Sir. W.H. Beveridge
L’Estat del Benestar i el creixement econòmic, d’ençà la fi de la Segona Guerra Mundial, han florit en paral·lel fins que la depressió econòmica ha ferit greument el sistema de prestacions socials.
La crisi ha precipitat el que de tota manera era, si no previsible, altament probable. La raó cal cercar-la en què els valors que han sustentat el model de creixement econòmic són antagònics amb els que van fer possible el naixement de l’Estat del Benestar. Els valors fundacionals d’aquest últim -sentit comunitari, teixit social sòlid, consciència que l’ésser humà és un ésser social- van permetre col·lectivitzar la responsabilitat i introduir l’acció protectora de l’Estat. Aquells valors queden lluny dels que hem fet servir per viure i “desenvolupar-nos” en una societat que ho ha supeditat tot al creixement econòmic, al consum i al culte, al jo i al projecte individual.
Max Weber, després del trauma de la Primera Guerra Mundial (1914-1918), manifestava: “Ens ha tocat viure en un temps en el que no hi ha profetes i que dóna l’esquena a Déu”.
Efectivament les respostes a les qüestions essencials de l’home es van anar a cercar, cada vegada més, fora de Déu i les religions. Però malgrat prescindir-ne podia alterar les fonts del sistema de valors per tirar endavant projectes com el de l’Estat del Benestar; hi havia els elements necessaris per poder-ho fer. Hi havia el tipus de lideratge necessari per aquell projecte tant ambiciós. A més a més de líders, de capdavanters, hi havia contingut, hi havia projecte. I també beneficiaris o seguidors del projecte que compartien.
De fet, aquells líders encarnaven molts dels atributs que avui es troben a faltar. Avui diem que els líders, a la capacitat de direcció i acció, hi han d’afegir formació, coneixements, capacitat de reflexió i sensibilitat per aproximar-se adequadament a la complexitat humana. No hi havia, doncs, profetes però el lideratge era l’adequat.
S’havia donat l’esquena a Déu i les religions perdien pes específic, però com hem dit, hi havia un sistema de valors adequat. Al cap i a la fi la socialdemocràcia i la democràcia cristiana, pilars del sistema social europeu, van sorgir d’unes societats en les que les religions, especialment el cristianisme, més enllà de la dimensió pròpiament religiosa, van forjar uns valors, una cultura, una educació i una manera de viure i d’actuar. Encara que fos per reacció. Finalment, els ciutadans destinataris d’aquestes polítiques, els nostres pares i avis -uns més que altres, però tots- havien perdut alguna cosa durant la Segona Guerra Mundial (i durant la Guerra Civil espanyola). Però en un context en el que ningú estava bé, tothom va estar disposat a cedir alguna cosa del que consideraven seu per aixecar uns països arrasats i construir un futur col·lectiu en pau, en el que l’Estat del Benestar va ser un factor de cohesió social essencial que ha donat identitat a Europa.
Ben aviat, però, el mateix model de creixement econòmic que, entre altres coses, permetia finançar un Estat del Benestar cada vegada més generós en prestacions, es va veure que duia incorporat el virus que tard o d’hora faria entrar en crisi aquest magnífic sistema. El mateix que des de feia ja uns quants anys havia provocat l’inici -en paraules de Jean Baudillard- de l’enderroc de l’edifici religiós tradicional: l’individualisme creixent.
Baudillard parla de la “ implantació cada vegada més estesa de la ‘religió a la carta’, d’acord amb les necessitats i preferències del propi jo, els seus conflictes personals, els seus interessos privats, la seva autonomia i, fins i tot, el seu inconscient”. Tantes “religions” com individus.
El creixement econòmic associat al consum i a l’afany de posseir bens i gaudir de serveis va portar a greus confusions: ser, existir, es va confondre amb tenir, viure amb consumir, l’essència amb l’aparença. Es va perdre progressivament el contacte amb el que de veritat és essencial, fins a creure que la llibertat és possible sense responsabilitat.
Amb el pas del temps, hem tingut cada dia més clars els drets i cada dia menys els deures. Hem demanat serveis sense parar, però mai n’hem tingut prou. L’abús ha desplaçat excessivament l’ús responsable del públic. Al final hem aplicat a les prestacions del benestar, el mateix patró de consum emprat per a adquirir qualsevol altre bé o servei. Hem estat consumidors exigents amb expectatives il·limitades.
I així s’ha pervertit la carcassa de l’Estat del Benestar.
Tot això ha succeït en una societat cada dia més concebuda com una suma d’individualitats que esperonades per un món de possibilitats infinites, s’han cregut amb capacitat de ser com Déus a la terra. De cop i volta i de forma cruel, però, hem vist que això era un miratge, un terrible auto engany carregat de prepotència. La crisi ha precipitat un final dramàtic que, cal dir-ho, l’hem forjat a pols durant anys.
El deteriorament dels lideratges s’ha produït en paral·lel, víctimes i promotors destacats del mateix sistema de valors. La crisi, també en aquest cas, simplement ha fet patent de forma cruel i descarnada l’escassa consistència dels que en el món polític, financer, empresarial i social han ocupat formalment el lideratge. Els hi ha mancat sensibilitat, consistència ètica i exemplaritat. Tot d’una, la gent els ha vist com uns impostors: “El rei va despullat”. La vanitat ha amagat el buit. La hipocresia i la covardia els hi ha impedit i els hi impedeix encara a masses, dir les veritats més obvies.
Arribats a aquest punt, hi haurà potser qui esperi alguna proposta… No és moment de seguir fent veure que es tenen receptes, solucions. Jo no les tinc. Però si que em sembla que és hora d’exigir sinceritat . Que ens diguin la veritat. Que ens tractin com a persones adultes. Que no ens amaguin més la realitat (encara tenen por de perdre vots? Encara no han entès res de res?). Que es prenguin decisions que, segur, seran dures. Però que es prenguin. Què més cal per entendre que la nostra societat, el sistema públic, el sistema de prestacions socials, requereixen reformes estructurals ben meditades i deixar d’aplicar la tisora lineal i indiscriminadament a la babalà?
Potser és un bon moment per revisar si cal continuar donant l’esquena a Déu. Encara que només sigui per confiar que la presa en consideració de la possibilitat de l’existència d’un Ésser Superior, suposi una cura d’humilitat i un retorn sensat -i no desesperat i traumàtic- al realisme del limitada que és la condició humana. En qualsevol cas, crec que hi sortiríem guanyant desterrant la “religió a la carta” en favor del retorn de la religió a la comunitat i en general, en termes més laics, substituint progressivament l’individualisme per la recuperació del social com a projecte col·lectiu.
Sense qualitat humana, sense compromís, sense altruisme, sense responsabilitat, sense estimar a la gent a la que serveixes… no es pot parlar ni de llibertat ni de democràcia. Ni de felicitat.
No necessitem herois. N’hi ha prou amb lideratges caracteritzats per la sensibilitat humana, la consistència ètica i la capacitat de donar exemple. Humils servidors dels qui els han confiat el projecte comú que han d’entendre la seva funció com la d’un primus interpares amb data de caducitat i han de tenir la capacitat i l’experiència per dur-la a terme.
Com deia ahir, Juan José López-Burniol a “La Vanguardia” (“Els perdedors”), citant Joaquim Coello: “Tocarem fons, s’obriràuna escletxa i sorgiran nous líders; els actuals estan morts, per bé que ells encara no ho sàpiguen”.
Personalment no estic pensant en Ades Colaus, Tereses Forcades o Beppes Grillos que en lloc de canviar Itàlia, de moment -juntament amb Pier Luigi Bersani- l’únic que ha aconseguit amb la seva irresponsabilitat ha estat fer un home a Berlusconi. La meva impressió és que la cosa no va per aquí.