NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

4 thoughts on “¡BASTA YA DE RUIDO! SILENCIO Y MANOS A LA OBRA

  1. Montserrat Vilalta dice:

    Bona nit,
    El resultat, opinió ben personal, és un còctel ben endemoniat i no pot ser d’altre manera ja que tots i cadascun dels ingredients tenen signat el pacte amb el diable.
    Bon retrat has fet del “joc: fer política o dedicar-se a la política”.
    Altrament, aquest joc s’ha profesioniltzat (no cal experiència) perdent el valor essencial de qui es dedica a la política: SERVIR A VOTANTS i NO VOTANTS, ciutadania. Els% sols importa pel seu ego, som un ” dany col•lateral” I ho serem en la mesura que ens falli la memòria.
    Ui, massa llarg!! Preval la coherència?
    Gràcies🍀

    1. josepmariavia dice:

      Moltes gràcies pel comentari Montse. Penso que estem força d’acord i, més enllà dels diferents elements comentats en el post i del teu comentari, vull reiterar l’èmfasi -és la meva voluntat, només la meva i de qui la pugui compartir- en que no estic a favor de participar en cap govern que negui el 1-O i tregui la consecució del reconeixement del dret a l’autodeterminació del seu objectiu com a govern. El disens al voltant d’aquest fet (repeteixo, a banda d’inteessos de persones, de partit, odis, envejes, inmaduresa, manca de capacitat i voluntat de servei…) és el que ha provocat el trencament (per ara) entre ERC i Junts

  2. Helena Ris dice:

    És esgotador tot plegat. Els polítics viuen en un món paral·lel ( volgut) i els importa un rave el que els ciutadans demanen : la unitat per ex. Lluny, sempre, de la política com a servei. Estem ben desnortats . Avui sentia una reflexió de’n Josep Martí que deia que actualment Catalunya no està a l’agenda

    1. josepmariavia dice:

      Com explico en el post, entenc l’estat d’ànim col·lectiu. Sense entrar en més consideracions sobre els polítics -en el post ja ho faig- la unitat te sentit si està clar al voltant de què es produeix. Sembla que el gruix dels votants independentistes estan decebuts per la manca d’unitat, però no tinc clar si estarien menys decebuts si sabessin a partir de quin projecte concret pot acabar produint-se la unitat. Tinc la sensació que damunt la taula de negociació hi ha un projecte autonomista per a Catalunya, que ha renunciat a córrer els riscos que implica fer real la independència i que a Madrid, el que en diuen “mesa de diàleg” és un eufemisme per encobrir un “peix al cove 2.0”, en el que no hi ha peix ni tan sols cove. Pedro Sánchez només ha dialogat per assegurar-se la presidència i la màxima estabilitat possible pel seu govern i, no només s’ha negat (es nega i es negarà) a, no ja negociar, ni tan sols dialogar sobre el dret a l’autodeterminació i l’amnistia; sinó que de “peix” no n’ha aparegut cap. L’autonomisme catalanista va ser clau en el seu moment. I el “peix al cove”, també. Però ni els que hi ha a Madrid li arriben a la sola de la sabata a Miquel Roca (amb el que no coincideixo amb moltes coses, avui en dia), ni Aragonés és ni l’ombra, de l’ombra, de l’ombra del President Pujol. Si amb això li sumem el dubte raonable de, quin pes tindrà en un eventual acord, conservar els 500 llocs de treball i sous de Conseller, alts càrrecs i personal de confiança dels partits… No sé si la vull la unitat al voltant d’aquest projecte.
      En Josep Martí te raó. Catalunya no està a l’agenda, perquè la repressió ha fet efecte, hi ha qui ha agafat por, ha iniciat la marxa enrere, i ha acceptat gat (autonomisme) per llebre (independència). El Gobierno ha descobert que amb els jutges, la policia, la Guardia Civil i l’inestimable col·laboració de diverses institucions filofranquistes de facto -des del Tribunal de Cuentas, fins la Monarquia-; ja en te prou. Han aconseguit fer por i neutralitzar-nos. Penso que algun “talp” ja s’ha encarregat de donar a Madrid les garanties suficients de que el projecte independentista, més enllà del discurs, es quedarà on està: al congelador. A partir d’aquí no comptem per a res, que no sigui donar suport a canvi d’escorrialles. L’odi cap “el separatismo”, és el de sempre i ja no fem por. Salvador Illa ho expressava ben clarament amb el seu “hem de passar pàgina”.
      Tot això amb el “Gobierno más progresista de la història”!!! I algú diria “ara conta tu amb una modalitat Ayuso-VOX”. Doncs res gaire diferent a la pràctica. La democràcia cristiana i la socialdemocràcia eren opcions diferents en una Europa democràtica. Peró Stalin i Hitler no eren gaire diferents, perquè els dictadors per damunt de tot són dictadors. Alerta, Podemos no és stalinià ni ho és el PSOE (bé que, en especial sota la batuta de Felipe Gonzàlez, va ser essencial per tapar els crims de la Guerra Civil i la dictadura i va practicar el terrorisme d’Estat), i per ara VOX, malgrat el seu feixisme, no és hitlerià. Però Espanya no és exactament una democràcia. La separació de poders és cosmètica i el neofranquisme està molt instal.lat en moltes de les seves institucions i estaments. I aquí, a Catalunya, molts s’han espantat i la unitat basada en la por, pot ser pitjor que parlar clar i dir la veritat: “hem claudicat”
      La millor notícia dels últims dies ha arribat del TJUE i no hi ha alternativa a la internacionalització judicial primer, perquè després pugui ser política.
      I al voltant d’aquestes dues visions (que molts votants no saben que existeixen, creuen que unitat implica fer via cap a la independència), la unitat de les formacions independentistes, avui no existeix.
      Suposo que acabarem tenint un govern “formalment independentista”, al que no li auguro un futur gaire llarg, perquè res em fa pensar que els plats no “segueixin volant per la cuina” i no només serà -que també- per lluites de partit i de cadires.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *