MALEÏDA COVID-19! NARRACIÓ BASADA EN FETS REALS

URGÈNCIES HOSPITAL DEL MAR
Font: ARA

Em vaig despertar en un hotel proper a l’hospital. Era 28 de març i feia quinze dies que havia començat el malson.

“On soc? Què faig aquí? A quin congrés he anat? Estic de vacances?”.

De seguida vaig recordar que havia triplicat torn de guàrdia. Acabava de descansar durant dotze hores, però ja havia de tornar a l’hospital!!!

“A veure quants companys quedaran avui per treballar… Em penso que en Xavier acabava la quarantena (?) Tant de bo. Com pot ser que hagi dormit tant i les cames em fallin? En fi, sant tornem-hi”.

Vaig trucar a casa per comprovar que tot estava en ordre. “Això de no poder ni posar un peu a casa….” .

-Hola, filla. Per què no vens a veure’m mai, ara?

-Perquè t’estimo molt, i de l’hospital no et portaré res de bo. Com estàs?

-He passat mala nit, tinc malestar, no et sabria dir…

-Saps què, mare? Digues-li a la Gladys que s’hi posi.

-Buenos días, Gladys. ¿Qué le pasa a mamá?

-La veo inquieta y cansada, señora. Triste, yo creo que la extraña. Le puse el termómetro y no tiene fiebre.

-Dale paracetamol cada ocho horas, contrólale la temperatura de todos modos y si ves algo raro, en especial si le cuesta respirar, llámame enseguida, por favor.

Quan vaig penjar, ja estava al Passeig Marítim. El sol acabat d’aparèixer, em semblava un sol estrany. No era el sol amable de sempre, que sortia del mar per saludar-me a l’arribar a l’hospital… Afortunadament, l’hospital seguia mirant al mar, potser amb més tristesa, però el mirava.

Eren les 7:42h i abans de canviar-me, vaig demanar-li a la Maria el llistat de pacients ingressats a urgències: vuitanta-sis!!! Tots amb la COVID-19 o susceptibles de tenir-la!

-Déu meu!!! Per favor!!! Però on els posarem, Maria???

La pobre Maria no deia res. Es va posar pàl·lida. Al cap d’uns segons -una eternitat- va balbucejar:

-No ho sé, Dra. Ravell.

Vaig córrer fins el vestuari, em vaig posar el pijama i el davantal protector fet amb bosses d’escombraries. “Que macos els estudiants de l’escola d’Infermeria. Algú es preocupa de nosaltres!”. També vaig recordar que amb això de l’estat d’alarma, la Guàrdia Civil havia confiscat al port, els containers amb equips de protecció que havia comprat l’hospital. “Malparits! Sort dels estudiants!!!”.

Quan vaig arribar als boxes, em vaig trobar els malalts que els meus companys del torn anterior havien considerat “més lleus”, asseguts, un a tocar de l’altre, en cadires arreplegades de consultoris, sales d’espera i de per aquí i per allà. Els més joves seien amuntegats a terra. Les lliteres que necessitaven tots, es van ocupar amb els que estaven més greus.

El meu cor, que ja bategava fort, semblava voler saltar quan un dels avis asseguts, esbufegant i amb els llavis blavosos, però somrient malgrat tot, em va dir amb un filet de veu: “Doctora, no se preocupe. Estamos tranquilos. Confiamos en ustedes. Sabemos que hacen todo lo que pueden”.

Vaig tancar-me al despatx del cap de guàrdia per poder telefonar amb certa intimitat i plorar sense dissimular. Sense esperar a què el plor s’estronqués, vaig enganxar l’auricular del telèfon a la meva orella.

-Robert, si us plau, no podem més! No podem! Quan haureu habilitat els llits al gimnàs de rehabilitació? Necessitem els llits, necessitem oxigen! No podem continuar així!!!

Vaig sortir d’una revolada a revisar la medicació de tots els asseguts i enllitats, quan vaig notar que el canto de la tauleta del despatx em va estripar la “gran bossa de merda” que pretenia protegir-me del maleït virus!

Durant el dia van continuar arribant malalts, molta gent gran. Vàrem haver de trucar ambulàncies que van aparcar en bateria davant l’edifici d’urgències, per usar-les d’habitació d’hospital. Malgrat això, i malgrat que a mitja tarda es van començar a obrir els llits del gimnàs, a les 19h, seguíem tenint avis amuntegats en cadires i joves -o no tant- asseguts per terra… Feia trenta anys que treballava com a metge d’urgències i mai havia vist res semblant.

Quan em vaig adonar que feia catorze hores que estava allà dins, que no havia menjat res i que hauria de doblar torn (en Xavier seguia de quarantena), vaig donar les instruccions pertinents als adjunts, als residents i a infermeria, i vaig sortir, sense rumb…

Em pensava que les cames em durien a la cantina, però em van portar fins a un banc d’un passadís des del que el mar es veu a tocar. Els colzes sobre les cuixes, les mans aguantant-me el cap, la mirada perduda en l’horitzó marítim, els pensaments i els sentiments minant-me el cap i l’ànima.

“I els fills de puta de la TV dient que excloem els avis de les UCI. Sembla mentida que ningú els hi hagi explicat que de les pedres en fem pans, i dels llits del gimnàs i de les ambulàncies, llits d’UCI”.

Me’n tornava amb els malalts, quan un rodament de cap em va fer canviar el meu rumb. Mentre obria la porta de la cantina vaig pensar: “Déu meu, la mare!”.

Després de parlar amb la mare i veure que tot estava bé, em vaig menjar un entrepà i vaig tornar amb els meus malalts, buscant forces per tots els racons…

El silenci i la buidor als passadissos de l’hospital eren estremidors. Els companys estaven tots confinats a les unitats. Als espais comuns ningú. Ningú enlloc. Ni tan sols ningú proper al costat dels que morien. Semblava un hospital fantasma, un passatge del “Mecanoscrit del segon origen“.

Em vaig aturar un instant a la porta d’entrada de l’hospital i vaig tornar a mirar el mar, respirant fons, intentant, inconscientment, emplenar els pulmons d’aquella brisa marina que també revifava l’esperit.

Ja era de nit. Nit, dia, dia i nit, hores sense saber si era de dia o de nit. Pèrdua de consciència del temps, del pas de les hores i dels dies. De l’hospital a l’hotel, i de l’hotel a l’hospital. “Avui dos companys més a la UCI. Valga’m Déu. Com acabarem tots?”.

Només entrar, en Pedro, un avi venerable, que ocupava una llitera al passadís, em va agafar la mà. La respiració era superficial i ràpida. No podia acompanyar-lo cap familiar per acomiadar-lo. Em va prémer la mà i jo la seva, mentre l’acaronava el cap abans que els ulls oberts quedessin clavats al sostre i deixés de respirar… Ja no em quedaven llàgrimes. Vaig continuar ocupant-me dels vius mirant de comptabilitzar-ho amb evitar les morts en la soledat imposada per la pandèmia.

Entretant, barrejats amb la bona gent, molts dels incomplidors sistemàtics de les mesures preventives ens aplaudien des dels balcons de casa seva. Més els hi hagués valgut fer les coses bé i no aplaudir tant!

“Sé que abans que aquest càstig diví acabi, alguns de vosaltres ens denunciareu. Aplaudireu des del balcó, però ens denunciareu! Alguns pensareu, de bona fe, que si rebeu una indemnització els diners alleugeriran la vostra pena. Altres, que ja feia temps que havíeu abandonat els vostres avis, simplement aprofitareu l’avinentesa per intentar lucrar-vos, a costa d’unes vides que fa temps que havien deixat d’importar-vos, si és que us havien importat mai.

Si un dia em porteu davant d’un jutge, li diré: ‘Per entendre’m tregui’s la toga una estona i posi’s la meva bata. No s’oblidi, per cert, d’embolicar-se amb bosses d’escombraries i vagi una estona a l’hospital… És probable que quan torni, el seu capteniment dels fets hagi canviat’”

Quan finalment, a la matinada, la nit ja anava donant pas a la llum del dia, vaig tornar a trobar-me caminant de pressa davant el mar, desitjant deixar-me caure sobre el llit de l’hotel. Estava inquieta. “Déu meu, què m’està passant? Com se’m poden passar aquestes coses pel cap? Estic embogint? Puc

VEIENT EL MAR DESPRÉS DE DOS MESOS A LA UCI
Font: Barcelona al Dia

seguir treballant en aquestes condicions?” Les cames tornàvem a fallar-me, el cap em girava i vaig haver d’aturar-me amb por de caure desmaiada.

Abans d’entrar al hall de l’hotel, em vaig eixugar les llàgrimes i vaig intentar somriure, mentre saludava a un conserge mig adormit. Si hagués estat despert, els meus ulls inflats i vermells m’haguessin delatat, fent inútils els meus esforços.

En aquell moment, em costava trobar-li sentit a la vida. Sabia, però, que l’endemà, rodejada pels meus malalts, el recuperaria de cop. Ara calia dormir.