AGOST 2024

Diumenge 11 d’agost. Fa molta calor. Molta. Cap a les 11 del matí, hem tancat les finestres i, aprofitant l’energia solar, hem refrescat la casa amb l’aire condicionat. Hem pres el sol, ens hem banyat a la piscina i hem gaudit del dia.

Ahir al vespre, vàrem anar a sopar amb en Joan Carles Monllau i la seva esposa, Marisa Quintana. Una trobada agradabilíssima. Quan ja fa anys que corres per aquest planeta, sembla que el desig de connectar, de recuperar el que sents que és autèntic, els records de joventut ―sublimats, potser, és igual― et permeten situar-te en la realitat. Carreres professionals brillants, cervells privilegiats, habituats a lluitar fins a destacar a nivell casolà i internacional. Altes capacitats. Personalitats fortes i ben definides. Deixar de banda, però, aquestes característiques, aquestes virtuts, aquests mèrits aconseguits amb treball i esforç, per permetre que es manifesti la persona que tots portem ―o amaguem darrera la façana― dintre, a mi em reconcilia amb la humanitat.

En Joan Carles és un dels millors cirurgians ortopèdics d’Espanya i d’Europa. Personalment, em reconforta veure que, quan està més a prop del final de la seva brillant carrera que de quan la va iniciar, segueix estant ben arrelat a les coses senzilles de la seva terra.

No és fàcil destacar professionalment, empresarialment, intel·lectualment a les Terres de l’Ebre. Ep! No és impossible i hauríem de treballar per tal que els humans d’aquest territori poguessin ser feliços amb les seves tries, les que siguin, sense haver de marxar de casa. Ell, com tants, va marxar de jovenet. Però quan el sento parlar del Burgar, de la història de Tortosa, de per què Deltebre és com és ―un desori urbanístic, per raons òbvies― de les platges que hi ha entre l’Ampolla i l’Ametlla de Mar, del tros de la platja de l’Arenal on pots portar-hi el gos, de com era l’Ampolla abans d’haver recuperat terreny al mar… Les arrels són les arrels! I, és cert, “qui perd els orígens perd la identitat!”. Retrobar aquest home darrere del crack que ha salvat genolls de futbolistes i esportistes d’elit, em reconforta i em dona molta pau. Com me la dona constatar la forta personalitat de la Marisa, orgullosa de la seva terra gironina i, de la Romina, orgullosa de la terra ferma, de Ponent, de Lleida. Petits moments que et connecten amb el que és important a la vida.

M’estimo aquesta terra ebrenca, estic agraït de com m’ha acollit i m’agrada la seva gent. Primària, tal qual, sense màscares. Alhora complexa ―i acomplexada absurdament― resignada i ―amb raó― malfiada. Catalunya és una gran àrea metropolitana al voltant de Barcelona, que inclou la Catalunya central, la Cerdanya, l’Empordà i part de les comarques tarragonines del nord. Ponent, des del Pirineu fins el Delta, passant per Lleida, comarques de Ponent i ebrenques, és una Catalunya desconeguda i ignorada ―força abandonada― pels poders de la metròpolis, del gran parc temàtic mollejat a gust del turisme, que és Barcelona i gran part de l’Àrea Metropolitana.

Joan Carles, Marisa, per suposat Romina, quin gust gaudir i compartir el vostre orgull ebrenc, gironí i lleidatà!!! Gràcies

_________________________________________________________________________

Estic satisfet de la decisió presa d’escapar del ritme de vida de Barcelona, de tot el que comporta aquesta forma de viure i l’impacte que té en el comportament i les actituds de les persones. Els esdeveniments polítics d’aquest mes d’agost, m’han fet reflexionar. Determinades relacions personals, grupals, que mantinc, així com la feina, em connecten directa o indirectament amb la política i el resultat és que entro en contradicció amb mi mateix.

Hi ha amics, grups d’amics, que no voldria perdre, però els debats que mantenim per xarxes i una vegada cada dos o tres mesos, presencialment, giren al voltant, de forma pràcticament exclusiva, de la política. Amb un d’aquests grups, penso que encara podem aconseguir compartir altre tipus de continguts, pensaments, interessos, sentiments, més sans. Amb l’altre, ho veig més difícil… M’he plantejat deixar la relació en xarxa i la presencial grupal i aprofitar el dia setmanal que vaig a Barcelona, bàsicament per veure els meus nets ―miro d’aprofitar per fer coincidir alguna trobada de feina per evitar més viatges a Barcelona― per anar quedant personalment amb ells i tenir l’oportunitat de compartir les inquietuds que em mouen en aquest tram de vida. Personalment, sento que, quan segur que portes més anys a l’esquena dels que et puguin quedar per davant, perdre el temps amb la mediocritat i la brutícia que envolten la política és contradictori amb la conveniència de pacificar l’esperit i preparar-se pel final de vida més humà possible.

Pel que fa a la feina, la càrrega de treball que tinc, afortunadament, no té res a veure amb el sense sentit que vaig viure fins els 49 anys. Com he dit manta vegades, simplement no vaig viure abans d’aquesta edat. Vaig treballar. A partir dels 50 no he parat de disminuir progressivament el temps dedicat a treballar. Aquest més de juliol m’he acollit a la jubilació activa, i quan vulgui puc deixar de treballar, del tot, i jubilar-me totalment. Si alguna cosa pot accelerar aquesta decisió, és el fet que es deriva que, en el món sanitari, en un moment o altre, sempre has d’interaccionar amb l’administració. En els últims anys, durant el Govern Aragonés, la incapacitat i inoperància delirants de la direcció política del Departament de Salut, han fet que aquesta interacció m’hagi connectat amb el pitjor de la política i hagí desitjat “amagar el cap sota l’ala”. Sí, si. Tan criticable com voleu. Estalviar-se haver de tractar amb aquesta administració mancada de lideratge polític, amb tot el que això ha comportat, hagués estat millor que haver-hi hagut de lidiar i incrementar la desesperació a cada interacció. Jubilar-me ho hagués evitat.

________________________________________________________________________________

Els esdeveniments polítics d’aquest agost, m’han reactivat aquests pensaments recurrents.

Un article de Neus Torbisco-Casals, catedràtica de Dret Internacional al Geneva Graduate Institute i investigadora a l’Albert Hirschman Democracy Centre, a la meva manera de veure fa un bon diagnòstic sobre el com s’està degradant la democràcia espanyola. Cita dos politòlegs de Harvard (Levitsky i Ziblatt) que indiquen que les democràcies avui, no moren per cops d’Estat militars, sinó que son soscavades des de dins mitjançant procediments aparentment compatibles amb l’Estat de dret i la democràcia: “(…)  les tendències autoritàries sovint s’identifiquen per la normalització de patrons institucionals que subverteixen la raó de ser, l’esperit, de la legalitat existent i restringeixen la llibertat d’expressió política. Les forces polítiques antidemocràtiques ―i aquesta és la clau― actuen des de dins del sistema per mitjans aparentment legals. Per això, l’autocràcia i el lawfare són molt difícils de denunciar i combatre, especialment quan afecten grups estructuralment

CENTENARI HOSPITAL DEL MAR. 2014

subordinats amb dificultats per denunciar vulneracions de drets humans des de dins d’un sistema hostil”.

Segons l’autora, el jutge Llarena es nega a exercir la seva funció d’aplicar la llei vigent i prevarica, i els Mossos d’Esquadra, al dictat de qui incompleix la llei, han intentat detenir el president Puigdemont, arribant en última instància a desplegar “l’operació Gàbia”, la mateixa que es va activar després dels atacs terroristes d’agost de 2017 (!).

Torbisco sosté que “el sentit del retorn de Puigdemont és coherent amb la seva determinació a desobeir regles injustes i a confrontar l’Estat per reclamar els seus drets i els dels seus electors”.

___________________________________________________________________

El PSC, Salvador Illa, va guanyar les eleccions al Parlament de Catalunya del 12 de maig passat, la seva obligació era intentar governar i ho ha aconseguit legítimament, gràcies al suport d’ERC (el dels Comuns es pot donar més o menys per descomptat).

Deixant de banda si un és independentista o no ho és, el problema per a mi rau en el fet que el desig d’Illa de “passar pàgina” i el desmarcatge d’ERC de les conseqüències de l’1-O, porti a un tipus de “normalitat democràtica”, en la que, com deia Neus Torbisco, els jutges incompleixin la llei i aquest tipus d’actes quedin blanquejats dins aquesta “normalitat”.

ERC porta tres conteses electorals perdent vots i afectada per una crisi interna remarcable, imagino que va portar la direcció a intentar i aconseguir convèncer la militància (incloses les Joventuts d’ERC, el Jovent Republicà) de donar suport a Salvador Illa. Veurem en quin grau es compleix el pacte subscrit. De moment guanyen temps i mantenen uns centenars de càrrecs en plantilla de la Generalitat. A saber com acaba tot…

_______________________________________________________________________

No és cap secret que soc independentista i confio que no sé quan, ni com, ni amb quins actors, aquest espai es recomposi.

Admeto, però, que l’ideal d’independència, la lluita entre Junts i ERC per liderar aquest espai polític i el predomini de consellers poc qualificats dels últims governs (i el 155, el dèficit fiscal…) han portat la Generalitat a la paràlisi. En termes d’acció política i gestió eficaç del poder, s’han perdut un quants anys. I tinc la sensació que el govern Illa, globalment considerat, és més qualificat que els últims governs ―real o pretesament― independentistes. Per altra banda, la voluntat d’Illa de ―i això malgrat els riscos ja esmentats de normalitzar la repressió i l’autoritarisme― “passar pàgina”, portarà aquest govern a concentrar-se en la gestió de les seves competències. No han de destinar esforços a aconseguir un Estat propi, perquè l’espanyol ja els hi va bé.

En aquesta línia, una notícia per a mi excel·lent, ha estat el nomenament d’Olga Pané com a consellera de Salut. Algú em deia, a propòsit d’aquesta valoració: “L’estàs ja felicitant i no porta ni una setmana en el càrrec. Caldrà esperar”. Aquest algú no es caracteritza, precisament, per conèixer el model sanitari català de salut pública. L’Olga no ho tindrà fàcil. I per brillant que sigui ―que ho és― amb 3.000 ME de menys a la caixa a inici d’any i els calaixos plens de factures que els de darrere han deixat amagades a dins, si no l’hi arreglen ―ens ho arreglen a tots, i solucionen el finançament en general― li costarà. Tinc els meus dubtes ―i tant de bo m’equivoqui― que Sánchez permeti a Illa complir els acords de finançament. Tot i amb això, en quasi igualtat de condicions amb qui l’ha precedit, la nova consellera no farà “tonteries” i això ja suposarà un gran canvi!

Fa gairebé 40 anys que la conec,  i a banda d’apreciar-la molt, la valoro moltíssim com a professional. Durant els segons 80 i els primers 90, vàrem col·laborar en l’àmbit de l’atenció primària i, especialment, en fer realitat el Pla de Salut de Catalunya. A meitat dels 90, quan jo dirigia l’empresa pública CHC Consultoria i Gestió, es va incorporar amb nosaltres millorant radicalment la qualitat tècnica dels nostres projectes. Finalment, el 2011, després d’entrevistar sis candidats i d’haver de convèncer objeccions polítiques de diferents actors de l’entorn de l’Hospital del Mar, la vaig proposar com a gerent. Afortunadament, ni ella ni jo som sectaris. El feeling personal i la seva vàlua tècnica em van portar a fer mans i mànigues per obtendre la “llum verda”. Sempre hem entès el model sanitari català com va ser definit en temps dels consellers Laporte i sobretot Trias, i a l’Hospital del Mar, malgrat totes les dificultats del món que ens posaven la Intervenció General, la Secretaria General d’Economia, la Funció Pública, la Sindicatura de Comptes (per cert, no el Tribunal de Cuentas espanyol!), vàrem demostrar que el model no només era possible, sinó que donava magnífics resultats. De les coses que vàrem evidenciar destaco (1) la importància de tenir un òrgan de govern molt potent i independent del CatSalut i del Departament,  (2) que sense autonomia de gestió no es va enlloc i (3) que les fórmules de gestió pròpies del sector privat, en un centre 100% públic, com l’Hospital del Mar, ens van permetre de sortir-nos-en.  Fins i tot, en plena època de retallades i sota l’impacte de la crisi econòmica encara, vàrem iniciar les obres de remodelació, renovació i ampliació de l’hospital, que després l’Olga va continuar amb els següents equips de govern.

Vaig dir, i ho mantinc, que avui no sé veure en cap partit polític i els seus respectius entorns, ningú que pugui ser millor conseller o consellera de Salut, que la que tenim. Sabent que la tremenda complexitat de tot plegat, pot acabar, fins i tot amb el millor. Però confio pel bé de tots i el d’ella, que no serà així. Llegiu, si us plau, (cliqueu damunt) aquest article, compareu el que diu amb el desastre viscut en els dos últims anys escassos de govern Aragonés i veureu que el que proposa és, simplement, el restabliment del model sanitari català. Tindrà, però, la pressió en contra d’ERC i dels Comuns…

__________________________________________________________________________

Vaig començar aquest escrit el dia 10 o 11 d’agost passat i avui, dia 16, estic volant cap a Miami. Em queden poc menys de sis hores de viatge i, com tantes vegades he fet, aprofito el vol per escriure. De fet, aquest bloc va néixer l’any 2012, a dalt d’un avió, travessant l’Atlàntic. Em ve també a la memòria un vol a Miami amb l’Olga Pané, per des d’allà continuar viatge a Costa Rica, per prestar serveis de consultoria a la Caja Costaricense del Seguro Social. Devia ser el 1995 o el 1996.

Recordo que en el trajecte Miami-San José, vàrem veure l’últim raig de sol del dia, el raig verd! Preciós.

El treball a la totalitat de països d’Amèrica central, em va portar manta vegades a Miami, essent la primera el 1989. Volàvem amb Iberia, que

OLD CUTLER TRAIL. CORAL GABLES. MIAMI

havia portat els primers DC-9 del pont aeri Barcelona-Madrid, a Miami, per cobrir els viatges a les capitals centreamericanes. Unes veritables andròmines, que feien angúnia!

L’última vegada que hi estat, va ser el 2016 (veure “Tempesta tropical a Miami”, del 20 de juny de 2016).

Aquest viatge no és per feina. Tampoc té el seu origen en motius vacacionals. Em reuniré a Miami amb la Romina i l’Arnau, que arriben demà passat per fer una missió molt important! Acabada la tasca aprofitarem per anar a passar uns dies a la costa oest de Florida, la costa del Golf de Mèxic, a suggeriment de l’Albert Oriol Jr. Suposo que durant o després del viatge, hi haurà material per a alguna crònica més…