LECTURES D’ESTIU

RAFEL NADAL
Font:Cultura Rafael Nadal retratos amigos
© Agust Carbonell

Com he fet altres vegades que estava a punt d’escriure sobre un tema, quelcom d’última hora em fa variar lleugerament -només serà lleugerament- el guió.

Un bon amic mexicà, jueu, m’acaba d’enviar una entrevista que es va publicar ahir a “El País Semanal”, amb un altre jueu, argentí d’origen rus, que, pel que veig, té nacionalitat israeliana, palestiniana i espanyola, a més a més de l’argentina. Es tracta del gran músic Daniel Baremboin.

És una entrevista molt interessant, llarga i plena de contingut. El més desafortunat de tot, a la meva manera de veure, és el títol: “En España quedan aún muchos franquistas”. No perquè pensi que no reflecteix la realitat. Jo també opino que a Espanya hi ha massa franquistes. Franquistes camuflats i molt camuflats en alguns casos, franquistes 2.0, però franquistes en definitiva. Massa. Massa, de dretes i d’esquerres i a totes, totes, sense excepció, les institucions de l’Estat. El títol el trobo desafortunat perquè de 88 paràgrafs que té l’entrevista en els que tracta temes diversos i molt interessants, només quatre aborden -i en part- el tema del franquisme a l’Espanya actual. Un exemple paradigmàtic de periodisme distorsionador i enganyós.

M’he referit en diferents ocasions a què el règim del 78 -part essencial del qual són tots els grans grups mediàtics espanyols, sense excepció, també PRISA, editora de “El País”– està tan profundament arrelat en el franquisme, que el pretès caràcter democràtic d’Espanya, si bé formalment és un fet acceptat, realment no ho és. Quan has aconseguit -encara que sigui com “l’eterna ovella negra”- ser admès a la UE, que t’incloguin al club de l’Euro, a l’OTAN i tots els clubs “acreditats”, mentre mantinguis les formes, els teus socis miraran cap a una altra banda. Ara bé, quan els teus comportaments, els fets, et delatin com un Estat democràtic de conveniència, però sense cap vocació real de viure en un règim de llibertats, els líders de les democràcies europees que t’han avalat, s’incomoden. Per aquest motiu, em puc creure perfectament que Angela Merkel, el dia 1 d’octubre de 2017 truqués a Mariano Rajoy dient-li que aturés la brutal violència policial, inadmissible en una societat democràtica per ferotge, desproporcionada i perpetrada des de l’odi (no oblidem el “a por ellos”).

Tot i que era en el dominical i no en el cos del diari, tot i que es tracta de “El País”, tot i que posar aquest titular és fins i tot enganyós -com he dit, l’entrevista no va d’això- no he pogut evitar que se m’escapés el riure veient com aquest diari, peça destacada d’un règim, el del 78, blanquejador del franquisme, reconeix per passiva i a la rebotiga, que aquest és un país molt franquista! Potser el dominical no passa per “la censura”.

Bé, tenia pendent parlar de les lectures d’estiu i per fer-ho he triat el llibre de Rafel Nadal “Quan érem feliços”. He decidit començar pel seu primer llibre i ja us avanço que en llegiré de posteriors.

No conec Rafel Nadal. Diria que vaig fixar-me en ell quan era director de “El Periódico”. Però sense més. M’he anat formant una opinió a base d’escoltar-lo com a tertulià. Ja sabeu que opino que la fórmula tertulià, entesa com que, si no qualsevol, gairebé, gosi parlar del que sigui, amb independència del seu coneixement, em rebel·la. Si bé no he escoltat mai d’un tertulià dir que “ja em perdonarà que no opini d’aquest tema, perquè el desconec del tot” -probablement algú ho ha dit i jo no ho he escoltat-; n’hi ha uns pocs que respecto i m’aporten i un d’ells és Rafel Nadal.

Qui el conegui bé, potser em podrà corregir, però d’entrada, el seu posat, la seva mirada, la seva veu pausada i agradable ajuden a afegir valor a les seves opinions elaborades i ponderades.

De la meva primera lectura d’un llibre d’ell -sé que vaig tard, “Quan érem feliços” és de 2012 i en té uns quants més- m’ha agradat la prosa planera, directa i -positivament- senzilla, la seva valentia en la mesura que el llibre, no només està centrat en la seva vida i la de la seva família i entorn, sinó que no escatima compartir “intimitats”, ni defuig temes difícils, com el dels “fàmuls d’El Collell”, amb valentia i amb -m’ha semblat- sinceritat. I m’ha agradat la tendresa que desprèn en molts passatges de l’obra i l’endolciment que sovint comporta l’envelliment, lligat a la comprensió emotiva de postures exhibides de jove, per exemple d’enfrontament amb uns pares, que ara veu amb una barreja d’autoindulgència -què voleu? Quan ets jove ets jove i toca rebel·lar-se contra els pares!- i un “què bèsties que vam ser a vegades amb els pares”.

El fet que l’obra tracti sobre la seva família, m’ha dut de forma espontània a recordar que, no la conec directament, però hi ha tres persones apreciades i estimades, persones amigues i molt properes les tres, directament relacionades amb la família Nadal Farreras. Tant que una forma part de la família i una altra va ser “família de fet” durant un temps.

Tinc també un molt bon amic que va conèixer alguns Nadal -no sé exactament quins- a l’internat emblemàtic i exclusiu -si ens situem en el context trist i gris del franquisme- de El Collell, situat a Sant Ferriol, a mig camí entre el Pla de l’Estany i la Garrotxa. En els seus inicis un santuari els orígens del qual es situen en èpoques medievals, que va acollir escolars en regim d’internat entre 1939 i 1998. Majoritàriament de les comarques gironines, però n’hi havia de tot Catalunya.

Per completar el meu coneixement de la família Nadal Farreras, recordo una anècdota personal. Jo acompanyava al conseller de Sanitat Xavier Trias a retre visita -donat que estàvem a Girona per temes de Govern i  jo era el seu cap de gabinet- a l’alcalde Joaquim Nadal Farreras, germà gran de Rafel Nadal. Coincidències de la vida i com a curiositat, les famílies Trias Vidal de Llobatera i Nadal Farreras, estaven formades per dotze germans.

Aquesta visita devia produir-se l’any 1989 o 1990. En Quim Nadal no duia corbata -fet que avui no cridaria l’atenció, però aleshores una mica- i portava un “pin” enorme, més que visible, cridaner, a la solapa, de Tintín i Milú. La reunió era a primera hora de la tarda, després de dinar, i jo em vaig adormir. No sé per què, però malgrat no conèixer personalment Quim Nadal, no em queia bé. Em semblava excessivament sorneguer i un pèl frívol. Però no em vaig adormir pas per això, ni per “fer-li un lleig”. El meu fill d’un o dos anys no ens deixava dormir gaire a la nit i alguns dies es feien llargs i pesats, i costaven de passar estant suficientment “despert”. Quan em vaig despertar al despatx de l’alcalde, la reunió ja acabava i en Quim Nadal, combinant en aquest cas la sornegueria amb un punt de mala llet, va dir adreçant-se amb en Trias: “Aquest noi devia trobar la conversa molt avorrida”. Li vaig contestar que de la conversa no en podia dir res perquè no l’havia viscut conscientment i que tot era més senzill: un fill tan mal dormidor com jo mateix a la seva edat, que als pares ens tenia tan esgotats com jo devia tenir als meus en el seu moment. El Dr. Xavier Trias, pediatra, em va fer una recomanació professional -en confiança- consistent en unes gotes d’ús pediàtric que, com efecte colateral i no buscat, induïen la son. Ell ho havia provat amb èxit amb algun fill seu, li vaig fer cas i es varen acabar les nits en blanc. La visita a l’alcalde Nadal, almenys va tenir un efecte beneficiós!

Deixant de banda el fet que en Quim Nadal durant anys -des d’abans d’adormir-me al seu despatx- no em caigués gaire bé -això va canviar en el final de la seva vida política- la poca gent, gironins la majoria, que m’ha parlat de la família Nadal, exceptuant els familiars directes o postissos, o no han dit res, canviant de cara i no podent evitar una expressió negativa o no me n’han parlat massa bé. Sempre vaig pensar, però, que en molts d’aquests casos hi havia una dosi d’enveja considerable, idea que he reforçat llegint la descripció que fa Rafel Nadal de la seva família en el llibre. Explica moltes dificultats pròpies de famílies amb dotze fills als anys 60-70. Fins i tot pròpies de famílies benestants. Però també explica moltes coses que poques famílies de dotze fills es podien permetre en aquella època que, estic segur, d’una banda han fet dentetes a molts i de l’altra, han propiciat la crítica fàcil que es fa a “l’esquerra caviar”, entenent aquesta frase no pas, necessàriament, en sentit literal pel que fa al caviar, però sí com prou explícita d’un tipus de crítica molt concret a la gent d’esquerres benestant.

Però el llibre m’ha fet gaudir perquè m’ha desvetllat molts records i m’ha fet reviure moltes, però moltes, experiències personals dels temps grisos del franquisme V.O. (diferents malgrat tot dels de l’actual franquisme 2.0 del règim del 78). I és que, com a mínim des del record convenientment passat per la neteja de la memòria selectiva- comparteixo el sentit que adquireix la idea de “ser feliços” en aquella època. Jo també vaig viure aquella felicitat. Comparat amb ara no teníem res material -ni tan sols una democràcia cosmètica- però teníem altres coses que ens connectaven amb el més autèntic de la naturalesa humana.

En Rafel Nadal i jo som coetanis. Ell va néixer el 1954 i jo el 1958 i no recordo, de tot el que descriu i explica, cap diferència que em faci notar aquests quatre anys que ens portem. Això sí, ell és gironí i jo de “Can Fanga” i durant anys un dels clàssics estiuejants, torracollons, de Barcelona a la Costa Brava. No gaire lluny de La Fosca, refugi estiuenc de la tribu Nadal.

Algú m’ha dit que a mesura que ha anat escrivint, en Rafel Nadal ha millorat molt la seva qualitat literària. Qui m’ho deia suscitava un dels clàssics debats sobre l’escriptura del periodista i la literatura. En qualsevol cas, aquest primer llibre de Nadal de 2012, va guanyar el Premi Josep Pla d’aquell any.

En el capítol del llibre titulat “Mapes muts”, en Rafel Nadal ens explica:

“Jo havia començat a escriure poemes d’una enorme profunditat:

El xiprer s’alça alegre.

I fereix el mantell blau…

Suposo que per influència del ‘Ciprés de Silos’, de Gerardo Diego, que és el que llegia en aquella època. El meu esforç literari devia cridar l’atenció de mossèn Reixach, que em va apuntar al concurs de redacció de la Coca-Cola (…) ”.

Jo també vaig participar -i guanyar- en el concurs de redacció de la Coca-Cola. Per sorpresa meva, vaig anar superant fases, fins la final. Al contrari que Rafel Nadal, no recordo en absolut sobre què vaig escriure. Devia tenir onze o dotze anys més o menys. Però va ser un esdeveniment meravellós en aquella etapa d’infant i mai més ho havia recordat, fins que en Nadal, suposo que lletraferit com jo mateix -sense voler-me comparar amb algú de la seva trajectòria, jo que no vaig més enllà d’aquest bloc- me l’ha fet reviure. He dit reviure, que és diferent que recordar. Com m’ha fet reviure la nevada del Nadal del 1962.

Jo aleshores vivia en un poble, llavors relativament allunyat de Barcelona, el meu poble, Sant Cugat del Vallès. El poble va quedar aïllat. N’hi ha prou amb dir que les úniques carreteres que hi havia per anar a Barcelona eren les del Tibidabo, l’Arrabassada i la de Vallvidrera. No recordo si “els catalans” -avui Ferrocarrils de la Generalitat- funcionaven. Però ho dubto…

Quan als tretze anys vaig anar a l’escola Santa Isabel de Sarrià, els companys barcelonins m’explicaven una història que, parlant de la nevada del Nadal del 62, ha esdevingut un clàssic: la baixada esquiant des del cap de munt del carrer Balmes fins a baix de tot.

En Rafel Nadal ens explica com ho va viure a Girona:

“El Nadal del 62 va nevar. Devia arrencar a mitjanit, perquè quan vam sortir de missa del gall a Sant Feliu ja havia agafat. Vam caminar amb els pares i els germans entre els murs i els contraforts nevats del Barri Vell de Girona i, baixant el carrer del Llop, anàvem deixant un rastre de petjades damunt la neu verge (…)”.

El meu record, el del nen de quatre anys que era el 1962, és una barreja de sorpresa i emoció per veure aquell munt de neu ingent per arreu que provocava un reflex de claror sota el gris plom del cel, i el record de, més que la preocupació, l’obsessió de la meva família, en especial de la mare, per dur a terme una missió impossible. A casa hi havia dos terrats, un d’ells força gran i l’altre, Déu n’hi do. Plans com eren i fent la funció de sostre de l’habitatge en aquelles parts de la casa, estaven tots preocupats de què l’acumulació de, potser, més d’un metre de neu, que posteriorment es gelaria, no esquerdés o ensorrés el sostre de la casa. El pare, la mare i algú més, no paraven de treure neu a palades, però a mi em semblava que moririen congelats en l’intent i que per més que en traguessin, la tempesta era tan forta que superava clarament la seva capacitat de “màquina llevaneus”. Tenien fred i la mare -que mai ha pres alcohol- anava bevent brandi -per cuinar tenien alguna “bomba” tipus Soberano o Veterano o Terry- fins assolir un estat d’alegria que jo no acabava d’entendre!

Però com que no es tracta de reproduir la infinitat de fets explicats per en Rafel Nadal que m’han provocat la sensació de reviure la meva pròpia vida -no comentaré “la foto del Diumenge de Rams”, el “dia de la palma”, perquè era com si m’hi veiés dins-, vull acabar amb un parell d’ells, que tenen en comú com de diferents es poden veure les coses quan vas envellint.

“(…) Tot això era quan jo ja anava a l’institut i ja havia dit als pares que no anava a missa i que no pensava tornar-hi. Era l’època que ens dèiem uns germans als altres que la mare era moderna i que ho entenia perfectament. I ara, després de llegir el diari del viatge a Roma (de la mare), em pregunto si, en el cas que fos creient, jo hauria sobreviscut a dotze fills mig descreguts i en risc evident de veure’s arrossegats al càstig etern. I em pregunto si hauria estat capaç de donar plena llibertat d’elecció als fills i si m’hauria guardat per a mi sol la tristesa de pensar que podien condemnar-se. I em sembla que és millor no seguir fent preguntes, perquè em temo que, si jo cregués d’una manera ortodoxa com creuen els pares, no hauria donat mai als meus fills la llibertat i el respecte que ells ens han donat”.

Se m’humitegen els ulls, per efecte empàtic, quan llegeixo aquestes paraules, sempre tardanes -la història pares-fills és així- de reconeixement als qui més ens han estimat mai. A en Rafel Nadal també se li van humitejar els ulls, quan va presentar el llibre, segons explica el “Diari de Girona”.

“Rafel Nadal va convertir ahir la presentació del seu llibre ‘Quan érem feliços’ (Destino) en un sentit homenatge als seus pares, Manel i Montserrat, presents a l’acte, i amb la mirada humida i la veu trencada va adreçar-se al centenar de persones que omplien la sala per admetre, en un to compungit, que ‘quan vam militar a la política durant la transició, els vam tractar amb arrogància’, va dir, utilitzant la primera persona del plural, per encabir en el subjecte també els seus germans, igualment presents a l’acte. Nadal va explicar que els seus pares pertanyen a la generació dels que van patir la guerra i que, després, es van sacrificar a treballar i fins i tot es van treure el pa de la boca per pagar estudis als fills. Uns pares de conviccions profundament religioses que van posar, però, per davant, la llibertat dels fills. ‘I després els vam voler explicar amb arrogància com s’havien de fer les coses’, va dir afligit el periodista i escriptor, en un episodi altament emotiu”.

Res a afegir, ho hagués pogut dir tal qual jo mateix…

I acabo amb la dimensió -jo n’hi dic- espiritual, en aquest cas d’un vell militant d’esquerres, no creient de forma ortodoxa, diria que endolcit pel pas dels anys…

“(…) Ja havíem començat a fer política i per a nosaltres era més important convertir en un acte de protesta el fet de deixar d’anar a l’església que el simple fet d’estalviar-nos la missa.

Però es veu que amb els anys m’havia acostumat a aquella hora setmanal de recolliment per fer examen de consciència i propòsit d’esmena; vull dir que aprofitava per pensar en les meves coses i posar ordre als meus pensaments. Ara, de gran, trobo a faltar aquella hora setmanal en què m’enfrontava a mi mateix i als meus fantasmes i, de vegades, busco alguna excusa per acompanyar els pares a missa, sobretot per Nadal, o simplement entro a Santa Maria del Mar, a Barcelona, o a qualsevol església i m’hi assec una estona i em sento reconfortat”.

Fer examen de consciència i propòsit d’esmena, ordenar els pensaments, tenir la valentia d’enfrontar-se a un mateix… Bellesa de la condició humana tan i tan limitada.

Els meus posts són massa llargs i crec que amb aquest estic batent el rècord! Així que, molt a pesar meu, obviaré tractar el tema del “fàmuls d’El Collell”. A risc de provocar controvèrsia, diré que em sembla que en Nadal ho tracta de forma exquisida i terriblement sincera. Res més.

Llegiu el llibre. Un llibre que quedarà, en el meu cas, per al record de l’estrany estiu del 2020.

Fa cinc minuts, mentre escrivia, un bon amic que va viure molts anys d’infància i joventut a Girona i al que li vaig recomanar el llibre m’ha enviat un missatge que diu:

“He començat el llibre d’en Rafel Nadal. És collonut. Grans records! Moltes gràcies, Josep Ma!!!”.

Final d’estiu 2020!!!