L’ESTAT DEL BENESTAR I LES CRISIS. CAPITALISME CONTRA DEMOCRÀCIA (II)

Bretton Woods

Aquest post, com el precedent, s’originen en el moment d’haver de preparar el segon debat d’aquest curs en el sí de la Fundació Barcelona. Que el primer versés sobre “Crisi Econòmica” i el segon sobre “L’Estat del Benestar i les crisis”, no és per atzar i té ple sentit. Parlem de dues cares d’un mateix poliedre.

La qüestió és quin benestar volem, quin ens podem permetre i situar el debat en un moment en el que, el que va fer possible el naixement de l’Estat del Benestar, una determinada forma d’entendre la democràcia, ha xocat frontalment amb un tipus de capitalisme desfermat que ha dictat i dicta el quefer diari a la política.

Confesso que experimento gran sorpresa quan des de determinades posicions ideològiques, se’m titlla de “neoliberal”. Més enllà de què en algun cas el desconeixement i en d’altres les tàctiques per defensar interessos conjunturals justifiquin aquesta crítica, el meu capteniment sobre l’Estat del Benestar té arrels clarament socialdemòcrates. El problema està en que probablement el terme “socialdemòcrata” ha esdevingut juràssic per explicar la desorientació global col·lectiva i dintre d’ella el significat de l’Estat del Benestar.

Quan vaig formar part de l’equip que, dirigit per Xavier Trias, va actualitzar quelcom que ja existia i que s’ha anomenat “Model Sanitari Català”, utilitzàvem una expressió fins a cert punt contradictòria: parlàvem d’un model sanitari que calia situar-lo en un mercat pels efectes beneficiosos de la competència, però afegíem que havia de ser, “un mercat planificat” (!). La nostra filosofia era socialdemòcrata. No estàvem contra el mercat, però érem conscients dels riscos que comporta el lliure mercat descontrolat i buscàvem reduir la desigualtat sense renunciar als beneficis de la competència.

Aquest va ser el meu últim state of mind con a policymaker de la sanitat (anys 90 del segle passat). El 2011 vaig retornar a la sanitat pública com a President del Consell Rector del Parc de Salut Mar de Barcelona i em vaig trobar, sense temps per reaccionar ni per pair el que estava passant, amb la necessitat d’aplicar retallades.

Malgrat les discrepàncies comprensibles i que accepto, afirmo que les vàrem fer a un cost social raonablement baix. Però ni me’n sento satisfet, ni vull deixar de reconèixer que havent tingut temps per pensar-hi, la meva posició conceptual va més enllà. Tot plegat em porta a convidar a la reflexió sobre les recomanacions fetes per aquells que, instal·lats en “la càtedra”, no s’han hagut d’arremangar mai i baixar al teatre d’operacions!!

En el post anterior citava Luis de Sebastián per explicar que els valors que van permetre el naixement i el manteniment durant un quart de segle llarg d’un generós Welfare State, han mudat, s’han adulterat o han desaparegut.

Antón Costas ho explica molt bé. El context és de xoc entre democràcies locals (algunes com l’espanyola infestades per la corrupció) i capitalisme financer-corporatiu global. Costas afirma:

“Durant les darreres dècades s’ha anat deteriorant allò que unia el capitalisme amb la democràcia de masses i que va permetre conciliar la lògica econòmica del capitalisme liberal de finals del segle XIX, que tendeix a la desigualtat en la distribució de la renda i la riquesa, amb la lògica política de la democràcia de masses sorgida a principis del segle XX, que tendeix a la igualtat.

Com si es tractés de dos trens, les dues lògiques van topar violentament en el període d’entre guerres. Però després de la Gran Depressió dels anys trenta i de la Segona Guerra Mundial, capitalisme i democràcia assoliren un armistici. Les forces polítiques que hi van donar suport van ser, en el cas europeu, la socialdemocràcia i la cristianodemocràcia. El contingut i el ciment en van ser les polítiques del New Deal als Estats Units i de l’Estat del Benestar a Europa”.

Els de la nostra generació, quan pensem en l’Estat del Benestar, tenim al cap quelcom que es basa en un model destrossat. I encara no hem reaccionat. Antón Costas descriu molt bé aquest concepte que forma part del record quan diu:

“L’armistici entre mercat i democràcia a l’interior de les nacions, i la cooperació econòmica i monetària internacional en el marc dels acords de Bretton Woods, van permetre a les societats occidentals viure els millors vint-i-cinc anys de la seva història…: el creixement va ser elevat i estable, no va haver-hi crisis financeres sistèmiques, la igualtat en la distribució de la renda i la riquesa van millorar de forma notable, es va crear una classe mitjana àmplia amb una capacitat de compra elevada, es va generalitzar l’accés de la major part de la població a béns com l’educació, la sanitat o les pensions, la participació democràtica de la societat es va veure afavorida. I la vida política va ser relativament estable enmig d’un clima polític que afavoria aspectes importants de cooperació partidista…”.

Però tot i que ho notéssim al cap dels anys, ja als anys 70 aquesta pax romana va començar a trencar-se. Podríem parlar de molts símptomes de la trencadissa que acabaria destrossant l’armistici entre capitalisme i democràcia. Opino que iniciatives com la tercera via de Tony Blair (Anthony Giddens), tot i que pugui semblar que no tenen relació amb això, representen pròdroms intel·ligents per mirar de “salvar els mobles” d’un corrent de fons que acabaria amb tot.

No per casualitat el “socialdemòcrata” Tony Blair va acabar protagonitzant la foto de les Açores amb el líder indiscutible de la tirania post democràtica, George Bush fill i amb un patètic José María Aznar que a l’ombra de Bush, buscava empara “democràtica” a una manera de fer i unes actituds més que dubtoses des d’aquesta perspectiva. El “socialdemòcrata” Zapatero, amb l’afegit de la seva absoluta manca de capacitat i de preparació per assumir la presidència del govern espanyol, simbolitza, a la meva manera de veure, una de les imatges més estremidores del papanatisme polític en mans del capitalisme desfermat i fora del control de la democràcia política.

Però la fi de l’equilibri entre capitalisme i democràcia que, és anterior a Zapatero i entre altres coses, havia fet possible l’Estat del Benestar, no es va fer evident fins que en plena substitució de l’economia productiva per la financera, l’època daurada del crèdit va inflar la bombolla fins a fer-la esclatar. L’atur, la pobresa i la desigualtat van emergir com les pedres i la porqueria apareixen a la vista de tothom quan les èpoques de sequera fan desaparèixer el que varen ser rius cabalosos.

Apuntar solucions no és senzill, revisar valors, actituds i comportaments, potser ho és un xic més i en qualsevol cas, és necessari. Mirarem de fer-ho en un tercer (i últim) post d’aquesta sèrie.