Sempre he sentit enveja sana per aquelles rares persones que, malgrat el “soroll” de la vida quotidiana, aconsegueixen mantenir-se connectades amb la seva essència, amb la dimensió més humana de la persona o, com diria un creient, amb allò que ens transcendeix.
Pels que no som tan virtuosos, el període de vacances pot afavorir -o no- aquesta pau i aquest retrobament. Amb la qual cosa, la tornada de vacances pot provocar una certa sensació de reingrés en aquella mena de “selva” que malauradament -i amb la crisi potser més- ha esdevingut la vida en les societats “modernes”.
En la pau de les vacances penses en coses en què hi has pensat cent vegades, que molts altres abans i ara han pensat i pensen, però la perspectiva no és la mateixa. Coses tan recurrents, però importants, com per exemple, la preocupació pel món que deixarem als nostres fills. Vivim una època convulsa que fa témer especialment pel futur. El present que vivim ens fa témer pel futur de les persones.
El dolor i el patiment de la gent, la incertesa, la sensació creixent que de cop el que fins ara hem donat per bo ha caducat, que els models coneguts són obsolets, són una realitat que no ajuda a connectar a les persones amb la seva veritable essència. Al contrari, contribueix a la degradació i a impulsar a la gent no només a sentir que “cal canviar-ho tot”, sinó a caure en la temptació de carregar-s’ho tot.
La ràbia, la impotència, es concentren contra una imatge dels polítics – i cada vegada més dels que són percebuts des del materialisme com a “poderosos”- que s’associa de forma generalitzada a la corrupció, arribant-se a posar en qüestió el sistema democràtic per la seva obsolescència.
El caldo de cultiu és ideal pel sorgiment de moviments populistes. Les noves tecnologies, singularment Internet -tan tremendament positives per a un munt de coses- s’utilitzen per replicar viralment el que sota l’aparença de respostes innovadores per lluitar contra la injustícia, la corrupció i les desigualtats socials, potencialment poden derivar en noves formes de totalitarisme i promoció del pensament únic. Fa temps que no es parla tant, com fa uns mesos, de Beppe Grillo i el “Moviment 5 estrelles”. El seguiment del que està passant últimament al seu voltant és tremendament preocupant des de la perspectiva de la llibertat i el respecte a les persones, no ja les obertament contràries sinó simplement les que es mostren escèptiques: massacrar sense miraments a qui senzillament discrepa.
Comparteixo la sensació que el món està canviant a una velocitat superior a la de la llum i no sabem cap a on es dirigeix. El que ens apareix davant és una realitat desconeguda, cada dia més estranya, que substitueix aquell món que vam conèixer i que ja no hi és. No sabem com serà el món que deixarem a les generacions que ens seguiran. I entenc que això pugui fer por i que legítimament es busquin solucions noves i que si la cerca esdevé desesperada es pugui caure en una combinació fatal de relativisme amb el “tot s’hi val”.
Ara bé, el risc de què apareguin “fórmules màgiques” altament perilloses, d’una simplicitat sospitosa, globalitzadores, que es presentin com a solucions integrals i que sorgeixin lideratges il·luminats, radicals, disposats a posar-les en pràctica, ens ha d’obligar a mantenir el cap fred i abans de qüestionar, per exemple, el sistema democràtic, pensar en millorar-ho amb tarannà constructiu.
En el cas de l’Estat espanyol el fet que la democràcia sigui un succedani de molt baixa qualitat no ajuda a valorar-la. Ara mateix la més que probable negativa a què els catalans ens puguem expressar lliurement sobre el nostre futur col·lectiu, és un clar exemple de pobresa democràtica, de restricció de llibertats i d’obstaculització a la participació política.
En qualsevol cas, el que està passant a l’Estat espanyol no ens pot portar a concloure que la democràcia no és un model adequat per transitar en aquest món desconegut que ja és aquí. En primer lloc cal concloure que el que va semblar una transició democràtica modèlica, avui no serveix i s’ha de millorar. Fraga i Carrillo han mort i el pànic que provocava el record de la Guerra Civil ha desaparegut.
Algunes reaccions actuals fan pensar en el que va succeir en el primer terç del segle XX. Les dues Guerres Mundials i la Guerra Civil espanyola, l’aparició de personatges com Hitler, Stalin, Mussolini o Franco (sembla que el llibre “1913. Un año hace cien años” ajuda a entendre la seva gènesi), es van donar en un entorn caracteritzat precisament pel populisme i el pensament totalitari. Per les solucions integralment màgiques. Pels mètodes “clars i simples” de diferenciar el bé i el mal, els bons dels dolents. I no va ser fins el final de la Segona Guerra Mundial que aquests mètodes i solucions “miraculosos”, no per casualitat, van donar pas al diàleg, al consens, a la concessió, al pacte i a poder constatar que els mètodes simples no eren útils, que hi ha molt poques veritats absolutes -si és que n’hi ha alguna- i que, per tant, no es podien imposar a tothom per la força.
Aquests dies, aquests mateixos dies, ahir, avui, he tornat a escoltar veus que han comparat el catalanisme amb el nazisme i la República espanyola amb la dictadura franquista!!! Alerta!!!! Potser la democràcia o certs instruments determinants per fer-la possible com la democràcia cristiana i la socialdemocràcia, poden semblar relíquies del passat i segur que tal qual no serveixen. Però van ser l’alternativa al feixisme en totes les seves formes, inclòs el comunisme. I més enllà de corrents polítiques, parlem de sistemes de valors i de models de societat i de civilització.
Personalment no tinc ni idea de quines han de ser les solucions de futur, en termes concrets. Però la sensació de perplexitat i d’incertesa creixent, no ens poden dur a fer tabula rasa. Es pot, i convé, analitzar, considerar i avaluar-ho tot i millorar i adaptar el sistema democràtic a les exigències actuals, cosa que en el cas de l’Estat espanyol significa adoptar-lo d’una vegada, plenament i amb convicció.
Jo no sé si la història es repeteix o no. Hi ha opinions per a tots els gustos. Però pensant en el futur dels nostres fills, determinades actituds i reaccions que malauradament s’insinuen i que fan pensar en les coses horribles que van passar al món en el primer terç del segle XX, s’haurien d’eradicar.