Aquest és el primer d’una sèrie de dos posts amb els que pretenc exposar elements per a la millora de la Funció Pública. En aquest primer post em centraré més en alguns elements de context que em semblen rellevants i en el segon, inspirat en les valuoses reflexions de Francisco Longo, Secretari General d’ESADE, però sobretot, expert coneixedor del sector públic, en concretar elements d’aportació específics.
Fa pocs dies, Xavier Sardà, en una emissió de ràdio, deia que la població de la Unió Europea malgrat representar només el 11% de la població mundial consumeix el 53% dels serveis públics gratuïts que es donen al món.
No sembla que hagi de costar gaire entendre que tal situació no és sostenible ni social, ni econòmicament. Encara menys, en el cas dels països menys rics de la UE, com és Espanya.
La revolta social és una resposta possible. Però això no canvia la tossuda realitat. I la realitat és que els recursos necessaris per mirar de posar remei a la situació no estan a les arques públiques. Es troben en l’àmbit privat: a les butxaques de les persones (les que encara no les tenen buides), a les caixes de les empreses (les que encara no han hagut de tancar portes) i al sector financer (el que encara no ha decidit fugir d’aquest “pintoresc” país).
Posar dificultats, com s’està fent, -sovint amb intransigència quan no amb mètodes democràticament reprovables- a la cerca de fórmules intel·ligents de col·laboració publicoprivada, l’únic que pot provocar és el col·lapse. Entretant, el clima social -interessadament agitat- i la inseguretat jurídica creixent -el precedent de Xipre no tranquil·litza, ni determinades sentències del Tribunal Constitucional i d’altres instàncies judicials, tampoc-, expliquen notícies com l’apareguda el 24 de març passat a “La Vanguardia”: “La crisi provoca la fuga de 288.000 milions d’euros dels dipòsits bancaris en dos anys”. I malauradament, entre aquests, no tots són especuladors sense ànima. Hi ha també emprenedors que cerquen una rendibilitat legítima al seu capital. El pitjor és que la fuga no és només de capitals. També és de talent, recurs essencial per sortir d’aquesta situació. El talent cal en tots els àmbits. En el post d’avui, vull centrar-me en destacar la necessitat d’alguns canvis que s’haurien de produir per captar i retenir el talent a l’Administració Pública. La concreció en el proper post.
Mentre Espanya va ser un país de nous rics -situació que va durar fins a principis del 2007, gràcies al mal ús donat als diners dels altres, com els fons estructurals europeus o interns, com els recursos fiscals aportats per comunitats com Catalunya, Madrid, València o Balears- el talent, des de la frivolitat dominant, no es va trobar gaire a faltar. Amb la murrieria n’hi havia prou. Creient-nos que érem rics, vam exigir nivells de serveis gratuïts propis de països realment rics. Veient que això era possible amb la simple aplicació de la llei del mínim esforç, es va promoure un concepte d’equitat basat en l’equiparació a la baixa. Els dèficits en formació i recerca, en són un exemple. No són només el fruit de la manca de recursos. Quan es renuncia a cercar alternatives adients per als menys dotats i en nom d’aquest curiós concepte d’equitat, es promouen polítiques tendents a equiparar tothom amb els de menys capacitat, el resultat és l’empobriment intel·lectual i la mediocritat generalitzada. I el talent residual fuig d’aquest sistema pervers. El mateix concepte és el que aplica a la renúncia -activament promoguda durant anys per la major part de sindicats- a avaluar els resultats del treball i incentivar als que més rendeixen. No es tracta d’un fenomen exclusiu de l’Administració, però si a algun lloc s’ha optat clarament per un repartiment lineal dels recursos disponibles per tal “d’evitar discriminacions”, aquest és l’Administració. Seria llarg d’enumerar la llista de nyaps perpetrats en nom d’aquests conceptes d’igualtat clònica i d’equitat, que ja formen part de la idiosincràsia hispànica. En qualsevol, cas l’Administració Pública n’ha patit, i molt, les conseqüències. En termes d’empobriment econòmic dels funcionaris, resultat de “repartir la misèria” per tal d’evitar incentivar els que destaquen, i en termes de dificultat per captar i retenir talent.
Últimament, aquest empobriment es veu reforçat amb un nou concepte: el que els seus promotors han batejat com a “portes giratòries”, que afavoreix un clima contrari a què el sector públic pugui aprofitar i retenir el talent procedent del sector privat i viceversa. El terme s’usa per condemnar les anades i vingudes de determinats professionals del sector públic al privat i a l’inrevés. Es justifica presentant aquest procés com un mecanisme pensat per al foment de la corrupció i l’espoli públic. La possibilitat d’afegir valor al sector públic des de l’experiència de treball privada i la inversa, no es consideren en cap moment.
Els que introdueixen aquesta visió incompleta de la realitat, són plataformes que exploten el descontent ciutadà, alguns partits polítics i sindicats que es defineixen d’esquerres, alguns periodistes i, curiosament personatges fanàtics de la dreta com el ministre Montoro. Tots ells propugnen la separació sense matisos del públic i el privat, considerant que un sistema públic format exclusivament per funcionaris de carrera és la garantia necessària per evitar els riscos que atribueixen al sector privat. Corporativisme per damunt d’interès públic? Probablement. Ideologia social comunitària? No n’estic segur. En la base del moviment, segur que hi ha gent de bona fe que així ho creu. Però no em sembla que els líders d’aquest estat d’opinió vagin gaire més enllà de cercar, per damunt de tot, la garantia de places de treball públiques, deixant en segon terme la capacitat i el rendiment dels que les ocupen, sovint de per vida i en general sense haver de passar per recertificacions de les seves capacitats i competències. No es vol veure que aquesta manera de procedir contribueix a afeblir l’economia i a empobrir, encara més, als més desafavorits.
Francisco Longo presentava dades concloents en aquest sentit (veure “Menos de lo mismo no es reformar la Administración” d’“El País”, 27/8/2012). Entre el 2006 i el 2011, mentre països com Alemanya i Dinamarca, però atenció, també Itàlia, contenien o reduïen les seves plantilles públiques, a Espanya es van crear 565.000 nous llocs de treball públic. Lehman Brothers va caure el 14 de setembre de 2007 però cap d’aquests -tampoc Zapatero, ni el Tripartit- es van donar per al·ludits. En plena crisi, a partir del 2008, mentre el sector privat ja es veia obligat a destruir llocs de treball, la “fiesta pública” continuava i encara es van crear 250.000 nous llocs de treball entre totes les administracions!!!
La preocupació per la quantitat i per la creació de treball públic, ha deixat sens dubte en segon terme la necessitat d’incorporar talent. Difondre que mecanismes com els que anomenen “portes giratòries” s’han de rebutjar pel risc potencial de corrupció, és massa simplista. Aquest principi, portat a l’extrem, impediria que ningú que no fos funcionari, pogués assumir responsabilitats polítiques o d’alta gestió administrativa. O que, si ho fes, fos a condició de no tornar mai més al sector privat o, havent-t’hi tornat, no poder aprofitar de nou l’experiència professional en qüestió en el sector públic.
Em sembla més raonable fer compatible la lluita contra la corrupció amb la captació de talent. No pretenc estendre-m’hi aquí. Però n’hi hauria prou establint regles de joc clares i transparents, amb períodes d’incompatibilitat lògics en la durada i selectius pel que fa a les activitats incompatibles.