POLÍTICA SALARIAL PÚBLICA, UNA APOSTA DECIDIDA PER LA MEDIOCRITAT

M’he pensat molt si reproduïa quelcom que ja vaig escriure al post titulat “Els salaris públics: de la democràcia (?) al populisme sense abandonar la demagògia”, publicat en aquest blog el 23 de novembre de 2013.

El que m’ha fet dubtar ha estat la ridícula persistència en propiciar un ambient tendent a generar la creença que els polítics i els directius públics, cobren massa i a igualar implícitament aquest fet opinable a la idea de “robar”. Opto per recomanar la lectura de l’esmentat post de 23 de novembre de 2013, per la seva vigència (desgraciadament¡) i el complemento amb algunes aportacions.

No cal dir que condemno la corrupció i les males pràctiques.  Però ni crec en la multiplicació de mecanismes burocràtics de control per evitar-la, ni em tranquil·litza, ans al contrari m’inquieta, que els polítics, per demostrar que són honestos, entrin en una cursa desenfrenada de rebaixes de sous que fan extensiva als directius públics.

Des de la llibertat que em dóna haver cobrat l’últim sou públic l’any 1999, manifesto la meva preocupació com a ciutadà quan contemplo aquesta barbaritat. I és que els lladres, en general, no acostumen a robar a través del full de salari. En canvi, les persones honestes, qualificades i amb capacitat, molta vocació pública han de tenir per entrar en un mercat caracteritzat -entre altres elements foragitadors del talent-, per fer ostentació de la “rebaixa salarial”. Més si entrar en aquest món comporta no tenir vida privada, estar disponible les 24 hores del dia, set dies a la setmana i sotmès a que l’oposició, la premsa, els sindicats o qui sigui,  molt i massa sovint optin per difamar quan no  insultar impunement, sense necessitat d’aportar cap prova. Com a ciutadà, opino que es tracta d’una farsa vergonyosa.

Tenim un nivell d’atur inadmissible. Cert (com cert ho és que el mercat negre de treball, una forma de corrupció molt estesa, és dels més grans de la UE). La gent ha patit i pateix molt amb la crisi. Cert. Com ho és que el país no es caracteritza precisament pel fet de que la majoria de persones s’alegrin que les coses li vagin bé al veí. L’enveja ens caracteritza. Hi ha corrupció. No sé si molta més o menys que a altres països de l’entorn. Però n’hi ha i la crisi ha afavorit que es destapi i s’exigeixi que els corruptes siguin castigats. La percepció ciutadana dominant és que els polítics són uns corruptes, sense gaire o cap matisació. Malgrat els cassos de corrupció que presumpta o realment involucren a polítics (els corruptes), acostumen a formar part d’un conjunt en el que presumpta o realment hi ha empresaris, financers i altres ciutadans (els corruptors necessaris perquè hi hagi corruptes, que al seu torn també poden ser-ho); normalment l’atenció es centra en els polítics i no tant en la resta.

Podria seguir per tal de posar de manifest que l’ambient general és propici per exaltar els ànims d’una ciutadania molt “cremada”. En aquest “caldo de cultiu” és fàcil acabar fomentant la idea que els sous que cobren els polítics i els directius públics són desorbitats.

És cert que vivim en un país en el que els nivells salarials, en general, són baixos i que en moltes organitzacions, la diferència entre el salari més baix i el més alt, és superior a la que es dóna en altres països comparables. Però que arribi a quallar la convicció que el sou del President del Govern espanyol, que és d’uns 78.000 euros bruts anuals, és desorbitat, ho trobo preocupant. S’han parat a pensar que un director de sucursal bancària, en promig, cobra aproximadament el mateix? Uns 70.000 euros més una part variable en funció d’una sèrie d’objectius.

El President de la Generalitat cobra uns  137.000 euros bruts anuals. Però és que un directiu d’una companyia privada de les característiques per exemple dels Ferrocarrils de la Generalitat en pot cobrar 300.000 euros.

Puc estar d’acord amb que aquesta no sigui la comparació a fer. No ho és per moltes raons. Una d’elles és que no en tots els entorns professionals hi ha “Bárcenas” repartint sobres. Però n’hi ha d’altres. Parlem -en el cas dels polítics i de molts directius públics- de contractes de durada incerta, en els que l’”acomiadament” es pot produir en qualsevol moment, sense preavís ni indemnització i no sé si, actualment, amb dret a cobrar prestacions d’atur o no. En qualsevol cas, recordo la imatge de l’entranyable i massa prematurament desaparegut Toni Farrés, exalcalde de Sabadell, fent cua a l’INEM, per denunciar la situación.

Aquest exercici de promoure la reducció  dels sous dels polítics, comporta el risc d’expulsar els millors de l’arena pública. Aquesta setmana vaig veure una crònica sobre el debat al respecte en el Parlament de Catalunya en el que la Vicepresidenta del Govern de la Generalitat “es defensava” front una interpel·lació d’una diputada de l’oposició, posant en valor que el sou del President de la Generalitat era un 18% inferior que l’any 2010! Personalment ho trobo preocupant, no pel cas concret, sinó per l’aposta decidida que suposa pel conreu de la mediocritat.

A banda, i sense pretendre en absolut establir una relació de tipus causa-efecte entre salaris baixos i corrupció, la reducció d’emoluments pot tenir un efecte afavoridor de les males pràctiques en els que no tinguin les coses clares.

Estendre aquest error a funcionaris i gestors professionals que han apostat pel sector públic però que ni són politics, ni són funcionaris, ni volen ser-ne, accentua l’empobriment i la mediocritat de l’aparell públic.

En el post esmentat em referia a com els casos de corrupció o presumpta corrupció han provocat reaccions i decisions, sovint insuficientment madurades, més dominades per l’efecte estètic que per l’eficàcia, consistents en una pluja de procediments i controls dels procediments, que acaben dificultant l’eficàcia i l’eficiència de la gestió pública sense evitar els efectes indesitjables que les van motivar i ignorant que lluny de millorar el compte de resultats, poden contribuir a empitjorar-lo!

Certament, per administrar i fer el seguiment dels procediments en lloc de gestionar i controlar els resultats, no cal preocupar-se gaire del management profesional. Si n’hi ha prou amb ajustar-se estrictament al pressupost administratiu encara que es faci dèficit, per què pagar “grans” sous a bons professionals, altament preparats per obtenir resultats que estalviin impostos als ciutadans?

Deia també en aquell post que no ha d’estranyar que l’indicador combinat d’efectivitat del Banc Mundial, situï l’administració espanyola a la cua de la Unió Europea. Si a la burocratització i l’intervencionisme dels partits polítics que redueixen l’espai per a la capacitat gerencial fins a extrems ridículs, hi afegim la demagògia de voler presentar sous normals per a un gestor professional com a desproporcionats i abusius, com carai pot resultar atractiva l’Administració per als professionals d’alta qualificació?

Es parla molt de la necessitat de regenerar la política per, entre altres, incrementar l’eficàcia contra la corrupció. Els que promouen aquest concurs de rebaixes salarials, formalment pretenen ser exemplars malgrat aconseguir unicament que els salaris públics no siguin competitius i l’Admistració perdi -encara més- atractiu pels altament qualificats.

Però és que el que cal fer té un abast més ampli. És una regeneració social: desterrar el “amb IVA o sense”?, fomentar el respecte per l’espai públic, abandonar actituds passives quan algú es “cola” al metro, eradicar la (decreixent, tot s’ha de dir) “admiració” pels que aconsegueixen enganyar a Hisenda, retornar els diners de més quan al supermercat s’equivoquen amb el canvi… Promoure valors positius que determinin unes actituds adequades que es tradueixin en comportaments exemplars, en el sentit de què resultin edificants.

Faríem bé tots -els que pretenen que la feina pública es faci com un acte de voluntariat també- revisant els nostres comportaments en els petits detalls de la vida quotidiana. Passegin un dia per Tokyo i intentin trobar un sol ciutadà que tiri un paper a terra. Els hi costarà molt. Si algú creu que “fujo d’estudi” s’equivoca: aquest és el camí. No el de transformar el Parlament en una casa de subhastes per poder exhibir davant els votants “el poc que cobro i encara trobo que és massa”!! En especial si -com apuntava anteriorment-  després ve “el Bárcenas” de torn i ho arregla amb sobres.