Espanya és una nació identificable per uns valors compartits, una cultura, unes tradicions, un territori i una llengua, l’espanyol, que no és una altra cosa que el castellà, la llengua de Castella. En aquest sentit, està clar que Espanya és una nació de matriu castellana, la qual cosa explica la controvèrsia que es suscita quan es debat sobre si els territoris que disposen de valors i trets culturals diferents i diferencials, i d’una llengua pròpia -clarament les nacions basca, catalana i potser la gallega, dic potser ja que la voluntat de ser nació compta i en aquest últim cas potser no està clara-, si aquests territoris, doncs, integren o no, més enllà del marc legal, la nació espanyola.
Ortega y Gasset, a “La España invertebrada”, ja l’any 1922 assenyalava que les “pulsions separatistes” de catalans i bascos, eren la conseqüència de la falta de projecte espanyol i que no es podria preservar la integritat de l’Estat si Castella no tenia la capacitat de proposar-ne un. I Castella, ni aleshores, ni ara, ni mai, ha estat capaç de definir un projecte en el que hi tinguessin cabuda, sense renunciar a la seva personalitat nacional, Catalunya i Euskadi.
Per aquest motiu, es recorre a fer ús -normalment mal ús i abús- de la Constitució espanyola per, davant la falta de projecte comú, imposar el principi de què Espanya, la que inclou Euskadi i Catalunya, tota ella, és una nació. El fet que la cultura, la llengua, les tradicions defineixin Catalunya com una altra nació diferent, no s’acompanya del que democràticament correspondria que és, reconèixer als catalans el nostre dret a decidir el futur del nostre país. Per impedir-ho, l’instrument essencial acaba sent l’ús abusiu, quan no amenaçador, de la Constitució. D’aquí l’aparició de termes com el “Patriotisme Constitucional” o iniciatives com la “Fundación España Constitucional”, que donen continuïtat a la tradició absolutista espanyola. A tots ens va convenir dir que la transició espanyola cap a la democràcia havia estat modèlica. Corresponia fer-ho, com corresponia decretar amnisties per mirar de tancar ferides i problemes del passat. En aquest context, la Constitució espanyola era, probablement, el millor instrument possible, atenent a la feblesa de les tradicions democràtiques i l’ambient de l’època caracteritzat pel soroll de sabres. Fins l’extrem d’intentar revertir la situació amb l’intent de cop d’Estat del 1981. Aquell era el context en el que es va aprovar la Constitució. Es confiava en què hi havia marge per a la interpretació pel que fa als temes delicats. I n’hi ha hagut, però s’ha emprat des de la tradició del poder absolut.
El resultat ha estat que, encara avui, la democràcia espanyola és feble, els tics autoritaris són preocupants, la cultura dictatorial no s’ha exterminat del tot i l’ancestral problema de com encaixar còmodament i a gust de tots Catalunya a Espanya, no s’ha resolt. No només no s’ha resolt, sinó que lluny de posar arguments sòlids i comprensibles damunt la taula, només hi ha hagut amenaces i actuacions dubtosament democràtiques. Se’ns ha volgut espantar dient que una Catalunya independent quedaria fora de la UE, que seríem governats per nazis, que els empresaris catalans deslocalitzarien les seves empreses, que no cobraríem les pensions, que veuríem entrar els tancs de l’exèrcit espanyol per la Diagonal, que seríem com Kosovo, que empresonarien al President de la Generalitat, que la corrupció se’ns menjaria perquè és característica i exclusiva de la manera de ser catalana…
No s’ha dubtat en aplicar el vell principi d’Alfonso Guerra de “el que se mueva no sale en la foto” i s’ha forçat la dimissió del Fiscal de Catalunya, simplement per, des d’una posició clarament favorable a la unitat d’Espanya, expressar-se lliure i democràticament. Per contra, quan militars espanyols han dit barbaritats respecte la situació de Catalunya, no ha passat res. Entretant, ministres com Wert, Montoro i Margallo, han disparat míssils a la línia de flotació de la llengua catalana, del finançament (mort lenta a base de tancar l’aixeta dels diners. Aportar 20.000 milions d’euros anuals, no ens dóna dret a res millor) i propaganda anticatalana aprofitant la plataforma institucional d’Exteriors.
Evidentment els recursos al Tribunal Constitucional no han tingut aturador. I aprofitant la flexibilitat interpretativa de la Constitució, no han parat de segar l’herba catalana sota els nostres peus. I és que una vegada un nombre reduït de magistrats, designats amb criteri polític per partits polítics, va desballestar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, aprovat pel Parlament de Catalunya, pel poble català en referèndum i ratificat per les Corts espanyoles. Una vegada s’arriba a aquest extrem, què es pot esperar de la Constitució espanyola, dels magistrats del Tribunal Constitucional i de l’ús deplorable que en fan del mateix tant PP com PSOE?
Aznar, ja ho va dir quan va transmetre la idea que els catalans, ja ens mataríem entre nosaltres i quedaríem desactivats. Només es tractava de tirar quatre piules i la resta ho faríem sols. Corrupció n’hi ha i s’ha de perseguir i condemnar. No n’hi ha menys que Espanya, però com s’entén que a banda del cas Bárcenas, només sentim parlar del problema a Catalunya? Aznar va encertar: ens estem matant entre nosaltres!
Ortega y Gasset el 1922 -i tants altres abans i després -, tenia raó quan deia que Castella no ha estat capaç de proposar un projecte espanyol atractiu per a catalans i bascos. I quan els problemes s’arrosseguen anys i panys, sense voluntat i/o capacitat de resoldre’ls, s’enquisten, les posicions es radicalitzen, i massa persones i institucions treuen el pitjor de sí mateixes.