By reebs* (Sunset Hopping) [CC-BY-2.0 (http://creativecommons.org/licenses/by/2.0)], via Wikimedia Commons
Fa pocs dies, algú em va transmetre la idea de què amb el desànim, la desconfiança i fins i tot la misèria que genera la crisi, es feia difícil parlar de felicitat. Al punt que si algú tenia la sort de considerar-se i sentir-se feliç, “millor no expressar-ho per respecte als altres“ (!).
Penso tot el contrari. Necessitem il·lusió i missatges positius, i que algú se senti feliç és intrínsecament bo per a ell o ella, però també per a la col·lectivitat.
Fa anys que sabem que la riquesa i els béns materials a nivell individual, i el PIB a nivell col·lectiu, estan menys relacionats amb la felicitat del que molts creuen. Evidentment, el límit d’aquesta afirmació és quan la manca de recursos no permet cobrir el mínim indispensable per viure, per no morir, vaja. Tot i que hi ha qui discuteix fins i tot aquest extrem.
La felicitat té més a veure, per exemple, amb la salut que amb els béns materials. I la relació és en ambdues direccions i es potència: la salut contribueix a la felicitat, i la felicitat té efectes beneficiosos sobre la salut.
Sobre la crisi i la felicitat voldria fer tres reflexions, referint-me de passada al sistema sanitari:
-La primera: Cal seguir lluitant per ser feliços, passi el que passi. Això pot significar lluitar per mantenir o aconseguir el mínim per poder portar una vida digna. Però hi estem obligats. Tots hem vist darrerament gent condemnada a la més absoluta misèria. Fins i tot gent que havia estat opulenta. I tots vivim envoltats de missatges negatius i de realitats dures. De frustració, de pessimisme. Siguem solidaris, però allunyem-nos dels pessimistes. Si tinguéssim un dispositiu per mesurar la contribució del pessimisme i la negativitat, no ja a la infelicitat -que també- sinó que a la pròpia crisi; probablement no ens perdonaríem el tenir aquest tipus d’actitud.
-La segona: Cal valorar el que de bo i positiu ens està deixant i ens deixarà la crisi. Perquè la crisi acabarà. No hi ha res en aquesta vida que no acabi un dia o altre, ni la pròpia vida. La societat que ens trobarem a la sortida de la crisi serà més solidària i altruista.
-La tercera: Quan la reacció a l’hora de valorar un problema, el que sigui, és eludir qualsevol responsabilitat i cercar-les totes fora d’un mateix, estem perdent l’oportunitat d’aprendre tot el que es pot aprendre d’aquest problema per evitar que es reprodueixi.
La major part de ciutadans no ens considerem culpables d’aquesta crisi i considerem que els responsables en són els polítics, els especuladors i els sistemes financers. En la segona part de l’equació, tenim raó. Tota la raó. En la primera no ben bé. La crisi econòmica ha estat la conseqüència d’una crisi de valors que ens ha afectat col·lectivament i de la que tots -uns més que altres, segur- en som responsables. Per il·lustrar-ho reprodueixo un fragment del meu llibre “La sanitat catalana des d’una altra perspectiva. La salut i la felicitat de les persones”:
“La denominada ‘crisi’ es podria interpretar com una crisi d’èxit, entenent per èxit un seguit de confusions portades al límit. Hem confós el ser amb el tenir, el viure amb el consumir, l’existència amb una estratègia per créixer quantitativament, l’essència amb l’aparença. Tot plegat fins el punt de perdre tot contacte amb el que de veritat és essencial.
Hem cregut que la llibertat era possible sense responsabilitat. Hem tingut clar els drets, però no tant els deures. Hem demanat sense parar. Hem donat -no necessàriament en termes econòmics- molt menys del que hem rebut…
És aquí on hem de buscar les causes de la crisi, també de la crisi específicament econòmica. Si no som capaços d’enfocar adequadament, si l’objectiu perseguit amb la superació de la crisi és perpetuar aquell ‘model’, podran potser aparèixer nous miratges…”.
Aquestes paraules i les que vénen ara, referides al sistema sanitari, varen ser escrites abans de les ‘retallades’. Deia:
“El model de progrés social que hem dissenyat s’ha associat a un excés de ‘possibilitats’. De forma inconscient, considerem que tenir-hi accés és infinit, i oblidem que això només és possible amb recursos i més recursos. El sistema sanitari l’acabem veient com un gran hipermercat o com un fast-food, en el qual els clients exigim tots els serveis i més, sense restriccions, amb accés universal i, per descomptat, gratuït…El que volem no hi ha manera raonable de pagar-ho, ni dins les societats més opulentes”.
Ara és raonable i quasi un deure exigir responsabilitats polítiques, i és legítim indignar-se i rebel·lar-se contra determinats sectors i pràctiques. Però ara tenim també l’oportunitat de reflexionar sobre quina ha estat la nostra contribució a aquest cúmul de despropòsits que podem sintetitzar amb la paraula ‘crisi’. Vull ser optimista i pensar que no la desaprofitarem.