EN DEFENSA DEL SISTEMA SANITARI CATALÀ

Avui he escoltat per la ràdio la notícia sobre el cas Innova de Reus. És evident que els que la comentaven tenien al cap alguns exdirectius, presumptament corruptes, del sistema sanitari. El problema és que la forma com es donava la noticia, immersa amb altres casos de corrupció aliens a la sanitat, podia induir a l’oient a una sensació de què el sistema sanitari és una mena de cau de corrupció.

Em sembla que val la pena recordar que el sistema sanitari català, que proveeix atenció als 7 milions de catalans, està format aproximadament per uns 150.000 professionals. Metges, infermeres, farmacèutics, tècnics diversos, personal administratiu, gerents, directius, responsables diversos….. Tots ells fan el sistema i fan que aquest sistema continuï sent un dels millors sistemes de salut pública del món i la forma com han afrontat i afronten cada dia les dificultats del moment, és admirable.

Dit això, si algun dia passa el que per ara encara no ha passat i d’aquestes 150.000 persones es demostra que 5 d’elles o 7 o 10, 12, 20 si es vol, han actuat incorrectament, han vulnerat la llei, han delinquit, que la Justícia faci la seva feina, que se’ls jutgi i que se’ls condemni. Però que això no porti a qüestionar el sistema català de salut pública.

Ni a qüestionar el model sanitari català. Avui, al voltant del mateix cas Innova, des d’algun  diari s’ha tornat a barrejar uns presumptes casos de corrupció amb l’autonomia de gestió. I això no té rés a veure. El motiu d’aquest post no és repetir els avantatges que presenta el model sanitari català, basat en la separació de funcions de compra i provisió de serveis de salut, en l’ús de tècniques de gestió empresarial i en l’autonomia de gestió i de governança entre d’altres (remeto al lector als post publicats en aquest bloc els dies 18 i 31 de desembre de 2012). El motiu és condemnar qualsevol forma de corrupció i cridar l’atenció sobre el fet que, per més que es reforcin els mecanismes de rendició de comptes, avaluació i control, en un col·lectiu de 150.000 persones, per desgràcia poden haver-n’hi 10 o 20 que no actuïn de forma exemplar. I això no s’arregla amb posicions basades en (1) induir la confusió entre gestió empresarial i privatització, per (2) concloure que la solució està en el model públic administratiu. La Direcció General de la Guardia Civil de Luís Roldán no tenia autonomia de gestió, ni es gestionava empresarialment, ni tenia cap característica gaire comuna amb el model sanitari català. Era una estructura administrativa pública, pública. I no va poder evitar el problema.

Si algú creu que amb les auditories externes al sector públic, les de la Intervenció General, les de la Sindicatura de Comptes i si cal les actuacions del Tribunal de Cuentas i la Justícia no n’hi ha prou, suggeriria que abans de proposar controls addicionals, es revisi el funcionament de totes aquestes instàncies.

Del cas Roldán en va sortir la Llei de Contractes de les Administracions Públiques. Algú està en mesura de poder afirmar que l’aplicació d’aquesta llei ha eradicat el risc de corrupció? La Generalitat de Catalunya, l’any 2011, ha acabat creant l’Òrgan Administratiu de Recursos Contractuals, inicialment amb caràcter d’òrgan unipersonal. Les empreses que participen en licitacions públiques convocades d’acord amb la esmentada llei de Contractes de les Administracions Públiques, malgrat aquesta, sovint opinen que la resolució dels concursos públics no sempre és adequada i ara recorren a aquest Òrgan de nova creació. De moment, sigui per la dotació de personal o sigui pel que sigui, aquesta unitat està col·lapsada i amb aquest col·lapse arrossega el conjunt de procediments que les entitats tenen pendents de resolució de l’Òrgan.

Els casos de corrupció s’han d’evitar, condemnar i, sobretot combatre sense pal·liatius. Però no crec que la solució estigui en crear nous òrgans controladors dels anteriors i multiplicar les instàncies d’apel·lació. El que cal és que la rendició de comptes i les estructures d’auditoria, seguiment, control i la Justícia, funcionin adequadament. I el que no és acceptable és que aquesta manca d’eficàcia es manipuli amb la finalitat ideològica i interessada de generar dubtes sobre un model i un sistema, que encara avui, en termes de resultats de salut i econòmics, és dels millors del món: el model sanitari català.