BENVINGUT AL MÓN CLAUDI

CLAUDI VIA

Sento la necessitat de començar explicant que abans-d’ahir, dia 10 d’abril de 2020, Divendres Sant, va néixer a la ciutat de Santiago de Xile, a 11000 kilòmetres de distància, en Claudi Via i Sas, el meu primer net.

L’últim post d’aquest bloc està datat el 9 de març passat. Han passat massa dies abans de tornar a escriure. Dies de confinament, dies difícils, dies que a mi m’han passat volant perquè, com tants altres professionals, per la meva feina, m’ha tocat estar molt a prop dels pitjors efectes de la pandèmia sobre les persones i, en especial, sobre la nostra gent gran que viu en residències. D’això us en parlaré aviat.

A l’inici del confinament, estava segur que aquests serien uns dies d’escriure i publicar sense parar. No ha estat possible. Han estat molts dies seguits de dormir 4 o 5 hores i d’estar mentalment submergit del tot en mil aspectes relacionats amb el coronavirus, els malalts que l’han patit, els morts que ha deixat -i deixa encara-, els seus familiars, la manca de material de protecció per a professionals i, en general, la manca de metges i infermeres i més coses a les residències d’avis… Més enllà de no tenir temps material per escriure, no estava en condicions anímiques de fer-ho.

El que em dona força per posar-m’hi, prové del camp de les emocions. Aquests últims dies i setmanes, han vingut marcats per emocions molt fortes. Començo amb dues històries de vida, com podria començar amb qualsevol de les que m’ha tocat viure en plena pandèmia.

Vull aclarir que a mesura que els dies han anat consumint-se, el cansament i la tensió han provocat tot tipus de reaccions en molts companys. També de nervis i desesperació, que crec, tots, en un moment o altra, hem hagut de fer esforços per controlar. Potser si algun d’ells, de vosaltres companys sanitaris, dieu “i aquest què ens explica ara, què es pensa que només ho ha patit ell?”, ja us aclareixo que no és això. Ben al contrari. Simplement tinc un bloc, m’agrada escriure, necessito vitalment escriure i us demano que em veieu com un portaveu del patiment de tots. Començo amb el que ha suposat per les famílies no poder acomiadar-se dels que han mort el que, sens dubte provocarà una allau de situacions de dol patològic.

Les reaccions humanes són difícils de preveure i cal posar-se a la pell dels altres per entendre comportaments que, en fred, descontextualitzats, poden resultar incomprensibles o fins i tot, fer pensar que qui els pateix no està bé..

Entre els morts d’aquests dies, el pare d’un amic que, com en tants casos, no va poder viure el final de la vida del seu progenitor. Quan la veu que hi havia a l’altre cantó del telèfon, li va comunicar el decés, acabant amb la notificació del dia que podia anar a recollir les cendres, el seu neguit va començar. “I jo com sé si qui ha mort és el meu pare o no? I si s’han equivocat? Jo el vull veure. Els de la funerària, me l’han de deixar veure”

-Josep Maria, he intentat amb els de la funerària a veure si em deixarien veure el cos del meu pare. Em diuen que no i que no. Realment, no hi ha cap possibilitat? No poden ells fer una foto o un vídeo que em quedi de testimoni final del seu traspàs?…

-Estimat xxx, malauradament no és possible. Ja sé que ara calen paraules dolces i humanitat. Pensa però que tots hem de fer un esforç per sobreposar-nos i ser professionals, sense oblidar que tractem amb humans. Els serveis funeraris, aquests dies, estan també desbordats. Ningú parla d’ells. Tothom està agraït als metges i a les infermeres i està bé. Mereixen un monument! Però quan sortim a aplaudir a les 20 h, hauríem d’aplaudir també a uns funeraris que, durant dies, sense equips de protecció no han parat de recollir difunts als dipòsits de cadàvers d’hospitals i de residències, si és que en tenien. Gràcies a ells la “cadena malaltia/final de vida/mort” no ha col·lapsat el sistema sanitari. Han hagut de seguir protocols de seguretat. Res de preparar, arreglar, conservar, maquillar el difunt, com el veiem quan anem a un tanatori. Simplement enquibir-lo en una doble bossa de plàstic, amb material desinfectant i segellant-la bé per evitar problemes. Amic meu, aquests receptacles, no es poden obrir. I millor que no, perquè l’últim record de la fesomia del teu pare et faria més mal que bé. Has de confiar, creure que és ell qui ha mort -jo n’estic segur-, i quan tingueu les cendres pensar bé en la millor cerimònia d’acomiadament que pugueu fer, religiosa o laica, que us ajudi a reconduir un dol, que serà difícil. Compta amb el meu ajut i el meu escalf.

Una amiga va perdre el seu germà de 64 anys. Un cas dramàticament típic de l’evolució de la malaltia quan va malament. El malalt que pateix la pneumònia bilateral amb insuficiència respiratòria greu, que de cop fa un gir sorprenentment dramàtic i s’encamina cap a la mort a una velocitat vertiginosa, sense que es pugui fer res. Com en el cas anterior i tots, cap acomiadament i un dol difícil.

La psique, l’ànima, els sentiments, d’aquesta família, un cop assumit, si us plau per força, que no es podrien acomiadar d’ell, que no hi hauria cerimònia amb el cos del difunt present, es va concentrar en recuperar els objectes personals que el difunt duia quan va ingressar a l’hospital. Alguns d’ells d’alt valor sentimental per a la família, altres d’importants per altres raons gens menyspreables. El neguit d’anar com una pilota entre l’hospital i la funerària, per esbrinar si algú havia recollit aquests efectes personals i els havia custodiat, es va transformar en el centre neuràlgic de totes les emocions i patiments!

Són només dos exemples dels múltiples que ens ha tocat viure i continuem vivint encara els professionals de la salut….

Afortunadament a la vida, no tot són sempre dificultats, o fins i tot, quan aquestes apareixen amb tota la cruesa que han aparegut en aquesta pandèmia, quan menys ho esperes, a vegades es produeixen petits miracles. És com si apareguessin àngels plens d’energia, d’empatia i d’amor que ens els envien per ajudar-nos i donar-nos força.

Faig un gir sobtat, però malgrat ho pugui semblar, no canvio de tema. En algun post m’he referit a la novel.la de Xavier Bosch “Algú com tu”. I he explicat que, malgrat poder semblar -o potser ser- una mica “superficial”, crec que té un rerefons de molta força humana i, en qualsevol cas, està plena de recursos literaris d’interès per “Algú com jo”.

El confinament té coses estranyes. Una de les que m’han sorprès més positivament, malgrat ser molt escèptic en l’efecte predominantment positiu de les xarxes, i que en aquest confinament m’ha permès gaudir de molta felicitat i ajut -i també poder ajudar a tanta gent com he pogut-, ha estat, precisament, poder mantenir la comunicació gràcies a aquests mitjans.

Entre totes les persones desconegudes, que la pandèmia m’ha dut a relacionar-me, una en concret, molt especial, m’ha proporcionat tant suport, m’ha regalat tanta empatia, m’ha fet sentir tant el millor de la condició humana, que ha acabat sent una persona de referència, gairebé imprescindible i que ha estat disponible, per compartir el millor i el pitjor, en tot moment. Estic parlant d’una persona que, com tantes altres aquests dies, no he vist mai.

Si el sentit d’”Algú com tu”, en el cas de la novel.la de Bosch expressa la satisfacció amorosa d’haver trobat “la” persona i alhora el neguit  que suposa que aquesta, sigui inabastable; per a mi, aquest títol adquireix sentit quan, després de les dificultats d’aquests dies, si em demanessin què necessito per sortir-me’n, li diria a aquesta persona, “si no pots ser tu, algú com tu”.

Aquesta pandèmia, en la part positiva m’ha portat dos regals. Aquest suport inestimable, que és el que necessitava en aquest moment i, el naixement del meu net Claudi. Afortunadament, a ell no em caldrà demanar-li  “Algú com tu” perquè sempre més estarà present a la meva vida.

No m’esforçaré ara a intentar transmetre el que m’ha provocat, emocionalment, anímicament, el naixement d’en Claudi i veure al meu estimat fill Pau, tenir un fill. No hi ha prou adjectius al diccionari per explicar-ho.

La pandèmia ha impedit que pogués viatjar a Santiago de Xile a conèixer el meu primer net acabat de néixer. Si Déu vol, tot arribarà. L’emoció que  em va provocar el vídeo que em va enviar el meu fill, del seu fill acabat de néixer, encara damunt d’una talla de quiròfan, va ser impactant. Cap paraula, només aquella imatge del nounat. Com deia, la tecnologia m’ha permès viure en directe, tot i que a través d’una pantalla, l’arribada a aquest món complicat i estrany d’una criatura que viurà en una època que encara se’m fa difícil d’imaginar.

El cas és que, donada la impossibilitat de viatjar i fins i tot la dificultat d’enviar algun present, vaig sentir la necessitat de fer el primer regal al meu net. De fet, potser el millor regal possible per la seva austeritat, per no començar malcriant amb regals que només són expressió del pitjor consumisme i, perquè crec sincerament que el millor que puc oferir a una persona que estimo amb bogeria, el millor de mi mateix, són els sentiments escrits. Els seus pares han rebut el meu regal, que ja li llegiran quan creixi una mica i pugui entendre el petit conte de benvinguda que he escrit per a ell.

En aquests dies de patiment i mort, el naixement d’una criatura, del meu net, m’ha donat molta força. L’he viscut com un senyal inequívoc de la força de la vida, enmig de tanta mort. Malgrat tot, la vida irromp amb força i guanya la batalla. I tinc molta confiança en aquesta generació i en la seva capacitat de frenar el procés de destrucció del planeta, de redreçar l’herència egoista que els hi haurem deixat. Hem viscut i vivim sense pensar en ells. Personalment no em permetré que el Claudi em faci massa retrets sobre el món que li haurem deixat, més enllà dels inevitables i dels obligatoris que s’han  d’assumir en qualsevol exercici d’autocrítica generacional sincera.

La vida i l’amor. La vida i l’amor del meu net i la vida i l’amor dels àngels apareguts inesperadament al mig de la dificultat que han fet realitat, com em recordava un amic, que diuen les escriptures que “l’amor és més fort que la mort”.