WASHINGTON DC 1993-2016

Per completar el viatge esbossat en els tres posts anteriors, falta un tram. Va ser breu. Vaig arribar a Washington DC quan el dia 15 de juny era a punt d’acabar i vaig marxar el dia 17 a les 15:45h. El que hi anava a fer era molt concret, i a banda del dinar que vaig compartir amb un amic argentí que viu a la capital dels Estats Units el dia 16 i l’estona de lleure que vaig tenir el capvespre del mateix dia, la resta del temps el vaig ocupar encadenant reunions de feina.

Vaig sortir de San José de Costa Rica amb una hora de retard. La meva experiència amb American Airlines és negativa. Com ho és i molt, moltíssim, més que moltíssim, amb Vueling. I no ho dic pels problemes que aquests dies són notícia que, de moment, encara no he patit. Ho dic per moltes males experiències anteriors. L’última, la venda -per part de Vueling- d’un servei inexistent. De res van servir les meves protestes. La companyia afirma per escrit que és responsabilitat del passatger esbrinar si el servei que compra existeix!!! És a dir, vas a la pàgina oficial de Vueling, et permet comprar -i pagar- un servei inexistent -tu, jo en aquest cas, en veure que l’ofereixen penses que existeix- per acabar dient quan reclames que la responsabilitat és teva i, evidentment, negar-te el reemborsament d’un servei que mai podràs utilitzar perquè no existeix…

Deia que el servei d’American Airlines no és satisfactori en absolut. El trajecte San José de Costa Rica-Washington amb escala a Miami, va ser més carregós i cansat que els vols transatlàntics o que el Washington-Buenos Aires que són 11 hores de vol, escales a banda.

A la zona de recollida de maletes de l’aeroport Ronald Reagan Washington National, només hi havia el passatge del nostre vol. Una vegada recuperada la maleta vaig emprar un servei Uber per anar a l’hotel. Va funcionar molt bé, i molt bé de preu. El servei va ser gairebé tan bo com el de San José de Costa Rica. Més car, però molt més barat que el servei de taxi. Vaig arribar a l’hotel passada l’1 de la matinada, després de 16 hores de voltar per aeroports i estar assegut en avions gairebé tan incòmodes i estrets com els de Vueling.

Mereixen menció especial les dues hores llargues de cua per passar la immigració americana a Miami. Pràcticament 3 hores comptant l’estona per retirar l’equipatge del vol procedent de San José i col·locar-lo al que anava amb destinació a Washington DC. Pràctica aquesta última característica dels Estats Units: per més que les maletes vagin facturades a la destinació final, si hi ha escala, cal recollir-les i tornar-les a col·locar.

Ara que el debat sobre la UE i la seva utilitat, amb el Brexit, és d’actualitat, un avantatge de formar-ne part és que els ciutadans amb passaport comunitari, entre d’altres pocs, no precisem de visat per entrar als Estats Units. N’hi ha prou amb el que s’anomena programa ESTA per presentar-se als serveis d’immigració. Això fins fa poc no afegia gran valor en termes de temps d’espera per passar immigració. Però ara, no sé si a tots, però sí almenys als aeroports de Miami i de Washington DC, han col·locat uns aparells per als ciutadans que es poden acollir al programa ESTA, que permeten estalviar les llargues cues que poden produir-se per passar el control d’immigració.

Cal saber, però, que a finals de 2015, als Estats Units es va aprovar una llei, coneguda com Visa Waiver Program Improvement and Terrorist Travel Prevention Act of 2015, que excloïa, a partir de gener de 2016,  la possibilitat de viatjar amb ESTA qualsevol ciutadà amb dret a tenir-lo, que hagués viatjat a Iran, Iraq, Sudan, o Síria amb posterioritat al dia 1 de març de 2011, amb excepció de ciutadans participants en missions militars o diplomàtiques. Jo vaig estar a la República Islàmica de l’Iran després de l’1 de març de 2011 i no vaig anar-hi ni en missió diplomàtica ni militar, el que em va obligar a anar -amb Vueling, acumulant 5 hores de retard entre l’anada i la tornada- a l’Ambaixada dels Estats Units a Madrid a sol·licitar el preceptiu visat i quedar exclòs, per ara, de l’avantatjosa opció ESTA. Per cert, el 18 de gener de 2016, a l’esmentada llista de països s’hi van afegir Líbia, Somàlia i Iemen.

Tot això per dir que l’única opció que podia haver escurçat el temps total entre origen i destí, la vaig perdre per la raó exposada…

L’hotel on m’hostatjo quan viatjo a Washington DC no tenia habitacions disponibles i vaig instal·lar-me en un altre establiment hoteler a Dupont Circle. Arribant vaig veure que davant de l’hotel hi ha la seu del Center for Strategig and International Studies, CSIS, potent Think Tank amb el que vaig contactar fa anys per encàrrec  d’un client. Aleshores estava en un altre emplaçament. Dos edificis enllà del CSIS hi ha un organisme oficial -no recordo quin- on en una de les façanes hi havia les fotografies de tots els assassinats en l’atemptat d’Orlando de la matinada del diumenge 12 de juny.

No gaire lluny d’aquests edificis, un grup de joves es manifestava contra Donald Trump pels seus comentaris racistes. Poques coses més a comentar d’aquestes escasses hores passades a Washington DC.

Vaig viatjar per primera vegada a la capital dels Estats Units la tardor de 1993 per assistir a una reunió de l’Organització Panamericana de Salut (OPS), la branca americana de l’Organització Mundial de la Salut (OMS). La ciutat em va resultar agradable, neta i endreçada. Sense saber-ho, en aquell viatge començaria una història que canviaria la meva vida professional.

Recordo que una tarda assolellada d’un dia d’octubre, havent acabat les sessions a l’OPS, vaig decidir passejar sense rumb i gaudir de l’agradable paisatge urbà al voltant de la seu de l’OPS, passant per davant del Departament d’Estat dels Estats Units, molt a prop de la Universitat George Washington, al barri de Foggy Bottom. El dia era agradable i la temperatura suau per a l’època.

Tot d’una vaig veure un edifici en el que es podia llegir al mur: “The World Bank”. En aquell moment, sabia que aquesta institució es dedicava a finançar projectes de desenvolupament, però no en sabia gaire més. Vaig entrar i vaig demanar a un conserge per algú que s’ocupés de projectes del sector salut. Em va atendre un holandès. Quan li vaig dir que era de Barcelona a l’inici de la conversa em va dir:

– Un moment!

Va trucar a un col·lega seu català, explicant-li que havia rebut una visita inesperada d’un (altre) català i que potser li interessaria atendre’m. Va penjar i em va dir:

– T’acompanyo al despatx de (…). Però abans deixa que t’expliqui algunes coses…

L’home -potser perquè no fos dit que no m’havia atès- em va parlar dels acords de Bretton Woods. Acabada la II Guerra Mundial, la preocupació per crear una organització monetària mundial i impulsar la reconstrucció i la recuperació econòmica dels països afectats per la guerra, va donar lloc a aquests acords, adoptats a la localitat de Bretton Woods, i així van néixer el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial.

Quan em va mostrar la foto de l’edifici de l’hotel Mount Washington de Bretton Woods, lloc on es va celebrar la Conferència, em vaig adonar que coneixia l’edifici. Quan era estudiant al Canadà, havia anat d’excursió en tres o quatre ocasions, amb un bon amic canadenc aficionat a la muntanya, al Mount Washington, a l’Estat de New Hampshire, muntanya que imagino devia donar nom a l’hotel. No era una excursió difícil la de pujar al cim d’aquesta muntanya de la cadena de les White Mountains, tot i tenir una alçada d’uns 2000 metres. Però podia resultar perillós per les fortes i sobtades ventades que a més d’un li havien costat la vida.

Bé, vaig anar al despatx del català que portava projectes de salut al Banc Mundial. Vàrem estar dues o tres hores xerrant. Es va interessar molt per la reforma sanitària que havíem portat a terme a Catalunya: la Llei d’Ordenació Sanitària, el Pla de Salut, la separació de funcions de planificació, compra i finançament de les de gestió dels serveis de salut, el model de contractació, el sistema d’avaluació d’acompliment d’objectius i resultats…

Em va explicar que estava desenvolupant programes de préstec del Banc Mundial a l’Uruguai, l’Argentina i algun país més, i em va demanar si el podia acompanyar en una missió a Montevideo per valorar si el model sanitari català podia aportar valor afegit a la reforma sanitària que volien tirar endavant en el petit país encaixat entre Brasil i Argentina. Al cap d’un temps el vaig acompanyar, primer a Montevideo i després a Buenos Aires, i l’experiència va resultar molt positiva.

Tant que en un moment en el que pràcticament ningú a Catalunya s’havia plantejat aportar l’experiència sanitària catalana al món, vaig començar a donar-li voltes al projecte que va quallar l’estiu de 1994. Durant els anys 80 vaig tenir la sort de treballar amb les agències de cooperació internacional de Canadà (CIDA) i dels Estats Units (USAID) a Nicaragua d’una banda, i a Tunísia i Egipte de l’altra. Segur que aquesta experiència va facilitar que considerés el nou projecte.

Entre 1994 i 1997, em vaig dedicar exclusivament a muntar una empresa de consultoria sanitària internacional per prestar assistència tècnica a diferents governs. Vàrem treballar als països esmentats, Uruguai i Argentina, a més de a Macedònia, Albània, Marroc, Algèria, Equador, Mèxic i Costa Rica, país aquest últim on més vaig veure progressar la reforma en aquell trienni. Entre 1994 i 1997, vaig canviar d’ocupació, per tornar a la consultoria internacional entre 2000 i 2003-2004 de forma exclusiva i posteriorment, fins avui, de forma més o menys parcial -des de molt poc a bastant- segons les èpoques.

Què hagués passat si aquella tarda d’octubre de 1993, en lloc d’anar a passejar una estona, hagués anat a l’hotel a descansar o a visitar un museu? Pregunta retòrica que em podria estalviar, però que inevitablement em ve al cap quan penso en els orígens d’aquella iniciativa que va permetre i permet encara a molts professionals del sistema sanitari català, aportar la seva experiència a un munt de països.

A banda de la consultoria, un altre fruit valuós d’aquells anys de feina va ser la concepció i posada en marxa de la Conferència EUROLAC destinada a fomentar la interacció entre professionals de la salut europeus i de Llatinoamèrica i el Carib i responsables sectorials del Banc Mundial, el Banc Interamericà de Desenvolupament i l’OPS. Vàrem celebrar la primera Conferència EUROLAC a Barcelona, on vàrem ser la contrapart europea de l’organització. A partir d’aquí es celebrarien periòdicament i de forma alternativa als continents europeu i americà. A banda de la de Barcelona, vaig poder assistir a les de San José de Costa Rica i de Paris.

Durant aquests 23 anys, sempre he mantingut relació tècnica amb els esmentats organismes i he tingut l’oportunitat de viure les seves transformacions organitzatives i en la manera d’operar, així com l’evolució dels diferents països llatinoamericans a l’hora de plantejar-se les seves relacions amb aquestes institucions multilaterals. Molt interessant, controvertit i opinable…

Aquests són els records que em va evocar aquesta visita llampec a Washington DC. De fet no va ser fins l’estona destinada a desplaçar-me a l’aeroport internacional Dulles -que malgrat trobar-se a l’Estat de Virginia dóna servei a l’àrea metropolitana de Washington- per volar a Buenos Aires via Bogotà, que vaig començar a recordar aquests fets. En realitat va ser durant la segona part del viatge, ja que durant la primera el servei Uber era compartit amb una coreana que anava al mall Tysons Corner. Somreia i no parlava gaire -a l’estil asiàtic- però feia preguntes i em va tenir distret fins que va baixar a la superfície comercial. Aleshores va ser quan vaig connectar amb aquests records del passat.

Temps era temps…