CANADÀ I ESTATS UNITS. LEONARD COHEN I…

NEWSWEEK RETIRA 125000 EXEMPLARS DE MADAM PRESIDENT

Aquesta setmana era impossible no assabentar-se de la mort de Leonard Cohen i de la victòria de Donald Trump sobre Hillary Clinton en la cursa a la presidència dels EEUU.

Els dos personatges -als que no cal dir que no pretenc comparar- em remouen records de dos països que conec i estimo, i d’una ciutat en la que vaig viure i que forma part de mi: Montreal.

Vaig viatjar per primera vegada als EEUU, des de Montreal, quan tenia 22 anys. A Burlington (Vermont) en cotxe, i a New York en tren. Vaig passar la nit a l’Amtrak i mai oblidaré la imatge que vaig veure amb les primeres llums del matí dels majestuosos gratacels de New York. Que l’estació d’arribada -Pennsylvania Station- estigués al subsòl del Madison Square Garden, em va transportar als combats de boxa entre Muhammad Ali i Joe Frazier!!!

Quan vaig viure a Montreal, l’Estat veí de Vermont i la ciutat de Bernie Sanders, Burlington, als que m’he referit abans, van esdevenir llocs de visita de cap de setmana molt habituals i familiars. Poc a poc vaig anar viatjant molt per Nova Anglaterra, moltes estades a New York, algun estiu a les platges de Maine i Rhode Island i, amb els anys, per feina, Miami, Washington, Xicago, Dallas, San Francisco… Conec força Canadà i EEUU, sé el que no m’agrada d’aquests dos països -molt diferents entre ells, per cert-, però crec que sé valorar els aspectes positius. En qualsevol cas, han marcat positivament la meva vida. Allà he aprés molt, m’hi he format en gran part…

Fa un parell de dies una amiga m’enviava un missatge exposant-me les tres raons per les quals ella creia que Trump havia guanyat: por, ignorància i ràbia, deia ella.

Jo n’acabava de llegir altres tres al diari. Xavier Bosch deia “(…) Total, que guanya Trump i sembla que la culpa sigui de la democràcia, dels periodistes i de les empreses de sondejos”.

La democràcia sempre és perfectible i els sistemes electorals, els models, poden afectar els resultats. En aquest cas Hilary va guanyar en vots i el resultat final s’explica per 97.000 vots de diferència que repartits favorablement pels interessos de Trump als Estats de Michigan, Wisconsin i Pennsylvania, li van proporcionar 46 representants -qui guanya en un Estat, encara que només sigui per un vot, s’endú tots els representants- decisius per a la victòria.

El paper de la premsa -per a mi, clar exemple que massa sovint més que informar sobre el que passa, explica el que li agradaria que passés-, a la meva manera de veure, ha estat decisiu per a comprendre la sorpresa experimentada per la major part de ciutadans amb els resultats.

Ja he llegit diferents referències per part dels mitjans a què “cal fer autocrítica” i una “reflexió profunda sobre quin és el nostre grau de responsabilitat”. És el mateix que diuen els polítics les nits electorals adverses als seus interessos i que normalment obliden l’endemà.

Almenys Arthur O. Sulzberger Jr., editor de “The New York Times”, va escriure una carta de disculpa als lectors divendres passat prometent que el diari “reflexionaria” pel que fa a la cobertura que va donar a les eleccions americanes, en la que es proposa tornar a dedicar-se a informar sobre els EEUU i el món amb “honestedat”… Una forma com una altra d’admetre que fins ara no sempre han estat honestos amb el periodisme que fan!!!

Pel que fa a les enquestes, imagino que molta gent no està disposada a declarar que pensa votar un candidat xenòfob, masclista i/o misogin, sovint mal educat i agressiu, favorable a la pena de mort i a mantenir i augmentar la facilitat d’accés a les armes per part de qualsevol que en vulgui comprar. Segur que hi ha variables molt més complexes, però aquesta, modestament, em sembla de sentit comú.

A partir d’aquí, el tractament interessat dels resultats (erronis) de les enquestes per part de la premsa porta a acabar definint una realitat que, com s’ha vist, no és “la realitat”! El mateix que va passar amb el Brexit, amb les últimes eleccions espanyoles i en tants altres casos: Quants enquestats reconeixeran que pensen votar un candidat, en aquest cas Rajoy, submergit fins el coll en casos de corrupció?

Bé, la democràcia -com el capitalisme que l’amenaça, aquest més obsolet- presenta moltes limitacions, però encara no sembla que tinguem res millor. Per tant, ara toca acceptar el resultat el que, lògicament, provoca que molts hagin de “reflexionar”.

Personalment, no sóc conscient de conèixer cap americà republicà i encara menys votant de Trump. Pensant en els meus amics americans, no m’estranya que molts hagin tingut la temptació d’emigrar al Canadà. País poc present als noticiaris, amb una extraordinària qualitat de vida -si obviem els hiverns polars, és clar!- ric -en recursos naturals i industrialment parlant- amb bones universitats i centres de recerca i amb un Estat del benestar de tipus escandinau.

Aquest fet, i la mort aquesta setmana passada d’un canadenc que va emigrar als Estats Units, tornen a fer-me present aquell país, cosa gens difícil perquè hi mantinc relació amb molts amics d’allà o que viuen allà.

Tinc molt bon record dels anys que vaig viure a Montreal i de la meva relació amb aquesta ciutat que continuo visitant sovint.

Vivia a 3252 Avenue Ridgewood, en una mena de “buhardilla” sota teulat de pissarra. El termòmetre que hi havia a l’exterior d’una de les finestres havia marcat +40 graus Celsius els mesos de juliol i, el mateix termòmetre, -40 graus el febrer. No en va Leonard Cohen es referia a la seva ciutat, Montreal, com aquella on “els homes duien abric fins i tot a l’estiu”.

Certament, hi havia curts períodes de calor i de canícula, però el fred predominava clarament fins arribar a ser, per moments, inhumà!!!

Tant quan hi vivia, com les vegades que hi he anat acompanyat després, m’ha tocat moltes vegades ensenyar la ciutat a familiars i amics. Quan jo vivia a Montreal només hi havia 2 línies de metro, totalment insuficients per cobrir la superfície de la ciutat, unes 5 vegades la de Barcelona, i amb una longitud de 50 Km i una amplada màxima d’uns 16 Km. Si no et movies en cotxe difícilment podies completar una ruta turística en els pocs dies que disposaven els visitants. Actualment les línies de metro s’han multiplicat, però jo em vaig acostumar a recórrer la ciutat en cotxe per poder visitar els diferents barris: Centre-Ville, Outremont, Vieux-Montréal, Westmount, Côte-des-Neiges…

Jo vivia al límit del barri Côte-des-Neiges amb Westmount, separats per una paret de muntanya del Mont Royal. El barri Côte-des-Neiges era gran i variat. El carrer Ridgewood, tot i que fronterer, era encara part d’aquest barri multiètnic, però, al contrari que l’anglòfon Westmount, el francès era l’idioma majoritari.

Ridgewood, que acaba en un cul de sac, comença a l’avinguda Côte-des-Neiges. Moltes vegades havia girat Côte-des-Neiges a la dreta des de Ridgewood, en direcció sud, fins arribar a The Boulevard, la porta d’entrada a Westmount. En arribar a Avenue Westmount, l’agafava a l’esquerra i travessats  4 o 5 carrers, passat el King George Park (conegut pels veïns com Murray Park) girava a mà esquerra pel carrer Belmont fins arribar al numero 599, corresponent a la casa on va néixer -de fet va néixer a l’hospital Royal Victoria, al mateix barri- i va viure part de la seva joventut, Leonard Cohen.

Una casa victoriana en el barri més luxós de Montreal. Barri de jueus anglòfons en el que difícilment s’escolta parlar francès, llengua que Cohen coneixia.

És bastant absurd pretendre comparar Montreal amb Barcelona, ja que no tenen res a veure. Malgrat això es podria dir que Westmount és a Montreal el que Pedralbes és a Barcelona. Recordo que una vegada una amiga canadenca em va fer notar que Pedralbes, al igual que Westmount, es troben a la part muntanya de la ciutat i des dels dos barris es veuen boniques vistes del mar a Barcelona i del riu Saint Laurent a Montreal, el riu que esmenta Cohen a la cançó “Suzanne”. Tenen també en comú les cases més luxoses de les respectives ciutats.

A Montreal, les comunitats anglòfona i francòfona s’ignoren pacíficament. Conviuen poc però formalment es respecten. Diferent és quan parlen els uns dels altres en la intimitat…

La barreja que coneixem a Catalunya del castellà i el català és inexistent a Montreal. Les anglais i els québecois són com l’aigua i l’oli: no es barregen. Hi ha dues ciutats en una. Hi ha barris, universitats, diaris, zones de diversió, botigues, restaurants, en definitiva móns, anglòfon i francòfon, separats. Amb pocs punts de contacte. La Corporació estatal Radio Canada, emet tot en francès i en anglès, com si RTVE emetés tota la programació en català i en castellà.

La vinculació de Leonard Cohen amb Montreal era estreta. És la ciutat de la seva família, jueus provinents de Lituània i Polònia, de l’escola hebraica del barri a la que va anar, de la universitat -va estudiar a la prestigiosa McGill University- i dels primers poemes. De la sinagoga Shaar Hashomayim que presidia el seu avi i del descobriment de la poesia de Whitman i Lorca. Montreal és -com he apuntat- el paisatge del primer èxit musical de Cohen, “Suzanne”, i a Montreal ha volgut ésser enterrat, precisament al cementiri jueu de Shaar Hashomayim, al costat de la sinagoga de la que el seu avi va ser rabí, a poc més de mig kilòmetre de la casa on va néixer.

M’agrada Leonard Cohen, però mentiria si digués que he estat un gran seguidor del poeta mal anomenat cantautor. M’agrada en clau montrealesa.

Quan va néixer, ser de la minoria anglòfona era gairebé sinònim de ser ric. La majoria francòfona estava lluny de les elits, protegida i dominada per l’Església catòlica. Cohen era un jueu entre catòlics, un anglòfon en la segona ciutat de parla francesa del món després de París.

Al Québec, la “Révolution tranquille”, coincident amb el maig del 68 francès, va permetre que els primers francòfons amb formació universitària agafessin l’ascensor social a partir de fer-se amb el poder de l’Estat, és a dir, d’ocupar l’Administració Pública i guanyar les eleccions, és clar! Aquest i no altre és l’origen del nacionalisme québecois modern, desfermat a partir del famós “Vive le Québec libre” deixat anar pel General de Gaulle des del balcó de l’Ajuntament de Montreal.

Durant aquella època, Cohen vivia a l’illa grega d’Hidra, on va conèixer la seva musa noruega Marianne, inspiradora entre altres del gran tema “So Long Marianne”.

L’emergència progressiva d’una burgesia francòfona i benestant -que en els nostres dies és important i explica en gran part la pèrdua d’intensitat de les reivindicacions independentistes motivades per sortir de la misèria pròpia de la vella francofonia canadenca- és patent a barris com Outremont -on hi conviu una de les comunitats de jueus ultraortodoxes, d’origen ucraïnès, més important del món, amb una majoria de nous yuppies francòfons- o al transformat Plateau-Mont-Royal, barri francòfon bohemi i en part snob.

Leonard Cohen va triar precisament el Plateau-Mont-Moyal per a establir la seva residència definitiva a Montreal, el que no deixa de ser en principi sorprenent. Sempre a risc de ser molt poc precís, anar de Westmount al Plateau, podria ser com canviar l’Avinguda Pearson, pel carrer Verdi. Un anglòfon que havia deixat el país quan la majoria francòfona era encara irrellevant en termes de poder polític, econòmic i social i que va tornar en plena “Révolution Tranquille” (però no exempta de certa tensió en aquell moment) i es va instal·lar en un barri emblemàtic de l’independentisme québecois.

La casa de Cohen a Montreal és al número 28 de la Rue Vallières, davant del Parc Portugal -aquests dies ja s’ha parlat de rebatejar-lo amb el nom del cantautor- i a tocar del Main Street, el carrer que divideix la ciutat entre oest (ric) i est (més humil), la Rue Saint Laurent que travessa els 16 Km que té l’illa de Montreal de nord a sud, a tocar del riu en els dos extrems.

L’immoble està al cantó est, en un barri conegut també com a Little Portugal per estar habitat per una de les grans onades migratòries arribades a Montreal a meitat del segle XX, en aquest cas els portuguesos, que amb els grecs i els italians es van instal·lar a l’est de la ciutat. Cal dir que aquests tres col·lectius sempre han estat majoritàriament anglòfons: emigrar a Amèrica del Nord per acabar parlant francès, era estrany.

Dos carrers al nord i dos a l’oest hi ha un local emblemàtic de Montreal, freqüentat per Cohen, el dinner Beautys Luncheonette, a la cantonada dels carrers Mont Royal i Saint Urbain. Local regentat per una família jueva escapada de l’holocaust nazi, famós pel brunch dels diumenges, en el que he vist gent fent cua al carrer amb temperatures de -15, -20 graus, entranyable per a mi per molts motius, i en el que una vegada vaig coincidir amb Leonard Cohen assegut a la barra.

Sembla ser que era més fàcil trobar-lo al Main Deli Steak House, famós pel  Montreal-style smoked meat, que jo també freqüentava, però en el que mai el vaig veure.

Montreal, americà, més fermament canadenc avui que fa uns anys, québecois i universal, és una ciutat, una societat, difícil d’explicar i d’entendre.

Cohen vivia a Los Ángeles, però sempre tornava a Montreal. Durant anys probablement perquè hi vivia la mare. Però també perquè al cap i a la fi se sentia lligat a la ciutat en la que va néixer i on finalment ha volgut que l’enterressin.

Ja que el meu petit homenatge ha estat més a una ciutat i a uns països que em van acollir i als que els dec molt, més que no pas al gran Leonard Cohen, acabo el post reproduint la traducció al català del seu poema “Tower of Song”, feta pel poeta i amic Marcel Riera al que algun dia a més a més de per la seva obra -ja guardonada amb el premi Carles Riba de poesia- se’l reconeixerà per l’esforç de traduir al català i editar insignes poetes de tot el món.

La Torre de la Cançó

Els meus amics no hi són, tinc el cabell gris,

pateixo als llocs on jugant m’havíeu vist,

estimo com un boig però no me’n surto, no,

només pago el lloguer diari a la Torre de la Cançó.

Li vaig dir a Hank Williams: “Et sents molt sol allà?”

Hank Williams encara ha de contestar,

però de nit tus sense aturador

cent pisos més enlaire a la Torre de la Cançó.                            

Vaig néixer així, no vaig escollir,

amb el do d’una veu d’or em van parir

i vint-i-set àngels des del Paradís Major

em van lligar a la taula de la Torre de la Cançó.

Ja pots clavar les agulles a la nina del vudú

que em sap greu, noia, no m’hi assemblo en absolut,

sóc prop de la finestra on és forta la claror,

no deixen que una dona et mati a la Torre de la Cançó.

Ja pots dir que m’he tornat agre, però tingues la seguretat

que els rics a casa dels pobres els seus canals han instal·lat

i un poderós judici arriba, però potser no,

mira, se senten veus estranyes a la Torre de la Cançó.

Veig que estàs dreta a l’altre costat,

no sé com ha estat que el riu s’ha eixamplat,

jo t’estimava, ja fa temps,

i cremen tots els ponts que podíem haver travessat

però em sento a prop del que se’ns ha extraviat,

nosaltres mai, mai no el perdrem novament.

Ara et dic adéu, no sé quan podré tornar

perquè demà ens traslladen a la torre que hi ha allà,

però tindràs notícies meves, noia, et parlaré amb dolçor

quan ja no hi sigui i des d’una finestra a la Torre de la Cançó.

Els meus amics no hi són, tinc el cabell gris,

pateixo als llocs on jugant m’havíeu vist,

estimo com un boig però no me’n surto, no,

només pago el lloguer cada dia a la Torre de la Cançó.

Com diu en Marcel Riera, Leonard Cohen se n’ha anat a la Torre de la Cançó…