XAVIER TRIAS: QUESTIÓ DE VALORS…

El 14 d’octubre de 2017 (veure “Avui volia escriure sobre el procés, però…”, de la mateixa data), amb motiu de la mort prematura del meu mestre, cap i amic Charles Tilquin, vaig escriure:

“Un factor determinant a l’hora de millorar la capacitat de navegar acceptablement per aquesta vida, ha estat procurar envoltar-me de persones millors, més ben formades i més sàvies que jo, a les que mai estaré prou agraït per tot el que m’han aportat i he après d’elles. La sort també hi ha influït, ja que la vida m’ha donat l’oportunitat, més enllà de la meva pròpia família, d’haver tingut mestres i professors extraordinaris a l’escola i a la universitat (alguns d’ells mestres de vida), que em van ensenyar a qüestionar-me a mi mateix i a tot el que m’envolta. Em van ensenyar a aprendre, em van ensenyar metodologia de l’aprenentatge i, es deia així, metodologia de la recerca. També he tingut la fortuna de tenir uns caps (‘jefes’) exemplars en el sentit literal de la paraula. En especial i per damunt de tots en Xavier Trias i també Charles Tilquin”.

“Curiositats de la vida, els dos van néixer el mateix dia de l’any 1946…”. I afegeixo, un dels dies de més bon record de la meva vida va ser el dia que vaig poder presentar-los, a Barcelona.

En Xavier Trias, quan el vaig conèixer l’any 1981, abans que res, per a mi va ser el meu mentor. Jo tenia 23 anys i les converses amb ell ―dic converses, perquè com a molt podria parlar d’opinions, no és persona de directrius en el que és personal, ni tan sols en forma de consells―van ser decisives pel que fa a com vaig orientar la meva carrera professional. Va ser el meu cap ―encara ara, amb molts dels seus col·laboradors actuals, parlem del “jefe” per referir-nos a ell― durant dotze anys, repartits en tres períodes, dos al Departament de Sanitat i un al de Presidència. D’aleshores ençà, mai hem perdut el contacte i difícilment han passat tres mesos sense anar a dinar o a sopar plegats, fos ell conseller, diputat, regidor, alcalde o jubilat. Sempre tenia aquella estona per compartir i sempre l’he trobat quan li he volgut demanar consell, opinió o suport, en moments de tots colors. Fa molts anys que és un amic estimat i respectat.

Entenc que pugui semblar que la meva opinió ―convicció sòlida en aquest cas― és “de part”, quan afirmo sense cap mena de dubte que Trias és una persona que, entre altres atributs, es caracteritza per la solidesa dels seus valors. Un home sincer, fiable, empàtic, conciliador, enemic del conflicte i del joc brut. I això malgrat haver prestat servei al país a través de la dedicació política, quasi quatre dècades de la seva vida. Amb 76 anys i havent-ho donat tot, veient la gravetat de la situació, va tenir la generositat de tornar a l’arena política, com un acte de servei. És evident que no en tenia cap necessitat.

Penso que no caic en l’horrible “qualsevol temps passat va ser millor”, si dic que vaig tenir la sort de començar la meva militància política, havent viscut i patit el final de la dictadura, al costat de persones que la van viure i patir més temps que jo. Veníem de la clandestinitat i l’anhel sincer de llibertat, la necessitat de viure en democràcia i la lluita per la llibertat nacional de Catalunya, eren valors sòlids i nobles que estaven en la base de la decisió de militar. Personalment, per responsabilitat, per necessitat, vaig sentir-me en el deure de militar per contribuir a sortir de la negror.

La política no era, ni ha estat mai, la meva “professió”. Ni la de Jordi Pujol, ni la de Miquel Roca, ni la de Josep Ma. Cullell, ni la de Joan Raventós, ni la de Josep Benet, ni la de Josep Pallach, ni la de Miquel Coll-Alentorn, ni  la d’Antoni Gutiérrez Díaz (el “Guti”), ni la de Gregori López Raimundo, ni la de Pascual Maragall, ni la d’Heribert Barrera, ni la de Josep Laporte, ni la de Xavier Trias, pediatra d’un dels dos millors hospitals pediàtrics de la ciutat de Barcelona, l’Infantil de la Vall d’Hebron. Ni, per cert, la d’Ernest Maragall. Cap dels que he citat ni moltíssims que no he citat, estaven en política per portar el plat a taula, per més que algun passés estretors econòmiques. Hi eren per convicció i per ideals. Per a mi va ser una sort formar-me al costat de molts d’ells, i sempre vaig tenir clar que a la política no s’hi estava per diners.

En el meu cas, medicina i política van convergir en un projecte sanitari de país, apassionant. Tot estava per fer! I, conscient que la meva trajectòria professional es modificava, vaig anar a formar-me en salut pública i gestió de serveis sanitaris, en una bona universitat canadenca. En aquesta decisió, també vaig tenir Xavier Trias al costat. Recordo encara que em va convidar a sopar per acomiadar-nos al restaurant El Trapio, encoratjant-me fins l’últim segon abans de marxar, en una conversa plena de records dels seus anys de formació com a pediatra a Itàlia i a Suïssa, molt estimulant per a mi.

Formar-me em va permetre fer política amb criteri tècnic al Govern del meu país i em va donar la llibertat de marxar de la Generalitat, tornar-hi i marxar definitivament, l’any 1999, sense problemes per exercir la meva professió fora del sector públic. Hagués pogut continuar la meva carrera en recerca i consultoria internacional al Canadà o als Estats Units. I, de fet, la vaig començar, abans de tornar definitivament a Catalunya, treballant a l’Orient Mitjà amb l’USAID, l’agència americana per l’ajut al desenvolupament. Però em feia il·lusió tornar a una Generalitat renaixent després de la dictadura, al costat de Xavier Trias, encara director general, per pocs mesos. Res de tot això ni del que he fet després, hagués estat així sense haver conegut i escoltat a Xavier Trias i imaginat el que podíem arribar a fer, en aquell moment òptim per a la creativitat. Pocs com ell ―i el meu “jefe canadenc”, Charles Tilquin q.e.p.d.― tenien la paciència per treballar amb algú que no estava disposat a obeir ordres si no les veia clares. I pocs com ells tenien la capacitat de raonar i argumentar intel·ligentment ―i no sense sagacitat ― les seves instruccions.

Aquest post l’hagués escrit un dia o altre. Bé, no exactament aquest. De fet, queda pendent l’homenatge a un polític dels que ja en queden pocs. Un senyor de Barcelona ―ho sento pels que no puguin o no vulguin interpretar aquest concepte noble aplicable, per exemple, a tota la gauche divine barcelonina, o quasi― dotat de sòlids valors. Com vaig dir el dia que vaig presentar la plataforma cívica “amics del Trias” (de fet, es deia “Trias: el millor per Barcelona”), “una persona que no sap el que és la vanitat ni espera cap aplaudiment fàcil, ni tan sols cap aplaudiment”. Considero que exposar la meva visió ―compartida per molts― de per què Xavier Trias no és avui alcalde de Barcelona, no

LA VIDA ALS ANYS 90

deixa de ser reconèixer, en aquest cas per contraposició, els principis bàsics que la política ha anat perdent i Trias conserva íntegrament.

Jo no vaig votar Ada Colau pel fet que amb el seu CV (www.modelocurriculum.net/biografias/politicos/ada-colau) em resulti difícil d’imaginar què podria fer en el món laboral, més enllà de viure de “la sopa boba”. Ja sabem que els electes, no ho són pel seu CV. Tampoc vaig deixar de votar-la perquè no sigui independentista. No soc dels que miraven les passades eleccions municipals de Barcelona en clau independentista/unionista. No la vaig votar per les mateixes raons que en un poble no votaria una alcaldessa que tingués els carrers fets una porqueria, els fanals amb bombetes foses i les escombraries per recollir (obvio entrar en detalls sobre la destrossa perpetrada per Colau a Barcelona. Se’n podria escriure un llibre). I, sobretot, no la vaig votar perquè no em resulta una persona confiable ni creïble. Algú que va acceptar els vots de Manel Valls/Ciudadanos per ser alcaldessa i que accepta votar amb el PP la investidura de Collboni, perquè sap que després del 23J ella i/o els seus entraran al govern de la ciutat ―com ho saben els del PP, per cert―, demostra un afany extraordinari d’aferrar-se a la cadira, només explicable pel neguit derivat de perdre feina i sou. Començant per ella mateixa, seguint pels regidors de govern, directius d’empreses públiques, càrrecs eventuals, assessors ―incloses un munt de parelles de dirigents dels Comuns― i acabant per la xarxa clientelar teixida curosament durant vuit anys. Perdre tot aquest “momio” podria significar passar a dependre del CV. I si una elecció democràtica no es pot basar en cap cas en tenir estudis universitaris o no, una selecció de personal, fins i tot per a llocs de treball poc qualificats, passa per un CV que vagi més enllà de ser activista o suposada actriu de quarta fila. No en va no van passar ni vint-i-quatre hores del nomenament de Collboni, que aquest va desvetllar una part del pacte PSC-Comuns, consistent en preservar els llocs de treball de l’exèrcit de militants, simpatitzants, amics, coneguts i saludats del progressisme “colauita”. I això és tot. No hi ha més. Res més! Qüestió de (falta) de valors!

Per completar l’anàlisi amb quins varen ser els motius en el cas del PSC i del PP, coincideixo força amb un article publicat ahir per Toni Soler al diari ARA (“Jo sóc Groot, tu ets Vox”), del que en reprodueixo algun fragment i així m’estalvio “reinventar la roda”:

“Com que legitimitat, en el país del GAL, dels fons reservats i del 155, és una paraula buida que cadascú omple com més li convé, no tinc problema en afirmar que l’alcaldia de Collboni és legítima. Però això no em priva de trobar-hi trets poc saludables. Un: tant Collboni com Colau han mentit als seus votants. Dos: fer escarafalls contra la ultradreta després de pactar amb el PP és hipocresia. Tres: fer-ho amb ‘l’únic objectiu’ d’evitar un govern independentista és sectari. Quatre: donar al PP la tutela de Barcelona és de dretes, i remata dècades de consens catalanista. Cinc: prometre a Sirera que els comuns quedaran fora del govern és una mentida consentida pel mateix Sirera. Sis: pactar amb el PP polítiques que hauràs d’executar amb els comuns t’inhabilita per parlar de l’eix dreta-esquerra”.

Malgrat per a mi, la qüestió de l’independentisme, com he dit, no estava en l’epicentre d’aquesta elecció, per al PP sí. “Antes roja que rota”. I malgrat que per a Collboni, personalment, penso que el que més li pesava a l’hora de passar-se tota la credibilitat per l’arc del triomf, era ser alcalde, si penso en el PSOE, la història ens demostra que Pla va encertar del tot quan va dir que “no hi ha res més semblant a un espanyol de dretes que un d’esquerres“. Això em porta a reproduir un altre fragment de Soler en l’esmentat article:

“El que ha passat a Barcelona demostra que els defensors de l’statu quo espanyol saben entendre’s per damunt de totes les línies vermelles imaginables. És inevitable recordar que el blanqueig de la repressió espanyola és l’obra mestra del PSC; n’ha estat el gran beneficiat, mentre el PP li empresonava els adversaris i Ciutadans li servia en safata milers de vots, abans d’autodestruir-se. Ni tan sols li va passar factura sortir als carrers al costat dels dirigents de Vox. La qual cosa és legítima… però no ho veureu fer mai a cap independentista”.

El resultat és que, tant al PP, com al PSC, com als Comuns, els hi és d’aplicació aquella frase de Grouxo Marx que de ―no per casualitat―  tan suada ja fa basarda reproduir-la: “Aquests son els meus principis. Si no li agraden, en tinc d’altres”. Frase no aplicable en cap cas a Xavier Trias.

Que tot un senyor de Barcelona, arribi a l’extrem de deixar anar el ja famós “que us bombin” ―encara hi ha hagut “progres” i sobretot, “pijoprogres” que han fet semblant a escandalitzar-se!―, quan sempre mesura bé tot el que diu, te una explicació. Probablement més d’una. Però n’hi ha una que per a mi és especialment greu i obeeix a les maniobres vexatòries i execrables que ha hagut de suportar.

Que qui sent ministre de l’Interior i cap de la “policia patriòtica” per delegació d’un tal M. Rajoy (tornant a Pla, algú tan misteriosament desconegut com el senyor X dels Gal), va inventar-se, poc abans de les eleccions a l’alcaldia de Barcelona de 2015, que Xavier Trias tenia un compte multimilionari a Suïssa (i el diari El Mundo ho va publicar), milités al mateix Partido Popular que acabaria fent alcalde un socialista, vuit anys més tard, em sembla motiu més que suficient per enviar a pastar fang als que pacten amb Vox per salvar la pàtria, els que promouen la jugada i els que es presten a seguir-la com si la cosa no anés amb ells.

Trias, veient que la fiscalia anticorrupció “no trobava prou elements per seguir amb el cas” (“la fiscalia te lo afina”) i que demanda que presentava, demanda que era arxivada, va decidir deixar-ho estar. I això, fa mal. I que el mateix agressor grati en aquest tipus de ferida, és com a mínim sadisme pur. Manca d’escrúpols.

La cara de Collboni amb la vara d’alcalde a la mà parlava per sí mateixa. Valors reversibles.

La de qui va ser alcaldessa el 2015, en gran part gràcies a l’esmentada operació de les clavegueres de l’Estat, el 2019 gràcies a Manuel Valls/Ciudadanos i ara ella i/o el seu equip entraran al govern municipal passat l’estiu (entretant tots els que ja havia col·locat en els últims vuit anys, ja tenen el lloc garantit per Collboni), tot un poema també. Diu que li manquen dues assignatures per tenir el títol de filòsofa. Deuen ser les que expliquen què són els valors, les qualitats morals per poder distingir el que és acceptable del que no ho és. Les que et porten a quedar retratat quan actues…

Aquesta operació ha portat molts ciutadans a preguntar-se pel sentit del vot. Certament, el sistema electoral és el que és. Però molta gent no ho entén. Legalitat i legitimitat no són el mateix…

El proper 23 de juliol, els unionistes amb valors sòlids, si els tenen de veritat, tindran -ho haurien de tenir- un problema si han de votar PP, PSC o Comuns.

Els independentistes ens equivocarem molt si ens abstenim.

Estimat Xavier, aquest no és el post d’homenatge i d’agraïment que hagués volgut escriure. Les circumstàncies han estat les que han estat i l’han deslluït. Però ni he pogut, ni he volgut passar per alt aquest episodi que desacredita encara més a la política i als polítics. He sentit la necessitat de, des d’una visió resumida del que has estat per a mi, mestre, mentor, cap exemplar i tolerant ―per sort meva!―  i amic, exposar el meu punt de vista. Queda pendent el que volia escriure! Te’n dec una!

I sí. Gaudeix de la vida i que els bombin!