LA MEVA INTENCIÓ ERA ESCRIURE SOBRE LA QUALITAT DEMOCRÀTICA I EL PAPER DE LES ELITS

Ja ho faré. Però ara, 14 mesos després d’haver decidit posar en marxa aquest blog, sento la necessitat de compartir amb els lectors algunes reflexions.

A aquestes alçades resulta inevitable preguntar-se si té sentit continuar mirant de mantenir el ritme de penjar, de mitjana, entre 3 i 4 posts al mes. Si el té per a vosaltres i si el té per a mi.

En el meu cas, no només té sentit, sinó que és una necessitat. He escrit tota la meva vida. Escriure és per a mi una activitat imprescindible, una forma d’expressar el que porto dins, de comunicar. M’obliga a estructurar idees, pensaments i a trobar canals adequats de sortida als sentiments. Però és molt més que tot això. És quelcom que m’ajuda molt en el meu intent, més o menys reeixit, de desenvolupar-me com a persona. I m’ajuda també a aprendre.

Per tant, doncs, avui, a la pregunta de si té sentit seguir treballant en el blog, responc que sí, que sento que el té per aprendre i per compartir. I imposar-me l’obligació de compartir, suposa exigir-me intentar aprendre més.

És evident que això podria seguir-ho fent com ho he fet tota la vida, en privat. Ara per ara, però, compartir el que escric amb vosaltres, em resulta gratificant. Però la vostra opinió és important.

A banda del que acabo d’exposar, ja fa temps que també sento la necessitat de fer un parell de consideracions més a aquells que llegiu els meus posts. No ho he fet per temor a què el que exposaré pugui ser interpretat com un ridícul exercici de petulància gratuïta. Dir que no ho és, és un comentari sobrer destinat només a tranquil·litzar la meva consciència.

Un factor determinant a l’hora de millorar la capacitat de navegar acceptablement per aquesta vida, ha estat procurar envoltar-me de persones millors, més ben formades i més sàvies que jo, a les que mai estaré prou agraït per tot el que m’han aportat i he après d’elles. La sort també hi ha influït, ja que la vida m’ha donat l’oportunitat, més enllà de la meva pròpia família, d’haver tingut mestres i professors extraordinaris a l’escola i a la universitat (alguns d’ells mestres de vida), que em van ensenyar a qüestionar-me a mi mateix i a tot el que m’envolta. Em van ensenyar a aprendre, em van ensenyar metodologia de l’aprenentatge i, es deia així, metodologia de la recerca. També he tingut la fortuna de tenir uns caps (“jefes”), exemplars en el sentit literal de la paraula. En especial i per damunt de tots en Xavier Trias i també Charles Tilquin.

Avui en dia segueixo sent afortunat en aquest sentit. Segueixo estant envoltat de persones que em mereixen un grandíssim respecte per la seva vàlua i pel que arriben a saber. Gaudeixo d’aquest privilegi, amb molts dels meus clients, amb companys del món associatiu (destaco el privilegi que és debatre amb els amics de la Fundació Barcelona) i també al Parc de Salut Mar de Barcelona .

Molts professionals d’aquesta institució -que enguany celebra el seu centenari- fa molts anys que hi són i me’ls vaig trobar quan vaig arribar-hi ara fa 3 anys. Persones de tots els estaments i nivells que destaquen per les seves qualitats humanes i professionals. En el cas dels que m’ha correspost incorporar, tots sense excepció, són persones que han excel·lit en les seves trajectòries vitals i professionals i dels que he aprés i aprenc molt. És un bon moment per agrair-los-hi.

Pel que avui volia escriure (i com he dit escriuré en un proper post), vaig demanar ajut a una d’aquestes persones. Es tracta de Juan José López Burniol, company al Consell Rector del Parc de Salut Mar de Barcelona. I entre els papers dels que és autor i ha tingut l’amabilitat de passar-me, trobo escrit el que reflecteix exactament el segon aspecte que fa temps que volia comentar. Jo no ho hagués expressat tan bé i, per tant, simplement transcric les seves paraules. Tenen a veure amb el fet de parlar, escriure, opinar, sobre temes o matèries quan no s’ha rebut formació específica per fer-ho. López Burniol defensa que se’n pugui parlar sempre i quan es donin dues condicions que defineix així:

“1. Haberme informado en la medida de mis capacidades y oportunidades. 2. Haber meditado sobre ello con recta intención e independencia de criterio, es decir, sin las urgencias a las que induce el pesebre. Y puedo asegurarles que creo haber cumplido ambas exigencias”.

Personalment, en general i pel que fa al blog, estic segur de què he complert la primera i que m’he esforçat i m’esforço molt en aproximar-me al compliment de la segona, probablement sense aconseguir-ho sempre.

La meva curiositat al voltant de tot allò que conforma la condició humana, les ganes d’aprendre, de comprendre, m’han portat a “tafanejar” per aquí i per allà. Fa anys vaig endinsar-me en el camp de les ciències socials i polítiques. El fet que la meva tesi doctoral requerís conèixer la teoria de l’organització, les organitzacions humanes i els mecanismes de presa de decisió en les mateixes, em va obligar a aprofundir-hi una mica més. En els últims temps m’ha interessat més la filosofia i la teologia. Les aproximacions que he fet i faig a aquests camps són d’aficionat, d’amateur. Risc per tant de vessar-la. Però l’assumeixo, en demano disculpes d’antuvi i convido a què se’m corregeixi i se’m facin notar els meus errors o simplement s’expressin les discrepàncies a través de l’espai de comentaris del blog.

Gràcies de nou a tots els que, estant d’acord o discrepant, seguiu el meu blog. M’obligueu a intentar ser millor i en la mesura que ho aconsegueixi, el blog no deixa de ser un instrument de retorn del que la societat, tots vosaltres, m’aporteu.

Si aprendre, donar les gràcies a qui t’ensenya a aprendre i et fa aprendre i compartir i retornar a la societat el que aquesta et regala, constitueix una obligació per a qualsevol persona, en el cas de les elits opino que l’obligació que tenen envers la societat és encara més gran.

El proper post serà sobre el paper de les elits i la qualitat democràtica. Gràcies a totes i a tots.