FONT: Eldebate.com
He coincidit a taula amb Mariano Rajoy Brey en dues ocasions. La primera amb els companys de la Fundació Barcelona, quan Rajoy era ministre d’Administracions Públiques, amb Aznar de president del Govern. Era a finals dels anys 90, a Barcelona, en un restaurant del Moll de la Fusta. La curiositat m’ha dut a voler consultar la data exacta en el llibre d’honor de la fundació, però no el tinc a l’abast en aquest moment.
El va portar, com a convidat, en Lluís Recoder, que havia compartit amb ell, durant anys, la condició de diputat al Congrés, a les Corts espanyoles. No tinc cap record destacable d’aquell sopar, més enllà d’haver compartit taula amb un home “campechano”, irònic, i una mica “plasta” a l’hora de reiterar evidències, per no dir gaire res.
Sí que em va cridar l’atenció, en canvi, el que va comentar en un dinar, al Palau de la Generalitat, un dia de juliol de 1998, essent Rajoy encara ministre d’Administracions Públiques.
Aleshores jo era secretari del Govern de la Generalitat i estàvem negociant amb el seu equip ministerial, diria que l’estatut marc de la funció pública. No ho puc assegurar. De tota manera, la meva pretensió no exigeix que la referència sigui precisa. Si no era aquesta llei en concret, n’era una altra que suposadament havia de ser cabdal per als funcionaris. Recordo perfectament que el meu desacord amb l’esborrany era absolut, com amb quasi qualsevol cosa relativa a la concepció, organització i funcionament de les administracions públiques espanyoles. També la de la Generalitat.
Entre els presents al dinar, coses de la vida, hi havia Jorge Fernández Díaz, aleshores secretari d’Estat d’Administracions Territorials, i Xavier Trias, llavors conseller de la Presidència de la Generalitat, que acabaria tenint problemes seriosos amb el primer, pel tristament famós afer del suposat compte bancari de Trias a Suïssa. Un compte inexistent, fals, inventat i creat per l’anomenada “policia patriòtica” de Fernández Díaz el 2014, quan aquest era ministre de l’Interior.
Aquell dia de juliol de 1998 vàrem dinar en una sala de reunions, relativament petita, adjunta al despatx del conseller Trias, a la que s’accedia des del Saló Sant Jordi.
El record que tinc de Rajoy és el d’una persona molt tranquil·la, tremendament irònica, prou afable i propera, de la que, si m’haguessin dit que “tant se li’n fotia tot”, no m’hagués semblat completament estrany. Bé, tot, potser no. Més enllà dels temes clau per a la seva pròpia supervivència política, estava molt interessat en l’actualitat esportiva. Després d’aquell dinar, em va quedar clar que el que havia declarat, en un moment donat, sobre el primer que feia cada matí, que era llegir el diari esportiu Marca, no era cap boutade.
Tot fumant un cigar havà de l’amplada d’un Churchill, però d’una llargada d’entre vint-i-cinc i trenta centímetres, ens va explicar que cada tarda, després de dinar, veia l’etapa del Tour de France, estirat en un sofà llarg i còmode que hi havia al seu despatx.
Aquell juliol, a banda del Tour, a França es celebrava el mundial de futbol. Rajoy ens va explicar, amb tota naturalitat, que li havia dit a la seva secretària que bloquegés l’agenda cada tarda durant l’etapa del Tour, i també els dies que jugava la selecció espanyola, fins la final del mundial, preveient, optimista com és, que “La Roja” hi pogués arribar. No va passar de la fase inicial de grups… Va afegir-li: “No me pase llamadas telefónicas. No estoy para nadie, excepto si llama el presidente Aznar”.
Ens va explicar que baixava la persiana del despatx fins assolir la penombra, es treia les sabates, s’afluixava el nus de la corbata i el cinturó, i s’estirava al sofà a mirar la televisió, tot fumant un havà com el que fumava mentre ens ho explicava. Ho feia amb un lleuger somriure sorneguer i farcint l’explicació de comentaris irònics. Va arribar un moment que en aquella petita sala, la fumera era tal que no ens vèiem bé els uns als altres i vàrem haver d’obrir una finestra, malgrat la calor de juliol, justament a l’hora de la migdiada, s’escolava cap a dins.
Aquesta és la imatge que tinc jo de Rajoy que, alerta, que ningú avanci esdeveniments, no és exactament negativa. Soc dels que penso que qualsevol que arriba a la presidència del Govern, alguna virtut ha de tenir, i probablement més d’una. I ho segueixo pensant avui, malgrat estar convençut que la mediocritat dels polítics, en general, és enormement més gran del que ho era, en conjunt, dècades enrere.
El detonant d’aquest post ha estat el munt de comentaris que he escoltat arran del primer article publicat per Rajoy —ell en diu, encertadament, “comentari”— després d’abandonar la política. Abans de continuar, reprodueixo l’esmentat “comentari” perquè és prou curt (i simple):
“Es mi primer comentario en la sección ‘Así fue (o no)’. Lo más importante es que el resultado de hoy ha sido magnífico, casi insuperable. 7-0. El partido todos lo han visto: superioridad total de España, Costa Rica no la tocó. Dos datos que merece la pena destacar: el golazo de Gavi y los inteligentes y buenos cambios para dar descanso y juego a algunos futbolistas importantes.
Un comentario para listos. Habrá quien diga: ‘Bueno, Costa Rica es Costa Rica’. Sí, pero Arabia Saudí y Japón eran Arabia Saudí y Japón y fueron capaces de ganarle a Argentina y a Alemania. Aquí no hay enemigo pequeño. Y ahora, lo que nos importa es el futuro. Solo una palabra: ¡Cuidado! El próximo es Alemania y Alemania es Alemania, el que antes ganaba siempre y hoy casi siempre”.
Jo diria que res de nou. Que poc a afegir. La afirmació “Alemania es Alemania” està en la línia de les famoses “un vaso es un vaso y un plato es un plato” o del “es el alcalde el que quiere que sean los vecinos el alcalde”. M’ha sorprès que s’hagi suscitat tant debat i que el to hagi estat fotetes i/o crític i/o “d’escandalitzar-se” que “algú que escriu això” (eufemisme per evitar dir indocumentat o directament ruc), hagi pogut ser president d’Espanya. No em costa gaire imaginar Rajoy mirant-los amb cara de sorpresa i dient-los: “Hombre, es que España, es España!”.
Jo crec que Rajoy deu gaudir i, en el seu fur intern, fer-se un fart de riure, escoltant tots aquests comentaris i debats. Com feia quan se’n fotia del mort i del que el vetlla, estirat com un senyor, fumant un cigar de pam, al sofà del seu despatx de ministre, veient el Tour de França o “La Roja”.
Rajoy no és pas algú que es posi “pedres al fetge” fàcilment. No crec que ningú l’hagi vist preocupat, massa vegades, seriosament per res. La meva opinió —no té més valor— és que ni tan sols l’atabalava gaire ETA, per dir alguna cosa, o el “procés” a Catalunya, o el Prestige i els “hilitos de plastilina”, per esmentar-ne d’altres. Ni la unitat d’Espanya. Alerta, no dic que no tingués un posicionament personal clar sobre aquests temes. Dic que no s’atabalava, com no s’atabala la major part de gent quan veu ara les notícies de la guerra d’Ucraïna, malgrat estar totalment en contra. Altra cosa és el que un president d’Espanya, a diferència d’un ciutadà comú i corrent que mira les notícies, hagi d’actuar, per convicció i/o, simplement, per ser creïble. Apallissar catalans l’1 d’octubre de 2017, o aplicar el 155 a Catalunya, fa evident que “con el orden constitucional, no se juega”. Si després d’això, en aquest cas Rajoy, per exemple, anava tan tranquil a llegir el Marca o a jugar una partida de dominó amb la secretària, el xofer i el bidell, són qüestions anecdòtiques per a aquest home de costums austeres i poc donat a la fanfàrria i al fer-se veure.
Més enllà del contingut del “comentario futbolero”, el títol de la secció: “Así fue (o no)”, trobo que també defineix perfectament Rajoy. Un gallec intel·ligent, que fa bona la dita que els gallecs els pots distingir, perquè quan els veus en una escala, mai saps si pugen o si baixen. I també que les coses són com són, o no, o tot el contrari, i que aquesta posició filosòfica, lluny de ser pròpia d’un ruc, ho és d’algú molt llest.
Que Jordi Basté hagi dedicat dos “davantals”, dos, i una bona part d’una tertúlia a aquests “comentaris” de deu línies sense substància (o no), ho trobo una victòria de la intel·ligència de Rajoy, que, com sempre, deu estar literalment, partint-se de riure, veient el que pot arribar a provocar les seves bajanades. Perquè ell sap que són “cosas de sentido común, sin más”.
Soc bastant esceptic amb l’ofici de tertulià i amb les tertúlies. Això que a can Basté hi van persones que respecto molt, com Josep Martí Blanch,
FONT: ABC Sevilla
Mònica Terribas, Jordi Bosch, Bernat Dedéu (sí, sí, he dit Bernat Dedéu), Xavier Melero o Francesc Marc Álvaro (malgrat trobo que cada dia s’escolta més), per citar-ne només alguns. Entre els esmentats, fins i tot, hi tinc més d’un amic apreciat. Però, és clar, als tertulians els paguen perquè opinin del que saben, del que no saben, del que els hi sembla i del que sigui.
Basté deia que no s’imaginava Merkel o Sarkozy fent articles com els fa Rajoy “sense solta ni volta”. És una manera de dir que són “incomparables”, la qual cosa em sembla una obvietat. Perquè Merkel és Merkel, Sarkozy és Sarkozy i Rajoy és Rajoy. I quan Basté afirmava en forma de pregunta retòrica, referint-se a Don Mariano, “jo no sé si li’n refot tot (?)”, segurament ens estava dient el que pensava, sense formalment dir-ho. A partir del moment que el compara amb Merkel i Sarkozy, que han estat presidents i que, per ara, no s’han dedicat a les ressenyes esportives “sense solta ni volta”, el que transmet Basté és que potser hi ha raons per pensar que aquest “sense solta ni volta”, es podia aplicar al Rajoy president d’Espanya. Un president al que potser… “se li’n refotia tot”.
Ernest Folch va posar de ple el dit a la nafra quan va dir que els articles “de tan impublicables, són publicables”. Una mostra de la intel·ligència, la capacitat de divertir-se a costa dels altres (també del temps que li dediquen els tertulians) i de viure la vida sense amargar-se-la, de Rajoy —tot i que Folch no anés per aquí amb el seu comentari—. A continuació, Folch s’esborronava de pensar que aquest senyor va ser president del Govern. Doncs sí. Ho va ser. I ho va ser, com he dit, perquè te unes virtuts clares. Tan clares com les que té Pedro Sánchez o fins i tot Zapatero! Que no ho dubti ningú. Parlem perquè tenim boca o perquè el compromís de fer de tertulià obliga a qui el pren, a parlar del que toqui. Insisteixo. Alerta amb menystenir les capacitats de Rajoy!
El que ho tenia més clar, entre els tertulians presents, era el murri d’en Jordi Bosch que, molt astutament, i amb segones intencions claríssimes, va començar dient: “La resposta a la pregunta retòrica d’Ernest Folch, ‘aquest senyor és qui governava Espanya?’, la resposta és sí, aquest senyor és qui governava Espanya”. Potser l’únic tertulià que va entendre què vol dir Rajoy quan diu que “Alemania es Alemania”… A continuació, Jordi Bosch va explicar que va tenir ocasió de sopar amb Rajoy, quan era cap de l’oposició, a casa de Concha García Campoy, i va dir “a mi em va caure molt bé”, malgrat la seva “desídia” a l’hora d’abordar els problemes reals del país, entre ells el de Catalunya. Però li va agradar el que anomenà “la faceta d’humor absurd” que, com bé diu Bosch, és molt d’aquí, molt catalana. No hi puc estar més d’acord. Rajoy governava com vivia: intel·ligentment, amb desídia per tot allò no inclòs als continguts del Marca i amb ironia i bon humor. I governava —no ho oblidéssim pas— perquè els espanyols ho van decidir en unes eleccions democràtiques.
Amics, no he canviat, eh? Soc jo. Estic lluny de, més que la ideologia pròpiament dita —que no estic segur si en té— de la ideologia que expressa i posa en pràctica Rajoy. Espero que entengueu el sentit profund del que vull expressar… Repeteixo, no em podia creure que aquesta gent tan capacitada, dediquessin tanta estona al primer article en premsa de Rajoy, com a expresident. Una xarlotada per partir-se de riure! Que Basté es resisteixi a creure —segons sembla— que no pot ser que la frivolitat amb què escriu aquests articles sigui la mateixa que va emprar per abordar el problema català, em sorprèn enormement d’ell. De fet, suposo que és una excusa per provocar un debat que deu estimar que dóna audiència i, probablement la dóna.
Susanna Cuadrado la va encertar de ple, manifestant que “l’estil és tan directe i tan planer que fa articles que enganxen”. Ella s’ho va passar bé llegint-lo. Quanta gent l’haurà votat per ser directe, planer i fer riure? Ara canviarà, quan per fi es decideix a escriure en premsa? Ara serà tan ruc de posar-se en política, com tan penosament fan González i Aznar? Qui és el més llest de tots? El que, a banda de seguir la recomanació de Franco (“Haga usted como yo, que no me meto en política”), té el sentit de l’humor d’escriure quatre bestieses sobre futbol, provocant l’empatia de la gran massa d’espanyols embogits per “La Roja”. Aquest home és el més llest de tots i no puc entendre que no ho vegin!!!
No m’estranyaria que el fet que Jordi Bosch i jo tinguem en comú haver-nos assegut a taula amb ell, en un grup reduït, en el que el nostre personatge estava “suelto”, expliqui que coincidim a l’hora d’esbossar el perfil d’aquest home, que cau bé, malgrat —això és un altra tema—, jo no he votat mai i em temo —em sembla, eh?, no ho sé— que en Jordi Bosch tampoc.
En un altre ordre de coses, poso damunt de la taula un tema que mereixeria un monogràfic que no descarto fer en una altra ocasió a través d’un o diversos post: el difícil paper dels expresidents i dels expolítics en general. El perímetre de la temàtica és immens. Com aprofitar l’experiència i el coneixement dels ex, que en tenen? Com s’ha de guanyar la vida aquesta gent que, als quaranta, cinquanta o seixanta anys, poden quedar a l’atur? Com desterrar, sense matisos, les “satàniques portes giratòries”, sense fotre’s un tret al peu? Fem bé posant dificultats, de facto, a la reinserció sociolaboral d’aquesta gent?
Rajoy, per a mi, ha estat l’expresident més virtuós en un sentit molt concret: abandonar tots els càrrecs i la política immediatament després de ser enderrocat per una moció de censura, i tornar a la seva feina. Perquè aquest senyor, a diferència d’algun altre expresident, tenia experiència professional prèvia.
Es va incorporar a la seva plaça de registrador de la propietat a Santa Pola i, això sí, desconec com, en trenta sis dies va aconseguir el trasllat a Madrid. (En la mateixa ordre de trasllat hi figurava una germana seva, també registradora de la propietat, que passava de Getafe a Madrid).
Algú dirà que “és que era funcionari”. També ho és Aznar i no ha tornat mai més a treballar d’inspector d’Hisenda. Al igual que Felipe González —que, com Aznar, no està clar de què “treballen”, o potser ho està massa…— Aznar s’ha dedicat a immiscir-se sense respecte ni pudor en la política, desacreditant càusticament a qui li ha convingut, inclosos els dels seus propis partits, en especial els seus successors en el càrrec. Rajoy no ha piulat. No ha parlat públicament de ningú, ni ha fet proselitisme polític. No s’ha dedicat a anar donant lliçons a tort i a dret.
Zapatero ha estat al mig. Discret i, en general, respectuós i positiu en les seves poques intervencions, com que, com aquell qui diu, no va arribar a treballar mai de res, (excepció feta d’una curta temporada com a professor, —de ben jove va ser elegit diputat—), no va poder tornar a la seva —inexistent— professió, com Rajoy. Va haver de viure del Consejo de Estado —els expresidents en són membres nats—, fins que el van nomenar president del Institute for Cultural Diplomacy Foundation, amb seu a Berlin, sense que el seu desconeixement de cap idioma diferent del castellà, hagi suposat cap inconvenient.
Felipe González també va ser membre —el va presidir i tot— del Consejo de Estado, i Aznar n’és membre vitalici des del 2020. Rajoy és l’únic que en cap moment s’ha agafat a aquesta mamella, i no hem sabut res més d’ell, fins que ha publicat aquest “comentario” futbolístic estrambòtic, al digital Eldebate.com. Personalment, em quedo amb aquesta activitat més lúdica i inofensiva que la d’altres expresidents. Des del meu punt de vista, “chapeau” i que duri.
També hi ha qui ha assenyalat que Eldebate.com és un mitjà que defensa la unitat d’Espanya, la monarquia i l’ordre constitucional. D’acord. Però, és clar, ja ens imaginem que no és esperable que Rajoy publiqui, posem per cas, a Vilaweb, a l’ARA, o a Serra d’Or, no? Que potser ho podia haver fet al Marca? Potser sí (o potser no).
L’atzar va fer que una vegada sopés amb l’expresident Felipe González a Montevideo i en una altra ocasió volés amb l’expresident José María Aznar, amb Iberia, de Miami a Madrid.
Confirmo que González és un “animal polític” de més envergadura que Aznar i menys arrogància i prepotència. Un estadista. Dels expresidents que he pogut tractar personalment, en el sentit d’home d’Estat, del nivell de Pujol, la cultura i el coneixement enciclopèdic del qual, per cert, no els té González. En canvi, González va tenir un Estat per fer d’home d’Estat i Pujol, no.
D’Aznar, puc dir que no em va semblar que parlés català, ni en la intimitat.
Per confirmar-ho, acabo com he començat, referint-me a un sopar de la Fundació Barcelona, en aquest cas, amb Josep Piqué —no puc precisar si en aquell moment era ministre o exministre— com a convidat.
Abans de continuar, en descàrrec meu i posant-me la bena abans de la ferida, recordaré que això que escric són “papers privats”, que quan m’hi he posat he considerat la reflexió d’un meu amic oncòleg que ha vist morir massa gent, sense tenir temps de compartir experiències viscudes i, finalment, que ha passat prou temps per poder explicar quelcom d’aquell sopar, que sense ser un secret d’Estat, té el seu què.
Un cap de setmana que el president Aznar i senyora, van convidar informalment a la Moncloa el ministre Piqué i senyora, el segon dia de convivència, el president ja no va poder més i en un moment que estava a soles amb Piquè, i referint-se als instants de conversa a dos entre Piqué i la seva dona, li va preguntar: “Oye, pero vosotros, siempre habláis en catalán?…”. Es confirma que el fet de parlar català, li semblava estrany, fins i tot en la intimitat del matrimoni.
FONT: El Mundo today
I es que, com diria sàviament Rajoy: “España es España” i “Catalunya es Catalunya”, perquè per alguna raó, “un plato es un plato” i “un vaso es un vaso”.
Em deleixo per llegir el següent comentari sobre la selecció espanyola, després que avui hagi estat eliminada del mundial de Qatar, per la marroquina. No sé si la cosa pot anar per “siempre nos quedará Ceuta y Melilla” o no. I és que els homes intel·ligents, és millor intentar entendre’ls que interpretar-los…