IMATGE D’INTEL.LIGÈNCIA ARTIFICIAL, A PARTIR DE LA DESCRIPCIÓ DE LA JOVE
Ella és una noia d’altes capacitats, positiva i optimista. Alegre, amb alta sensibilitat social i ecològica. Només amb 34 anys és referent en el seu sector professional, que no detallo per raons de confidencialitat. Viu en una gran ciutat, es desplaça en bicicleta i transport públic, i li encanta el bosc, la muntanya, caminar i gaudir de la natura. Dedica temps als seus amics i a les persones que estima. Malgrat tenir una salut mental de ferro, la “realitat” la porta a viure en un món que alguns podrien considerar “paral·lel”. Però no ho és…
La política
―Jo no voto. Bé, una vegada vaig votar. Però ni tan sols recordo a quin partit. Però, vaja, no era dels típics. La meva pretensió, deliberada, era llençar el vot. Ves, què vols? Considero, honestament, que, a dia d’avui, la democràcia està obsoleta i que no ens representa. L’elecció de a qui votar no es fa per alineació d’ideals. En el millor dels casos, es tria l’opció menys dolenta o per interessos més o menys confessables. El sistema està podrit. En realitat, no tries. Simplement descartes entre opcions que no t’agraden. El que tenim, no serveix…
―Estàs contra totes les opcions polítiques?
―Bé, penso que es desqualifiquen soles. Ho percebo en tots els sectors, en totes les ideologies, siguin de dretes, d’esquerres o de centre. Actuen a la contra. Els mou la negativitat. No és edificant ni exemplar el que fan. El discurs està pensat per provocar la polarització i fomentar la por. Hi ha qui vota per espantar el fantasma de la dreta dictatorial, i hi ha qui ho fa per allunyar el diable del comunisme. Ens tracten com si fóssim nens petits. És poc respectuós. No es tracta d’una elecció lliure i, per a mi, això condemna el sistema al fracàs.
―I quina alternativa hi veus?
―No sé… Crec que hem de tornar a Plató, ja que actualment no hi ha encara una alternativa. Potser vivim temps de transició… A Europa ―i al món― la crisi política és força generalitzada, i la credibilitat en els protagonistes del sistema és cada vegada més escassa. Seria desitjable que qui es dediqui a la política tingui un mínim de capacitat, o de trajectòria. De recorregut.
―Penses en termes de currículum?
No sé si currículum o experiència professional. Potser a nivell nacional les ideologies ―estaria bé actualitzar el concepte, per cert― tenen algun
Font: CONICHEREP.COM
sentit. A nivell local, més enllà que tots tenim les nostres idees, em sembla més important la capacitat de gestió de proximitat que la ideologia. Per a mi, hi ha necessitats bàsiques de les persones que cal resoldre des de la professionalitat i un sistema de valors humà. La gestió de l’aigua o del medi ambient o del territori hauria de ser aliena a les “ideologies” com s’entenen avui.
―Però sí hi ha, per exemple, una determinada estratègia de repartiment d’aigua en època de restriccions que prioritza l’abastiment a un polígon industrial d’alt valor productiu i econòmic?
―Sé que hi ha conceptes molt difícils, no tant de definir com de portar a la pràctica, com el “bé comú”, per exemple. Però, al final, és una qüestió d’equilibri. De gestió que tendeixi a l’equilibri. Hi ha problemes difícils de resoldre, però no crec que la resposta estigui en la ideologia política i sí en la capacitat professional i humana.
―Més enllà de la política, em sembla que massa gent està molt temps de mal humor, insatisfeta, amb moltes altres coses, no? Deixo de banda la gent que pateix misèria, guerres i situacions catastròfiques. Ni tan sols parlo de felicitat…
―Sí, probablement hi ha massa “conversa d’ascensor” basada en la queixa sistemàtica i en la negativitat. Quan et trobes algú i converses, tu estàs generant també un tipus d’energia o altra en el receptor. Es parla molt de “persones tòxiques” i “persones vitamina”. Bé, tots tenim responsabilitat en el que generem en el nostre entorn, i és evident que ens sentim millor quan intentem compartir des de la positivitat. No parlo d’evitar el que és objectivament nociu, dolorós, trist. Però, fins i tot a l’hora de parlar de qüestions delicades, l’actitud és molt important.
_______________________________________________________
La maternitat, la família
―No, no vull tenir fills. Mai n’he volgut tenir, ni en vull tenir. Mai ha estat una inquietud en la meva vida. Bé, potser quan era petita, dins dels somnis infantils, en algun moment et veies amb tres fills i un marit i jo què sé… També m’imaginava amb dues feines. Professora durant la setmana i perruquera el cap de setmana. I ja veus… Però està bé que hagi canviat de trajectòria professional i vital. Perquè aquest panorama hagués estat monstruós!
―El problema és que ho veus com un impediment al teu desenvolupament professional, personal?
―Potser en algun moment… Però no. En algun moment vaig començar a ser conscient que no em volia veure embarassada. L’embaràs és quelcom que no vull patir en el meu cos, i el part no forma part del que vull viure durant la meva vida. No hi vull passar. Accepto que és quelcom natural. Però si volgués tenir fills, abans de passar per això, adoptaria. He de dir, però, que l’opció d’adoptar no la veig del tot ètica, perquè hi ha organitzacions que viuen d’això i, al cap i a la fi, qui pateix és el nen. I, sí, pensant en el meu desenvolupament professional, considero que tenir família pròpia, a dia d’avui, em penalitzaria. D’altra banda, soc heterosexual i, en l’escenari més optimista, no imagino
Fomt: YOUTUBE
encara ―malgrat hi hagi pogut haver avenços― un home proporcionant un nivell de suport equivalent. Són molts anys i els rols continuen estant molt marcats. Si hi ha un membre de la unitat familiar que vol assolir l’èxit professional, la dona encara ho té molt més difícil. Si penso en els nens, requereixen cura, estima, presència, dedicació. Jo no em veig fent això cada dia durant 18 anys.
―Seguint el que dius, la idea de família, com la veus? Es diu, o es deia, que la família és un element central de cohesió social. Com ho veus? La família s’acaba amb els teus ancestres i progenitors?
―I ho és! És un element de cohesió social. Però a moltes novel·les hi ha el personatge de la tieta soltera que cuida tothom, no? I és un element clau per a tots. Jo m’hi veig en aquest rol. M’estimo molt els meus nebots i gaudeixo molt amb ells. Tinc la sort de tenir germans… Mai he tingut el sentiment de soledat.
―M’estàs dient que ja tens família?
―Sí. Tinc família. A més a més, hi ha els vincles que estableixes amb altres persones. Per a mi, la família és important. Tinc la sort, a més a més, de tenir una família en la que ens estimem molt i ens donem molt recíprocament. Soc conscient que és una sort. Moltes famílies no han tingut aquesta sort. O no ho han treballat prou.
________________________________________________________
Feminisme
―L’etiqueta feminista està massa manotejada. Jo soc dona, sempre m’he sentit dona, he nascut dona, i això no ha de posar en qüestió la igualtat d’oportunitats, la igualtat de tracte, la igualtat en tots els aspectes. Malauradament, però, això, en general, no es dona. És cert que no a tots els sectors he percebut el mateix grau de discriminació, però jo, com a dona, jove, a més a més, moltes vegades m’he sentit menyspreada. No sé, si hagués estat una dona gran, menys jove ―o si hagués estat un home de la meva mateixa edat― en aquest mateix sector, si hauria estat tractada d’una altra manera, però sí que he hagut d’aguantar comentaris força explícits. És evident que cal encara una gran evolució social en la forma de dirigir-se a les persones. Per descomptat, a les dones, però no només. Els prejudicis són prejudicis, i hi són sota forma de xenofòbia, d’edadisme, prejudicis lingüístics, religiosos, basats en discapacitats. No només són de gènere, els prejudicis. I això obeeix a una educació defectuosa que no permet entendre i acceptar que la persona que tens davant mereix el mateix respecte que tu i que no pels teus perjudicis ha de tenir menys capacitats o drets.
―I què penses dels moviments, del moviment feminista?
―Bé, de fet, ja he comentat com em sento jo com a feminista. Entenc la necessitat ―que de vegades es qüestiona― del feminisme pel que he comentat de manca de respecte a la igualtat, l’equitat… Tenint en compte que les dones som la meitat de la població mundial, o una mica més, i es necessita equilibrar aquesta desigualtat, estem encara lluny i hi ha moltes barreres que impedeixen que sigui una igualtat real. I, si parlem a nivell mundial, a la nostra societat li queda recorregut per fer, però n’hi ha en les que el grau de “cosificació” de la dona és vergonyant. No conec en profunditat la història del moviment feminista. Reconec els drets assolits, la capacitat d’autorganitzar-se i de ser “subversives” contra molts
mecanismes establerts. El sistema històric, basat en el que és masculí, de forma espontània no hagués evolucionat en el sentit que ho ha fet. Des d’aquesta perspectiva, el moviment feminista ha tingut un rol important. Abans de continuar, vull aclarir que quan parlo d’igualtat no ho faig en el sentit que tots haguem de ser iguals. Això és impossible per definició. Em refereixo a tenir el mateix accés, les mateixes oportunitats, els mateixos condicionants en cada societat, també. Tornant al tema del moviment feminista, a dia d’avui, en el moment actual i en la societat en la que ens toca viure, crec que aquest moviment, com tantes altres coses, s’ha desvirtuat.
Les manifestacions…
―També s’han desvirtuat. Les manifestacions i les vagues es fan perquè canviïn les coses. En cas contrari, podem parlar de fires, desfilades… Les manifestacions han esdevingut un esdeveniment més, en el que ens apleguem, portem pancartes, cridem eslògans… Una mena de performance. Mai he anat a una manifestació i no li sé trobar el sentit. Reconec que alguna cosa ha de tenir si hi va tanta gent. Però el discurs negatiu, de queixa, a la meva manera de veure, no li fa cap favor al que jo entenc que és el feminisme. Hi ha discursos d’estar contra tot el que és masculí que són totalment contraproduents. Tornem al mateix que deia quan parlava de la política. Sembla que calgui posicionar-se en esquemes de tipus blanc-negre. Sense grisos. Dretes-esquerres, cristià-no cristià, masclista-feminista… En definitiva, estàs amb mi o estàs contra mi. Hem perdut la gama de grisos, que no és altra cosa que la diversitat i la riquesa que comporta.
―Què opines de les quotes, de la reserva d’un percentatge de llocs, de places per a dones?
―Durant molt de temps vaig pensar que tenia sentit. I hi ha una part de la justificació que hi al darrere, consistent en com que històricament hi ha hagut, hi ha, biaixos que dificulten que les dones arribin a determinades posicions, aquestes mesures faciliten la presència de dones en llocs que tradicionalment han ocupat homes. Ho entenc. Ara bé, si se’t valora únicament pel gènere… Jo vull la persona més qualificada per assumir una determinada responsabilitat, per fer una feina, per desenvolupar una tasca, i m’és igual que sigui dona o home. En una ocasió vaig anar a una entrevista per formar part d’un panel d’experts i el que m’entrevistava em va dir: “Necessito una dona que pugui parlar d’aquests temes i havia pensat en tu”. Dit ras i curt per no entrar en detalls. Evidentment, li vaig dir que hagués preferit que s’acostés a mi perquè era una professional interessant pel que volia, però no perquè necessités ocupar un lloc amb una dona i, per suposat, vaig declinar l’oferta. Penso que se’ns ha de valorar per alguna cosa més que per haver nascut amb una condició de gènere o una altra. A tots, a dones i a homes.
―Què proposaries com a alternativa?
―Bé, no es tracta d’aquesta mesura o aquella altra. És un tot. Però, per exemple, trobo que l’educació des de petits és fonamental. Invertir en què les nenes, de petites, entenguin que poden ser el que vulguin ser, i el mateix els nens. I donar-los-hi referents per estimular-los. Billy Elliott pot ser un estímul per a un nen que es vulgui dedicar al ballet, com ho pot ser Natalia Osipova. O Marc Márquez per a una nena que vulgui ser campiona mundial de motociclisme. Doncs això, educació, donar referents, no limitar-los i treballar contra els prejudicis. Crec més en aquest tipus de mesures que en les quotes.
____________________________________________________________
La informació i els Media
―No segueixo l’actualitat. No m’interessen els informatius. Escolto que passen coses, pot ser que en algun moment llegeixi una notícia en diagonal, però el que faig és procurar preguntar a persones de perfils diferents que em mereixen respecte i credibilitat, i anar-me informant poc a poc.
―Veus TV, escoltes ràdio, llegeixes diaris o t’informes a través de xarxes socials?
―No. No tinc televisió. Hi va haver una temporada en la que intentava escoltar cada dia una estoneta la ràdio, però… No sé. No he posat la intel·ligència artificial a analitzar el contingut dels informatius, però… Les poques notícies positives que hi ha tenen a veure amb el futbol o coses així, amb la qual cosa… La resta sempre és el mateix: intoxicació a base de desgràcies, de pors, d’inseguretat. Tot són crisis, cada moment una notícia més tremendista que la de fa uns minuts…
―I aquestes notícies tòxiques, terribles, serà perquè són el reflex del que passa? Estan esbiaixades? Distorsionen la realitat?
―Desconec el món dels Media, no m’interessa, però suposo que necessiten consumidors. Els veig com a vehicles d’interessos diversos i de discursos polítics destinats a manipular els que se’ls escolten. Escalfen el cap a la gent amb pors i el malament que està això per culpa d’aquest govern o de l’altre, del que sigui i, en aquest sentit, són elements centrals de la democràcia, com la veig jo: atraure el vot espantant a la gent sobre el que li pot passar si arriba el contrincant al poder. No sé si s’adonen que amb els seus informatius i informacions presenten un món en el que viure-hi… No és gaire estimulant! I els joves, que en principi tenim anys per davant, ja tenim prou dificultats com perquè ens vagin intoxicant amb desgràcies i sobredosis de negativitat. Jo soc optimista i tot aquest circ mediàtic em cansa i em sembla ridícul i pervers. Generar consciència social sobre els principals problemes del nostre món està bé. Manipular, distorsionar… Uff! Com dic, tots, però els joves potser especialment, ja tenim prou dificultats com perquè ens maltractin d’aquesta manera.
_________________________________________________________
La conversa va donar molt més de sí: parelles, amics, el via crucis que pateixen els joves per tenir habitatges dignes, els salaris escombraria, el canvi climàtic….
Jo encara escolto, de tant en tant, algun dia, el Basté. Comparteixo amb ell l’admiració i la passió pel món de la ràdio (Veure “La ràdio és vida“ de 16 de juliol de 2018), té una part carrinclona que em fa gràcia, com la seva passió pel Nadal o el seu vedetisme creixent que intenta dissimular amb poc èxit. També em fa gràcia la seva hipocondria, i trobo que es passa dedicant hores a temes que li interessen a ell ―i que, sens dubte, creu que a molta més gent, però…― i com enalteix els seus amics que ocupen càrrecs més o menys rellevants de forma, en ocasions, molt indissimulada i quasi ridícula. A algún dels seus amics, que conec des de fa molts més anys i millor que ell, afirmo que creu conèixer-lo i que no el coneix en absolut. I aprofita la seva posició mediàtica per enaltir-lo!!!
Avui ha dedicat més d’una hora a les estafes amb criptomonedes (Oh my God!!!) i m’ha alegrat el dia anunciant que Jéssica Albiach deixa la política (no m’ha quedat clar per què…) Quina dona més ideologitzada, sectària i carregada d’odi!!! Això sí que contribueix al bé comú!!!
La jove espanyola de 34 anys, riuria i diria: “Però tot això que dius, quin sentit té? T’aporta alguna cosa? Millora el món? Et fa ser més feliç? Contribueix al bé comú? T’ho prens, de veritat, seriosament?…”. La resposta és clara: NOOOO!!!
Acabo: algú creu que una dona, amb el color de la pell negre, pot guanyar les eleccions a una mena de
mascle alfa amb ―aparentment― problemes de salut mental, barruer, estafador, “putero” i masclista? El 5 de novembre ho sabrem. Però… “Ahí lo dejo”. Fins aquí una fotografia, una de tantes, del nostre món.
Ah! Mentre acabo el post, em diuen que Jessica Albiach, malauradament, no deixa la política. No sé quina mena de moviment cosmètic fa… I és que la “mamadora”, és la “mamadora”. Bussiness as usual!