La vida està feta de moments, és una suma d’espais temporals. Alguns són llargs, d’altres curts o, amb independència de la durada real, es fan llargs o curts…
Tots sabem que cal aprofitar els bons moments i estar el més preparats possible pels no tan bons. Una altra cosa és què acabem sent capaços de fer a l’hora de la veritat…
Arribo cap al final de la tarda, però el dia ja s’allarga i veig perfectament el Far del Fangar sobre dunes daurades il·luminat pel sol. Sembla tenir la mida d’una peça gran dels escacs. El rei. Potser la reina… Bonic.
La buguenvíl·lia cada dia està més esplendorosa, i abelles i borinots la cortegen. Els albercocs van madurant i en dues o tres setmanes es podran collir. Els cirerers van creixent i la força de la primavera es deixa sentir en la natura. M’assec i em quedo mirant el mar fins que la ment va desaccelerant-se i gairebé s’atura. Blau i verd, verd i blau. El vent -avui ventet- quasi inevitable, fa que la temperatura sigui agradable. No sé quant dura aquest instant… Instant, estona? No ho sé. És igual…
Quan els pensaments tornen em ve al cap un text llegit en els últims dies. També penso en el Pep, en Joan, l’Edu, l’Albert… Però anem per parts.
Sempre he estat poc -massa poc, segurament- receptiu a aquelles afirmacions que pretenen deslligar l’edat biològica de la vocació de mantenir-se jove. No obstant això, l’esmentat text no em va deixar indiferent. Diu així:
“Como toda materia, la de nuestro cuerpo físico está sometida al tiempo, y se desgasta. A esto se le llama envejecer y, todos envejecemos, lo que, desde luego, no es gratificante. Pero no somos solamente un cuerpo físico y, si el desgaste del cuerpo está en el orden natural de las cosas, interiormente nada nos obliga a envejecer con él. Por ello, en lugar de quejarse al constatar las manifestaciones físicas de la edad, los humanos deberían preocuparse de mantener aquello que les mantendrá siempre jóvenes y vivos: el corazón.
Es su corazón, su capacidad de amar y, no su cuerpo, lo que hace que los humanos sean jóvenes o viejos y, si su corazón envejece, es porque ellos se lo permiten. ¿Cómo? Perdiendo su amor a los seres y las cosas, perdiendo su curiosidad, su interés por la vida que está ahí, alrededor de ellos, la vida del universo tan rica y abundante. Pero si se esfuerzan por sentir esa vida, si buscan participar en ella, o introducirla en ellos, no envejecerán”. (Omraam Mikhaël Aïvanhov)
Com deia, això de la “joventut mental” o “de cor” en aquesta formulació, reconec que sempre m’ha provocat cert escepticisme. Recordo un amic, metge eminent que fa pocs dies deia: “Deixeu-vos de punyetes, envellir no te res de bo!”. En fi, pel que sigui, potser per necessitat, aquesta lectura m’ha arribat i m’he dit a mi mateix que sí, que val la pena perseverar en la idea.
Avui és l’aniversari de la germana del Pep. L’he felicitat i m’ha contestat:
“Moltíssssssssimes gràcies!!!! Una abraçada. Ens fem grans però el pla B no motiva gens!!!”.
El Pep fa 56 dies que està hospitalitzat i, per ara, no ha estat fàcil. El procés ha estat complicat. Potser ara comença a “veure’s les orelles”. Jo no el conec, però la idea que m’he format d’ell a través de la seva germana, és la d’una persona molt sensible, potser un xic fràgil en aquest sentit, que viu en el seu món silenciós i peculiar. Escriu i viu tranquil i aquest imprevist l’ha afectat molt. Com diu la seva germana, determinats “plans B” no motiven gens. I ell ara està vivint un tipus de “pla B” no desitjat. “Pep, tanca els ulls i pensa en la bellesa i el silenci d’Islàndia…”.
Bellesa d’Islàndia, bellesa del Delta, bellesa objectiva i actitud predisposada a gaudir de la bellesa. L’Albert i l’Anna, l’Àlex i la Núria, el Joan i l’Anna, coneixien el Delta -no pas totes i tots- per haver-hi fet algunes escapades. Aquell cap de setmana que havíem de passar plegats al Delta, havia estat programat feia mesos. I com que la vida està plena d’imprevistos -raó de més per gaudir dels petits bons moments-, inicialment, en Joan i l’Anna van haver de cancel·lar perquè el pare del Joan va emmalaltir greument. A banda de la preocupació pel pare, els hi va saber molt greu no poder venir i a nosaltres també. Quan finalment varen dir que s’escaparien a dinar dissabte i que es quedarien una estona a la tarda, tots ens vàrem alegrar molt. Hi ha trobades que generen moltes expectatives i aquesta en va ser una, i les expectatives positives no es varen veure defraudades: gaudi del paisatge, converses agradables, conreu proactiu de l’amistat, bona cuina, tertúlies inoblidables, i no exagero: el sopar del dissabte no l’oblidarem mai. A menys que, malgrat la “joventut del cor”, potser un dia perdem la memòria!
La passejada fins a la Punta del Fangar, fins al far, entre el mar i les dunes, va permetre estones de caminar a bon ritme, moments de passeig tranquil, conversa seriosa ara amb un, ara amb l’altre, estones de caminar i riure en grups de dos, de tres, recollida de closques de mol·luscs, anècdotes, records i anhels compartits… De tornada, quan devien faltar uns vint minuts per acabar l’excursió ens varen venir a trobar en Joan i l’Anna. Quina alegria!!!
El pare d’en Joan és un metge de 93 anys que sempre ha estat molt jove, perquè ha estat ple d’amor i, val a dir, s’ha conservat en bona forma física i ha viscut de forma saludable. Ara, però, la seva fragilitat comença a ser excessiva per suportar segons quines envestides. Vida llarga i plena. Gràcies a ell el meu fill Pau viu. Durant el part es va iniciar un patiment fetal que gràcies al pare del Joan no va anar a més i no va deixar seqüeles. La vida passa per a tots i d’això ja fa gairebé 31 anys.
Completada la passejada ens esperava una paella de galeres, carxofes i sípia, en un entorn rústic i gens sofisticat. La tarda es va completar al porxo de casa, que és el tot d’una casa petita i modesta. I ho és per la vista i l’orientació que proporciona gairebé sempre, estiu i hivern, una temperatura prou agradable per passar-hi llargues estones.
L’Albert, com jo “escrivent” afeccionat, ha descrit meravellosament paisatge i sensacions viscudes a pocs metres del porxo de casa en una estança amb la mateixa orientació:
“(… Hi havia) dues butaques de vímet ben amples i còmodes, perfectament encoixinades per a emmotllar bé el cos, al davant d’una finestra ampul·losa, de volta de canó, que donava al Delta. Quan m’hi vaig entaforar, a l’hora baixa, just abans del capvespre, la Punta del Fangar era una llesca d’ombra que surava en l’aigua, de blaus turquesa, prussia i maragda i, al fons, el Delta, encara lluïa una llum refulgent, espurnejada de petites taques blanques de les barraques envoltades d’arrossars. Mentre m’ho mirava, acomboiat pel xiulet del mestral i els espetecs d’una cortina que, de tant en tant, voleiava per una ràfega més forta, els ulls se m’anaven fent més i més petits, fins que, de mica en mica, vaig acabar sucumbint a una son somàtica, d’una placidesa tan extraordinària com el paisatge que tenia davant. Aleshores vaig pensar que, la vida, malgrat tantes coses desavinents, també tenia moments extraordinaris com aquells, potser escadussers, però d’una felicitat sublim i delicada, gairebé completa (…)”.
Edu, em va agradar molt veure’t. Malgrat les cadires de rodes, els drames personals dels qui les fan anar i ja no s’aixecaran mai més, et vaig veure bé i això em va fer feliç. El lloc tenia llum i em vas parlar de l’extraordinària vista que hi havia sobre el mar. Els ulls et brillaven.
En un cert sentit, material, d’èxit professional concebut de forma convencional, ho vas ser tot. És quan jo et vaig conèixer. Per a mi eren també altres temps. Valorava altres coses…
L’altre dia em vas parlar de pèrdues, de certa soledat. Potser et vas abandonar una mica, no? Hi ha moments -no sé pas si va ser el teu cas, no ho sé- que sembla que la vida perdi sentit i et deixes anar. Moments en els que costa apreciar tots aquests detalls, les petites coses i els bons moments descrits. No sé. El que sí que sé és que en els últims mesos vas vorejar el final del camí i te’n vas sortir. I em vaig adonar que l’amor de les teves filles i néts, en els moments difícils que t’ha tocat viure, els has apreciat tant, però tant, que per sí sols han fet que vegis la vida amb colors molt més bonics. Me n’alegro de tot cor.
T’aixecaràs de la cadira, caminaràs no sé amb quin grau de dificultat i farem la trobada que vàrem dir amb la teva família a les Terres de l’Ebre. Serà un d’aquests petits moments que fan oblidar els túnels que s’han hagut d’entravessar.
Entretant la buguenvíl·lia seguirà fent-se cada vegada més esplendorosa i la intensitat del color no pararà d’augmentar. Els albercocs seguiran madurant i el paisatge, de moment, seguirà allà inalterable o quasi. La vida segueix. Pensem en aquells petits bons moments i intentem que es vagin repetint.
POSTDATA: Al cap de poca estona d’acabar aquest post he sabut que el pare d’en Joan ja descansa. Una vida de 93 anys plens de bons moments, molts dels quals propiciats per ell… Segur que descansa en pau. Amb molta pau ben merescuda¡¡¡