MÉS SOBRE HUMANITATS I LA UTILITAT DE L’INÚTIL

En els darrers dies he rebut molts comentaris al post publicat el 28 de gener, “Les humanitats en un món utilitarista i sorollós”. Cap d’ells enviat com a comentari al blog, motiu pel qual animo als qui m’heu escrit a participar i generar debat. Ens enriquirà a tots.

M’heu parlat d’un llibre d’un exmonjo de Montserrat, Josep Mª Boix-Masramon, titulat “La Bíblia dels nàufrags”, per citar un fragment  del profeta Isaïes :

“Vet aquí que el rei // regnarà segons la justícia // i els funcionaris exerciran les seves funcions // Cadascun serà com un recer contra el vent // com un aixopluc contra la pluja // com un reg d’aigua en un camp de secà // com l’ombra d’un penyal sobre una terra eixarreïda…”.

Per concloure que “tots ens hem d’esforçar, per ser un recer contra el vent, com un aixopluc contra la pluja, com un reg d’aigua en un camp de secà… Si tots ho féssim així, seríem un tresor per als nostres germans més petits i necessitats”.

Heu recordat “Siddhartha” de Hermann Hesse per dir: “Fins i tot dejunar, resar i fer penitència serveix per alguna cosa…”.

Penso que doneu la raó a Xavier Antich quan -en relació a les humanitats- deia: “Tenim a la nostra disposició un immens cabdal de riquesa capaç de fer-nos millors i de fer millor també el món que habitem amb els altres” i a Martha C. Nussbaum quan es refereix als valors derivats d’una formació que incorpori l’humanisme, dient que “són essencials per a la formació i el desenvolupament d’una ciutadania autènticament democràtica, respectuosa amb la diversitat i capaç d’orientar-se en la complexitat canviant del nostre vertiginós món global…”.

Bé, amb molt de retard he sabut quelcom que data d’abans del 28 de gener: si s’acaba aplicant la nova llei d’educació, coneguda per llei Wert en al·lusió al Ministre, la filosofia quedarà cada vegada més marginada, en la mesura que serà cada cop més opcional. Un símptoma més de l’escàs valor que s’atorga a les humanitats en funció de com la nostra societat valora allò que és útil, allò que té una aplicació instrumental immediata. De Grècia només en tenim una imatge predominantment negativa per formar part dels deutors de la nova Europa, oblidant el deute que tenim tots els europeus amb Grècia. Un deute tan gran que sense Grècia i la remota civilització que d’allà ens ve, la mateixa idea d’Europa que tenim avui no existiria.

Per a mi, aquesta notícia que m’ha arribat tard, forma part sense ser-ho, de les notícies del cap de setmana. Si penso en altres, aquestes sí corresponents al cap de setmana, com ara el judici a la Infanta Cristina, els premis Goya de cinema, -sí, notícia per l’absència del polèmic Wert, però també pels típics tòpics de l’estereotip “progre” més suat-, o en un reportatge que vaig llegir sobre el valor afegit d’Internet i les xarxes socials en un diari que s’escarrassa per ser ponderat i, sense negligir aquests avantatges, parla clar respecte els enormes riscos de l’ús pervers i el mal ús que es fa de la xarxa; si penso en aquestes notícies, he de tornar a Grècia, a la filosofia i a les humanitats, per intentar no perdre l’esperança d’entendre mínimament el nostre món. Tornar en aquest cas a Aristòtil i a la virtut aristotèlica.

Aristòtil en la seva idea d’equilibrar ponderadament la raó amb les passions del cos i de l’ànima, defineix la virtut com el terme mig entre dos extrems, que considera “vicis”. Considera que aquest terme mig, la virtut, malgrat no ser únic ni igual per a totes les persones i circumstàncies, és un hàbit que es pot aprendre practicant.

Relegar com fa la llei Wert la filosofia i les humanitats, no és una decisió virtuosa. Allunya del centre just. Fomenta un concepte del que és útil (el coneixement hard, instrumental, d’aplicació immediata), que justifica que autors com Nuccio Ordine, s’hagin d’esforçar per promoure “la utilitat de l’inútil” o en paraules de Gregorio Luri s’hagi de concloure que “l’humanisme  només és útil a qui està disposat a combatre la vulgaritat que porta adherida a l’ànima: no es conforma amb entendre la democràcia com una universal aspiració a la igualtat i propugna una igual aspiració a l’excel·lència”. No és el cas de Wert que en portar la vulgaritat adherida a l’ànima, està lluny de la virtut i pròxim al vici de l’extrem.

Per un Ministre d’Educació i Cultura -i passo a una altra notícia del cap de setmana- no assistir a la Gala dels Goya, pot ser que no l’aproximi a la virtut. Virtut que no ha estat la característica de l’esmentada Gala. En aquest cas la virtut seria el punt mig entre dues estètiques extremes: la fatxenda de Wert i la pijoprogre de la Gala dels Goya, en la que, amb l’excepció que confirma la regla de David Trueba i pocs més, els Bardem de torn van tornar a caure en l’exhibició d’una pretesa ”superioritat moral de l’autodenominada esquerra” consistent en repetir els típics tòpics que en cada moment poden satisfer més a la parròquia (presumptament) alternativa.

No sóc monàrquic i opino que aquesta institució en ple segle XXI és anacrònica. Considero que qui té garantit el poder de per vida per herència dinàstica en lloc de per sufragi universal, està més obligat que els elegits per sufragi a caracteritzar-se per una conducta  exemplar.

Ara bé, sense absoldre ni condemnar ningú que per això està la Justícia, lamento el judici paral·lel al que s’ha sotmès a la Infanta Cristina i el que s’ha arribat a dir i publicar d’ella, usant-la sense contemplacions com a boc expiatori del malestar (totalment comprensible) d’una població cansada de la corrupció política (i social), certament massa generalitzada. Tant, que és raonable pensar que no se n’escapi ni qui més exemple hauria de donar: la Família Reial. Que anar a caçar elefants a Botswana de la manera que es va fer, no suposi virtut o que es sospiti del capteniment i del comportament de la Infanta Cristina respecte als negocis del seu marit; no justifica que el tractament del cas no el fem des de la virtut -respecte i presumpció d’innocència- i l’assetgem i la condemnem anticipadament des de qualsevol extrem viciós.

I acabo amb una altra “notícia” en forma de post escrit per Helena Ris al blog de la Unió Catalana d’Hospitals que, en aquest cas té virtut. Té la virtut de situar-se en el terme just i mig de dos extrems viciosos: la privatització de la sanitat pública catalana i la “publificació soviètica” que propugnen certs partits, sindicats, periodistes (i intrusos que s’hi fan passar) i grups antisistema i que sense saber-ho aconseguiran el contrari del que pretenen: crear un megalosistema funcionarial costós i ineficient que haurà d’anar a cercar recursos allà on n’hi ha, al sector privat.

Helena Ris té la virtut de situar-se en el terme mig, en el centre just: el model sanitari català, basat en la col·laboració público-privada, fonamentalment sense ànim de lucre i excel·lent en termes de qualitat i eficiència amb dades contrastades (central de resultats del Departament de Salut i informe IASIST i altres).

El que pot semblar inútil, és útil. Estudiar humanitats aproxima a la virtut. La virtut està en el terme mig.