GUANYI EL SÍ O GUANYI EL NO, ESCÒCIA GUANYA

I a la meva manera de veure el Regne Unit de la Gran Bretanya també guanya, conscient que pot haver qui discrepi molt d’aquesta apreciació.

En qualsevol cas, la Gran Bretanya es considera un dels països més democràtics del món (Robert Putnam, a “El declive del capital social”, Galaxia Gutenberg 2003, el considera la democràcia de més qualitat del món) i, precisament per això, avui els escocesos poden votar si volen o no volen seguir formant part del Regne Unit. Tot un exemple de democràcia real, un exercici de llibertat que permet, ja ara, abans de conèixer el resultat, afirmar que Escòcia segur, però també tota la Gran Bretanya, ja han guanyat sigui quin sigui el resultat. Ben al contrari del que passa a Espanya, un país de forta tradició autoritària i en el que la democràcia, a banda de ser més formal que real, és de baixíssima qualitat.

Que Cameron, al contrari que Rajoy i la majoria de polítics espanyols, hagi posat per davant la democràcia a l’hora de permetre decidir als escocesos, no treu que el fet que en els seus càlculs inicials no contemplés el “sí”, incidís en la seva decisió. Així, quan Alex Salmond li va plantejar com a possibles respostes al referèndum, a més a més del “sí” i del “no”, la tercera via que allà anomenen “Devolution Max” (autonomia màxima, no només fiscal, que també, sense competències compartides, però dintre del Regne Unit), tan segur estava Cameron que guanyaria el “no”, que no ho va acceptar. Es va mostrar d’acord amb el “sí” o el “no”, però no amb la tercera via com a opció addicional de resposta al referèndum. Quan ha vist que el “sí” podia guanyar, s’ha afanyat -juntament amb els líders laborista i liberal-demòcrata- a prometre a la desesperada la “Devolution Max”, fet que ha provocat desconfiança entre molts escocesos i ha fet créixer els partidaris del “sí” segons les enquestes. Probablement, no fins al punt que el “sí” guanyi. Ja ho veurem. Però qualitat democràtica indiscutible a banda, per aquest sol fet es pot dir que Escòcia ja ha guanyat perquè tot i amb un “no” al referèndum, tindria la “Devolution Max”. Tot sembla indicar que, votin el que votin, encara avui la major part d’escocesos -inclòs el Primer Ministre Salmond, almenys fins no fa tant de temps-, es donarien per satisfets amb la “Devolution Max”.

Contraris històricament al Partit Conservador (van celebrar pels carrers la mort de Margaret Thatcher!), simplifico molt dient que als escocesos el laborisme els hi va servir fins que el Tony Blair de les fotografies amb Bush i Aznar va sembrar la llavor de la victòria nacionalista. La nació escocesa és una realitat i hi ha un sentiment identitari, però forjat en gran part al voltant del que simbolitza socialment l’esquerra. I aquest és el fil que cal estirar per entendre perquè han arribat al referèndum. Poc -res no, però poc- té a veure amb el que passa a Catalunya, on la majoria independentista és impossible de conformar sense comptar amb una part de les classes mitges i petitburgeses.

Evidentment resulta inevitable comparar, per coincidència en el temps i per altres factors, els processos d’autodeterminació català i escocès. Però de la mateixa manera que Gran Bretanya i Espanya no tenen res a veure, Escòcia i Catalunya tampoc.

Molts catalans que sense haver-se sentit mai espanyols, durant anys estaven disposats a acceptar la situació administrativa de ciutadania espanyola, el passaport espanyol, a canvi d’una situació del tipus “Devolution Max”, solidaritat inclosa, avui no els hi semblaria una solució acceptable. I s’entengui o no a Espanya -diguem Madrid per simplificar-, on en realitat no s’entén, això és el que pensen milions de catalans i així s’ha expressat al carrer des del 2010, el 10 de juliol concretament i els 11 de setembre d’aquest any i dels dos anteriors. Ho dic perquè encara que avui els escocesos decideixen que volen seguir sent britànics, quan demà des d’aquest “Madrid” s’interpreti com l’inici del desmuntatge del moviment independentista català, s’incorrerà de nou en una mostra de desconeixement profund de la idiosincràsia catalana. La victòria del “sí” a Escòcia, té interès perquè permetria comprovar com, una vegada més, la política i el dret internacionals s’adapten més d’hora que tard a la nova realitat. D’altra banda, la situació d’Escòcia i de Catalunya no tenen res a veure, no són comparables i guanyi el “sí” o guanyi el “no”, el procés català té vida pròpia i la taca d’oli incontenible que ha esdevingut l’aposta pel dret a decidir continuarà creixent.

A la meva manera de veure, el problema de base és que els ciutadans de les principals nacions -no les úniques- que conformem l’Estat espanyol, les de matriu castellana i catalana, no ens coneixem prou mútuament.

De la mateixa manera que reconec que, malgrat els anys d’amistat i bon veïnatge, no sempre comprenc algunes formes de fer espanyoles, hi ha moltes reaccions de Madrid front el que passa a Catalunya que demostren que des d’allà no s’interpreta correctament el que està succeint aquí.

Seguir insistint de forma exclusiva en la legalitat i ignorar altres opcions legítimes, tot renunciant al diàleg i a l’abordatge polític de les mateixes, és ignorar que l’origen del problema actual és exactament de la mateixa naturalesa: manipular l’estament judicial per donar resposta a interessos polítics. Si una majoria minoritària de magistrats del Tribunal Constitucional no s’hagués carregat l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, aprovat pel Parlament català i -tot i que prèviament passat pel ribot que comparteixen PP i PSOE destacat per Alfonso Guerra- per les Corts Generals espanyoles i referendat pel poble català; sense aquest despropòsit promogut pel PP a l’enviar l’Estatut a un Constitucional polititzat, ara no estaríem on som.

Ignorar això i parlar de TV3 o de la immersió lingüística com gèrmens malèfics de l’independentisme o personalitzar “la culpa” en Mas o Junqueras o qui sigui, és no entendre res. Igualment, creure que el cas Pujol desactivaria la mobilització popular és no conèixer Catalunya en absolut. I ara no es tornin a equivocar: ni Pujol ell sol era Catalunya, ni Mas ell sol ho és, ni individualment considerat Junqueras tampoc. Per destacat que hagi estat o sigui el seu paper. Ni ho era Pasqual Maragall, Sr. Bono. Crec que hauria d’excusar-se per utilitzar una persona malalta d’Alzheimer que no té possibilitat d’explicar-se en aquest moment.

El moviment pel dret a decidir neix de baix i va cap a d’alt. L’únic que ha fet Mas -que no ha estat poc-, lluny de teledirigir res, ha estat posar-se al capdavant del que la majoria social li ha demanat massivament des del carrer i va ratificar votant el que va votar en les eleccions del 2012 al Parlament de Catalunya. Per cert, resultat que des de Madrid també es va llegir malament. Com que creien que això era un afer de Mas, el fet que CiU perdés diputats, els va distreure del fet que el nombre de diputats favorables al dret a decidir havia augmentat!

Intentar destruir Mas o qualsevol polític o persona individual o actuar contra la llengua, la cultura, l’escola o els mitjans catalans, a banda de suposar una manca de respecte intolerable i demostrar que no s’ha entès res, és transformar això que anomenem “Madrid” en la principal fàbrica d’independentistes catalans.

Per no parlar de suspendre l’autonomia o d’aplicar el codi penal -engarjolar?- al president de Catalunya. O d’utilitzar l’Instituto Cervantes que paguem entre tots, per fer el ridícul internacional, vetant la presentació del llibre “Victus” a Holanda. Amb cada manifestació d’aquest tipus el nombre d’independentistes creix geomètricament, alhora que es destrossen les miques que puguin quedar -si és que han existit mai per part de l’Estat- de cap tipus de “tercera via”.

Si demà ens assabentéssim de que el “no” ha guanyat a Escòcia, em puc imaginar les portades de certs diaris de Madrid -també editorials i declaracions de polítics- superant-se a sí mateixos en la tasca de “producció industrial” d’independentistes catalans. És clar que no estic gens segur de que la reacció dels Media i de l’aparell político-judicial de l’Estat, davant una victòria del “sí”, no en fabriqui encara més.