GRÀCIES, JOHAN

Quan Johan Cruyff va arribar al Barça, l’estiu de 1973, el futbol era “l’opi del poble”. Per a molts encara ho és. Potser no tant, però encara hi ha qui ho veu així.

En el cas del Barça el fet que, des de Manolo Vázquez Montalbán, fins Josep Carreras, passant per Joan Manuel Serrat, Tete Montoliu, Lluís Llach o el recentment desaparegut Mossèn Ballarín -entre molts altres- en fossin o en siguin seguidors, va permetre a molts intel·lectuals i artistes “sortir de l’armari” o almenys optar per callar i abandonar el discurs anti i d’alienació de la classe obrera. El Barça, que acabaria sent conegut per l’eslògan “més que un club” , juntament amb el PSUC, CCOO, Cristians pel Socialisme i altres grups catòlics i teixit associatiu divers, ha estat una organització determinant a l’hora d’integrar tothom i fer real el lema “Catalunya, un sol poble”.

El mateix artífex de la contractació de Cruyff per part del Barça, Armand Carabén, aleshores Gerent del FC Barcelona sota la presidència d’Agustí Montal, era un home inquiet que va promoure múltiples iniciatives culturals i de caire catalanista durant el franquisme. Va ser membre fundador del PCS-Reagrupament del massa prematurament desaparegut Josep Pallach, i amic de personatges com Josep Pla, Pere Duran Farell, Manuel Ibáñez Escofet, Joan Fuster o Joan Sardà Dexeus. Armand Carabén va ser una persona excepcional i polifacètica que després de contractar a l’entrenador del “futbol total” Rinus Michels, va portar Johan al Barça.

El títol que he triat per a aquest post, “Gràcies, Johan”, és tan poc original com sincer i omnicomprensiu d’un fenomen complexíssim, barreja d’elements tècnics del futbol, de gestió esportiva i empresarial, de sentiments profunds, d’elements sociològics i psicològics, polítics i de país i culturals. Sobretot és un exercici, com deia sincer, d’expressió de gratitud per les emocions viscudes gràcies a Johan Cruyff.

Em vaig assabentar de la mort de Cruyff pel seu oncòleg, el Dr. Miquel Hernández, company meu d’escola. Creieu-me si us dic que el que em va venir al cap i sobretot al cor, va ser el moment en el que vaig saber la veritat sobre els Reis Mags d’Orient.

L’emoció de la vigília de Reis, dels dies previs al 6 de gener, de la cavalcada, de l’entrega de la carta a ses Majestats, de l’anar a dormir d’hora després de deixar la sabata a punt i el moment màgic d’aixecar-se i trobar les joguines sentint la il·lusió dels pares i de tota la família… Tot aquest encanteri acabat?

Què té a veure, pensareu potser, això amb la mort de Cruyff?

Molt senzill… S’han dit tantes coses aquests dies -i les que es diran encara- sobre el binomi Cruyff-Barça, per part de tantes persones que, probablement pot resultar gratuït insistir en les mateixes.

Si algun sentit té fer-ho des d’aquest espai nostre (de vosaltres lectors i meu), és el de poder compartir les nostres emocions al respecte, tots plegats. Intueixo que fàcil en relació al que us he explicat sobre els Reis. Per la vostra pròpia experiència i per les viscudes amb fills i nets. En el cas de Cruyff potser l’exercici no és tan senzill per la (jo diria grandesa però deixem-ho amb) personalitat del personatge.

La mort de Cruyff, probablement provoca emocions diverses. Conec la del meu amic oncòleg, profunda i impactant, però diferent de la meva.

Amb aquest amic de l’escola i la resta de companys, veient plegats no fa pas tant, fotografies nostres fetes a la mateixa escola a principis dels anys 70, en blanc i negre, a molts ens va impressionar contemplar aquelles instal·lacions atrotinades -que aleshores no ens ho semblaven, hi estàvem acostumats, no coneixíem res més- i ens va fer pensar que eren un bon reflex d’un país, que també vivia en la grisor pròpia d’una dictadura.

Ahir veient de nou el 0-5 del 17 de febrer de 1974 al Santiago Bernabeu (on curiosament l’holandès d’or, com molt bé va cantar “La Trinca”, va ser decisiu per fer real el “en Flandes se ha puesto el sol”), la sensació va ser la mateixa. Sensació de felicitat extrema en un entorn trist i gris, ben representat per les imatges de TV i la veu de Juan Antonio Fernández Abajo, en un cert sentit no gaire diferent de la de Matías Prats en el NODO o narrant partits per la ràdio.

Les Copes d’Europa (la Champions League encara no existia) guanyades per l’Ajax d’Amsterdam els anys 1971, 1972 y 1973, apassionat com era -i sóc encara- del futbol com a joc i com a espectacle, em feien somiar i contrastaven amb la mediocritat i tristesa del nostre Barça gris i fosc, com l’escola, el NODO i el país. Tinc una foto amb els companys d’escola vestits tots amb roba d’esport de l’època, en la que jo portava la samarreta de l’Ajax amb el número 14 de Johan a l’esquena!!

Veure jugar Neeskens, Krol, Johnny Rep, Keizer i… és clar, el gran Johan!!! Allò era una altra galàxia. Era acabar amb el catenaccio italià per passar al joc ofensiu, de control de la pilota. Joc ràpid al primer toc en el que tots defensen i, sobretot tots ataquen: futbol total!!! Quan anava els diumenges a la tarda al Camp Nou (els partits acostumaven a ser en diumenge a la tarda i almenys hi havia llum i color), somiava amb aquella manera de jugar i em revelava contra el que veia.

Vaig néixer el 1958. I sí, el Barça havia guanyat les lligues de les temporades 1958-1959 i 1959-1960, però jo no ho havia viscut conscientment. El primer record que tinc d’haver guanyat un trofeu rellevant va ser la “Copa del Generalísimo” de l’any 1968. Però veient al cap de dos anys la selecció brasilera de Pelé ( i de Gerson, Tostao -que em va ensenyar el que és jugar amb perill sense tenir la pilota-, Rivelino, Jairzinho i els laterals Marco Antonio i Carlos Alberto, ultraofensius) al Mundial de Mèxic l’any 1970…

Recordo el pare que em parlava del Barça de les 5 copes (el de la davantera popularitzada per la cançó de Serrat: Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón) i un company d’escola que em posava malalt quan em deia -resignat amb la supremacia absoluta del Reial Madrid- “Què més vols? Un equip de la nostra ciutat que sempre queda segon o molt ben classificat…”.

La temporada 1970-71, la frustració ja va ser màxima. Malgrat empatar a punts amb el València, el Barça va perdre el títol per golaverage en l’última jornada. Recordo escoltar la desfeta per ràdio amb el meu pare i acabar amb llàgrimes als ulls pensant amb la sentència del meu amic: “Què més vols?…”. Sempre segons!!! Al damunt segons darrere el Valencia! El Reial Madrid va quedar quart i tercer el Atlético de Madrid.

Tota aquesta realitat i altres històries, com la politització del fitxatge d’Alfredo di Stefano per part del Reial Madrid quan semblava que tot estava lligat perquè vingués al Barça en plena dictadura i, formant part del bàndol dels descendents dels perdedors de la Guerra Civil, expliquen el sentiment col·lectiu del barcelonisme, predominantment pessimista i derrotista, com a símbol d’una Catalunya vençuda que havia de mantenir-se viva en la clandestinitat.

Se suposava que el Barça havia d’estar entre els grans del món i no ho estava. La imatge del Brasil del 1970 i de l’Ajax del 1971, 72 i 73 em permetien saber que “un altre món era possible”, però no semblava que aquells joves holandesos, desenfadats amb cabells llargs i pinta de Beatles més que no pas de futbolistes, els tinguéssim al nostre abast.

Quan vaig saber l’estiu de 1973 que Johan Cruyff era jugador del Barça, no m’ho podia creure!

Jo em vaig fixar en Johan essent molt petit. L’any 1969, no sé com ni per què -no recordo que fos habitual veure partits internacionals si no jugava el Reial Madrid- vaig veure per la TV a casa d’un amic un Benfica-Ajax de Copa d’Europa que es jugava a París. Era un tercer partit de desempat, que va acabar amb pròrroga i Johan va marcar el primer gol, contra el Benfica d’Eusebio. Però és que a banda del gol, la seva manera de jugar, malgrat ser jo un nen petit, va fer que ja no deixés de seguir l’Ajax i la selecció holandesa mai més. Varen perdre la final contra el Milan, però després ja vindrien les victòries del gran Ajax dels 70.

La temporada 1973-74, com tots els anys dèiem “aquest any sí”. Feia 14 anys que no veiem guanyar una lliga. I a diferència d’altres temporades que al acabar dèiem “aquest any… tampoc”, vàrem guanyar la lliga.

El 28 d’octubre de 1973, dia del debut de Johan amb el Barça, tan recordat aquests dies amb motiu de la seva mort, jo estava a l’Estadi, com cada diumenge que hi havia partit i vaig poder veure el 4-0 endossat al Granada, els dos gols de Cruyff, però sobretot el seu joc i les seves passades. Aquell dia, jo tenia 15 anys i en feia 7 o 8 que havia patit la decepció de conèixer la realitat sobre els Reis Mags. Bé, la il·lusió que vaig sentir era comparable a les dels 6 de gener de quan era petit. De quarts a la classificació a primers, 0-5 al Bernabeu i campions al camp del Sporting de Gijón a 5 jornades de l’acabament del campionat!!

Per aquesta raó la notícia de la mort de Johan em va portar al cap d’immediat la decepció provocada per “la mort” dels Reis Mags.

Podeu imaginar el que va suposar viure la victòria de Wembley el 1992! Em vaig mirar el meu fill gran que tenia 3 anys i vaig sentir que tindria millor sort que jo. I així ha estat amb 26 anys ja havia vist guanyar 5 Champions al Barça i el seu germà 4 amb 21 anys: jo en tenia 33 i el meu pare 63 quan vàrem veure guanyar al Barça una Champions per primera vegada!

I ara de les emocions a la raó. El canvi d’aquell Barça del NODO que va estar 14 anys sense guanyar una lliga a l’actual, el millor equip de futbol del món, ha estat possible gràcies a Johan Cruyff. El futbol al món ha canviat gràcies a ell i el Barça, des de la Masia al primer equip, ha interioritzat en el seu ADN aquest mestratge.

Pep Guardiola és un producte Cruyff. Va ser en Johan qui li va recomanar a Joan Laporta que apostés pel Pep com a entrenador del primer equip. Però Laudrup, Koeman, Ferrer, Sergi i tants altres com entrenadors o Txiki Beguiristain o Zubizarreta com a directors esportius i altres, donen continuïtat a aquest model, com li dona avui en dia Luis Enrique al Barça amb jugadors com Messi o Piqué que han mamat des de petits a la Masia, aquesta concepció del futbol.

Conec el Barça, una mica des de dintre. Vaig tenir la oportunitat de col·laborar-hi professionalment entre 2008 i 2010. Vaig estrenar-me amb la gira de pretemporada als USA l’any que va debutar en Pep. Només començar es va trobar amb la pressió de decidir si s’havia de reclamar Messi que abandonés els JJOO de Beijing per incorporar-se a la pretemporada del Barça a New York, que era qui el pagava i qui més podia patir les conseqüències d’una mala pretemporada o, pitjor encara, d’una lesió. Pep tenia clar que Messi havia de quedar-se a Beijing i que hagués estat un error intentar frustrar-li el somni olímpic. I així va ser. No oblidem que Pep Guardiola (com Manel Estiarte, que també era present a la reunió decisiva a l’habitació de’n Pep a l’Hotel Saint Regis de Manhattan), havia estat campió olímpic.

Però aquesta és només una anècdota de tantes. La paraula complexitat es queda molt curta per definir la realitat de tot el gran entramat d’interessos que hi ha al voltant del Barça. És tot un món.

Johan era humà i com a tal tenia els seus defectes. Sentirem parlar de comportaments poc exemplars, de qüestionaments ètics… La seva mort ha aconseguit -em temo que potser només per uns dies- unir els ismes del Barça. Que tots els expresidents vius i el president actual signessin un comunicat conjunt i hagin accedit a compartir llotja dissabte vinent en el Barça-Reial Madrid. Que Bartomeu i Laporta s’abrasessin durant l’acte d’acomiadament a Cruyff a la porta 14 de l’Estadi…

Però Johan era com era i no deixava indiferent a ningú. És molt important entendre que el pack era sencer i únic. Que les virtuts eren indestriables dels aspectes menys virtuosos i que sense les seves parts més criticables i, si es vol, obscures, mai hagués tingut la força, l’energia, la personalitat necessàries per ser ell, per revolucionar-ho tot, per imposar la seva autoritat. La personalitat de qui més en sap de futbol i la que ha portat -tota ella sencera, les dues cares de la moneda-, a tot el món, inclòs Florentino Pérez i a molts dels seus detractors dins del barcelonisme, a reconèixer la seva grandiositat o quan de menys a callar o remugar entre dents.

El gran Barça no s’explica sense Johan. És el pare de la criatura. Era un geni. I als genis sovint cal aguantar-los-hi coses difícils de suportar perquè el resultat final és tan indiscutiblement genial, que més val callar.

Si ara es proposa que l’Estadi es digui Estadi Johan Cruyff, la polèmica estarà servida i ves a saber com pot acabar tot plegat inclosa la memòria del difunt….

ESTADI JOHAN CRUYFF?

Personalment opino que ja estem trigant. Algú que ens va fer veure que enlloc estava escrit que els catalans haguéssim de perdre sempre, què menys? Ara, si això ha de comportar repetir episodis mesquins al voltant de la figura desapareguda de Johan Cruyff…

Toni Padilla recordava ahir que a Anglaterra, Sir Alex Ferguson, Thierry Henry i Dennis Bergkamp ja tenen la seva estàtua en vida. La Supercopa holandesa ja fa anys que porta el nom de Johan Cruyff. El president de la Federació Holandesa de Futbol va demanar posar el nom de Johan Cruyff a l’Amsterdam Arena.

Accepto que al final aquest no és el tema important. El que realment importa és el llegat, el gran llegat, la magnitud del que ens ha deixat Johan: el millor equip de futbol del món, la millor escola de jugadors, el futbol espectacle. Però la capacitat de saber expressar el reconeixement de forma simbòlica també és un valor. Al nostre país massa sovint fem tard per reconèixer en vida els més grans. Almenys reconeguem a Johan el que és de Johan encara que sigui desprès de morir.