Juno Beach, Courseulles-sur-Mer, matí del 15 de juny de 2025
Escriure és, en part, producte de la nostra capacitat creativa i d’abstracció. Precisament per això sento que té sentit parlar del desembarcament de Normandia des del que vaig sentir trepitjant aquelles platges. Escriure sobre del dia D, el 6 de juny de 1944, i de la hora H, les 6h30 del matí. De fet, a les 6h30 van desembarcar les tropes americanes a les platges denominades en l’operació, Utah i Omaha. A Juno Beach, on vaig estar jo amb l’Oriol, l’Adriana i el Mochi, hi van desembarcar els canadencs a les 7h30 del matí, igual que ho van fer els britànics a Gold Beach i Sword Beach. El retard va ser a causa de les marees i el mal temps. L’operació la va dirigir el general Eisenhower i, com sabem, va representar una gran —i difícil i cruenta— victòria dels aliats que va capgirar el curs de la II Guerra Mundial a Europa occidental.
Stalin, que es defensava dels nazis des del front soviètic, reclamava des de feia anys que s’obrís un segon front. Aquest va ser el segon front. Així, Normandia, va esdevenir un pont logístic gegant pel que van arribar al continent centenars de milers de soldats, milers de tancs i tones de combustible i munició, cada setmana. Això va donar als aliats una superioritat insalvable per a Alemanya. París va ser alliberada el 25 d’agost de 1944 i la línia alemanya va anar replegant-se progressivament cap al Rin. Fins aquí, pura capacitat descriptiva i escassa o nul·la capacitat creativa i d’abstracció. Ara bé…
Confesso que no sabia que l’exèrcit canadenc havia participat en el desembarcament de Normandia, i això malgrat el Canadà i el Québec són dos països que porto dintre meu. Em sento una mica canadenc. Aquell país desconegut per a la majoria —qui em sabria dir ara mateix el nom del primer ministre del Canadà i el del Québec?—, que fa poc soroll i que per a Trump només és el 51è Estat de la Unió, és un país bonic, civilitzat, tranquil i també ric, molt ric, en el qual, si exceptuem la duresa inhumana de l’hivern, s’hi viu molt bé. De fet, em vaig plantejar seriosament viure-hi en dues ocasions. La primera, a finals dels anys 80, quan vaig tenir la sort d’estudiar en una bona universitat del Québec i fer-hi recerca. L’altra, l’any 2013.
A la vida, mai se sap. Però crec que si hi hagués anat el 2013, potser no hagués tornat. M’oferien un contracte de quatre anys renovable per quatre més, amb un excel·lent salari i pla de pensions privat, i al cinquè any hagués pogut obtenir la nacionalitat i probablement també el que finalment he anat a buscar i he trobat a les Terres de l’Ebre. Hagués pogut trobar-ho a Les Laurentides, als Cantons de l’Est, a la regió de Québec, a la Gaspésie o camí de Chicoutimi. Allà hi ha milions de quilòmetres quadrats despoblats. Només el Québec triplica França en superfície i els seus habitants no arriben als 10 milions, dels quals 4,5 viuen a l’àrea metropolitana de Montréal. Hi vaig viure anys, després hi he passat temporades llargues, hi vaig estudiar, hi vaig treballar i hi tinc molts i bons amics. Me’l sento meu i me’n sento orgullós d’aquella mena de Suïssa nord-americana. A la meva manera de veure, no són pocs els avantatges de no sortir a les notícies i passar inadvertit! Pocs països, com és el cas de Canadà, ho aconsegueixen.
Per tant, ahir, a Juno Beach, vaig viure “el meu” desembarcament de Normandia. Vàrem veure una parella passejant i els hi vàrem demanar que ens fessin una foto. Eren québecois, de Joliette, un petit municipi situat a l’est del grand Montréal, a una hora de cotxe aproximadament, el poble d’en Léo-Roch Poirier, un dels meus grans amics durant l’etapa universitària. Ella ens va dir quelcom com: “Ah! La guerra! I el món segueix en guerra. Els humans no aprenem la lliçó”. Ho va dir en un francès inequívocament québecois! Potser havia perdut un avantpassat allà i la visita tenia el mateix valor que la que vaig fer jo en el seu dia a Ogern (Alt Urgell), on el meu avi va ser castigat en un camp de treball i on morí d’inanició, víctima de la Guerra Civil espanyola…
A Juno Beach hi ha el Juno Beach Centre, un museu creat pels canadencs (amb col·laboració local), dedicat al paper del Canadà durant la Segona Guerra Mundial. Allà hi havia treballant una noia jove de Nova Scotia que em va explicar que el seu besavi va morir allà mateix, durant el desembarcament. Veient els búnquers de defensa construïts pels alemanys a la platja i malgrat que el desembarcament va ser relativament sorpressiu, no m’estranya que la noia m’expliqués que, al cap de pocs minuts de tocar terra, una quarta part dels soldats canadencs ja havien perdut la vida.
Canadà és lluny i, en els anys 40, en el cap de la gent estava molt lluny d’Europa. Que un xicot de Nova Scotia ficat en una llanxa amb 32 soldats més, després de no sé quants dies en la bodega d’un vaixell de guerra, saltés a la sorra d’una platja de l’altra cantó de l’Atlàntic i, al cap de pocs minuts, fos mort per un soldat nazi… Què se li havia perdut allà, pobre noi? Sí! La guerra! La part fosca de la humanitat!
Conec prou els canadencs com per no imaginar-me’ls en cap guerra. El seu “patriotisme” no té res a veure amb el dels americans, francesos o britànics, per citar alguns exemples. Recordo que una vegada, una companya de Montréal, la Suzanne Walsh, d’origen irlandès però francòfona i perfectament bilingüe, a la meva pregunta: “Com pot ser que un país com el Canadà participés en una guerra a Europa?”, em va donar bones raons. No era perquè fabriquessin armes i material bèl·lic que venien als britànics, que ho feien. Això no els obligava a enviar soldats a morir. Els americans també ho van fer abans d’entrar en combat.
En els anys 40, la Commonwealth era important i el Canadà encara era percebut —internament i externament— com a part de la família britànica. No intervenir quan la metròpoli estava en perill hauria estat vist com traïció a la Corona, una renúncia al rol internacional del país, un pas enrere en el seu prestigi diplomàtic. Encara avui, però aleshores molt més, Canadà —en el sentit “identitat canadenca”— era Ontàrio, on els lleials a la Reina d’Anglaterra no eren pocs. Per altra banda, el Canadà tenia una costa immensa exposada a l’Atlàntic Nord. Si Gran Bretanya queia, els submarins i la flota alemanya haurien dominat l’Atlàntic i… A més a més, va reblar la Suzanne, Canadà sempre ha hagut de lluitar per tenir visibilitat mundial. L’explicació de la Suzanne recordo, que em va convèncer. L’entenc política, econòmica i militarment.
No, definitivament, els canadencs no són els primers que m’esperaria trobar en una guerra. I si la parella de quebequesos de Joliette que ens van fer la foto estaven allà perquè algun avantpassat descendent de francesos es va veure reclutat obligatòriament per l’exèrcit canadenc de matriu profundament anglòfona, puc entendre que la seva frustració fos encara més gran. Com ho podia ser també per a la de la noia de Nova Scotia, un territori en què l’esperit britànic-canadenc distava de ser el d’Ontàrio. Nova Scotia, província pobre (en el contex canadenc) de l’Est Atlàntic, és un receptor nat de fons federals i només per això ja els hi està bé ser canadencs. D’aquí a l’entusiasme per anar a morir a Europa per una causa abraçada per l’establishment ontarienc…
Veure la fulla vermella d’erable onejant a la platja de Juno em va remoure moltes coses a dintre, perquè, com he dit, aquell país el sento una mica meu. L’últim que m’esperava anant a Normandia era reviure la conversa amb la Suzanne Walsh i també amb la íntima i estimadíssima amiga Lucie Richard, independentista quebequesa, parlant-me amb incomprensió total
de com el seu pare va ser un oficial de l’exèrcit canadenc.
En fi! Ves per on cabo de fer un exercici d’abstracció i he creat una història segons el que recordo i sento. Potser té poc a veure amb la realitat. Però la manera com hem viscut la vida determina com la veiem. Mai hagués imaginat que el pes que ha tingut el Canadà en la mateixa, acabaria impregnant de sentiments una visita a la costa normanda.
_____________________________________________________________________________________
Perdut en un lloc solitari de la Normandia, 15 de novembre de 2025. Pensaments de capvespre
Gaudeixo encara de la companyia del meu fill Oriol i de l’Adriana, i també del seu gos, en Mochi, un canitxe que fa molta i bona companyia. El poble important més proper és Pont-l’Évêque. Estem en una casa molt bonica i acollidora, envoltada de prats, a la qual s’arriba per una carretera estreta, flanquejada d’arbres i vegetació frondosa a banda i banda.
Avui no plou. Núvols de tots els colors del blau s’alternen amb estones d’un sol més o menys tènue. Amb quatre gotes que han caigut, ha estat suficient perquè veiéssim dos arcs de Sant Martí —com aquell qui diu, a tocar— des de la nostra posició. A dins, al saló, la llar de foc no hi sobra, tot i que la temperatura exterior no és de les més baixes que es podrien esperar en una tardor avançada. Dos escrivim, un llegeix i el gos dormita ajagut al sofà. El silenci només el trenca, dolçament, la música de Bach. Relax, després de visitar la platja de Juno Beach, on el 6 de juny de 1944 es va produir el desembarcament dels aliats a Normandia. La platja és a Courseulles-sur-Mer.
Després de dinar hem passejat per aquest poblet normand. Carrerons estrets i empedrats rememoren la tradició naval, i prou signes deixen clar que som a França. Les cases normandes, amb façanes clares i teulades inclinades, s’alineen al llarg del passeig marítim i del riu Seulles, que travessa el poble i el divideix en dues ribes. El cor del poble és el seu port pesquer; al costat, un mercat de peix on sembla que els pescadors venen directament la seva captura a locals i turistes. Hi ha força varietat de peix i moltes parades amb ostres.
Ja fa més de quatre anys que l’Oriol i l’Adriana viuen a París. Això m’ha portat a visitar-los —no sé, quatre, cinc vegades, potser alguna més—, prou com perquè, tenint en compte visites anteriors al llarg de la vida, la meravellosa ciutat de les llums em sigui prou coneguda i familiar. Tant, que aquest cap de setmana hem decidit abandonar-la per venir a la Normandia. Ahir vaig tenir tot el dia per gaudir de París i dilluns ho podré seguir fent al matí.
L’Oriol, per altra banda, va pensar en mi i va imaginar que m’agradaria fugir del soroll parisenc. I no es va equivocar. Aquesta
tranquil·litat absoluta que tenim ara mateix, aquest paisatge i aquest entorn de natura, no són a l’abast de la —per altra banda meravellosa— ciutat de París. Bref: està bé repartir l’estada entre París i la Normandia.
La setmana ha estat atípica per a mi. Vaig arribar a Barcelona diumenge. Dilluns tenia un munt de coses a fer, i dimarts i dimecres vaig tenir el congrés que organitzem des de la Fundació Edad y Vida, cada dos anys, dedicat a l’atenció a la gent gran. A més, dimarts al vespre vam compartir sopar amb l’Arquebisbe de Barcelona, monsenyor Omella, a la Fundació Barcelona. Em va decebre molt, i no pas perquè jo sigui especialment anticlerical ni antiesglésia. El millor benefici marginal d’aquell sopar va ser el llibre que em va regalar la Claudia, de David Bueno, titulat L’art de ser humans, un llibre que connecta l’art (i la ciència considerada també com un art) amb l’humanisme, i ens mostra com emprar les arts, a qualsevol edat, per desenvolupar-nos i continuar creixent cognitivament i emocionalment com a éssers humans.
El paisatge verd de la Normandia, la força de la seva natura, per suposat, però també l’arquitectura pròpia i la bellesa dels poblets, són una forma d’art que val la pena gaudir. El cel, canviant a cada instant, completa aquest quadre. És un llenç immens on es barregen tonalitats que van del blau profund al gris lleu, amb franges de llum que s’obren pas entre els núvols com si algú, des d’algun lloc, jugués amb una paleta infinita.
Tot plegat —aquesta natura tan viva, aquesta quietud, aquesta llum que es transforma— té la capacitat de suspendre el temps. Aquí, a la Normandia profunda, l’aire sembla contenir una mena de record antic, una memòria que no es pot descriure 
del tot però que et travessa. És la sensació d’estar en un lloc on la història, l’art i la vida quotidiana conviuen sense pressa, amb aquella calma natural de les terres que es guanyen el respecte sense fer escarafalls.
I enmig d’aquest escenari, nosaltres, deixant que la tarda s’esllangueixi lentament, amb els pensaments que s’endrecen sols, com si la llum del capvespre tingués la facultat d’aclarir-ho tot. Aquesta calma, aquesta manera que té la Normandia d’entrar-te dins, és una experiència que difícilment s’oblida. Acabo el dia amb gratitud pel lloc, per la companyia i per la vida que, malgrat tot, encara sap sorprendre amb moments tan senzills i tan immensos alhora.