Començo felicitant el Dr. Jaume Padrós i Selma i les seves companyes i companys de Junta, per haver accedit al govern del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (COMB). Lluny de fer-ho només per l’amistat que ens uneix des de fa molts anys, ho faig perquè la seva manera d’entendre la professió em sembla la que més pot aportar en l’actual crisi de model que pateix el sistema sanitari públic a Catalunya.
Comparteixo les seves tesis sobre la importància del lideratge mèdic per tal de contribuir a què el model sanitari català sigui sostenible. Les retallades que ens hem vist obligats a aplicar en el sistema sanitari, haguessin pogut acabar en “sinistre total”, sense la intel·ligència dels professionals (i em vull referir també al personal d’infermeria) i el capteniment adequat que han tingut d’elles, malgrat en molts casos discrepar de la mesura.
Estic d’acord amb el president del COMB que als metges no se’ls hi pot demanar més. Algunes llistes d’espera de patologia banal s’han allargat controladament. Però es digui el que es vulgui, com manifesta el Dr. Padrós, malgrat les retallades, àmbits tan importants com els de la patologia cardiovascular i oncològica, no s’han vist afectats. En el cas que conec bé del Parc de Salut Mar de Barcelona, les retallades no han impedit que els temps d’espera entre l’aparició d’un primer símptoma i el diagnòstic de càncer i, el temps entre el diagnòstic i el tractament, s’hagin escurçat.
Els efectes perjudicials es notaran més en altres àmbits. Ja m’he referit en diverses ocasions que en el futur patirem les conseqüències de la manca d’inversió en manteniment i reposició d’equipament mèdic i infraestructures sanitàries en general. I també en el del nivell retributiu dels metges. Gràcies a ells, la nostra medicina no té res a envejar a la que es fa als EEUU, Canadà o qualsevol país de la UE. Els salaris dels metges sí. El problema ve de temps enrere i la crisi i les retallades el que han fet ha estat agreujar-lo.
La crisi que afecta la professió mèdica a Catalunya, és el resultat d’una diversitat de factors. No hi ajuda el qüestionament creixent de l’anomenat model sanitari català. El moment hauria de ser propici perquè els metges prioritzessin la defensa d’aquest model, ja que en definitiva, la possibilitat de recuperar el formar part d’una professió amb tot el que això significa, és indestriable de l’esforç per restablir els trets que van situar l’esmentat model entre els millors del món. Per obtenir els avantatges que proporciona una “professió”, el model òptim és el de l’anomenada “burocràcia professional” o el de “l’adhocràcia” . La falsedat, consistent en assimilar model sanitari català a privatització, va associada a una concepció retrògrada del públic tendent a l’administrativització i a transformar la organització sanitària en una “burocràcia mecànica”. Això, a banda de ser un atac al sentit comú (un model tal vegada útil per organitzar una secció administrativa de la Generalitat, pot ser inservible per fer funcionar un centre sanitari), constitueix una agressió en tota regla a la professió mèdica com a tal. (Veure post de 7/7/2013 “Gestionar el sistema sanitari com una burocràcia mecànica: un objectiu condemnat al fracàs”).
Una professió, a diferenciar d’una ocupació, una feina o un ofici, es caracteritza per (1) basar-se en un cos de coneixements altament especialitzat i diferenciat, per (2) la valoració sociocultural i el reconeixement d’aquest àmbit de coneixement superior, per (3) l’autonomia professional que es deriva del bon ús del coneixement especialitzat, per (4) la capacitat de defensar la seva exclusivitat a l’hora de dur a terme certes tasques i funcions socials i autoregular-se i, relacionat amb això, per (5) la capacitat de construir un marc institucional que permeti assegurar i replicar la seva posició privilegiada dins el mercat i dins la societat.
Les citades característiques poden variar en funció de què l’exercici sigui liberal o en el marc d’un sistema públic i segons el context històric i nacional. Però sense elles, no es pot parlar de professió.
No hi ha dubte que el treball dels metges es fonamenta en un coneixement molt especialitzat i específic. També que el context social actual influeix -i no precisament per bé- en l’exercici professional. Ara bé, sobretot la valoració sociocultural i el reconeixement i potser el grau d’autonomia professional i la capacitat d’autoregular-se, no semblen adir-se amb el que s’entén per professió.
Estem davant un col·lectiu en el qual predominen els assalariats, la insatisfacció respecte el salari i en relació a les condicions laborals (els metges treballen una mitjana de quasi 10 hores setmanals més que les persones de la seva classe social), així com la sensació de manca d’autonomia professional. És una professió progressivament feminitzada -desgraciadament sabem que en la nostra societat l’accés a les millors feines és encara en gran part patrimoni masculí- i amb una remarcable precarietat laboral.
El naixement de l’Estat del Benestar i la intervenció de l’Estat responsabilitzant-se de la salut dels ciutadans, va ser clarament positiva en la mesura que va transformar una activitat benèfica en un dret universal. Que avui calgui una adaptació i actualització del model del benestar -els valors que el van inspirar i el van fer possible no són els que majoritàriament utilitzem per viure avui en dia i això cal ajustar-ho-, no permet negar el seu valor, determinant d’altra banda per a la cohesió social.
Però aquesta intervenció va tenir conseqüències sobre l’autonomia professional: l’exercici va passar progressivament a ser controlat per l’Estat, el que en sí mateix, si es fes adequadament, no hauria de constituir un problema. Ho és a partir del moment que la inèrcia administrativa porta al predomini del model burocràtic sobre el professional (i en el cas del sector privat, la industrialització de la medicina al predomini del model mercantil igualment sobre el professional). L’espai per a la “professió” disminueix, passant a ser una ocupació, el que comporta una “proletarització” progressiva, a banda de la citada precarietat laboral. El “ser metge” cedeix la plaça al “fer de metge”.
El moment actual no ajuda precisament a millorar aquesta situació. Alguns partits polítics, alguns sindicats i grups antisistema, aprofitant el malestar generat per la crisi, han intentat associar la corrupció, entre altres, a les característiques del model sanitari català. S’ha promogut la confusió malintencionada entre models d’organització i de gestió empresarial eficients, amb privatització. I per “salvar el sistema”, s’ha promogut un concepte del públic basat en el pitjor model funcionarial i en sistemes de control per evitar la corrupció, que han tret el poder de les mans dels polítics per posar-lo en mans dels alts funcionaris públics. El Govern contempla impotent -sota amenaça de ser titllat de corrupte si gosa qüestionar l’eficàcia d’aquest estèril sistema organitzatiu i de control- com l’intervencionisme administratiu es multiplica, el que de retruc suposa ofegar encara més els valors professionals.
Des d’aquesta perspectiva, el paper del COMB en defensa dels valors de la professió suposa la posada en valor del model sanitari català. Si no s’aconsegueix revertir l’actual retrocés, assistirem en breu a la veritable privatització del sistema, ja que davant la fallida l’única porta que quedarà per anar a picar serà la del sector privat que, imposant les seves condicions, no dubtarà en aportar els recursos inexistents en el sector públic.