PAPERS PRIVATS (1)

Font: L’ACCENT.cat

En el meu últim post (veure “Agost 2020. Un mes estrany, un any estrany” de l’11 d’agost de 2020), em va sorgir espontàniament reproduir el comentari d’un amic escriptor, conegut, bon escriptor, que deia que “la bona literatura no por ser ‘ensucrada’”. Em disposava a abordar temes familiars, entre ells la recent desaparició de la meva cosina Anna Ma. Via. Sabia que de l’escrit es despendrien sentiments i intuïa que això podia comportar més o menys dosi “d’ensucrament”.

Acte seguit vaig voler aclarir que mai he considerat que el que escric en aquest bloc sigui literatura -de fet, ni m’havia parat a pensar mai en aquesta qüestió- i això va desfermar un allau de comentaris al respecte que varen desbordar el propòsit central del post i que, confesso, que em va sorprendre que el comentari donés tant de sí.

Com a conseqüència dels comentaris vaig saber de l’existència d’un gènere literari denominat “Papers privats” i, interessat en el tema, vaig trobar el llibre “Papers privats. Assaig sobre les formes literàries autobiogràfiques”, d’Enric Bou.

En la resposta a un comentari que es pot llegir en el post esmentat, reproduïa un fragment del llibre de Bou:

“(…) Vaig decidir fa temps d’iniciar -i, ara, d’aplegar- unes reflexions mínimes sobre literatura autobiogràfica, tot seguint el fil conductor que marquen les formes més establertes i amb un prestigi reconegut: memòries i autobiografies, dietaris, epistolaris i llibres de viatges. Tots aquests són textos que han rebut una atenció desigual, però que han estat llegits gairebé sempre des d’una posició d’intensitat, perquè posen al descobert parcel·les de la vida privada de qui els escriu, i per l’efecte de mirall que tenen, serveixen per indagar en la vida de qui els llegeix…”.

Afegeixo un parell de fragments més:

“Josep Pla es va desconstruir a ell mateix quan es queixava amargament de la poca presència dels epistolaris i memòries en les lletres catalanes (…). Aquí convé introduir la noció del perill associat a aquest tipus de textos”.

Sobre aquest “perill”, n’he parlat en diversos posts d’aquest bloc, relacionant-lo, però, sempre, amb els límits d’allò que és íntim i allò que és convenient fer públic o no. Però hi ha altres perills… Segueixo reproduint:

“Aquests textos poden ser llegits com a ‘confessions’ literals, i, per tant, perilloses, ja que comprometen la vida i el futur polític del que les escriu. En aquest sentit, és segur que la manca (millor, la menor presència) d’exemples de textos del ‘jo’ en cultures com la catalana o l’espanyola respon en bona mesura a una precaució dels qui els podria haver escrit (…). També en el cas de textos coneguts, l’autocensura pot afectar substancialment la manera com un text és escrit. (…) És evident que a la literatura catalana no li manca aquest tipus de dedicació (…). Si per cas es pot al·ludir a la menor presència pública del gènere a Catalunya (i a Espanya) (…) per raó de les vicissituds polítiques per què ha passat el país: guerres, revolucions, dictadures, censura, etc.”.

L’autor, que escriu aquest text l’any 1992, es refereix a què aquestes coses  (repressió, censura, autocensura) “han passat fins fa quatre dies”. Si escrivís avui sobre el tema, hauria de substituir el temps passat “han passat”, pel temps present “passen”. No oblidem que en ple 2020 a Espanya, hi ha presos polítics i exiliats, per raó de les seves idees.

Admeto que, en el meu cas, la sensació de perill, ha fet que m’hagi autocensurat a l’hora d’escriure sobre segons què, en segons quin moment, en aquest bloc o simplement hagi optat per no publicar determinats posts, o directament hagi decidit ni tan sols escriure’ls!

Amb alguna excepció, no he escrit sobre política des del 2015… Certament, he perdut interès, de forma creixent, per la política. Per moments, ha arribat a repugnar-me a més no poder. Però a banda del desinterès i la pèrdua de respecte cap a la major part de polítics i la seva manera de fer -qualsevol cosa que hagués escrit hagués tingut una càrrega de desafecció extrema-, hi ha hagut també raons vinculades a l’actuació de la cúpula del Poder Judicial amb els independentistes -subratllo “cúpula” per diferenciar clarament de la immensa majoria de jutges, fiscals i funcionaris judicials que actuen amb independència, imparcialitat i rigor- i al funcionament encara avui, dubtosament democràtic, dels Cossos i Forces de Seguretat de l’Estat i dels serveis d’Intel·ligència, pel que fa al respecte a les llibertats. Soc dels que penso que, per moltes raons, però també per les que acabo d’esmentar, Espanya és una democràcia formal, però no real. Es tracta d’una pseudodemocràcia de baixíssima qualitat.

L’acord polític entre -fonamentalment- el PP i el PSOE, com a procediment central per designar, per exemple, els magistrats del Tribunal Constitucional, o els del Consell General del Poder Judicial (pensant sobretot en els nomenaments dels membres del Tribunal Suprem i de l’Audiència Nacional), o els del Tribunal de Comptes, és un mecanisme que, lluny de garantir la independència del poder judicial del polític, facilita la politització de la justícia i la judicialització de la política.

La justícia a Espanya, malauradament, no és igual per a tothom. No és igual per als membres de “La Manada” (entre els quals hi ha un militar i un guàrdia civil) que per als joves d’Altsasu o per als ultres d’extrema dreta que van assaltar -aquests sí- amb violència, i no només verbal, la seu de la delegació de la Generalitat a Madrid l’11 de setembre del 2013.

Costa poc condemnar Atutxa o Otegui, en canvi no va ser possible esbrinar qui podia arribar a ser el senyor X, vinculat al govern de Felipe González, que estava darrere del terrorisme d’Estat dels GAL que, a banda de segrestar i assassinar etarres (i altres persones alienes a ETA, per error, com Segundo Marey), va calcinar els presumptes etarres Lasa i Zabala. El ministre de l’Interior de l’època, José Barrionuevo, i el secretari d’Estat de Seguretat, Rafael Vera, per l’afer dels GAL, varen ser condemnats i empresonats per segrestament i malversació de cabdals públics. Per cert, van estar menys dies a la presó dels que porten empresonats els joves d’Altsasu. Malgrat la dependència jeràrquica, Vera/Barrionuevo/president González, encara avui no es vol saber qui és el Sr. X. Tan difícil com esbrinar això va ser i continua sent, desxifrar qui carai devia ser un tal M. Rajoy que apareixia en els papers de Bárcenas. Tampoc s’ha aconseguit saber!

El Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH) va anular les sentències condemnatòries de la justícia espanyola contra Atutxa i Otegui (qui li restituirà els sis anys passats a la presó?), com penso que anul·larà les dictades contra els presos polítics catalans i els requeriments fets als exiliats. El problema és que abans s’hauran florit a la presó -i a l’exili- com Otegui o Sandro Rosell.

En relació al cas GAL, el mateix TEDH va ratificar la condemna a Barrionuevo.

Seguint la mateixa lògica, em temo que la sentència contra el president Jordi Pujol, potencialment pot ser molt diferent d’una eventual sentència

Font: SOCIALISMO REVOLUCIONARIO

contra el rei emèrit, si és que arriba a ser investigat i, cas de ser investigat, es decideix jutjar-lo. No crec que res d’això passi a Espanya. Potser sí a Suïssa, on la independència del poder judicial de la política -al igual que a Bèlgica, Alemanya o Escòcia, per citar tres exemples, “a l’atzar”- és absoluta.

Pel que fa a Pujol i Soley, estic convençut que, a menys que es recargoli la interpretació de la llei fins a extrems tan flagrants com els que hem vist en el judici del procés o els que varen dur Sandro Rosell a la presó, no podran provar res contra Jordi Pujol i Soley. Malauradament, vivim en un país en el que la presumpció d’innocència, és selectiva. La majoria de tertulians standard -és a dir, els que són tan indocumentats com agosarats per parlar, a banda del poquet que saben, del molt que desconeixen absolutament, sense posar-se vermells ni que els hi suïn les mans- els Media, alguns grups de poder i els voltors habituals, ja l’han condemnat abans de ser jutjat.

L’autocensura que m’imposo, fa que m’aturi aquí. Però un dia donaré la meva opinió sobre el cas Pujol i això que ha portat a parlar de la seva família, com una “organització criminal”. De moment diré només una cosa, que la dic des del coneixement que tinc del personatge, pel fet d’haver estat secretari del seu Govern i haver treballat colze amb colze amb ell: si alguna cosa no li ha interessat mai a Pujol, i mai és mai, aquesta cosa ha estat els diners. Ell volia el poder i volia passar a la història com un estadista. No volia diners. Mai va moure un dit per diners i, per aquest motiu, si hi ha alguna possibilitat que el judici sigui just i desvinculat de la política, no el podran condemnar. Em puc creure perfectament que si el seu pare el coneixia i l’estimava, li hagués deixat uns diners a l’estranger ja que, la possibilitat d’haver de sortir del país amb una mà al davant i una al darrere, quan ja tenia uns quants fills a alimentar, era alta. Si aquests diners no varen ser mai declarats a la Hisenda espanyola, és possible que s’hagi produït un delicte fiscal per passiva, i per no haver-se preocupat mai, ni el més mínim, del que tenia ni del que deixava de tenir. Pel que fa a la resta, preguntin a l’ex-comissari Villarejo i a les clavegueres de l’Estat…

Al contrari que el president Pujol, no conec Joan Carles I. He coincidit amb ell dues vegades al llarg de la meva vida, però no el conec. No en puc parlar en termes, diguem, personals. Per això he recorregut a opinions i informacions de José García Abad, coneixedor en profunditat de la transició democràtica espanyola, de la monarquia, del rei i de tot el que l’ha envoltat.

Ell, com molts altres que coneixen bé Juan Carlos, parlen de -a l’extrem oposat de Pujol- la seva afició pels diners i l’expliquen des del punt de vista de la dimensió humana del personatge. No fa gaire deia García Abad: “Juan Carlos, que havia passat penúries a l’exili d’Estoril i encara més quan va venir a Espanya després de l’acord de Franco amb Joan de Borbó, va voler fer-se un capital”.

Sembla ser que Joan Carles I –al contrari que, per exemple, la Reina d’Anglaterra- quan debutà no disposava de patrimoni personal. En funció de la seva trajectòria i del que va suposar en primera instància per propiciar un canvi a Espanya, va anar convencent-se íntimament, legítimament en la seva escala de valors, en el seu fur intern, que “què menys que després del que he fet jo pel país, que regals d’aquí o d’allà o aportacions o comissions d’un tipus o d’un altre”.

El propi García Abad explica que essent president del Govern espanyol Felipe González, aquest va pensar en la possibilitat de regular legalment, normativament, els regals rebuts pel president del Govern i pel rei. Quan li van consultar a Juan Carlos, es veu que va cridar: “Ni hablar, ¡encima de que estoy todo el día pringando!”.

Em sembla del tot evident que ell estava convençut de què el que aportava a Espanya, era molt més del que rebia d’Espanya. Quan un grup d’empresaris catalans i balears li varen regalar el iot Fortuna 3 (el primer li va regalar la família reial saudita i el segon el propi rei Fahd d’Aràbia), cadascun d’ells va posar 100 milions de les antigues pessetes fins a completar el cost total de 3.500 milions de pessetes. Juan Carlos estava agraït, però alhora obsedit i gelós de la capacitat econòmica d’aquells “homes generosos”, en relació a la seva!

La posició personal del rei ara emèrit, coincidia amb una necessitat d’Espanya de basar la democratització, en un sistema en el que la monarquia era una peça fonamental. No en va, l’article 1.3 de la Constitució espanyola assenyala que “la forma política de l’Estat espanyol és la monarquia parlamentària”, terme aquest últim, “monarquia parlamentària”, que quasi quatre dècades després em sembla gairebé un oxímoron.

Això va situar la monarquia com a pedra angular d’un sistema polític que amb el temps s’ha vist atrapat en la seva pròpia obsolescència. De parlar de transició democràtica exemplar, hem passat a parlar, pejorativament, de règim del 78 com el que ha propiciat una democràcia de baixíssima qualitat, una mena de franquisme 2.0 o domini del franquisme sociològic.

Aquesta necessitat va portar a determinar també la inviolabilitat de la figura del rei. Si ajuntem, doncs, les necessitats d’aquell Estat amb les aspiracions personals del rei -com deia, estic convençut que des del seu punt de vista íntim, legítimes i merescudes-, el resultat podria ser que aquest, per ser qui és i beneficiar-se de la inviolabilitat, pugui fer i desfer sense cap tipus de control ni obligació de retre comptes a ningú. Sucumbir a la temptació de viatjar amb maletins de bitllets de 500 euros, quan ets inviolable i voles en jets privats o aparells de les Forces Armades i els controls (reals o suposats) els passes, en el pitjor dels casos, en sales d’autoritats, pot ser una conseqüència d’aquesta combinació diabòlica. Vull dir que si això ha passat -com es desprèn del que ha dit i escrit García Abad i altres persones que han conegut a Juan Carlos-, ha estat perquè a tothom li ha convingut. L’estabilitat de l’entramat institucional de la nova Espanya (1975) precisava preservar la figura del rei i el rei precisava fer-se un patrimoni i va anar convencent-se, honestament, que hi tenia dret.

El règim del 78 fa anys que fa pudor de resclosit, però continua perseverant en aquella arquitectura institucional, ara ja del tot caduca, encara que, com a mínim, ni Vox, ni PP, ni Ciutadans, ni PSOE, vulguin canviar res de res. Al contrari. Cada dia neden més contracorrent, encara que la corrent cada dia els hi vingui més en contra!

A tot això, ERC dissimula mentre espera si cau algun peix al cove, encara buit, els podemites semblen més còmodes en els despatxos i cotxes oficials i vivint en mansions a La Moraleja que acampant a la Puerta del Sol amb els camarades del 15M i el PNB, mentre li funcioni el caixa cobri, mirarà cap a una altra banda, com ho faran ERC i Podemos.

Per fer prevaldre, sí o sí, el regim del 78 -que avui en dia és tant com promoure o almenys acceptar la involució democràtica-, per tenir èxit en aquesta navegació contracorrent, ara l’objectiu és preservar el rei Felip VI, i si per això cal esborrar la incòmoda figura de Juan Carlos, el que faci falta. “A rey muerto, rey puesto”, i Juan Carlos ja “està mort”. Sembla ser que no són pocs, els que si algun dia d’aquests patís “un accident” que acabés de veritat amb la seva vida, no es sorprendrien.

Si la societat espanyola està encara molt dominada pel franquisme sociològic, les clavegueres de l’Estat transmeten molta nostàlgia del franquisme. Els GAL, ja no es diuen GAL, però existeixen . Els que hi ha i el que hi ha al darrere dels que criden “a por ellos” i els propis vitorejats en el seu viatge cap al “Piolín” de torn, no són gaire diferents dels grisos, ni dels socials ni dels torturadors de la comissaria de Via Laietana -i tantes altres-, del franquisme. I si es tracta d’enterrar en cal viva, per salvar la visió, encara predominant, de l’Espanya de sempre, doncs es fa.

Juan Carlos, des de la perspectiva de la seva integritat, fa bé de no explicar on és i farà bé si no es refia ni dels guardaespatlles que l’acompanyen posats pel Ministeri de l’Interior i pagats per tots nosaltres.

Aquest és el primer post d’una sèrie, no sé encara,  si d’un, dos o més posts. Per als que us atureu aquí, llegiu aquest i no els següents, em sembla de justícia, ja que he esmentat opinions de García Abad i n’esmentaré més en els següents posts, deixar constància del que aquest autor va dir

Font:BBC.com

recentment a l’“ARA”, referint-se a la carta feta pública dilluns 3 d’agost, pel rei emèrit,  en la que aquest diu que “marxa d’Espanya pel seu comportament privat”. García Abad defensa que no és així, perquè “la institució monàrquica és personal i el rei és cap d’Estat les 24 hores del dia”. “La seva obligació de tenir un comportament exemplar no ha sigut gens exemplar” (continuarà).