MONS SUPERPOSATS

ABRAHAM J. STEINBERG

Aquest és el títol d’un escrit que vaig fer l’any 2005 i que vaig signar amb el pseudònim Gérard de Pouvourville.

Començava així:

“La vida consisteix en un passeig solitari. Naixem, vivim i morim sols. Pel camí coincidim – en alguns trams- amb altres caminants. El problema esdevé quan en volem posseir algun o alguns d’aquests: parelles, fills… Per fer el món millor, n’hi ha prou amb estimar-los sincerament. Però sense perdre mai la consciència de la individualitat, la independència i la llibertat sense les quals, mai cap persona podrà trobar el seu veritable camí.”

En un món en el que tot va molt de pressa i ningú té temps d’aturar-se a pensar en res que no vagi gaire més enllà del més o menys immediat –no pensar és una forma d’evitar confrontar-se amb un mateix- ni de, com deia un company fa pocs dies, donar-se el plaer d’assaborir el passat sense pressa, com el qui amb els ulls tancats i respirant lenta i relaxadament deixa impregnar-se mitjançant tots els seus sentits pels aromes d’un bon vi; en aquest món la disponibilitat per llegir, amb una mica de sort, va un xic més enllà del que permet un twitter.

Els meus escrits són llargs. Els meus paràgrafs són llargs. Poso els punts i les comes com em sembla, sense seguir cap norma i… potser en alguna ocasió el lector ha de triar entre no acabar de llegir el paràgraf o… deixar de respirar.

Quan vaig començar aquest blog, el responsable tècnic del mateix em deia “hauria de fer els posts més curts. Són massa llargs”. En alguna ocasió vaig reflexionar en un post sobre la identitat dels destinataris del que escric: són els altres o jo mateix? Resposta: tots, vosaltres i jo. He de suposar que si em llegiu és que ja us va més o menys bé la llargada dels meus escrits. I ja suposo que algú que potser va intentar llegir-me, va deixar de fer-ho cansat que “m’empatollés” tant.

Últimament el mateix responsable tècnic em deia que aquest blog està força ben posicionat a Google. I m’explicava que ara es tornen a apreciar els posts llargs. Vaig pensar “mira, com les faldilles, va per modes: ara curtes, ara llargues, ara de nou curtes…”. Tan li fa. Jo escric com escric i això no té gaire remei!!!

Tot això tan llarg –que em podia haver estalviat- per dir que fa temps, molt temps, que em plantejo penjar al blog l’escrit “Mons Superposats”. Però fins i tot jo me n’adono que es massa llarg. Algú que l’ha llegit i li ha agradat em deia: “parteix-lo en capítols, en peces…”. Suposo que és el que acabaré fent. Tot i que es tracta d’un escrit que té la virtut d’enganxar i ve de gust llegir-lo tot seguit.

He pensat que ja que potser l’acabaré publicant per peces, l’allargo! O potser el retoco. O tal vegada me’l reinvento. Ara mateix no ho sé…

En qualsevol cas aquesta història va començar un dia del mes de març de 2005. Era primavera. Per fi havia arribat després d’un hivern que va ser prou fred com per semblar més llarg del que en realitat havia estat.

Un dissabte al matí vaig anar al meu club disposat a sortir a córrer una estona a l’aire lliure i gaudir del sol i del bon temps.

Quan vaig obrir l’armari on guardava la roba d’esport, sobtadament van caure a terra un munt de papers. Vaig recollir-los i vaig descobrir que es tractava d’un manuscrit d’en Gabriel García Márquez, amb qui havia coincidit una vegada en un sopar a Maracaibo, Veneçuela, denominada inicialment pels conqueridors espanyols Nueva Zamora. Ja veieu, ara que es parla tant d’alguns viatges de determinats polítics espanyols i catalans a Veneçuela, jo també hi vaig anar!

Però abans que Hugo Chávez protagonitzés el cop d’estat contra el bon amic de Felipe González, Carlos Andrés Pérez de Bricio. Aquest senyor, el febrer de 1989 va executar una violenta repressió que va costar la vida almenys a 3000 persones i Felipe González va ajudar en “aquells moments crítics” al seu col·lega amb 600 milions de dòlars.

Tot això també m’ho podia haver estalviat, ja que no aporta res al relat.  El que vull explicar en aquesta història llarga i no sé encara com, gira al voltant d’un personatge anomenat Abraham J. Steinberg.

Es tracta de la veritable història, o una part d’ella, de l’Abraham J. Steinberg. He de començar confessant que no acabo d’entendre el meu rol en la mateixa. Però no hi ha cap dubte que em sento molt atret per la figura d’aquest personatge que no he conegut mai.

L’atzar va fer que una vegada caigués a les meves mans un retrat d’ell. Era alt, ben plantat i atlètic. Elegant i distant. Semblava que tingués poc a veure amb aquest món.

Cridava l’atenció la força, la intensitat i la profunditat de la seva mirada. Uns ulls clars, serenament tristos, de persona sabia. Denotava una presència absent.

Si ja em va sorprendre trobar dins l’armariet del meu club el manuscrit de García Márquez, encara vaig entendre menys que dins d’aquells papers escrits a Barranquilla, aparegués un altre escrit signat per l’Abraham J. Steinberg.

Era un escrit que jo coneixia molt bé. Me l’havia entregat feia 20 anys en Samuel Cesarman a ciutat de Mèxic, a principis de setembre, durant el sopar de celebració de l’any nou jueu, a casa els seus pares.

Al cap d’uns anys vaig regalar aquells papers a R. Kennedy i incomprensiblement no en vaig guardar cap còpia. Era l’estiu de 1985 a Cape Code, Massachussets.

El manuscrit d’en García Márquez començava dient: “La vida no es la que uno vivió, sino la que uno recuerda y cómo la recuerda para contarla”. Frase que utilitzaria en el seu llibre de memòries “Vivir para contarla”.

L’Abraham J. Steinberg, en la vida a la que es refereix l’esmentat escrit, era descendent de la tribu de David i sense saber-ho cercava la “terra promesa” per Jehovà. Va trigar anys en comprendre que el que buscava, ni estava fora d’ell mateix ni ho trobaria en els altres. Ho havia de buscar en el més profund de dintre seu.

Llegint-lo i mirant la foto d’ell, sentia que l’Abraham J. Steinberg no era una persona vulgar. Era un ésser excepcional. Era un home especial i de talent extraordinari. El seu rostre estava ple d’espiritualitat i el joc extremadament delicat i inquiet dels trets de la seva fesomia reflectia una vida anímica extraordinària, tremendament interessant, excessivament agitada, enormement delicada i sensible.

Sens dubte era un home que havia excel·lit més que els altres homes i que estava en possessió, en afers d’esperit, de la saviesa que només tenen les persones que transcendeixen. Aquelles persones que semblen mancades d’ambició, que mai es fan notar, discretes. Aquelles persones que mai pretenen brillar, ni convèncer als altres. Aquelles rares persones que ni tant sols pretenen tenir raó.

Sembla mentida que hagués d’arrossegar-se per tantes i tantes vides abans, i que fins i tot en aquesta, trigués tant en descobrir en sí mateix el que era evident: era portador de la Veritat.

En qualsevol cas aquesta va ser l’última vida de l’Abraham J. Steinberg. I el que imagino que us exposaré d’ell en aquest o altres posts, us permetrà comprovar que la major part de la mateixa va ser força tortuosa.

Feia dècades que havia marxat a Amèrica i ja envellit va sentir l’impuls de tornar a Europa de viatge. Un viatge que podia semblar que segurament no hagués hagut de fer mai… Però no, contra el que pogués semblar, no era una mala idea.

Curiosament, quan feia anys que les dones havien desaparegut de la seva vida i del seu cap, en el vol cap Europa li va tocar de companya de seient una jueva de Westmount anomenada Lucie Bronffman. Una dona d’una bellesa excepcional que devia tenir la meitat d’anys que ell i que havia decidit viure en parella amb un indonesi que havia conegut feia poc. Anava a retrobar-se amb ell i desitjava tenir fills.

Estava més preocupada del seu company i dels seus futurs fills que d’ella mateixa i del que realment passava dintre seu. Com la major part de la gent, vivia escassament el present. El vivia, però estava més pendent del futur, més preocupada per garantir la felicitat en el futur i per uns fills que encara no existien i que potser no existirien mai.

A Abraham J. Steinberg no li va semblar oportú ser del tot explícit a l’hora de contestar algunes preguntes que ella li va fer sobre el seu passat i sobre el que pretenia fer en el temps que li pogués quedar de vida. Sí que li va dir que els anys que li poguessin quedar, fossin els que fossin, no tindrien sentit si no els dedicava als altres.

Va entendre que buscava una parella i li va explicar la història d’un home molt vell que va trobar l’amor de la seva vida quan creia que l’única aventura que li quedava per passar era la de la mort. Una noia joveníssima, quasi una nena amb la que el que havia de ser un episodi esporàdic d’amor desenfrenat es va transformar en amor veritable.

Sense saber perquè, aquest relat va evocar a Abraham J. Steinberg un episodi de quan sent jove i vivint a Europa va anar a estudiar a Amèrica i va conèixer una jove de Barcelona. Per primera vegada en molts anys, un record agradable, romàntic, tendre, sobre una passió viscuda feia infinitat d’anys, en el continent on aleshores hi estava transitòriament estudiant i ara hi vivia, va fer tornar la imatge d’una dona al seu cap.

El que el va impulsar a viatjar a Europa va ser una força interior estranya que l’arrossegava cap a la casa on va néixer i va viure els primers anys de la seva vida. Però tot d’una va decidir que aniria a Barcelona. Mai hi havia estat.

De cop i volta, aquell viatge que havia emprès a contracor, com no volent, com impulsat per una força interior enemiga que el dominava, va adquirir un punt d’interès. Pensar en aproximar-se a la casa familiar li provocava mals averanys, però l’aversió era directament proporcional a la seva incapacitat de vèncer la força que el volia portar sí o sí cap a la seva infantesa. La idea de visitar Barcelona el va vigoritzar. Mai s’hagués imaginat el que li passaria un cop arribat allà.

Però el relat dels fets esdevinguts a Barcelona, en tot cas, serà objecte d’algun altre post.

He de pensar si em veig capaç de dividir en gaires peces més la veritable història d’Abraham J. Steinberg. D’una banda no és fàcil per a mi, tècnicament parlant, i d’una altra banda la meva ànima s’hi resisteix….

Ja veurem… Una part de la història és massa previsible i això li treu interès. Alhora, el que li va passar a Abraham J. Steinberg, a banda de ser rigorosament cert, és d’una profunditat i una intensitat que potser val la pena mirar de relatar-ho.

He d’acabar de pensar com puc fer-ho…