NORMAS DE PARTICIPACIÓN

Los comentarios están sujetos a moderación previa, por lo que es posible que no aparezcan publicados de inmediato. Para participar es necesario que te identifiques, a través de nombre y de un correo electrónico que nunca será publicado ni utilizado para enviar spam. Los comentarios tendrán que ser sobre los temas tratados en el blog. Como es lógico, quienes contengan insultos o sean ofensivos no tendrán espacio en este blog. Los comentarios que no cumplan estas normas básicas serán eliminados y se podrá vetar el acceso de aquellos usuarios que sean reincidentes en una actitud inadecuada.
El autor no se hace responsable de las opiniones e información contenida en los comentarios.

4 thoughts on “CARTA A CARME ALCORIZA POCOS DÍAS DESPUÉS DE SU MUERTE

  1. joan oliveras dice:

    Josep M. Acostumo a llegir-te, ja ho saps. Malgrat això, no acostumo a deixar comentaris. Sempre em resulta difícil trencar el silenci de després de la lectura. Avui però, em sento emocionalment interpel·lat pel conjunt del que escrius. Tant pel que fa referència a la Carme, com específicament a mi. Referències totes dues, d’una intensitat que només s’explica quan s’estima honestament. D’altra banda compateixo amb tu aquest neguit sobre trajecte vital i camí cap a la mort. I l’esperança que la nostra transcendència, comença en llegir la continuitat del mateix camí. Els misteris solen ser això, portes obertes a l’interpretació del desconegut, que sovint és inexplicable, tot i que l’habiti l’esperança. M’agrada llegir aquests escrits que sense voler, discretament, t’eixamplen l’ànima.
    Una gran abraçada

    1. josepmariavia dice:

      Moltes gràcies amic¡ És curiós la quantitat de whats i missatges rebuts… Contrasta la manera com vivim la vida i evitem pensar en la mort, amb el que suscita veure’s confrontat a la realitat propera de l’essència.
      Quan som capaços de parar un moment, pensar i sentir, tot és molt diferent. Però sovint fa por, no saps per on començar i continues vivint la vida i ignorant la mort, com abans…

  2. Guillermo Ruiz Gomar dice:

    Josep Maria,
    Gràcies pel teu escrit. Probablement no hi hagi una qüestió més important durant la vida que la mort. No sé si “cada cual muere como ha vivido”, però si que tot el que hem viscut ens marca en aquests últims moments. Sobre aquest tema, visc més la caritat en el present i l’esperança en el futur que la fe (sobretot concebuda com a creença dogmàtica). Sembla evident que, com a mínim, tenim un cert perllongament existencial biològic en la nostra descendència (si la tenim). A un altre nivell, perdura part de la nostra obra: professional, educativa, relacional, … Tot el que deixem en els que continuen vivint. En quant a la pervivència “personal” … aquest és l’objecte de l’esperança o, com tu escrius “alguna cosa em diu ….”. Però el que més desitjo, el que realment considero fonamental, més enllà de perllongar l’existència personal, és que els benaurats de l’Evangeli trobin el consol promès. Tenir la certesa sobre aquest fet si canviaria la vida.

    1. josepmariavia dice:

      Gràcies pel comentari Guillermo. Poc a afegir. Penso que coincidim molt. Radicalisme selectiu intentant fer el millor del que siguis capaç de fer, en el teu radi d’acció, mentre vius. I treballar per deixar-se endur per la mort quan vingui, amb la màxima pau possible. A partir d’aquí, em remeto al que he expressat al post. Penso que la paraula, el llenguatge terrenal, no permet construir frases útils, comprensibles pel cervell humà, per entendre res. Parlem d’una dimensió inabastable per un humà. Podem intuir, imaginar,creure…També tenir fe. Però no he entrat en aquest tema en el post i, tampoc ho faig ara.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *