FINAL DE CURS
Més enllà que les teories freudianes siguin més o menys certes, fa masses anys que vaig llegir “Introducció al psicoanàlisi” i algun llibre més de Freud, com per recordar els detalls de –segons ell- com influencien les experiències de la infantesa sobre la formació de la personalitat, sobre com serem, actuarem i reaccionarem de grans, o per tenir prou present la controvertida teoria psicosexual del desenvolupament de la persona.
Quan vaig estudiar medicina, el segon any vaig fer psicologia i el cinquè psiquiatria. Queda lluny tot allò i el que pugui saber no dista gaire del que sap qualsevol persona mínimament formada, que disposi d’allò que en diuen -o en deien- “cultura general”.
De pedagogia i influència de l’educació en com som, més enllà de l’experiència personal i el sentit comú, no en sé res.
Fins aquí la raó. Em diuen -i ho accepto- que a l’hora de manifestar-me en la vida quotidiana, en el meu cas, la raó no deixa prou camí de sortida als sentiments. Fins i tot hi ha qui em diu que per això escric. Com si hi hagués una certa dicotomia entre gran part del que escric i com em comporto. Com si el meu sentiment fos difícil de trobar més enllà del que escric. Potser sí… Només els que em coneixeu i alhora em llegiu ho podeu jutjar.
Bé, la dimensió més humana de la persona, les situacions que permeten que emergeixin de forma clara i espontània les emocions de les persones -valgui doblement la redundància- m’emocionen. I parlo d’emocions tant positives com negatives.
Ara fa gairebé un mes que no escric en aquest bloc. La coincidència de l’aplicació perversa de la raó per part de massa gent a moltes de les emocions generades al voltant del procés català, amb certes dosis de perversitat viscudes en el context laboral en el que em moc, m’han portat a no escriure.
Volia evitar transmetre negativitat. No he volgut escriure res sobre política, polítics, periodistes i el procés. Ho vaig fer per última vegada el 27 de setembre i ja vaig explicar que em resultava ingrat. Per alguna raó em sentia obligat a fer-ho. Autoimposicions absurdes…
Tampoc m’ha vingut de gust escriure sobre la mesquinesa a la que poden o podem arribar les persones en diferents àmbits de la vida, en aquest cas, com deia, tinc al cap situacions laborals. M’ha costat fer abstracció d’aquesta realitat que m’envolta i no m’ha abellit escriure. He reprimit emocions, sí. Me les he quedat a dintre.
Una trobada d’excompanys d’escola m’ajuda a retrobar la pau una mica perduda aquestes ultimes setmanes, em permet tornar a fer el que més m’agrada: escriure.
Ja hi vaig dedicar un post al tema l’any passat quan feia 41 anys que havíem deixat l’escola. Ho torno a fer aquest any que en fa 42 i l’hem repetit: ni tan sols un grup de whatsapp constituït farà aviat dos anys ha pogut trencar quelcom profund, que no som capaços d’explicar-nos, que ens uneix d’una forma molt especial.
Ahir el magnífic periodista Carles Capdevila feia referència als riscos que tenen aquestes comunitats virtuals. Riscos que, els que com jo -entre amics- la deixem anar tal com raja, contribuïm a incrementar tremendament. En Capdevila assenyalava els danys colaterals derivats de la falta de contenció, de l’abús de missatges inútils o de la poca o nul·la reflexió sobre on arribarà el que deixes dit sense pensar-hi gaire. Faig un “mea culpa” absolut en relació a confessar que he comés aquest tres pecats i algun més en el grup de whatsapp de l’escola. Companys, perdoneu-me! Prometo intentar millorar, però no garanteixo res!
Ens hem fet grans i aquell grup de nens força homogeni als nostres propis ulls –malgrat la realitat sociofamiliar de tots plegats pogués ser més heterogènia-, hem evolucionat diferentment en el pensament polític, en l’anàlisi social, en la manera d’aplicar valoracions morals, en el que ens agrada i en el que no… I hem tingut les nostres tensions. La capacitat conciliadora d’alguns i la contenció de la majoria han fet possible que els més actius, i per tant més perillosos per a la pau del grup, no haguem fet estralls.
Crec que tothom sap però que per damunt de totes aquestes diferències hi ha quelcom difícil de definir, que no sé si en Freud amb les seves teories ens ho resoldria. Quelcom que ens uneix, que fa que hi hagi uns lligams i una solidaritat entre nosaltres, un afecte i una estima, difícils de trobar en grups d’amics creats en etapes posteriors de la vida. En el meu cas, només es dona una situació comparable amb un grup d’amics format durant l’adolescència tardana i que encara perdura.
Alguns companys després de la trobada han fet manifestacions que, crec que sinó tots, la immensa majoria compartim. Per exemple:
“La sensació de proximitat que tinc amb la majoria de companys de l’escola, malgrat pràcticament no haver-los vist durant 40 anys, no la tinc amb companys actuals amb els que he conviscut molt més. És ben curiós…”
“Em va encantar trobar noies que fa 50 anys em queien molt bé i xerrar amb elles com si el temps no hagués passat. O retrobar els meus ideals de bellesa de quan tenia 5 i 9 anyets…”
“D’acord amb tots pel que fa a la joia, la satisfacció i l’alegria que vaig respirar ahir a la nit durant la trobada. Tinc la sensació que durant tota la vetllada sols vaig veure somriures als llavis de tots i que el temps no havia passat, malgrat ser una reunió de persones de quasi 60 anys i malgrat les presentacions feien palès el contrast entre el nostre aspecte actual i el de aleshores…”.
El mateix company assenyalava els avantatges de la maduresa en el sentit de “poder dir-nos tranquil·lament aquelles coses que per por, vergonya o timidesa ens vàrem guardar llavors, però no vàrem oblidar mai”. Evidentment aquells amors platònics de joventut mai confessats o com a molt compartits amb els companys més propers, amb la sensació d’explicar un secret d’Estat. Però no només això: moltes altres sensacions i sentiments.
Una companya destacava les emocions i tensions viscudes durant els preparatius de la trobada, la resposta i l’entusiasme transmesos per tothom des del primer moment. La sensació de buit que queda després d’aquest parèntesi amb la retornada de tots a la nostra vida quotidiana… Els agraïments i mostres de satisfacció…
Una part del que intento explicar queda ben reflectit en el comentari d’una companya, casada amb un bon i respectat amic amb el que he coincidit en els últims anys en l’àmbit professional. Quan ella intentava explicar-li alguna d’aquestes sensacions al seu marit, ell li va dir que no podia imaginar-me a mi en format “nen d’escola”!!!
Què vull dir amb tot això? En primer lloc la obvietat que això és nostre, molt nostre, només dels que ho vam viure o -com deia un company avui per mail- “un grup de persones que durant 12 anys vaig tenir a tocar, amb les que he compartit espais, professors, petites estones íntimes però també moments de la història del nostre país… Persones amb les que he compartit moments tan importants com la infantesa, la pubertat i el principi de la joventut”.
Ja ho vaig comentar l’any passat en aquest mateix bloc. Veure fotografies nostres en blanc i negre al pati de l’escola, amb parets mal arrebossades, un magatzem d’eines cobert amb una uralita antiga i matalassos tronats sobre els que quèiem quan fèiem salts a gimnàstica… tot plegat durant el final del franquisme, no deixava de ser com una mena de NODO. El reflex plàstic d’una realitat social externa gris, que no trencava per a res la nostra felicitat compartida en grup, malgrat molts de nosaltres i les nostres famílies havien patit des de l’exili forçós per raons polítiques, fins a dramàtiques repressions pròpies de la dictadura. Molts altres no, i fins i tot el contrari. Però això no ens separava per a res. Fèiem pinya aliens a aquestes diferències en les nostres històries familiars i realitats socials externes a l’escola.
Segurament algú que no formi part d’aquest grup que llegeixi el post ho pot trobar fins i tot carrincló. Probablement si ho pensa bé, serà capaç de trobar algun moment de la seva vida, alguna pertinença col·lectiva, alguna activitat associativa, el seu propi record escolar, que el facin connectar amb aquest sentiment.
El psiquiatre Rojas Marcos diu que a la vida, de mitjana, es produeixen 3 situacions especialment difícils, dures, traumàtiques. Quan t’aproximes als 60, probablement ja n’has viscut al menys una o dues, sinó tres, d’aquest tipus. No hi ha dubte que retornar col·lectivament a reviure en grup uns anys en els que la majoria no n’havien patit encara cap és tremendament joiós.
Nosaltres mateixos hem viscut ja la mort de dos companys d’escola i –fins on jo sé- d’una companya. I hem tingut ocasió de ser solidaris els uns amb els altres en moments gens fàcils. I això té un gran valor.
És probable que algun especialista de la disciplina adient que pugui llegir tot això estigui somrient per la obvietat del que dic. Jo, racionalment, intel·lectualment, no li sé trobar una explicació.
Emocionalment puc dir que hi ha quelcom de genuí, que alguna o algunes coses passen a l’escola, en aquells anys d’infantesa i d’adolescència, que acaben constituint un intangible col·lectiu de gran valor, que poc té a veure amb la raó i sí amb la dimensió més humana, íntima i personal de nosaltres mateixos. Mentre escric em diuen que una companya assenyala que “hem d’aprofitar aquestes oportunitats que ens hem regalat…”.
Estem a prop dels 60 com deia i cadascú tenim el nostre món, la nostra història, els nostres motius de joia i les nostres frustracions i patiments. I així serà fins que ens morim. Però tots, des de que naixem cerquem la felicitat.
LES NENES
Sovint quan les coses no ens van com voldríem busquem les causes, “l’enemic”, a l’exterior de nosaltres mateixos. Sóc dels que opino que ens retorna el que enviem cap a fora: “el que sembres, reculls”. Som severs, durs i fins i tot podem ser perversos amb qui considerem que ens fa mal. Acostumem a ser indulgents i compassius amb nosaltres mateixos. M’esforço –sovint amb molt poc èxit- amb fer-ho a l’inrevés: intentar practicar la compassió i el perdó amb els que sento que no m’ho posen fàcil i mirar de pensar quina responsabilitat tinc jo respecte als retorns que rebo. Repeteixo, fracasso sovint. No pretenc ser exemplar.
Quan l’esforç és aquest, retrobar els companys d’escola que per aquest motiu que no sé explicar, en certa forma és com si formessin part del més íntim d’un mateix, és balsàmic. És com si aquest jo solitari que lluita per ser millor i per ser feliç, tingués ànimes bessones que l’acompanyen i li faciliten ambdues coses: millorar com a persona i ser més feliç.
Tan carrincló com vulgueu, deixeu-me dir-vos que ocupeu un lloc singular a la meva vida i que l’estima que sento per vosaltres és enorme i no sé trobar les paraules precises per expressar-ho millor.
En qualsevol cas, en aquest món tan bonic però segons com tan estrany i embolicat en el que convivim, no perdem aquests espais que ens fan viure el millor de la condició humana¡
Molt be!Com participant d la trobada comparteixo tots aquests sentiments i sent mes explicita,crec q sensa tindre conciencia a les hores vam anar a un cole progre q va alimentar uns valors dels q no erem conciens i q despres dels anys han aflorat.Ens hem fet grans!!!
Moltes gràcies Montse. Totalment d’acord. Som afortunats!!
Imposible explicar millor el sentiment que crec, tots compartim.
El que vam viure i compartir en aquella etapa, ens uneix mes enllà, del que pugui semblar raonable, malgrat els 40 anys en els que hem perdut el contacte.
Amb en Ricard, que el tinc aquí al cantó, opinem que mai es tard per recuperar el que val pena!!
Maravilloso texto , lo he leído tres veces seguidas .
En “el encuentro ” se reflejaban sentimientos y emociones realmente inexplicables y quizá no reflejadas en ningún manual de psicología .
Enhorabuena !!
Pero muy bien reflejadas, Marga, en tu montaje audiovisual, que nos ha encantado a todos!
Felicitades por la sensibilidad que transmite!!
Ha estat un plaer llegir el teu comentari dedicat als teus antics companys de classe.
Reconec que no puc expressar….o no se expressar en paraules el que vaig sentir i viure fa dues nits…..em vaig sentir una mica nerviosa al principi però aquest nerviosisme va quedar enrere de seguida i la joia de tota la vetllada l’he anat recordant durant les hores següents…..i encara dura!!!
Moltes gràcies Josep M.
Gràcies a tu Carmen, va ser molt emocionant per a tots!!
Hola yo llevo 32 años fuera de Barcelona ya hacia 4 años que no venia al principio no iba a venir pwro a mwdida que pasaban los dias me iba entrando el gusanillo al final coji el billete y para Barcelona.buf no se pwro me faltaron horas hemos cargado las pilas al principio con nervios asi que espero volver a veros pronto enhorabuena a todos
Mil gracias por tu comentario Montse. Yo creo que todos hemos puesto nuestro granito de arena para conseguir lo que tanto nos ha satisfecho. En tu caso, como en el de Carmen Yúfera, la cosa tiene más mérito: veniais de lejos!!!
Josep Maria,
He coincidit molts cops amb tu en els teus escrits i així t’ho he expressat. Avui no és coincidir en una emoció o una opinió semblant, avui és compartir el mateix sentiment, com si fos un de sol, comú a tots aquells que estàvem junts el divendres. Moment puntual pensaran alguns, emocions superficials poden dir altres. Per a mi és un valuós tresor existencial que m’enriqueix des de fa més d’un any. Com un regal de la Vida en un moment inesperat. Potser en el moment just en el que pots valorar millor el teu passat i que comences a saber clarament que l’únic que queda realment no és el que tens, sinó el que experimentes: les vivències, les emocions, les reflexions compartides, els riures i els plors… Entre nosaltres hem compartit tot això i, tal com ja t’ho vaig expressar, ens hem fet més rics perquè ens hem fet més humans. Cuidarem entre tots aquest tresor comú que ha estat multiplicat justament pel fet de compartir-lo.
“Balsàmic” dius tu, “terapèutic” podríem dir fins i tot. Potser és simplement la paradoxa de retrobar la normalitat plenament humana a la que estem tan poc acostumats.
Un cop més, gràcies.
Gràcies a tu estimat amic. Com dius hem coincidit en escrits i també en converses i trobades personals. Hem compartit, ens hem entés, m’has ajudat, juntament amb altres amics ex-SI en moments difícils.
M’agrada Vida en majúscula. El que estem compartint des de fa ja temps és realment un gran regal d’aquesta Vida com tu dius. En un bon moment. En la maduresa. En un temps que ens permet apreciar de forma especial aquella amistat de quan èrem criatures.
Tinc la sort de poder comptar amb alguns bons amics i em sento ben acompanyat en aquest camí que jo li deia de recerca de la felicitat i que tu li dius -molt ben dit- de treballar per ser més humans.
El neguit ens ve de lluny. Durant anys hem buscat el mateix per camins diferents. Especialment diferents en alguns moments. Ara ens hem retrobat i, sí, estem de sort. Això que tenim val molt i ho hem de cuidar¡¡
Cuando decías ” perdoneu-me¡ Prometo intentar millorar, però no garanteixo res¡” refiriéndote a tus entradas de WhatsApps, no te creo 🙂 y tampoco es necesario… eso si, me sobran las descalificaciones gratuitas hacia personas publicas, en las que de vez en cuando caes, como decía Thomas Jefferson “Cuando alguien asume un cargo público debe considerarse a sí mismo como propiedad pública”,pero hay aspectos que debieran ser intrascendentes desde ese punto de vista publico y centrarse en ello como arma (a menudo cruel) me parece impropio, aunque sea medio en broma. En cuanto a las diferencias, son inevitables pero quiero creer que enriquecedoras y por cierto, que mantengamos un cierto apasionamiento al respecto, no deja de ser un rasgo positivo.
En cuanto a lo importante, la velada, que decir, fantástica (gracias de nuevo a tod@s l@s que la hicieron posible), no se ni pretendo expresarlo tan bien como vosotros, pero aun separados entonces por un “tabique”, compartimos muchos sentimientos y vivencias comunes, más de las que yo creia. Si había alguna duda de lo acertado de reunirnos todos juntos, creo que quedo disipada el viernes (bueno viernes-sabado).
Entiendo que no me creas y respeto tu punto de vista José Miguel. Por eso decía que no garantizo nada ☺️. Por mi parte suelo compartir la práctica totalidad de tus entradas en el xat. Y las valoro positivamente, como te valoro a ti. Tu forma de razonar me parece inteligente y fina.
En cuanto a lo importante, como dices, totalmente de acuerdo. Fué una gran idea y una maravilla llevarla a cabo!!!
Josep Maria, després de llegir el teves reflexions sobre la retrobada dels companys i companyes d’aquella escola segregadament mixta, amb afecte i simpatia et diré que, tot i ser cert tot el que has escrit, crec que t’empatolles una mica i que la realitat es mes simple i poètica. 😉
Després d’haver estat en la gènesi de tot aquest moviment (segons vosaltres fins i tot ser-ne l’ànima), haver participat en l’organització, sorprendrem de l’èxit i escarrassar-me durant tot el darrer any per trobar-ne una explicació, avui, sobtadament, crec que he vist la llum i he aconseguit encaixar les peces del trencaclosques (nova emoticona amb un somriure). Ahir ho vaig començar a intuir sense ser capaç de concretar-ho quan vaig escriure “que durant tota la vetllada sols vaig veure somriures als llavis de tots els que ens hi vàrem reunir i que el temps NO havia passat, que no era una reunió de persones de quasi 60 anys sinó que tots i totes continuàvem tenint aquells insolents 14 o 15 anys de llavors”.
Crec que el bon resultat de les trobades, tan la dels nois (un eufemisme per no reconèixer que rondem la seixantena i en aquest eufemisme radica l’essència de la meva explicació) fa un any, com aquest any la de tota la promoció, noi i noies juntes, es degut, sobretot, al secret i impossible desig de tots de de tornar a “Neverland”, al “país de Mai Mes” de Peter Pan, recuperar la infància i l’adolescència perdudes ja fa tan de temps.
Quan tots ja tenim mes records que projectes, mes passat que futur, i aquests records i passats no sempre han sigut esplendorosos, volem tornar a la impossible Neverland per ser per sempre mes nens que no creixen i viure sense regles ni responsabilitats, ocupant el temps en divertir-nos i viure aventures. Mes o menys com quan tots coincidíem a l’escola, el nostre país de Mai Mes, la nostra Neverland.
O no era una aventura fascinant aprendre cada dia? No era divertit esquivar al malvat “pirata” Ro.. quan fèiem malifetes per l’escala o terribles batalles de guix a les cambres del castell? I no era emocionant evitar les estirades de patilles de la dolenta però (per tu i per mi) estimulant intel•lectualment “bruixa” Guit amb aquell abric negre, descobrir el mon lluminós de la literatura amb la fada Pach, la bellesa i l’art amb una sirena amb monyo o la fascinant precisió de les xifres amb l’ogre Barr? No era dolç i agradable escoltar les histories del pensament dels homes de la boca d’en Pap, aquell entranyable mag, el nostre Merlí particular o parlar amb en Vicente, l’unic guerrer que no havia estat a Camelot però que coneixia els secrets del món fosc que hi havia darrera la tapia, habitat per animes en pena vestides de negre? I Sobretot, sobretot, descobrir amb ulls com taronges els misteris de la vida explicats per la Campaneta Mel?
I el mes important, que me’n dieu dels intents de seduir i enamorar a les princeses que habitaven al pis de sota o elles als prínceps i guerrers que vivien al pis de sobre? I dels tornejos amb pilotes en lloc de llances en els jardins del castell de Neverland?
Es per tot això, Josep Maria, que crec que tots ens vàrem reunir divendres passat. Tots, inconscientment, vàrem anar a la cita perquè no ens hem resignat, malgrat els records i les experiències de cada dia que diuen el contrari, a deixar de ser els Nens i Nenes Perduts que un dia varen viure feliços i inconscients al país de Mai Mes i on vàrem formar una germandat de sang i vivències que ens unirà fins el final dels nostres dies. Divendres a la nit, mentre vàrem estar junts vàrem tornar a ser a Neverland. Per això tots somrèiem.
Després, segurament, vindrà tot això tan assenyat que has escrit.
Una fortíssima abraçada.
Brillant Ricard!!! Com sempre. Crec que són visions complementàries d’una mateixa realitat.
Evidentment, m’identifico totalment amb la teva manera d’explicar-ho. I….gràcies!! Iraq-Iran va funcionar!!!
Esplèndid Ricard.
No m’ho havia plantejat així.
M’ha deixat encantada, no sé que em desencantarà.
Como dice JM, la realidad tiene muchos aspecto y… matices, Así que no dudo que tengas gran parte de razón Ricard, quien puede no tener la tentación de volver a su “preadolescencia”, sobretodo cuando tendemos a idealizarla, resaltando los aspectos positivos (no me deja de sorprender lo gris y casi tercermundista del ambiente, el cual queda patente en las fotos, muestra de nuestra memoria selectiva ;)) .
Pero creo que hay otro factor, por lo menos en mi caso, después de años de correr hacia delante, de abrirse paso por la vida sin mirar atrás o lamentar decisiones pasadas, tal vez va siendo el momento de ir mas despacio, mirar el camino recorrido y degustar la vida con más calma y aceptar el pasado, con una cierta nostalgia, sin por ello, perder por ello el apasionamiento ni la capacidad de sorpresa.
Me seduce mucho la idea de ir más despacio, mirar (sin asustarse, puede provocar ya vértigo!) el camino recorrido, ya largo, y parar un poco y como dices degustar lo vivido.
Hoy Guillermo Ruiz decia ser lo que vivió, lo que vive y lo que vivirá. Vivir la vida como un todo y no como un conjunto de instantes que surgen y desaparecen. Integrar ese pasado disfrutándolo vale la pena!
Magnífic post Josep Maria! M’he enganxat des de la primera frase 😉
Moltes gràcies Alex. Ho celebro
No quería dejar pasar la oportunidad de manifestar mi satisfacción, como el resto, tras “el evento” del viernes. Me sumo, como no, a las felicitaciones y agradecimientos, que por ya expresados no voy a repetir. Tengo que reconocer que en su momento fuí de los que manifesté mi poco convencimiento, hasta el punto que planteé una “condición” para venir. Dicha “condición” se cumplió y no me quedó más margen para negarme…
De acuerdo contigo J.M, al menos esta vez…jeje… y me ha encantado el escrito de Ricard.
Solo añadir que , a parte de las consideraciones, sensaciones y sentimientos generales, en un plano más personal, fué una velada muy especial, sorpresiva y sorprendente, que me ayudó a coger un poco de “fuerzas” en mi devenir diario.
Como siempre de guardia…Fuerte abrazo.
Pedro, me encantó compartir recuerdos contigo y con Ana. Fué uno de los temas chulos de la noche.
En cuanto a los desacuerdos, lo bueno de la verdadera amistad es que los encaja y resultan estimulantes!!!
A todos nos revitalizó lo que impregnaba el ambiente.
Un abrazo amigo. Con todas las discrepancias que quieras, pero amigo de cuando aún no discrepábamos o ni siquiera sabíamos si jamás discreparíamos (excepto en lo del Barça i el Atletich claro!!!)
Buena guardia y que vivan los pinta labios ¡!
Josep Maria, has expressat amb paraules les emocions que la majoria vam sentir. Celebro la complicitat que teniu , un plaer haver estat tots plegats l´altre nit.
Richard Bach, amb un llibre que parla de l´amistad i del significat que implica creixer i estar present al món, diu…
Viaja libre y feliz más allá de los cumpleaños, por encima de la palabra ” siempre ” y nos encontraremos alguna que otra vez, cuando así lo deseemos, en medio de la única celebración que no puede terminar
Gràcies pel comentari Silvia! Ens va encantar poder-te explicar coses que mai t’haviem dit, però moltes vegades haviem comentat.
Ho dius bé, complicitat i amistat, posada en valor l’altre dia. Repetirem!!!
Efectivament, la nit de divendres passat no vaig veure més que somriures: alguns eren somriures sorpresos, altres eren somriures riallers, esclatants… també n’hi havia d’expectants i, fins i tot, d’incrèduls… això sí, tots eren somriures de veritat, somriures sentits i emocionats. No us enganyo si us dic que jo mai havia vist tanta gent junta somrient alhora -i durant tantes hores!-. Tampoc mai havia vist tanta gent junta que formalment es conegués tan poc i que, al mateix temps, se sentis tan genuïnament pròxima. Una proximitat emocional, entusiasta i desinteressada: sens dubte, amistat de la bona!
Vaig flipar. Encara flipo i -sobre tot- somric.
Gràcies pel comentari Albert que, òbviament comparteixo totalment. Bona falta ens fa somriure a tots i no es tractar d’establir categories. Però alguns massa injustament tractats per, diguem “la vida”, us ho mereixeu molt més. Per tant, per venir de tu aquest comentari em fa especial il•lusió¡¡¡
L’amistat de la bona també és una medecina que, quan més gran em faig, més aprecio
Muchas gracias por este escrito tan maravilloso y sentido, dedicado a todos nosotros.
Tuve una época también dedicada al estudio de Freud y sé lo importante que es la infancia como impronta en nuestro futuro.
Queda claro que todos el otro día quisimos rescatar ese Neverland que muy acertadamente describe Ricard.
Fue entrañable el reencuentro y nos proporcionó a todos mucha felicidad. Todos sonreíamos y emanabamos energía positiva, rescatada de nuestra adolescencia.
Un gran acierto juntarnos con los encantadores chicos, con los que solo nos cruzábamos y poder recordar esas caritas inocentes que portabais en las fotos.
Gracias !!
Muchas gracias por tu comentario Ma. José. La verdad es que, como ya comento en el post, me ha costado encontrar palabras suficientes para describir las emociones vividas el viernes pasado. Me alegro muchísimo de que reafirmes lo que ya creí percibir en todos: mucha ilusión y felicidad en un reencuentro que vamos a repetir en algún momento!!!
Que be que escrius Josep Maria!!!
Jo no tinc el do de la paraula, però comparteixo les teves reflexions.
El divendres, en principi, pensava que no coneixeria a ningú, que hem trobaria com un estrany i la veritat va ser tot el contrari.
A mida que passaven els minuts, ens sentíem tots mes units, reconeixiem en les cares que veiem aquelles personetes que erem tots plegats. Ens venien a la memòria moltes coses que ja teniem oblidades. Va ser una nit plena d’emocions.
Jo ja tinc 60 anys i, d’aquestes tres situacions complicades que dius que hem de viure al llarg de la vida, jo crec que ja n’he viscut dos. Espero que la tercera trigui molt a arribar. Per cert, això no ho sabia.
Repeteixo, moltes gràcies i segueix escrivint que ho fas molt be.
Una abraçada
IMMA
Moltes gràcies Imma. Rés m’agrada més que escriure i provocar alguna cosa bona en els lectors. En aquest cas té menys mèrit. Crec que el mèrit ha estat persistir en la idea de la trobada. Jo durant anys he mantingut contacte amb algunes companyes i, al principi, tant en els nois com en les noies (com diu el Ricard eufemisme per parlar de persones de 60 anys o quasi) hi havia molta resistència. Pocs ho veien clar. L’empenta d’en Ricard va fer que d’acord amb la Montse Sirera, la Rosana i la Ma José Martinez, conectèssim amb la Carme Raubert. A partir d’aquí a treballar i fer-ho possible i…ja veieu: tots contents i feliços!!!
Et desitjo que la “tercera” situació difícil no t’arribi o trigui molt molt. A tots ens queda la mort, però no té perquè ser necessàriament una situació difícil ni la mort!!!
Moltes gracies per el teu comentari de la retrobada d’alumnes, has expresat tots els sentiments que vaig sentir al retrobar totes les amistads, i vaig passar una vetllada inovidable. Crec que tal com dius tot van ser rialles i fellicitat.
Moltles Gracies.
Moltes gràcies Georgina. Crec que vaig intentar expressar el que sentia. I no era de la meva propietat. Era de tots. Suposo que per això molts en moltes de les coses relatades, ens hi veïem reflectits. Gràcies de veritat!
No podia passar pàgina sense deixar un comentari. Comparteixo tots els sentiments espressats pels companys i companyes de la pomoció. La vetllada va ser un èxit plena d’emocions i de records, tots bons. Això és el millor, en cap moment van sortir mals records i segurament n’hi van haver, però solament vam gaudir del que ens van marcar de veritat, els agradables, els que ens van fer feliços. Ja han passat uns quants dies i encara somric quan la recordo, espero que aquest somriure duri molt temps. Josep Maria, estic contenta de que aquella trobada d’excompanys d’escola t´hagi fet tornar a escriure, és un plaer llegir els teus texts i espero seguir fent-ho. Vull agraïr la feina feta pels organitzadors i organitzadores, sé que va costar trobar a gent que, com jo, haviem perdut el contacte fa més de quaranta anys. Gràcies per no defallir i espero que es pugui repetir. A aquest moment de la vida, quasi a la seixantena, necessitem una injecció d’endorfines tan potent com aquesta, per posar una part fisiològica a les emocions viscudes. Fins aviat.
Mercè gràcies pel teu bonic escrit i per afegir-te als que ens ha vingut de gust expressar allò tant especial que vàrem compartir. A més a més, en el teu cas, va ser maco poder celebrar el teu aniversari!! Tot un símbol per a tots del temps que ha passat, malgrat no voler perdre aquell Neverland que deia el Ricard.
No crec que deixi d’escriure. Potser no amb el ritme que ho havia fet. Però ja el recuperaré. Hi ha èpoques que estàs més inspirat que altres. En ocassions potser tens molt a dir, però no trobes la forma oportuna…En qualsevol cas, no hi ha dubte que aquesta vegada heu estat font d’inspiració!
Hola promoción, antes que nada felicitaros a todos por vuestros escritos, sobre todo a José Mª y Ricard.
Ya hace un mes de nuestro reencuentro y sigo recordándolo como si hubiera sido este viernes. Que decir que no hayáis dicho ya, fue una noche llena de emociones y sentimientos, la sensación era como si no hubieran pasado cuarenta años, creo que todos rejuvenecimos ese día.
Lo único que me sabe mal (entre comillas), es haber visitado el colegio, tenía un recuerdo entrañable de aquellos años que pasamos allí y ahora, si, es muy bonito, unas instalaciones estupendas y geniales, pero ya no es nuestro cole.
Los recuerdos de aquel pasillo del sótano, que entonces veíamos inmenso, aquella clase de Hº del arte que “todos” esperábamos ya que era la única que teníamos en común, aquellas pistas separadas por un banco, y un largo etcétera, se esfumaron en una tarde. La verdad, que a pesar de las mejoras y modernidades, prefiero seguir guardando “el nuestro” en la memoria.
Suerte que por la noche y a pesar de haber pasado unos cuantos años, todo seguía igual. Gracias de nuevo a todos los que la hicisteis posible!!
Moltes gràcies pel comentari Pilar que comparteixo. Te el valor afegit d’estar escrit un mes després del dia de la retrobada. Comprovar que l’impacte de les emocions viscudes no va ser una reacció fugissera, ben al contrari, em fa feliç.
Com et vaig dir dins d’aquest record que, per contrast amb l’escola actual, qualifiques de “el nuestro”, tu hi estàs present. Ja em vas dir que tu no. Però jo si que et recordo acom una de les companyes amb les que més converses vaig tenir en el bar del “cole”. una abraçada¡
Josep M., com que no vaig participar en el seu moment, vaig preferir fer-ho al mes del retrobament, a més, va coincidir que aquest últim dissabte, una amiga em va preguntar per aquell dia
Si, reconec que al principi no recordava les nostres xerrades, els anys fan “mella” per a tots, després ja vaig recordar aquelles converses en el bar mentre menjàvem bosses de patates fregides. Un petonàs i fins aviat.
Va ser molt interssant comprovar que al cap d’un mes el bon record de la trobada i les sensacions compartides estan ben vives. Gràcies denou per l’aportació.
Què bones les patates fregides!!! Petons