LA VIDA EN CONFINAMENT (2)

De les moltes coses que he escoltat aquests dies, una de les més recurrents és si aprendrem quelcom de la crisi provocada del COVID19. Estem en la fase, en la que sembla dominar la idea que “res no serà igual després del Coronavirus”. No n’estic segur i imagino que “anirà per barris”.

Alguns amics meus, no pocs, jo mateix, hem trobat aspectes molt positius en el confinament.

Vagi per endavant, que de les 5 setmanes llargues de confinament que ja hem deixat enrere, 3 les he viscut amb una gran intensitat de sentiments, de sensacions i emocions, vinculats a la meva feina i a les relacions personals. Jo ho vaig dir (vegeu Benvingut al Món Claudi, 13/abril/2020) han estat dies durs, dies i dies de poc descans, de dormir molt poc, d’estar enganxat al telèfon i a no sé quants mitjans audiovisuals, fent de tot. Entrevistes als Media per ajudar a conscienciar del que passava i passa a les residències de gent gran, intentant fer-ho sense afegir dramatisme, en positiu i sobretot reconeixent el paper de tots els professionals implicats en la cura dels nostres avis. Tot d’una calia passar una tarda buscant mascaretes, EPIs, o el que fos. Metges i infermeres per aquella residència amb un 60% de personal de baixa per la infecció i la majoria d’avis infectats i insuficientment atesos. Famílies desinformades sobre els pacients que tenien ingressats. Haver d’explicar coses tan inimaginables com “mira, entre el personal sanitari que hi ha de baixa i l’allau continu de malalts que arriben al centre, els pocs metges que hi queden han d’acabar triant entre atendre els malalts o informar a les famílies. Pensa que estan duplicant i triplicant torns…”.

Buscar suport al dol d’amics que han perdut familiars directes, ajudar a gestionar tot el que hi ha al voltant de la desaparició d’una vida d’algú que estimes, en aquestes circumstàncies… Ha estat un no parar, no parar, no parar, això sí, molt gratificant. Dur, però gratificant, per la connexió inesperada amb tota mena de sentiments humans que han esclatat i que normalment no s’expressen. Molts de bonics i positius. Altres durs i despietats, segurament fruit de la irritabilitat, la frustració, la impotència. En qualsevol cas, contacte directe amb l’ànima humana, amb els Déus i els diables que tots portem a dins. Comptat i debatut, tremendament positiu.

Un altra aspecte gratificant, molt bonic, s’ha derivat del contacte constant, aquests dies tan especials, amb companys i col•legues. Quan hi penso, el sentiment és d’orgull i de reconeixement cap a tots ells. Metges, infermeres i auxiliars, per suposat. Però també gerocultors, personal de funeràries i tot el personal de suport sense el qual, els centres sanitaris no haguessin pogut funcionar. N’hi ha prou en posar-se una estona a la pell dels treballadors de la neteja, per exemple, per comprendre la responsabilitat addicional que els hi ha recaigut, a banda del risc de contraure la malaltia i infectar familiars. Sens dubte, aquest tema, mereix capítol a part.

A banda però d’aquests efectes positius, el confinament, ens ha permès, de fet ens ha obligat, a descansar del ritme de vida característic del nostre temps…

Suposo que tothom entendrà que no frivolitzo -el patiment i la mort són el que són i seria inhumà frivolitzar- si dic que no deixa de ser paradoxal que una “bestioleta” microscòpica, hagi posat en crisi el món i, a la meva manera de veure, el model de societat i l’estil de vida predominant. De fet no es tracta ni d’una “bestioleta”, perquè les bèsties són essers vius i el COVID19 no ho és. És simplement un RNA, un polímer, una cadena microscòpica de nucleòtids. Que aquest, perdoneu, “nyap ridícul”, ens hagi trencat la manera de viure i ens amenaci amb seqüeles econòmiques i de tot tipus, potser encara inimaginables, no ens ha de fer pensar en com ens hem tornat els humans i reflexionar sobre la nostra manera de viure? El confinament no ha de significar una oportunitat en aquest sentit?

Els que treballem en final de vida i no som aliens a la tanatofòbia, al tabú que suposa la mort en la nostra societat, a la dificultat que tenen moltes persones, que en consonància amb un món que ens ha dut a sublimar la nostra capacitat de control, que ens ha fet créixer desproporcionadament l’ego i ens ha dut a lluitar científicament per assolir esperances de vida de 200-300 anys i fins i tot -hi ha publicacions al respecte- la immortalitat; veiem que tot d’una, aquesta fugida endavant esbojarrada, es veu ridiculitzada per aquesta ínfima cadena de nucleòtids, sense vida.

El confinament ens dona la gran oportunitat de treure’ns un instant la mascareta i  confrontar-nos amb nosaltres mateixos, posant-nos davant un mirall que ens reflecteix quan pagats estem de nosaltres mateixos. “Superhomes” arrogants i despietats amb el proïsme, la natura i el Planeta, que potser no acceptem que aquest virus, en un tres i no res, ens pot portar a un llit de cures intensives, que tot d’una ens podem trobar connectats a un respirador i de repent fer el trànsit d’aquest món cap el més enllà, deixant aquí tot “el poder”, la riquesa, els bens materials i el munt de coses inútils acumulades afanyosa i egoistament durant anys. Això sí, les generacions futures es trobaran amb el resultat de tanta supèrbia.

No estic gens segur que els que es resisteixen a acceptar la petitesa i la fragilitat de l’ésser humà front la immensitat de la natura i l’univers, treguin gaires lliçons positives de la pandèmia… Molta bona gent, sí que les traurà i potser, tan de bo, serem, globalment parlant, una mica millors.

Els que seguiu el bloc sabeu que des de fa temps, la meva primera residència es troba al Delta de l’Ebre i la segona, on hi passo 3 dies a la setmana a Barcelona. Per tant m’he confinat al Delta i això m’ha permès viure amb les oliveres i els garrofers que hi ha al voltant de casa i gaudir d’unes condicions diferents de les que hi ha a ciutat. Em sap molt greu que aquest fet, hagi irritat a algunes persones que, en lloc d’alegrar-se que jo pogués treballar incansablement en aquestes condicions, m’han expressat, fins i tot amb cinisme punxegut el malestar que això els hi provoca. Una llàstima… Però el cert és que fa temps que he triat aquest lloc per viure, que això no és nou, que és la meva opció i que el confinament m’ha enganxat aquí.

L’estada al Delta, m’ha permès adonar-me encara més que el nostre confinament ha comportat el desconfinament de la natura. Hem agredit i agredim tant, tant i tant al planeta que quan ens hem reclòs a casa, la natura ha respirat i segons he sentit dir a algun expert, ha sorprès una mica la rapidesa amb la que, almenys en certs aspectes, s’ha recuperat. Només la baixada dels nivells de contaminació a Barcelona i la seva àrea metropolitana, dels nivells de contaminació acústica i de producció de residus – i això deu haver passat per fortuna a molts llocs del planeta, que ho agrairà- han suposat un alleugeriment importantíssim. Vull tenir un record per la Clàudia i els joves de “Extinction Rebellion”, “Rebel•lió o extinció”, amb els que he gaudit parlant i interessant-me pel que pensen, per com veuen el món i per com ens veuen a nosaltres que els hi hem deixat així de malmès! Volia dedicar-los-hi un post, però confesso que no m’he sentit legitimat per escriure’l. Aprofito aquesta entrada tangencial al tema per dedicar-los-hi un record, si cap més emocionat des del naixement del meu net Claudi. La visió d’aquella criatureta indefensa, m’ha multiplicat per molt la mala consciència col•lectiva que hem de tenir els de les meves generacions de babyboomers, els artífexs, pels fets i la manera de viure, d’aquest model de societat nociu.

Acabo el post amb les paraules que em va adreçar un amic que està vivint el confinament al barri de Gràcia a Barcelona i, segonament, les paraules que vaig adreçar a una amiga, en resposta a la seva visió una mica asfixiant del confinament.

L’amic deia:

“Jo trobaré a faltar el confinament el dia que s’acabi. Aquesta tranquil•litat no té preu. És com unes vacances d’estiu, de fa molts anys enrere, però a un monestir budista, que no és budista. Ho trobaré a faltar …”

I com he avançat, acabo amb el comentari d’una amiga i la meva resposta:

“Estoy en casa, muy desconectada, y tengo una extraña sensación de vivir en un mundo paralelo o estar atrapada en un bucle espacio-temporal, un extrañamiento que a veces me provoca tristeza, otras miedo y otras aburrimiento…”

I jo li vaig dir:

“La veritat és que no tinc cap ganes de seguir passant com faig habitualment, un mínim de tres dies a la setmana a Barcelona. El confinament ens ha demostrat a mi i a la major part dels meus clients -excepte un- que la meva feina, que és de consultoria, es pot fer perfectament teletreballant. I a fe de Déu que me n’he fet un tip, excepte, repeteixo, amb qui no ha trobat la manera d’aprofitar el meu valor afegit amb aquesta modalitat. I t’he de dir, sense voler semblar petulant, amb emoció i tot, que em sento satisfet d’haver pogut ajudar a resoldre molts problemes.

La meva visió és la següent. Penso que no respectem prou el món en el que vivim. Ni tan sols, més enllà de l’amor egoista i individualista cap a un mateix, hem apreciat la humanitat com a tresor ple de possibilitats meravelloses. La pèrdua de valors fonamentals es esfereïdora i ens hem acostumat a viure en un món plegat de trastorns emocionals profunds, que personalment els qualifico de patologia mental col•lectiva que, pel fet d’afectar a la gran majoria, han adquirit carta de normalitat. Malauradament han servit per definir la normalitat. Si ens aturem un segon i baixem d’aquest estil de vida ‘trepidantment modern i guai’ – oportunitat que ens proporciona el confinament- no ha de ser difícil adonar-nos que la forma en la que vivim ens deshumanitza i ens distancia del que és autèntic, del que realment dona ple sentit a la vida, molt allunyat del que és accessori i tòxic.

Vivim en un món de bogeria, estressat, derruït, ple de fums, de sorolls agressius per a l’oïda i per a l’ànima, produint tones de residus i de porqueria material i metafòricament parlant. No ens cuidem prou dels nostres pares, dels nostres avis, dels nostres fills, dels nostres nets… Una societat que ha deixat morir la gent gran com l’hem deixat morir a les residències aquestes setmanes, patint i abandonada, és una societat decrèpita. I als fills i als nets els estimem molt, sí. Però no ens adonem de l’herència que els hi estem deixant. I malgrat tot confio en ells, en la generació del meu net Claudi per arreglar la trencadissa que els hi haurem deixat. Una societat individualista, egoista, consumista, sense pietat per la natura i el planeta.

Saps que passa? Que jo ja fa temps que visc autoconfinat, al Delta de l’Ebre, per decisió pròpia, molt abans de l’aparició del COVID19 i només vaig a Barcelona només quan la feina ho requereix. El confinament és doncs una opció i no em ve de nou. Només trobo a faltar poder passejar tranquil•lament pel poble, anar a fer l’aperitiu a la fonda, un lloc amb encant i anar de tant en tant a dinar o a sopar als restaurants de la zona, on m’agrada parlar amb els cambrers que, juntament amb els de les botigues on compro, són pràcticament les úniques persones amb les que em relaciono. El meu  aïllament és una necessitat que ve de lluny. Imagina el que significa arribar a aquest punt quan, tots sabem, que l’home és un ésser social. Ésser social? Per fer quin model de societat però? Per practicar quin estil de vida? En qualsevol cas, no pas el que jo anhelo. Lluny del ‘soroll’ de Barcelona, des de la tranquilitat, penso que puc aportar més”.

Des de la lluita com a professional de la salut, contra el patiment i la mort de tanta gent coneguda i desconeguda, voldria veure el COVID19 eradicat o contrarestat per vacunes i medicaments. I si penso en com pot afectar a l’economia, a la vida, al benestar, doncs, evidentment amb més raó. Ara bé, hem necessitat un Coronavirus per donar-nos l’oportunitat de reflexionar, de mirar-nos i decidir si ens agradem o ens avergonyim de nosaltres mateixos quan ens mirem al mirall. Tan de bo, ens serveixi d’alguna cosa. Personalment procuraré passar molts anys confinat al Delta. La vida rural em resulta més enriquidora que la metropolitana, ara per ara. La família, els bons amics i les persones que m’estimo, avui en dia formen el meu món. I que duri! Tinc molt clar que, en certa mesura, circulo en contra direcció  i els anys en els que creia que podria canviar el món, queden lluny. Però la direcció en la que vaig, és en la que vull anar i només aspiro, a contribuir a la millora social, a partir de fer més fàcil de viureel petit cercle que m’envolta.

El COVID19, és indesitjable. El confinament l’hauríem de saber aprofitar…