DUBTES I CERTESES

La inspiració és un impuls creatiu sense límits que ens permet crear, millor o pitjor, i imaginar les coses més extraordinàries, algunes interessants altres menys. Però com molt bé va dir Picasso, “la inspiració t’ha de trobar treballant”. O com diu una amiga meva periodista, escriure és com fer gimnàstica. Has d’entrenar sovint, has d’escriure cada dia una estona encara que pensis que no tens res per dir. En definitiva, cal temps i esforç i, almenys en el meu cas, temps per llegir. Per escriure, necessito llegir, pensar, correlacionar i fer molts esbossos abans de publicar o penjar a la xarxa.

Segueixo sentint-me estimulat per explicar com veig i com sento el món i els humans. Desitjo poder fer-ho amb llibertat, amb un estil directe, parlant clar i amb poca o cap preocupació si he de deixar de ser “políticament correcte”, que no vol dir poc respectuós.

Confesso, però, que en aquest món estrany que evoluciona no se sap ben bé cap a on, hi ha moments en els que obrir el teu pensament i els teus sentiments a través d’un blog, fa respecte. Això no m’ha conduït mai a amagar les meves conviccions que de fet i simplificant en funció del que em mou a escriure ara, es poden resumir en una: crec en el dubte com a valor i instrument imprescindible per a créixer. En més d’un post, practicant aquest exercici arriscat de “despullar-se en públic”, m’he definit com a creient descregut o com a creient que voldria tenir una fe més sòlida i menys voluntarista. Des d’aquesta posició “d’humà fungible i efímer”, sempre demano a Déu que m’ajudi a no deixar de dubtar mai.

Definir-se, actuar amb fermesa i convicció, no és incompatible amb mantenir una actitud vital íntima de dubte, no és incompatible amb dubtar i amb qüestionar-se i fer-se tota mena de preguntes. Un pare, en certs moments, ha de mostrar-se ferm amb els seus fills. El General que està a punt d’emprendre l’atac decisiu, en aquell moment no ha de dubtar. El polític que ha d’ajudar a cohesionar una societat en un moment crític, s’ha de mostrar segur. El que no es pot és mentir, actuar de forma deshonesta o que l’exercici de rols diversos (de pare, de general, de polític o del que sigui) porti a oblidar la pròpia essència. Actuar amb convicció no hauria de tenir res a veure amb confondre el jo veritable amb el rol que s’exerceix. Mantenir-se ferm en les conviccions resultants de molts dubtes i inductores de nous dilemes, no és sinònim d’actuar com si es posseís la veritat absoluta, ni d’ignorar i respectar les posicions i punts de vista dels altres i no revisar els propis. Evolucionar implica tot això: capacitat de decidir i actuar amb fermesa, de dubtar i d’aprendre dels errors i respectar i considerar les opinions i sentiments dels altres.

Ep!! No confondre amb el relativisme moral: dubtar per avançar no significa estar instal·lat en el dubte permanent i donat que “tot és o pot ser relatiu”, promoure el “tot s’hi val” a base de no discernir ni decidir mai res. Dubtar, en definitiva, aporta un menú d’opcions a partir del qual cal decidir, amb la possibilitat d’equivocar-se, corregir, seguir dubtant i anar avançant.

Els temps no estan ni per pontificar, ni per no fer res. Succeeixen coses, no sempre fàcils d’interpretar i em ve de gust compartir dubtes i conviccions, a partir de bocins dispersos que són reflex el món en que vivim.

Els oportunistes i els venedors de fum proliferen entre els polítics i també al costat -o camuflats dins- dels moviments socials nous que creixen de baix a d’alt (Assemblea Nacional Catalana, Plataforma per la Hipoteca, moviment dels indignats…). Alguns d’aquests com Podemos -o segons sembla una iniciativa al voltant d’Ada Colau a Barcelona- intenten convertir-se en projectes polítics alternatius als partits tradicionals i ocupar les inabastables i creixents extensions de terreny erm que aquests deixen. De moment l’experiència demostra que els que els han precedit, quan accedeixen a llocs de poder, potser sense adonar-se’n, van entrant en el “sistema” que volen substituir per un d’alternatiu, que ara per ara no sembla estar articulat. Que lluny queda aquella imatge d’Albert Rivera apareixent despullat en els cartells electorals! Com es va matisant la fesomia de la CUP, malgrat les mesures adoptades per evitar mimetitzar-se inconscientment amb el sistema, de manera semblant a com li passa a Woody Allen a Zelig! Per sort, de moment, res s’ha aproximat ni de lluny a l’esperpent perpetrat a Itàlia per Beppe Grillo.

Mentrestant els partits clàssics, o bé segueixen vegetant i fent semblant a com si res no passés o bé, sense sortir del  “sistema”, flirtegen amb els que els volen fer desaparèixer i com fem molts dels que encara anem a votar, es passegen -ens passegem- amb una “pinça al nas” per no sentir la pudor. El PP i el PSOE han perdut entre els dos, a Espanya, en les passades eleccions europees 5 milions de vots. Però instal·lats com estan encara 30 anys després, en la beatificació de l’esperit de la transició, o no reaccionen o -cas del PSOE- aposten per canviar persones sense que, de moment, quedi clar que més enllà d’aquestes noves persones segurament carregades de bones intencions, hagi de canviar gran cosa més.

Explicava en un post recent com la pitjor versió del capitalisme globalitzat ha guanyat la partida a la democràcia territorialitzada en Estats-nació. Com la concentració del capital mundial en unes poques mans ha estat possible, entre altres, per la cooptació duta a terme pel poder financer sobre l’establishment polític convencional. D’aquí l’aparició dels moviments antisistema amb o sense evolució cap el format de partit polític. Personalment els segueixo amb curiositat i interès i procurant no perdre la capacitat crítica ni de sorpresa (sensibilitat). Em preocupa tant la recent sentència absolutòria relativa a l’assetjament al Parlament de Catalunya l’any 2011, com l’ús que fa el PP de la seva majoria absoluta per modificar lleis com la de l’avortament, la d’ensenyament o la de seguretat ciutadana o, per proposar models de privatització com el d’AENA que, a banda d’atemptar contra la competència (sana), generen molts dubtes sobre quins interessos s’estan defensant en realitat.

En aquesta selva en la que tothom sobreviu com pot, em crida també l’atenció les “terceres vies”. La protagonitzada per alguns catalans -líders del món financer, certes patronals, professionals i empresaris, alguns Media, Unió Democràtica, el que queda del PSC, i en menor mesura una part de l’electorat convergent…-, ja sigui per convicció o per defensar interessos econòmics. Veient que si no es reverteix la tendència a substituir l’autonomia política catalana pel neocolonialisme espanyol, el resultat pot ser la independència de Catalunya d’Espanya, intenten desesperadament trobar algun interlocutor entre l’establishment madrileny amb un èxit entre escàs i nul.

M’interessen, però, més altres “terceres vies”. Per exemple les que estan entre Karl Marx i Adam Smith. M’agrada l’aposta que fa Víctor Lapuente pel que anomena “bisexualitat política”, que consisteix en aprofitar el millor que té la dreta, la desregulació, i el millor que aporta l’esquerra, la redistribució més equitativa de la riquesa. Demostra que presentar aquestes opcions -que podem resumir parlant de mercat i d’Estat del Benestar- com a mútuament excloents, és una dicotomia falsa i que el dilema dreta-esquerra, lluny de permetre resoldre els veritables problemes derivats de la globalització de l’economia, només serveix per alimentar el sistema de partits tradicional i la confrontació política convencional.

Aquestes i moltes altres possibles pinzellades de la realitat poden aportar inquietud en relació a la naturalesa humana. Però afortunadament la bondat humana segueix existint encara que no generi gaires titulars i sembli viure en la clandestinitat.

Podria referir-me a moltes iniciatives, a moltes persones i a maneres de fer exemplars. Penso en empresaris que conec, que existeixen, que creuen en el valor social de l’empresa. Que propugnen la industrialització o com a mínim el predomini de l’economia productiva sobre la financera. Que reinverteixen perquè creuen en el que fan, el que els porta a ser austers a l’hora de repartir beneficis, justos a l’hora de retribuir els professionals i treballadors i intel·ligents en l’atorgament d’incentius per tal d’afavorir economia i societat.

I penso també en el que deia al començament del post, en la quantitat creixent de persones que no han perdut -o han recuperat- la capacitat d’expressar sincerament les seves creences, els seus dubtes i les seves angoixes.

Més enllà del risc de caure en el narcisisme o exhibir matusserament la intimitat, són exercicis de sinceritat que aporten valor afegit col·lectiu. El fracàs del comunisme de Marx i del capitalisme de Smith han comportat una buidor post materialista i una infelicitat tan grans, que han propiciat l’emergència, el renaixement, de l’espiritualitat sota formes diverses, religioses i no religioses. Sóc incapaç de fer una predicció sobre el futur de l’espiritualitat creixent, però sóc optimista en la mesura que aproxima l’ànima interior al caos social extern. Fins i tot amb els nous fenòmens socials citats anteriorment -des de Podemos a l’Assemblea Nacional Catalana, passant per tantes iniciatives innovadores conegudes i per conèixer-, i amb independència del grau d’adhesió que suscitin, hi veig elements d’aquest tipus i m’ajuden a renovar la confiança i l’esperança en el potencial de la limitada condició humana.