MONS SUPERPOSATS (7). LA LLUM ETERNA

La casa de l’Agnès a la Provença era antiga, de pedra mil·lenària, preciosa. Pau, silenci, vistes precioses sobre camps de lavanda…

Com deia el propi Abraham J. Steinberg (veure post anterior), estava preparat per l’etapa final de totes les etapes i el retrobament amb l’Agnès va simbolitzar aprovar la gran assignatura pendent que l’havia portat a haver de transitar per tantes existències. No només va viure en pau i harmonia l’amor amb ella, sinó tot el que representava aquesta relació, com epíleg d’un procés, que va portar el nostre home a ser capaç d’elevar l’amor cap a l’Agnès i cap a la humanitat, a un nivell superior. El va portar a comprendre definitivament el sentit de la vida i de la mort.

Recordem també que Steinberg deia que un cop assolida la pau, era indiferent viure en un lloc o en un altre. Això no treu però que la intuïció de l’Agnès al proposar-li la Provença com a lloc per viure, tingués molt present les característiques de la naturalesa humana. Per més que s’hagi avançat en el camí cap a la Veritat, en el retrobament amb la pròpia essència, per més que la maduresa espiritual resisteixi qualsevol entorn, compte tingut de tot això, la Provença suposava una garantia addicional, probablement innecessària, però era un lloc facilitador. Al cap i a la fi, Abraham J. Steinberg, encara era un humà sotmès a la debilitat pròpia dels de la seva espècie.

El que va atraure l’Agnès, ja feia anys, cap a la Provença va ser, entre altres coses, la figura i l’obra de Frederic Mistral. Un cas curiós: francès atípic -havia arribat a parlar d’independència de la terra de l’idioma provençal, llengua de l’idioma occità– , va ser Premi Nobel francès de literatura sense escriure en francès. Aquest fet, en un país tant xovinista i jacobí, va causar sorpresa en els cercles literaris, alhora que va consagrar el provençal com a llengua literària i va ser decisiu per evitar-ne la seva desaparició. Al mateix temps que Mistral rebia el premi Nobel els mestres encara pegaven els nens a les escoles, quant durant l’estona de pati parlaven en provençal!

El seu poema èpic “Mirèio”, és tant brillant que va deixar desconcertats als crítics parisencs que ja donaven per morta la llengua occitana. Però és que fins i tot els més crítics van haver d’admetre la grandesa i sobretot la bellesa d’aquest poema carregat d’ingenuïtat: en les coses simples de vegades s’hi poden trobar els millors estímuls.

Curiosament “Mirèio”, poema que sempre havia commogut l’Agnès, evocava en part –només en part-, el que ella i l’Abraham J. Steinberg es disposaven a compartir.

L’obra narra una història d’amor impossible entre dos joves d’origen social molt diferent i una mort per amor. Ni la condició social de l’Agnès ni la de l’Abraham eren un problema i la mort definitiva d’Abraham J. Steinberg no seria per amor, però va tenir unes característiques remotament evocades per la mort de Mireya, filla d’uns pagesos rics de Les Baux-de-Provence a la que els seus pares prohibirien que es casés amb Vincènç, un jove pobre.

Davant aquest fet Mireya fuig de casa seva, travessa la Camarga amb l’objectiu d’arribar a Saintes-Maries-de-la-Mer per tal d’implorar a les santes que la seva família acceptés la decisió.

Durant el viatge a causa del calor pateix una insolació, es deshidrata i al final del camí se li apareixen les santes que li fan veure la felicitat de l’Altre Món. Abans que els seus la trobin es deixa anar suaument cap a la mort, de forma agradable, confiada i tremendament serena abandona el seu cos…

Abraham J. Steinberg per la seva banda, sempre va estar interessat per l’obra i sobretot per la vida de Vincent van Gogh. Una vida torturada i curta de només 37 anys.

Fill d’un pastor protestant, va viure turmentat per l’angoixa i les passions humanes. Va treballar en galeries d’art a La Haya, a Paris i a Londres i la seva vida va estar plena de fracassos sentimentals. Les  dificultats per trobar la seva vocació professional en realitat simbolitzaven la seva incapacitat per simplement viure i ser feliç. Si a Abraham J. Steinberg li haguessin dit que va encarnar-se en van Gogh en una vida anterior no li hagués estranyat. Van Gogh no va poder morir a la Provença. L’Abraham J. Steinberg, com Mireya, sí.

Van Gogh primer va sentir la necessitat espiritual d’entregar-se als altres. De fet sempre havia volgut ser pastor com el seu pare i va anar a estudiar teologia a Amsterdam, però no va reeixir. D’aquí va anar a l’Escola d’Evangelització Pràctica de Brussel·les essent enviat a una zona minera molt deprimida i paupèrrima. Va acabar essent expulsat de l’Escola per excés d’implicació amb els miners, als que donava tot el que tenia per tal de poder viure més pobrament que ells mateixos.

Va perdre la fe i va deambular per França i Bèlgica, començant a pintar. Desprès de fracassar en una nova relació sentimental amb una cosina seva es va enamorar per compassió d’una prostituta i va acabar vivint amb ella i els seus fills, dedicant-se ja a dibuixar i pintar.

A Paris va descobrir l’impressionisme i l’art japonès. El seu germà –marxant d’art i persona determinant en la seva vida- el va posar en contacte amb Pissarro, Seurat, Gauguin, Bernard, Toulouse-Lautrec i, en aquest ambient, va començar a redefinir el seu estil encaminant-se des de la foscor cap a la claror i els colors vius i es va sentir seduït per la idea de traslladar-se a Arles, a l’assolellada Provença, on va esclatar com artista i va viure molt malament una soledat no desitjada, embogint cada vegada més.

Va ingressar primer a l’hospital d’Arles i posteriorment al psiquiàtric de Saint-Remy-de-Provence, on durant un any va pintar sense parar, en un període caracteritzat per la pèrdua progressiva de contacte amb la realitat i una terrible sensació de tristesa permanent i melangia.

Assetjat per sentiments de culpa, entre altres coses per considerar-se un mal artista, es va treure la vida d’un tret de pistola.

Amb menys de 10 anys de dedicació a la pintura en va tenir prou per ocupar un lloc entre els genis de la història de l’art, essent impossible imaginar quina hagués pogut ser la seva aportació si no hagués posat fi ell mateix a la seva trajectòria humana i artística.

Què diferents les formes de traspàs de la Mireya i de van Gogh! Dues ànimes abandonant els respectius cossos amb destins visiblement diferents…

Abraham J. Steinberg constatava que la bellesa extrema de la Provença, lluny d’aportar la pau a van Gogh, no va poder invertir el sentit d’una vida horrible. Això reforçava la seva idea que encara que visqués en el lloc més terrible la seva pau interior ja no es veuria alterada. Però coincidia amb l’Agnès que la Provença, igual que decorava meravellosament l’amor que els unia, en la mesura que aquest era el símbol de la superació de vides i vides molt pitjors que la de Van Gogh, esdevenia un indret ideal per fer el traspàs definitiu.

Varen passar junts 15 anys meravellosos. Passejades per paisatges encisadors, galeries d’art, antiquaris, poblets bellíssims, vetllades de profunds intercanvis….

Finalment, va arribar el moment de trencar per sempre aquell cercle de vides i morts. La seva hora, la que havia esperat sense saber-ho durant segles, el Gran Moment, havia arribat. Ho va intuir i es va sentir feliç.

Era primavera. El dia havia estat assolellat i al capvespre l’Agnès li va dir a l’Abraham:

-Estimat, fa dies que noto que s’aproxima el moment. És així oi?

-Sí, Agnès. El moment ha arribat. Moltes gràcies. No saps com t’estimo. Gràcies, gràcies, gràcies.

El sol també començava a marxar i l’Abraham va demanar a l’Agnès que l’acompanyés a la sala d’estar. Una bonica estança, ben decorada i moblada. Pintures, obres d’art, objectes antics, entre els quals, dos sofàs i dues butaques. L’Abraham es va estirar en un dels sofàs i va demanar l’Agnès que seies en una butaca, a prop d’ell. Li va agafar la mà i mirant-la als ulls li va dir:

-Vaig a reclamar la presència d’Anuar Menaziz i vull també sentir la teva. No la física. La teva llum. La mateixa que m’ha permès connectar amb la Llum i que els nostres esperits siguin un, units en el Tot al que m’encamino.

-Aquí estic Abraham. Jo no sé quan acabarà aquesta meva vida d’ara. Ni sé si serà la última. Tot i que sento que sí…

El que no entenc és perquè no podem marxar junts.

Abraham J. Steinberg va somriure i li va dir:

-Agnès, et queda una última feina molt important a acomplir abans de marxar. Serà la teva última existència i aviat vindràs amb tots nosaltres. Abans però, algú et necessitarà aquí…
-Alguna cosa intueixo Abraham. Sé que aviat ens fondrem en la Llum per sempre. De fet ja no deixarem mai d’estar junts…

L’Anuar, una vegada més, va atendre la crida de Abraham J. Steinberg. No l’assistiria en la seva mort física, com va passar feia segles, car ell ja havia acabat feia temps el seu cicle de vides humanes. Però acompanyaria el seu esperit en el trànsit. Ells dos amb l’Agnès van compartir plegats el moment final.

“Em vaig preparar per abandonar lenta i suaument el meu cos. La sortida va ser plaent i poc a poc em vaig anar apropant a aquella lluminositat que m’havia recordat el reflex del sol i de la lluna en la neu del petit jardí de casa, en alguna existència anterior.

Però aquesta claror era la  de la Veritat. Les altres eren un succedani. Vaig entendre que quan les vaig veure des de casa meva, em van evocar traspassos anteriors.

Però mai havia estat preparat per integrar-m’hi definitivament. Ara, per fi, SÍ!!!.”