Crec, sincerament, que ningú té una resposta a preguntes del tipus: “Quan i com sortirem de la crisi?” o “què vindrà després de l’actual sistema de partits polítics i d’organització social i institucional que coneixem?”. Opinions moltes. Certeses, ni tan sols respostes amb consistència suficientment compartida, no n’hi ha. Tot això fa que calgui avançar a les palpentes i intentant no perdre els papers. Massa gent està vivint la situació amb patiment real i és fàcil deixar-se portar pel neguit. Per ara, encara no hi ha hagut grans episodis de violència física. Però si que la violència verbal va en augment i les actituds violentes i destructives també.
Els temps que ens toca viure són difícils però -i sé que algú pensarà “consuelo de tontos”- n’hi ha hagut de pitjors. El meu amic Joaquín Tamames (amb Ramiro Calle i Fernández Fermoselle: “Dividendos para el alma”) ens recordava:
“…Los tiempos que nos tocan vivir son de crisis y traumas, pero son relativamente benignos si se comparan con el horror planetario de otras épocas, como la II Guerra Mundial, por poner un ejemplo”.
I per difícil que sigui la situació, tot i que no es tinguin respostes màgiques, cal perseverar en la confiança i entomar de forma serena -que no passiva- la realitat.
Deia el cantautor Raimon a la contra de “La Vanguardia” del passat 19 d’abril:
“ …(avui) No hi ha horitzó. És l’únic que fa 50 anys no hauria pogut ni imaginar-me: que un dia ens quedaríem sense horitzons!”. I a la pregunta: “Vostè què fa per ajudar-se?”, Raimon responia: “Disciplina, feina i molt d’amor. Cantar bones cançons i no enganyar ningú, començant per mi mateix: quan vegi que no puc donar el que vull donar…diré adéu”.
Per tant, fer el que saps fer amb la màxima honestedat i quan sents que no estàs a l’alçada de les exigències del guió, saber ser fidel a tu mateix i als altres i deixar pas a qui pugui fer les coses millor.