CORRUPCIÓ, DESIGUALTATS, FELICITAT I RECORDS ESCOLARS

Col.legi Reial Monestir de Sta Isabel. 1974

La perversió de la naturalesa humana explica els comportaments corruptes. Però com la bondat, la perversió no és patrimoni de cap raça, religió o territori. Tot i que la variable determinant per explicar la corrupció és el creixement de la desigualtat.

La desigualtat genera també desconfiança i aquesta alhora desigualtat. Es tracta  d’un cercle viciós: a més desconfiança, més desigualtat i a més desigualtat més corrupció. Al seu torn la corrupció provoca desigualtat i a més desigualtat, més desconfiança. La desigualtat igualment, provoca decrement del capital social, el que repercuteix negativament en la salut i la felicitat de les persones.

En les societats més igualitàries, es confia més en les persones, en les institucions, en el sistema social i polític. La corrupció fa perdre aquesta confiança i la democràcia esdevé de baixa qualitat.

Recordo una conversa a casa d’una família mexicana a finals dels anys 90. Vivien en una mansió fortificada i protegida. Valia la pena tenir tot el diner del món per viure d’aquella manera? Els hi explicava que a Catalunya teníem la sort de què el gruix de la societat era classe mitjana i que això tenia un inestimable efecte esmorteïdor de les desigualtats i de les tensions socials.

Amb la crisi, però, aquesta situació ha empitjorat. Les desigualtats són més grans i corquen encara més una democràcia defectuosa, hereva d’una dictadura mal conclosa.

En un post d’aquest blog titulat “Desigualtat, equitat i igualtat d’oportunitats”, publicat el 29 de maig de 2014, deia entre altres coses que “… la concentració màxima de la renda en el 10% de població més rica es va assolir immediatament abans de la gran depressió de 1929, igualant-se la distribució entre la població des del final de la II Guerra Mundial fins al voltant de la crisi del petroli de 1973, per disparar-se de nou la desigualtat al màxim amb la crisi financera de 2008″.

Va ser precisament entre el 1945 i els primers anys 70 quan es va desenvolupar i consolidar l’Estat del Benestar. Els països que més capaços han estat de mantenir-lo, (1) més enllà de ser rics en recursos naturals (Canadà per exemple), (2) de moderar l’endeutament (a Espanya, l’accés fàcil al crèdit va crear un miratge de falsa riquesa que un cop esvaït, ha incrementat la desigualtat, la corrupció i la infelicitat) i (3) d’haver prioritzat l’economia productiva, industrial, real, sobre la financera i especulativa; aquests països, en general, han estat aquells en els que la socialdemocràcia i també la democràcia cristiana de signe més social, hi han estat més presents.

El fracàs d’aquests corrents ha comportat la substitució de la política pels mercats. La degeneració dels Estats de Dret i dels sistemes politics democràtics, han donat pas a un nou escenari en el que una minoria poderosa  que controla el capital, s’enfronta a una majoria  social empobrida o arruïnada. La desaparició de l’accés al crèdit i a les hipoteques, els desnonaments i l’atur, la disminució de les prestacions socials, han acabat de cop amb el miratge abans esmentat manifestant-se la ruïna econòmica i moral de forma descarnada.  La igualtat aparent han donat pas a la desigualtat real.

La solució no és fàcil. Entenc que quan des de l’inici de l’última crisi el PIB ha caigut el 10%, els salaris s’han reduït dramàticament fins a provocar que la demanda interna caigués un 20% i l’atur arribés al 24%, costi confiar en els partits que han governat, considerant molta gent que tant la socialdemocràcia/social cristianisme com els lliberals de dretes han sucumbit al poder dels mercats. Així han sorgit Syriza i Podemos en els que, personalment no hi tinc la més mínima confiança perquè si bé no es pot construir res sobre la corrupció i la ruïna moral, tampoc es pot fer a partir de la ràbia, l’odi i l’esperit de revenja.

Segueixo pensant que no hi ha altre camí que recuperar l’espai polític i els valors social cristians i socialdemòcrates i com deia en l’esmentat post promoure “…regulacions intel·ligents, aplicar polítiques fiscals adequades i amb efectes redistributius, així com promoure que l’economia real (…), recuperi terreny a la financera”. Si bé admetia que és “difícil,(…) més si, com és el cas, l’economia està globalitzada i el govern del món no ho està”.

Escric aquest post 8 dies després d’una trobada d’antics companys d’escola, carregada d’emocions, 40 anys després d’haver acabat  l’etapa escolar l’any 1974.

Més enllà de les sublimacions i dels tòpics (“qualsevol temps passat va ser millor”), en aquest moment social tan dur, l’experiència va ser humanament balsàmica.

Un company escrivia després: “(…) Estic en un núvol des del sopar de l’escola i penso el mateix que vosaltres sobre l’empremta que ha deixat en nosaltres el pas per l’escola. I n’estic molt satisfet (…)”.

Un altre deia que “ (…) l’experiència (…), les sensacions viscudes, els amics que no has vist en dècades, han entrat a formar part d’aquell racó del cap on es queden els bons moments de la teva vida i que vas assaborint a petits glops (…)”.

Parlant entre nosaltres, no hi havia unanimitat sobre el valor afegit pedagògic que vam rebre. Però jo crec que els valors que vam adquirir són sòlids i ens han ajudat en la vida. I l’educació i la socialització en valors cívics contraresten la perversitat humana i potencien la bondat.

La visualització d’un magnífic audiovisual, amb fotos nostres dels anys 60 i 70 en blanc i negre, d’exposició alguna d’elles, va provocar fonamentalment dues reaccions: (1) sentiment de felicitat, (2) sorpresa en alguns de què allò passés en un “context de NODO”. Vivíem en un país dictatorial, pobre i endarrerit, i aquelles entranyables i emotives fotos nostres en blanc i negre, estaven plenes de detalls que em fan pensar que quan algú avui diu, amb raó, coses del tipus (ho acabo de llegir): “Estem tips de viure els abusos d’un poder delegat democràticament que no mira pel bé comú”; potser hem oblidat (o qui ho diu és jove i no ho va viure),  la nostra història recent. Definitivament “aquella Espanya negra”, va donar lloc a “aquesta democràcia”.

Algú pot pensar que parlo d’una escola elitista. Tot és relatiu, però no. Si més no es tractava d’una escola interclassista. Qui més podia pagava més i això permetia que moltes famílies poguessin portar-hi els seus fills. Al final nois i noies de l’antic poble de Sarrià, alumnes que procedíem de famílies de classe mitjana -alguns amb familiars propers, a l’exili- i fills i filles d’industrials i professionals liberals benestants, ens barrejàvem igualitàriament i compartíem una vida feliç i agradable en aquell entorn social que vist ara, plàsticament tenia aire de postguerra.

Sospito que després de 40 anys, representem una diversitat de situacions i evolucions personals, professionals i socioeconòmiques. Em puc imaginar entre nosaltres votants de tot l’espectre polític i abstencionistes. Però el reviure una situació que vam compartir com iguals, de forma solidària i feliç, ens va emocionar tremendament i va afavorir la confiança en els humans.