esglésies, monuments, palaus, torres i places em porten a pensar, com sempre que viatjo a Itàlia, en la riquesa extraordinària del patrimoni arquitectònic que conserva el país. I encara em sorprèn més si penso en les guerres que ha patit al llarg de la història, especialment en la destrucció provocada per la Segona Guerra Mundial. Soc conscient que moltes ciutats italianes van patir bombardejos, combats i destruccions importants, però precisament per això no puc deixar de preguntar-me com és possible que, després de tanta devastació, hagi arribat fins a nosaltres aquesta quantitat immensa de bellesa, que han sobreviscut a segles de conflictes, canvis polítics i transformacions urbanes. Naturalment, hi ha hagut restauracions, reconstruccions i una voluntat de preservar el patrimoni que no sempre ha estat igual d’intensa ni ha disposat dels mateixos recursos. També hi ha hagut la fortuna que determinats edificis escapessin de la destrucció. Però el que em continua impressionant, més enllà de les explicacions històriques, és la possibilitat de caminar avui per tantes ciutats italianes i trobar-hi, encara, una part tan important de la bellesa que generacions successives han anat acumulant al llarg dels segles.
He dinat a la Piazza Grande, a la terrassa del restaurant Logge Vasari, sota les arcades que Giorgio Vasari va projectar per a un dels costats de la plaça. Mentre dinava, tenia al davant un conjunt arquitectònic d’una irregularitat sorprenent, amb edificis de diferents èpoques i estils que, contra el que hauria pogut imaginar, 
formaven una plaça magnífica. He anat observant-ne els detalls i prenent unes notes que reprodueixo tal com les vaig escriure, perquè reflecteixen la sorpresa que em produïa aquella bellesa aparentment desordenada. No seria fins unes hores més tard, durant la visita a Casa Vasari, que descobriria l’explicació arquitectònica d’aquella impressió.
«La plaça té un pendent notable i una geometria que em desconcerta. Intento comptar-ne els costats i no acabo de decidir si n’hi ha quatre, cinc o sis. No m’importa gaire encertar la classificació. El que m’impressiona és que gairebé cap banda no s’assembla a l’altra. El paviment combina pedra i maó vermell, un material que, curiosament, aquí, sota els peus, m’agrada molt més que quan ocupa una façana sencera. A un costat hi ha l’edifici de la Fraternità dei Laici, amb una part inferior que em sembla gòtica, un cos superior que identificaria amb el Renaixement i una torre que sembla respondre encara a un altre estil. No pretenc fer una datació arquitectònica a cop d’ull. Em limito a constatar la impressió d’una construcció feta de temps diferents, de decisions acumulades, de mans que no compartien necessàriament el mateix gust. A prop, un guia que parla francès pronuncia el nom de Vasari. Miro les arcades de les Logge Vasariane i en compto tretze de visibles. Són regulars, homogènies, ordenades, amb una simetria que contrasta extraordinàriament amb tot el que les envolta. Perquè a les altres bandes de la plaça sembla que els segles s’hagin posat d’acord per no posar-se d’acord en res. Hi ha cases de colors pastel, façanes renovades, edificis de pedra amb torrasses, construccions estretes de maó vist, balcons i estructures de fusta que, inesperadament, em recorden algunes cases de les pletes del Pirineu. També hi veig el que sembla un absis romànic, probablement de la Pieve di Santa Maria. Tot plegat hauria de resultar desordenat, i en certa manera ho és. Però el conjunt és preciós. L’heterogeneïtat és tan brutal que sorprèn. Penso en tantes places projectades amb una voluntat obsessiva d’unitat, amb façanes sotmeses a una mateixa disciplina, i em pregunto per què aquesta, que sembla haver prescindit de qualsevol acord estètic general, funciona tan bé. Potser perquè la seva unitat no és formal, sinó històrica. Cada edifici explica una època, una ambició, una necessitat, i el pendent de la plaça els obliga a conviure. La bellesa no sempre és filla de l’harmonia entesa com a uniformitat. De vegades és el resultat d’una convivència improbable».
A mitja tarda, quan he visitat Casa Vasari i he vist un vídeo sobre l’artista, he trobat l’explicació que em faltava mentre dinava. Les Logge Vasariane, les arcades sota les quals havia estat assegut, resolen magistralment la irregularitat gairebé caòtica de la plaça, introduint una continuïtat arquitectònica que permet que totes aquelles construccions tan diferents acabin formant un conjunt extraordinari. El vídeo m’ha fet comprendre que la intervenció de Vasari és decisiva per entendre la bellesa de la Piazza Grande.
PIAZZA GRANDE AREZZO
No es tracta simplement de la suma d’edificis interessants de diferents èpoques, sinó d’una ordenació arquitectònica que aconsegueix donar sentit al conjunt sense necessitat d’eliminar les diferències entre les altres façanes. Després de la impressió tan negativa que m’ha produït el nou Arezzo, desenvolupat sense ordre ni concert més enllà del magnífic centre històric, el contrast em sembla encara més escandalós, i no puc evitar pensar què diria Vasari si veiés com ha crescut la seva ciutat. Mare de Déu, si aixequés el cap!