Diumenge 16 de novembre de 2025
Al matí ens vàrem llevar encara sota la quietud profunda del llogaret normand, prop de Pont-l’Évêque. Aquesta casa acollidora, envoltada de prats i arbres, encara respirava la calma d’una nit en la que el temps semblava aturar-se. El silenci era més que sepulcral, era tan dens que gairebé es podia tocar. Un recordatori de ritmes de vida més antics i fets a mida humana. L’aire fresc de Normandia tenia aquella textura neta que només la natura d’aquests llocs pot oferir. Olor d’herba molla, fusta vella i terra humida.
Vàrem carregar el cotxe amb calma, un Peugeot 508 conduït per l’Oriol, que per a mi té un valor especial més enllà del que és material. La carretera transcorria entre prats infinits, cases de camp amb entramat de roure, vaques robustes, pasturant tranquil·les i cavalls que aixecaven el cap de tant en tant. Semblaven observadors sortits d’una pintura. Cada paisatge convidava a la contemplació. El cel, la humitat, les pastures… Tot parlava per sí mateix.
En arribar a Deauville, la ciutat ens va rebre celebrant una marató internacional, molt concorreguda, amb proves de 42 km, 21 km i no sé si alguna més, i milers de corredors i espectadors que animaven amb ganes. Una senyora i una nena portaven la foto de qui vam suposar era el marit i pare d’ambdues, respectivament. La línia de meta estava a Les Planches, un passeig amb taulons de fusta, que van ser pensats per oferir un espai elegant per passejar i gaudir del mar sense haver de
trepitjar la sorra, i cabines emblanquinades, del que en temps gloriosos van ser “uns banys” força exclusius. Les cabines tenen noms d’actors i cineastes famosos que han visitat Deauville, normalment durant el Festival de Cinema Americà, que es celebra cada any al setembre.
Els carrers propers eren un formiguer amable. Famílies, corredors i visitants que es movien amb l’entusiasme discret i contingut, comme il faut, donat el glamur del lloc. Aplaudíen, es saludaven, compartien aquell diumenge tardoral. Tot plegat projectava un ritme humà que complementava la solemnitat de la costa i l’elegància de la vila.
Vam passejar entre botigues de roba, joieria —algunes de grans marques internacionals— i petites llibreries, fins a arribar a llocs que recorden l’elegància històrica de Deauville. La façana i els jardins de la Villa Strassburger, gran casa anglo-normanda de la Belle Époque, construïda pel baró de Rothschild, destacaven amb la seva arquitectura aristocràtica. Restaurants com L’Essentiel, al carrer Mirabeau, amb una cuina molt local; altres establiments històrics, com Le Ciro’s i La Belle Époque, exponents exuberants de tradició i refinament, l’Hôtel de Ville… Tot plegat ajudant a integrar el visitant en un ambient luxosament discret —o no tant, sempre hi ha d’haver algun nou ric amb necessitat de fer-se notar—i sofisticat, en el que no hi manquen els amants de la vela, el golf i l’equitació. Bé, doncs ja m’heu entès…
A l’altra banda del riu Touques, hi ha una altra petita vila, Honfleur, que al costat de Deauville, sembla un quadre impressionista. Estan ben a prop, però així com a Deauville hi trobem la burgesia parisenca, Honfleur atrau població més diversa i internacional. No sé fins a quin punt el consumisme associat al turisme ha prostituit la qualitat artística dels creadors locals, però al costat d’algunes botigues barrueres pensades pel tipus de turisme que hi ha, per exemple, a Barcelona —turisme de masses, de personatges grotescos, que també n’hi ha algun— hi ha galeries i botigues amb peces artesanals de cert nivell.
El Vieux Bassin és com una mena de plaça major del poble, on el lloc on hi hauria la plaça amb les cases al voltant, hi ha un port amb velers i embarcacions de força bon veure. Les cases vetustes que envolten les barques, es reflecteixen a l’aigua. A banda de les esmentades galeries d’art, crida l’atenció l’església de Santa Caterina, tota ella de fusta. Es tracta d’un poble que viu en un altre registre emocional. Si Deauville s’exhibeix discretament amb elegància, Honfleur fa evident l’encant bohemi. No hi ha ostentació. Història, cultura, potser més tranquil·litat i paisatge impecable.
El meu fill, entusiasta de la vela, em va explicar que l’efecte de les marees a la zona influeix (encara més el de Courseulles-sur-Mer que els de Deaville i Honfleur), en l’estructura i funcionament dels ports visitats. La disposició dels molls, els vaixells i els canals ha de tenir en compte les alçades variables de l’aigua i les corrents, i això marca el ritme de les operacions nàutiques i esportives, com la vela, la pesca i la resta d’activitats dels ports i els seus clubs esportius.
França, un país que m’agrada de forma general, té petites ciutats que han mantingut la dignitat i fins i tot el glamur, sense necessitat d’eslògans ni d’atraure la deixalla turística que envaeix els carrers barcelonins.
I finalment la tornada a París. Cua tardoral de cap de setmana a l’autopista, uns 45 minuts de trànsit que gràcies a l’escolta d’unes entrevistes i la conversa al voltant del contingut de les mateixes, van ser prou portadors i agradables. A l’Oriol i a l’Adriana, no els veig sovint. Qualsevol estona passada amb ells dos, és un regal!
Vam entrar a París per Saint-Denis, amb l’Stade de France recordant el 2006 i la segona Champions del Barça, després cap a La Défense, i de sobte la Place Charles de Gaulle, amb l’Arc de Triomf al davant. No sabem la raó exacta, però hi havia un esquadró militar format, i una part dels soldats interpretaven la Marsellesa. Un moment solemne que no em va sorprendre (no només no tinc res contra el xovinisme francès, sinó que entenc el seu orgull) i va fer que la ciutat se’ns mostrés amb un aire de ritual i memòria.
A l’horitzó, la Tour Eiffel amb el seu feix lluminós, les Invalides i finalment la Tour Montparnasse indicant el camí a seguir per anar cap a casa. El cap de setmana havia estat complet: natura i història, glamur i encant humà, amb els petits maldecaps —la cua a l’autopista, la pluja fina i gris— convertits en detalls que no fan més que engrandir la narrativa d’aquest 
viatge. París, amb el seu ritme i el seu bullici, ens tornava el contrast amb la pau i la serenitat normanda, i jo no podia deixar de pensar que escapar del món que coneixem és, de vegades, la millor manera de veure’l clarament. Sé que molts no hi estareu d’acord. Els de la pell de brau no estimen gaire els de l’hexàgon. Ara bé… Quan escolto que “Espanya va millor que França”, no dubto que en termes estrictament econòmics i de forma conjuntural, pugui ser cert. Dit això, Celtiberia està encara lluny d’aportar el que França aporta al món i ens aporta. No oblideu que quan Zapatero va dir que Espanya estava a punt de superar la renda per càpita de França, va venir el crash del 2008!
_____________________________________________________________________________________
Fí del viatge a la llibrería La Procure. Dilluns 17 de novembre de 2025
El TGV cap a Barcelona surt de la Gare de Lyon a les 14h40. Camino no gaire més d’un quart d’hora des de casa l’Oriol i l’Adriana fins el Jardin de Louxemburg. M’aturo en una barberia on un magrebí m’afaita. Faig un cafè a La Rotonde i imagino allà asseguts personatges que l’havien freqüentat com Tolstoi o Picasso. A tocar del parc, al número 3 de la Rue de Mézières, hi ha la llibreria La Procure, a l’angle del Boulevard Saint-Germain i prop de l’església de Saint-Sulpice, una església que val la pena visitar.
Entro a La Procure, un altre extraordinari suggeriment d’en Joan Colomer, tot una institució parisenca, que combina tradició, profunditat i rigor intel·lectual. El seu exterior no crida especialment l’atenció. La façana és discreta, de pedra clara, amb grans finestrals que deixen entreveure prestatges ben ordenats. Ara bé, quan entres és com si travessessis un llindar temporal. Deixes enrere el París accelerat de Saint-Germain-des-Prés i et submergeixes en un espai on el temps sembla dilatar-se, on endevines el missatge que la lectura és un acte sagrat i no consumisme.
L’interior és espaiós però càlid, molt càlid, amb lleixes de fusta fosca i clara combinades amb tauletes de consulta. La llum és suau i uniforme, gairebé reverencial, pensada per no cansar la vista i potenciar la contemplació delicada del llibre. L’ambient és silenciós, només trencat pel lleuger cruixir de les passes sobre el parquet i pel murmuri dels clients que busquen amb cura el que necessiten. La sensació és la d’un scriptorium modern, un lloc on la paraula impresa es respecta com una presència viva.
Els llibres s’hi classifiquen amb rigor, i la distribució reflecteix una filosofia de coneixement ordenat i plural. No és una llibreria vulgar o de novetats à la mode i best-sellers. Hi predominen les obres de fons, els textos clàssics, les edicions crítiques i els estudis de referència. La Procure cobreix àmpliament àrees com ara teologia, filosofia, història de les religions, espiritualitat, Bíblia, història, humanitats, pedagogia i ciències socials. Hi ha seccions dedicades a la litúrgia, a la música sacra, als textos patrístics i als grans pensadors del món occidental i oriental.
El departament de religions és especialment ric i dens. Hi conflueixen la teología cristiana en totes les seves branques (catòlica, ortodoxa, protestant), la mística jueva, el pensament islàmic, el budisme tibetà, l’hinduisme, i estudis acadèmics comparatius. Els llibres no són només texts sagrats. Hi ha manuals de filosofía de la religió, exégesis, comentaris crítics,
història de les pràctiques religioses, antropología de la fe i literatura espiritual. L’efecte és gairebé claustral. Un lloc de silenci i reflexió que convida a comprendre, no a jutjar.
El departament de Bíblia és l’ànima de la llibrería. Hi trobes una col·lecció exhaustiva de traduccions i edicions que van des de la Vulgata llatina fins a versions modernes, edicions bilingües, textos crítics i filològics. Hi ha comentaris clàssics i moderns, llibres sobre història del text, exégesis i iconografia bíblica. La secció no només cobreix el cristianisme sinó també la Bíblia en el seu context històric, amb referències a l’Antic Testament i el pensament jueu. La llibrería disposa d’espais per veure documents, manuals i obres de referència que la converteixen en un centre de consulta indispensable per a acadèmics, estudiants i lectors curiosos.
A més del fons religiós i bíblic, La Procure ofereix literatura clàssica i contemporània, assaig, filosofía, història i arts. També hi ha secció de papers i articles de devoció, cartes, objectes religiosos i calendaris litúrgics.
El servei és una part essencial de l’experiència. Els llibreters, són això, experts en la matèria, no simplement venedors. Vaig veure com orientaven clients sobre edicions, edicions crítiques i novetats, i amb una senyora gran, venerable, que exposava els seus interessos com li recomanaven lectures. Més enllà del comerç, del negoci, perceps un espai cultural i intel·lectual espectacular. Malgrat aquesta llibrería centenària ha obert algunes botigues més a diferents punts de França (no sé si es pot parlar de “cadena”), la meva impressió és que no ha perdut els valors que poden entrar en risc amb determinades estratègies d’expansió.
En sortir, tornes a sentir els passos sobre els carrers de París, però amb una mena de calma i una gravetat interna que només una visita a La Procure pot generar. Els llibres que hi has tocat, fullejat i triat continuen presents com una promesa de coneixement i reflexió, i la ciutat sembla més plena de sentit, com si l’aire mateix tingués un pes més ric i subtil.
M’ha mancat temps. La visita s’ha quedat curta. Em dic a mí mateix que quan torni a visitar a l’Oriol i l’Adriana, hi dedicaré un matí o una tarda sencer, evitant estar exposat a l’imperatiu horari de qualsevol TGV o avió. La pressa mai és bona. És un 
dels grandíssims mals del nostre temps. No s’ha de fer res amb pressa i, encara menys, visitar un santuari com La Procure si no es disposa de tot el temps del món sense més límit que la resistència de la biología humana.
Paris vaut bien une messe. Tan llarga com calgui. Més llarga que l’ofici més llarg de la Setmana Santa. Au revoir Paris!