Avui, 24 de març de 2026, fa 10 anys que va morir Johan Cruyff (Veure Gràcies Johan, de 28 de març de 2016).
Diumenge, 15 de març de 2026. De Johan Cruyff a Xavi Espart
Em vaig despertar amb aquella sensació ambigua, pròpia dels dies que, sense saber ben bé per què, prometen alguna cosa que no sabem formular però que intuïm que ens acabarà tocant d’una manera o altra. No era només anar a Barcelona —que ja fa temps que em cansa d’una manera que va més enllà del trànsit o del soroll i que té a veure amb una pèrdua de sentit creixent que hi percebo—, sinó la persistència d’uns rituals que, malgrat tot, encara conservo com a forma de coherència amb mi mateix. Votar a les eleccions del Barça, retrobar-me amb l’Oriol i l’Adriana, tornar a trepitjar l’estadi, seure i mirar el partit com ho havia fet tantes vegades des de petit.
Escoltant Roger Escapa em vaig assabentar que era el dia de la marató de Barcelona, que tindria lloc al bell mig de l’Eixample, la pàtria —amb Gràcia— dels maleïts ex-pats, i que impediria durant hores moure’s pel rovell de l’ou de la ciutat. Aquella dada, aparentment banal, va acabar alterant tota la logística del dia, obligant-me a canviar recorreguts i a renunciar al meu sistema habitual de desplaçament, la moto. Lluny de reconciliar-me amb la que va ser la meva ciutat, i que ja no sento com a tal, tot plegat accentuava la percepció que s’ha convertit en un parc temàtic “cutre”, pensat més per ser consumit que per ser viscut. Impossible accedir al meu estacionament per deixar el cotxe i agafar la moto, i impossible trobar-me, com havia previst, amb el meu fill i l’Adriana a l’Eixample. I tanmateix, hi anava, havia d’anar-hi, perquè el motiu no era visitar aquesta ciutat antipàtica i desagradable en què s’ha convertit Barcelona, sinó veure i viure el Barça.
Ens vam trobar a prop del Camp Nou, encara en transformació, amb aquella impressió estranya dels llocs que deixen de ser el que eren sense haver esdevingut encara el que han de ser. La Clàudia s’hi havia afegit de manera improvisada, i tot i que el seu vincle amb el futbol no era gaire estret, hi havia en ella una il·lusió concreta, immediata, per ser-hi i viure aquella jornada. No venia carregada d’història ni de records acumulats, però sí predisposada a deixar-se portar per l’experiència, cosa que es feia visible en la seva manera de riure, de moure’s, de participar en l’ambient sense necessitat de gaire més. Aquella vivència, que no necessitava justificació racional, actuava com a contrapunt de la meva mirada, més carregada de memòria i de context, i em recordava que el futbol, quan és de veritat —i tot el que l’envolta—, arriba també a espais que no passen pel discurs, sinó per una adhesió immediata a una emoció compartida. Em va complaure viure i fer extensiva la meva passió pel Barça amb algú que ho gaudia d’una forma diferent.
Feia temps que no entrava a l’estadi, i el retrobament amb aquell espai que ha format part de la meva vida des de petit —encara inacabat però ja carregat d’intenció— em va impactar. Era la sensació nítida de tornar a casa després d’un temps llarg d’absència. Hi havia gent, molta gent, ambient electoral i una llum clara que ho definia tot amb precisió. El dia era radiant.
A dins, la impressió s’intensificava, com si aquell espai en construcció ja contingués el que serà. Tenia ganes de veure aquest
Barça, precisament aquest, perquè entre el que havia estat i el que començava a recuperar aquella manera de ser, hi havia hagut un temps de transició necessari que sovint es simplifica o es jutja amb impaciència. El final de l’etapa Messi, Xavi, Iniesta, Busquets, Gerard Piqué, Carles Puyol, Víctor Valdés i tota una generació irrepetible sortida de la Masia i arribada a l’excel·lència màxima no admetia una substitució immediata. No es tractava de canviar peces, sinó de reconstruir un organisme complex, una arquitectura de joc i de sentit que necessita temps per tornar a articular-se. Durant un període breu però inevitable, l’equip va semblar perdre aquell corpus conceptual cruyffista que ordenava el joc i li donava coherència i excel·lència. Només amb el pas del temps, amb la irrupció progressiva de nous jugadors i amb una mirada capaç d’interpretar el que hi havia, s’ha anat recuperant una forma recognoscible. Aquí apareix una d’aquelles paradoxes que remeten a la cara i la creu d’una mateixa moneda. La creu —i la paraula exacta és desastre— va ser l’herència deixada per Bartomeu i la seva junta, amb una ombra més que raonable de frivolitat i corrupció. El club va quedar tan arruïnat, tan a prop del col·lapse, que qualsevol temptació de sortir del pas fitxant estrelles internacionals va haver de descartar-se.
Allò que en altres circumstàncies hauria estat el recurs més fàcil es va tornar impossible, i aquesta impossibilitat, que inicialment només semblava una condemna, va obrir una oportunitat inesperada i beneficiosa. No va quedar més remei que recórrer als nanos de la Masia, i és precisament d’aquesta necessitat convertida en virtut que neix el que ara veiem. El resultat pot semblar un miracle, no en un sentit místic ni inflat, sinó en el fet molt concret de veure com una colla de jugadors molt joves, formats a casa, competeixen al màxim nivell internacional amb èxit, amb naturalitat i amb una personalitat que desmenteix la precarietat inicial. La desgràcia s’ha transformat en oportunitat, i allò que semblava només ruïna ha esdevingut la condició de possibilitat d’una reconstrucció fidel a l’essència més profunda del club. Aquests jugadors, amb edats que oscil·len entre els divuit i els vint-i-dos anys, no podien ser una solució immediata, sinó una realitat en construcció, i és aquí on cal entendre el paper de Hansi Flick, que ha sabut llegir aquest moment amb una intel·ligència que recorda, en la seva naturalesa, la manera de Cruyff d’adaptar les peces a un model i portar-lo al seu punt de màxima expressió.
Flick, lluny de voler substituir el passat o competir-hi, ha reconnectat amb el fil profund que dona sentit al joc del Barça, i ho ha fet amb una sensibilitat que permet que aquests joves creixin dins d’una idea i no només sota la pressió immediata del resultat, cosa que en el futbol contemporani és gairebé una anomalia. Quan el partit avançava, vaig fixar-me en Xavi Espart, però el que realment estava veient no era només un debutant amb minuts, sinó la manifestació d’un conjunt de noms que ja formen part del present del Barça i que han emergit mentre l’estadi estava en obres i jo no hi anava. Pau Cubarsí, Marc Bernal, Marc Casadó, Lamine Yamal i tants altres configuren una generació que no apareix com una excepció, sinó com a conseqüència directa d’un model. Espart, lateral dret de divuit anys, debutava com a titular, i en ell es feia visible tot el que aquests altres ja havien començat a mostrar. No va ser una acció espectacular el que em va cridar l’atenció, sinó una manera d’estar al camp que revelava una comprensió profunda del joc, amb posicionament obert donant amplitud al terreny de joc, conduint la pilota en diagonal cap a l’interior si calia, participant en la construcció des del darrere i projectant-se cap endavant fins a ocupar espais que, en altres contextos, serien propis d’un extrem.
Aquesta concepció, en què el lateral deixa de ser un defensor estàtic per convertir-se en una peça activa en la creació, respon exactament al model instaurat per Cruyff, en què les posicions són dinàmiques dins d’un sistema basat en la intel·ligència col·lectiva i l’ocupació racional dels espais. El que vaig veure en aquell noi no era fruit d’una inspiració puntual ni d’un talent 
desordenat, sinó l’expressió d’una herència transmesa amb una coherència gairebé invisible. I en aquell instant vaig tornar a Johan, no al personatge amb llums i ombres, sinó al geni i a la seva aportació essencial. Abans de Cruyff, el futbol mundial estava dominat per estructures rígides, per una concepció defensiva culminada en el catenaccio italià, per una idea del joc que prioritzava el control del risc per damunt de la creació. Cruyff, a partir del futbol total desenvolupat amb Rinus Michels, no es va limitar a introduir ajustos tàctics, sinó que va transformar la manera d’entendre el joc, un sistema obert basat en el moviment constant, la possessió de la pilota (“si tu tienes balón , el otro no lo tiene“!!!), les passades ràpides, la participació de tots en totes les fases i la generació de superioritat a través de la posició i la lectura compartida.
Aquesta revolució no es pot explicar només en termes esportius, perquè té una dimensió més profunda i, en un sentit precís, artística. El que està en joc és la capacitat de generar emoció a partir d’un espectacle que pot ser llegit com una obra d’art. Quan un equip juga així i ho fa bé, el que es produeix, més enllà de l’eficàcia competitiva, és una experiència estètica comparable a la d’altres arts. Aquí es fa evident la limitació de les mirades que banalitzen el futbol reduint-lo a una activitat superficial. El que falta no és el joc, sinó la capacitat de percebre’l, de llegir-lo, de deixar-se impregnar per una màgia que no és immediata però que, quan es revela, té una força difícil d’explicar. En aquest punt, la comparació amb les arts majors deixa de ser metàfora i esdevé necessitat interpretativa. El que Cruyff va fer s’assembla més al gest d’un creador que al d’un tècnic que optimitza un sistema.
Després de determinats moments en la història de la pintura o de la música, no es pot tornar enrere sense caure en l’academicisme. De la mateixa manera, el futbol posterior a Cruyff ja no pot prescindir d’aquella concepció basada en el moviment, la posició, el “take the ball, pass the ball” (i no la perdis¡), de Guardiola, i la intel·ligència col·lectiva sense empobrir-se. Aquesta dimensió creativa explica que el seu llegat no s’esgoti en els títols ni en els records. Per això ja existeix el Real Madrid. El llegat es manté perquè val la pena i perquè continua generant jugadors i equips capaços d’expressar-lo amb un grau d’excel·lència notable.
El que vaig veure en Espart, en Cubarsí, en Bernal, en Casadó, en Gavi, en Olmo, en Yamal, no era només promesa, sinó confirmació que aquella idea continua operant. I mentre jo feia aquest recorregut interior entre passat i present, la Clàudia vivia el partit des d’un altre lloc, celebrant i deixant-se portar per una emoció immediata. En aquesta coexistència hi ha una veritat que convé preservar: el futbol, quan és autèntic, pot contenir aquestes dues maneres de viure’l sense anul·lar-ne cap.
Fa deu anys vaig escriure el post titulat Gràcies, Johan, en el moment de la seva mort. Ho feia des de l’emoció d’aquell instant, associant la seva desaparició a la pèrdua d’una innocència comparable a la descoberta que els Reis Mags no existien. Avui, assegut en un estadi encara en construcció, veient jugar nois que no havia vist mai en directe i reconeixent en ells una manera de jugar que només existeix si algú la fa seva, entenc que aquell agraïment no era circumstancial. Formava part d’una experiència que continua viva, que es manifesta en cada generació i que, de vegades, es revela en un gest aparentment menor que conté tota una història al darrere. Una història que no s’ha acabat, perquè no és només passat, sinó present en moviment, una cultura i, en certa manera, una manera de mirar el món.
Per això, deu anys després, escriure sobre Johan Cruyff no és repetir un homenatge, sinó reconèixer que hi ha persones que alteren de debò el curs de les coses. Cruyff ho va fer en el futbol, en el Barça i en la manera de mirar de molts de nosaltres. Va ser molt més que un jugador extraordinari i molt més que un entrenador genial, perquè va introduir una forma nova, una sensibilitat nova i una exigència nova, i va deixar una obra viva que continua respirant en els peus, en el cap i en l’ànima
d’uns nois que potser ni tan sols l’han vist jugar.
Això mereix alguna cosa més que l’elogi protocol·lari. Mereix gratitud, mereix admiració i mereix, sobretot, la consciència que sense ell el Barça no seria el que és. Alguns dels moments de felicitat més intensos que ens ha regalat aquest club tenen, al fons, la seva empremta. Per això, ara i aquí, deu anys després, amb una convicció reforçada pels fets, només em surt dir el mateix, amb més força i més experiència: Gràcies, Johan¡