ESCRIT INOPORTÚ SOBRE L’ACORD CONVERGÈNCIA-ERC

Una persona de Madrid em demanava per les dificultats d’entesa entre ERC i CiU. Cal admetre que en les últimes setmanes semblava que José María Aznar tindria raó en dir als espanyols que no s’amoïnessin perquè els catalans ja “ens mataríem” sols entre nosaltres. Encara resultarà que en aquesta Espanya que,  reiteradament sembla no entendre res del que passa a Catalunya, un dels millors coneixedors de la realitat, la de veritat, és ni més ni menys que Don José María!!

A la persona que em deia això li vaig contestar que s’imaginés per un instant que la independència d’Espanya es veiés amenaçada per qui fos i que una mena d’UCD/PSOE branca més centrista, s’hagués d’entendre amb una mena d’IU/Podemos. Estic segur que la consciència d’espanyolitat els aglutinaria front l’adversari comú, però no hi ha dubte que si haguessin de presentar-se junts a unes eleccions la confecció del programa no seria fàcil, si aquest hagués de contemplar quelcom més que la independència d’Espanya d’aquesta hipotètica entitat repressora.

Bé, això és el que ha passat a Catalunya. Els catalans que hem sortit a manifestar-nos els últims anys el dia 11 de setembre, estàvem units per la reivindicació del dret a decidir el nostre futur nacional i la majoria dels presents, per la independència de Catalunya d’Espanya. Però no estàvem obligats a seure per acordar un programa polític.

Personalment subscric la proposta feta pel President Mas en la conferència del passat 25 de novembre. No perquè cregui que el programa polític, social i econòmic dels diferents partits no és important en unes eleccions. Però per a mi aquesta convocatòria, més que no pas unes eleccions, és la segona volta de la consulta del 9 de novembre. Atès que l’Estat espanyol ens prohibeix votar el nostre futur en referéndum, es tracta de decidir això, i només això, en unes eleccions plebiscitàries. Tal i com s’han acabat plantejant, per a mi no ho són. O no ho són de forma nítida i clara.

El que ara escriuré, per a molts serà molt inoportú. Però no per això deixaré de parlar clar i expressar la meva opinió tan respectable com opinable.

Desconec si la major part de militants -i encara menys de votants- d’ERC comparteixen els punts de vista de, per exemple, Joan Manuel Tresserras i tants altres. Succeeix que acaba semblant que haver de compartir res amb CDC (ja no dic CiU), els hi resulta un problema. És com si el caràcter d’independentista homologable i homologat, podríem dir de “pota negre” de l’independentisme, estigués reservat a ERC o com a molt a la CUP i altres persones o grups que puguin acreditar la “superioritat moral de l’esquerra”.

Bé, fins fa pocs mesos, pocs anys potser (ara no disposo de la dada a mà) l’opció independentista a les enquestes representava el 20 o 25% de la població. Ara està al voltant del 50%, més o menys segons el moment, el que fa l’enquesta i altres variables. Però més o menys, aquesta és la foto.

Això fa que els independentistes de soca-rel es permetin fer fàstics als nouvinguts en general i en especial als reconvertits de CiU, quan el que cal és sumar encara 200.000 o 300.000 votants més per aconseguir l’objectiu. El primer que cal dir és que a CDC (i també a UDC) hi ha hagut des del minut zero independentistes tan de soca-rel com els d’ERC. Però és que a continuació cal afegir que benvinguts siguin els conversos, que la cosa no està per passar l’ISO de la puresa independentista!!!

Parlem clar. El propi President Mas ha evolucionat cap a l’aposta independentista en els últims anys. Ho reconeix ell mateix. Alguna objecció? Quin problema hi ha? Si en Zapatero t’enganya somrient i sense ruboritzar-se i en Rajoy et tanca la porta als morros quan vas a plantejar-li un esquema tipus concert econòmic, què has de fer? On està el problema, què és el que motiva el qüestionament?

El problema és que Mas és de Convergència, el partit de Jordi Pujol i amb això n’hi ha prou -els informes falsos elaborats per la policia i difosos pel diari “El Mundo”, entre altres, van en aquesta direció- per considerar-lo membre d’una “casta” de pocavergonyes, de corruptes que han de ser exterminats just in case.

No hi ha dubte que la corrupció que ha afectat (i per desgràcia, sembla que encara afecta) transversalment a tots els partits polítics i sindicats i que hem descobert que és un tret definitori de la “modèlica” transició espanyola, s’ha d’acabar. Si es demostrés que el President Mas té les mans brutes hauria de pagar la pena que li correspongués i desaparèixer de la política. I si es demostrés que l’essencial de Convergència és un magma de corrupció, doncs el mateix. Per cert, això de “si es demostrés”, també val per Errejón, l’ideòleg de Podemos i la seva famosa càtedra de Màlaga. Dit això tres precisions, però:

1. Ni tot és corrupció a Convergència (ni a cap partit), ni tota l’obra de govern de Pujol s’ha de llençar a les escombraries. Com diu un company i amic, sense la immersió lingüística a l’escola, TV3 i els mitjans de la CCMA i els Mossos d’Esquadra, mai s’hagués celebrat la “descafeïnada” consulta del 9N. Tan descafeïnada que ha motivat una querella per 4 suposats delictes contra el President de la Generalitat, la Vicepresidenta i la Consellera d’Ensenyament.
2. Avui en dia i en tant en quant res del que s’insinua es demostri, per molt que a molts els hi pesi, no hi ha ningú més adequat que Artur Mas per pilotar la transició nacional cap a la independència. I no només perquè pugui negociar a Brussel·les i a altres capitals clau sense necessitat de traductor.
3. Encara que Mas i Convergència desapareguessin del panorama polític, a Catalunya seguiria existint un espai polític diguem-ne per entendre’ns, “convergent”, sense el qual, la independència de Catalunya és inviable. No surten els números. Aquesta colla de botiguers, barretinaires i bufanúvols que durant 23 anys -pobres desgraciats- van mantenir el corrupte Jordi Pujol a la presidència de la Generalitat, són imprescindibles -i encara en falten- per aconseguir l’objectiu.

Amics d’ERC, entenc que la realitat sigui dura d’acceptar, en especial quan els fets censurables es barregen amb apriorismes. Però aquest és el país real. Que també inclou votants de la CUP, d’ICV-EUA, Ciutadans, PP, PSOE i restes del PSC, així com Podemos, Ades Colaus i monges Forcades multipolièdrics, que tant de bo pogués aplegar la CUP.

Passa, però, que molts d’aquests no són independentistes. Fins i tot, en el cas de Podemos, que aparentment reconeixen tots els drets i llibertats, encara no s’han pronunciat sobre si accepten fins a les últimes conseqüències que Catalunya pugui decidir si pot ser independent o ha de romandre per força lligada a Espanya!!

A mi se’m posen els pèls de punta quan escolto que avançar en els millors models de gestió possibles en sanitat pública, com els que poden desenvolupar entitats com la Mútua de Terrassa o Sant Joan de Déu (perquè la seva naturalesa d’entitats privades sense ànim de lucre els hi permet), és apostar per la privatització!!! O quan he de lluitar dia sí i dia també perquè el Consorci Mar Parc de Salut de Barcelona no acabi assimilant-se al pitjor model de gestió de la sanitat catalana que és el de l’ICS.

Hem de lluitar fins i tot contra decisions del grup parlamentari de CiU i del propi Departament de Salut de la Generalitat que condicionats com estan per la precària situació parlamentària, legislen i governen contra el seu propi programa polític. Doncs bé, malgrat això i tantes altres discrepàncies amb diferents partits sobiranistes, tinc clar que he de sumar esforços en l’objectiu comú de la independència de Catalunya. No siguem tan primmirats, ni fem tants càlculs partidistes (tots plegats) que al final ens la fotrem¡

L’opció escollida de llistes separades, amb unes municipals per davant en la que la lluita per les alcaldies de molts pobles i ciutats pot portar a dir-les els uns dels altres de “l’alçada d’un campanar”, és perillosa. Podem acabar donant la raó a l’Aznar i que no calgui ni la caverna de Madrid, ni la Brunete mediàtica, ni la brigada Aranzadi per mantenir-nos amorrats a terra amb la bota al clatell. Espero i confio que no sigui així.